Pentòminos mal fets

Aquest Nadal he fet una volta per alguna botiga de Barcelona on hi podien haver trencaclosques amb interès educatiu.

Un fracàs, l’anomenat comerç de proximitat s’hauria de posar les piles si no vol ser anorreat pel comerç electrònic. Hi ha molt poca oferta. Potser si la situació no és dramàtica del tot, encara, és perquè per una banda els fabricants són de baixa qualitat, i no em refereixo a la qualitat física de les peces sinó a la lògica del que comercialitzen, o sigui que sovint és millor veure i tocar-ho, perquè les explicacions del web sovint no donen la informació bàsica necessària i en segon cas per la dificultat de fer-se portar productes de poc preu a casa que a molts ens frena a l’hora de comprar productes en línia.

Només em vaig comprar un pot relativament baratet amb cinc jocs de pentòminos que penso emprar en un projecte força específic. Perquè com a joc de pentominós és un desastre de disseny: en fer una figura amb peces del mateix color —només n’hi ha cinc o sigui que en el conjunt bàsic sempre hi ha colors repetits— pràcticament no es veuen les fronteres entre una peça i una altra.

Dos jocs, un de fa quaranta anys i un de modern. La disposició de les peces és idèntica, però en el modern costa de veure

Per a mi és obvi que el dissenyador no en va fer un prototip i hi va jugar. Típic de molts productes anomenats educatius.

I encara bo que no van fer com en altres jocs similars que vaig veure a les botigues on el joc s’infantilitza. Amb això vull dir, per exemple, trencaclosques que podrien ser interessants si no fos que hi han afegit peces que els trivialitzen sense necessitat, perdent la part de problema que tindria el joc, o basats en un nombre limitat de plantilles sovint trivials.

També vaig comprar un altre producte «educatiu», un conjunt de daus amb lletres que ja he emprat per fer algunes il·lustracions. Teòricament bilingüe català castellà, però a la pràctica la descripció del contingut és el de la versió castellana i a més, respecte el català i manca el punt volat o la ela geminada, alguna solució per a poder fer la paraula. I era perfectament possible fer-ho sense posar-hi més daus.

Pura incompetència. Una mica com aquells «llibres de text electrònics» que semblen fets amb PowerPoint per un becari incompetent, que possiblement cobra el salari mínim o ni això.

Però més que la incompetència el que m’amoïna és la manca de crítica, ens domina la cultura que els jocs no tenen importància, que els nens han d’anar a l’escola a treballar i esforçar-se molt, independentment de si els serà útil o no. Oblidant que som mamífers, i que en el desenvolupament cerebral de molts mamífers, el joc és l’essencial.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Educació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*