Ciència nombres i lletres

Activitats per descobrir la intel·ligència. Divulgació científica i cultural.

Mars de la Lluna i conques d’impacte

Publicat el 9 de gener de 2019 per Jordi Domènech i Arnau

A simple vista, si la tenim prou bona, podem apreciar marques fosques a la superfície de la Lluna. A principis del segle XVII, quan els astrònoms van començar a observar-la amb telescopis, les xones fosques es van prendre per mars i les més clares per terres. Ben aviat va ser evident que els «mars» no ho eren, ja que al millorar la qualitat dels telescopis es va veure que també tenien cràters com les «terres», encara que menys, i altres detalls orogràfics com muntanyes o esquerdes. Però el nom va restar, les zones fosques s’anomenen mars, encara que ningú no anomena terres les clares, en tot cas terres altes, ja que ara sabem que, al menys a la cara visible de la Lluna, tenen força més elevació topogràfica.

No va ser fins els començaments de la dècada de 1960 que va quedar clar que la majoria, tant dels cràters lunars com dels mars —que es denominen amb el mot llatí mare— havien estat produïts per l’impacte d’asteroides, de mida i velocitat variable. En definitiva molts mars eren un cràter gran. I la seva coloració fosca es devia a que van ser posteriorment inundats per laves procedents de l’interior lunar.

Filant més prim, no sempre és així, alguns mars podrien no correspondre a un impacte, o al menys a un únic impacte, i no tots els grans impactes han originat cràters posteriorment inundats per lava. Especialment els grans impactes a la cara oculta de la Lluna que, per raons no clares del tot, té l’escora molt més gruixuda que la cara visible. Es pot observar en un mar que queda a cavall entre l’hemisferi visible i l’ocult, el mare Orientale, que només està parcialment inundat per laves.

Foto domèstica de la Lluna, amb una càmera «bridge», amb els mars més visibles marcats.
A Procellarum (oceanus), B Imbrium, C Serenitatis, D Tranquilitatis, E Crisium, F Fecunditatis, G Nectaris, H Nubium i I Humorum.

Dels grans maria —és el plural llatí de mare— que podem observar des de la Terra, Procellarum —que com que és el més gran no és mare sinó oceanus— i Tranquilitatis no semblen correspondre a antics impactes. Entre altres coses perquè no presenten rastres d’un o diversos anells muntanyosos concèntrics com els altres mars. Podrien ser depressions tectòniques prèvies a l’època dels grans impactes asteroïdals que van formar les conques dels altres maria i es van produir entre fa 4100 i 3800 milions d’anys.

Els que sí corresponen a conques d’impacte asteroidal, són, aproximadament dels més antics als més recents: Nubium (H), Serenitatis (C), Nectaris (G), Humorum (I), Crisium (E), Imbrium (B) i, finalment, Orientale que és veu gairebé de gairell a la vora del disc lunar i no s’aprecia a la foto.

Mare Orientale, foto de la NASA. Només la part central està parcialment inundada per laves.

A la cara oculta de la lluna, hi ha força conques d’impacte de mida similar o més gran —pol sud-Aitken, que és la més gran i antiga de les conques lunars clarament identificables— que les de la cara visible. L’única que conté quantitats apreciables de terreny fosc que són fruit d’erupcions de material profunds, és el mare Moscoviense, totes les altres són clares, amb materials procedents de l’escorça lunar.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.