L’estel Polar

L’estel Polar, anomenat oficialment Polaris, α Ursae Minoris o α UMi, és una estrella molt famosa per un fet accidental, que per casualitat és propera al pol nord celeste, el punt on apunta mirant al nord l’eix de la Terra. Això fa que resti immòbil al cel i que ens indiqui sempre la direcció del nord. Realment això és aproximat, Polaris rau a una mica menys d’un grau del pol nord celeste —com dues vegades el diàmetre de la Lluna—, però l’aproximació és prou bona. Com he dit és l’eix de la Terra el que apunta allí, no pas l’estrella que s’hi ha posat, i com que l’eix de la terra té un moviment anomenat precessió, similar al que fa una baldufa quan perd velocitat, aquesta alineació és temporal. Va començar a ser bona cap el segle XV —que és quan va rebre el nom de Polar—, a finals del segle XXI la distància entre ella i el pol serà mínima, com mig grau, i a partir d’aquell moment s’aniran allunyant fins que l’eix de la Terra completi el seu moviment que té un període d’uns 258000 anys.

La zona del pol nord de la volta celeste. Les dues estrelles del davant de l’Ossa Major, Dubhe i Merak, ens indiquen una línia que si la prolonguem unes cinc vegades ens indica la Polar.

Deixant de banda aquesta peculiaritat de  la seva posició, deguda a l’atzar’ Polaris, que és brillant però no massa —hi ha unes 50 estrelles més brillants— és una estrella interessant de per se, i té alguns aspectes una mica misteriosos.

En primer lloc és una estrella variable d’una mena anomenada cefeida —el nom ve de la primera que es va descobrir com a variable que era δ de Cefeu—, concretament la més brillant i propera. I les cefeides són molt importants per establir la mesura de l’Univers. L’any 1908, Henrietta Swan Leavitt, calculadora de l’observatori de Harward, va descobrir una relació entre el període de variabilitat d’una cefeida i la seva lluor intrínseca. El període és molt fàcil de mesurar fins i tot en estrelles de galàxies properes, ja que les cefeides són estrelles gegants molt lluminoses i, coneixent el període se’n pot deduir la lluminositat real que comparada amb l’aparent ens permet calcular la distància. El problema era que calia saber la distància d’algunes cefeides properes per poder calibrar el sistema. Tot i que relativament propera, la distància a l’estrella polar va ser força imprecisa durant molts anys degut al curt abast dels mètodes per mesurar les distàncies estel·lars amb telescopis terrestres. Fins fa pocs anys s’havien calculat distàncies a la Polar tan petites com 320 anys llum, però amb les dades de la sonda Gaia sembla que realment és de 453 anys llum.

Però la sonda Gaia, realment, no ha pogut mesurar amb prou precisió la distància, resulta que amb el sistema normal d’operació Polaris brilla massa i satura els detectors, fins i tot amb un programa especial per a estrelles brillants, la precisió no era prou bona. Però resulta que l’estrella Polar és múltiple, tres estrelles que van néixer de la mateixa nebulosa i que resten a la mateixa distància de la Terra. Una d’elles, Polaris B, una mica més gran que el Sol i que circula en una òrbita de més de 40000 anys a l’entorn de Polaris —de Polaris A, exactament—, és prou allunyada per que el detector no quedi saturat i és amb la que s’ha pogut mesurar la distància precisa.

Però això ens porta a un misteri no resolt. Polaris és una estrella gegant que ja ha passat per l’anomenada seqüència principal, etapa en la que va cremar l’hidrogen del seu nucli. Actualment està en una etapa inestable —per això es variable— de camí a convertir-se en una gegant roja. I podem calcular la seva edat amb certa precisió que resulta ser d’uns 70 milions d’anys. Però si aquesta és l’edat del sistema Polaris B és massa brillant, el seu espectre ens indicaria una edat d’uns 2000 milions d’anys. Una possibilitat seria que Polaris fos realment vella però amb una evolució anòmala degut a una fusió amb una hipotètica tercera estrella.

Un altre misteri de Polaris és que no sabem perquè està incrementant la seva lluentor. Observacions de Ptolomeu i Hiparc als voltants de l’any 100 indicarien que brillava entre dues i quatre vegades menys que ara. Al Sufí, vers l’any 1000 també va observar una magnitud força més baixa que en l’actualitat. I mesures més modernes amb telescopi a partir de l’any 1700, confirmen aquest augment. Podria ser que passés per una eta pa especial d’inestabilitat, de pocs milers d’anys de durada, que no s’ha observat encara en altres cefeides.

I per acabar, s’han detectat emissions de rajos X procedents de l’estrella Polar, però els models d’aquesta mena d’estrelles indiquen que no n’hauria d’emetre. Malauradament no sabem si altre cefeides ho fan, ja que estan massa lluny per poder detectar aquesta radiació amb els aparells actuals, si és que n’emeten.

Aquesta entrada ha esta publicada en Astronomia, Ciència i pensament, Divulgació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*