Ciència nombres i lletres

Sovint, quan em pregunten per les característiques d’un telescopi, la primera pregunta és:

―Quants augments té?

I la resposta és que aquesta no és una característica intrínseca del telescopi, sinó que té a veure amb l’ocular ―en principi sempre intercanviable― que hi posem. Concretament, els augments són el quocient entre la longitud focal del telescopi ―aquesta sí que és una característica de cada aparell― i la de l’ocular. Per exemple, si en un telescopi de 750 mm de focal hi col·loquem un objectiu de 25 mm, obtindrem 30 augments, i si n’hi posem un de 5 mm, 150.

La idea que calen força augments per veure els objectes celestes, en porta associada un altra que és falsa: que la majoria d’ells són molt petits.

Posem un exemple. A les imatges següents hi podem veure la Lluna i l’anomenada galàxia del Triangle ―no pas per tenir forma triangular, sinó per ser aquest el nom de la constel·lació on rau―, coneguda també per Messier 33 o, abreujadament, M33.

★ La Lluna (les estrelles de fons són invisibles) i M33, la galàxia del Triangle ★

La sorpresa és el saber que les dues fotos son a la mateixa escala.

Com és possible, doncs, que no ens adonem, en mirar el cel a ull nu, d’un objecte celeste tan gran com la Lluna plena?

La resposta és que M33 ―que és la segona galàxia espiral més propera a nosaltres, desprès de la galàxia d’Andròmeda, M31― és molt menys lluminosa que la Lluna, aproximadament uns 23 milions de vegades menys. Curiosament, en condicions extraordinàries d’observació, sense cap mena de contaminació lumínica i atmosfera transparent, M33 es pot arribar a veure a ull nu. Això ens indica la gran sensibilitat i, sobre tot, adaptabilitat a les diferents il·luminacions, que té l’ull humà. A la foto de llarga exposició hi apareix una munió d’estrelles febles, totalment invisibles a la de la Lluna, feta amb una exposició moltíssim més curta.

En definitiva, per observar objectes celestes amb un telescopi, el primer criteri és la quantitat de llum que capta, i això depèn del diàmetre de l’instrument i no pas dels augments…

Els planetes, tenen unes mides aparents molt més petites que la Lluna o les galàxies i, efectivament, requereixen força augments per poder estudiar-los. Com a punt de comparació, Júpiter és el planeta que normalment se’ns presenta amb un disc circular més gran; un disc que té aproximadament la mateixa mida angular que el cràter de Tycho a la Lluna, és el cràter que es distingeix molt clarament a la imatge, a mig camí entre «tres quarts de set» i el centre. Hi ha milers de galàxies amb dimensions angulars similars o més grans que aquest cràter, però totes elles són milions de vegades menys lluminoses, cosa que vol dir que només les poden veure amb mitjans òptics.

L’excepció és la galàxia d’Andròmeda, que si sabem on és es pot veure fàcilment si tenim un cel prou fosc. Però realment no veiem tota la galàxia que és moltíssim més gran que la Lluna, només veiem el seu nucli que és la regió central més brillant i força més petita.