Els rellotges, per exemple
A les darreries dels anys cinquanta i començaments dels seixanta, el meu avi matern, ja jubilat de les empreses tèxtils on havia treballat bàsicament en qüestions de mecànica, feia de rellotger. El recordo amb un vidre d’augment enganxat a un ull i sota el focus d’un llum potent, manipulant rellotges de polsera amb pinces i tornavisos petitíssims. Però llevat de la fascinació de nen, en aquella època mai no vaig tocar un rellotge per dins.
Durant l’ensenyament, oficialment, l’únic que em van ensenyar dels rellotges era la teoria bàsica del pèndol, que manté la freqüència encara que canvii l’amplitud; cosa que per compte propi vaig saber que havia descobert Galileo a partir de l’observació dels llums de la catedral de Pisa —que balancejaven ja que en ser d’espelmes o potser d’oli, calia moure’ls per tal d’encendre’ls—, tot comparant el seu període amb el del seu cor que li feia de cronòmetre aproximat. Newton, més tard, en va explicar els motius teòrics.
Però de veure que el pèndol oscil·lava regularment al moviment de les busques, hi havia un món del que a l’escola ni me’n van parlar. Per a mi, la clau va ser quan vaig veure com anava el mecanisme d’escapament, que a cada oscil·lació del pèndol per una banda feia avançar una dent una roda dentada, i per altre adquiria una mica d’energia, provinent d’uns pesos, que compensava les pèrdues per fregament que fan que un pèndol solitari s’esmorteeixi relativament de pressa. No, no m’ho van ensenyar a l’escola, ni ho vaig trobar en un llibre, sinó en el fulletó d’instruccions d’una joguina de plàstic i eixos metàl·lics d’uns parents; joguina que entre altres muntatges proposava un rellotge de pèndol. De fet ni el vaig acabar, quan em vaig adonar de com anava el mecanisme d’escapament, ja vaig quedar satisfet, a banda que em sembla que ja no tenia més temps.
Rellotge «català». Rellotge exterior. Rellotge d’un besavi
Però abans d’acabar el batxillerat, vers 1968, se’m va acudir construir un rellotge, un rellotge pràctic. No tenia a casa ni les eines del meu avi ni, encara menys, sistema de construir les peces mecàniques necessàries. Però sí components electrònics, la gran majoria reciclats d’una empresa que li era més barat comprar components nous que desmuntar les plaques de circuits inútils que de totes maneres llençaria. Circuits integrats de la tecnologia TTL, de la sèrie anomenada 74XX, relativament lents i que s’escalfaven molt. Comprant uns pocs circuits integrats específics que no havia obtingut del reciclatge, i muntant-los tots sobre una placa genèrica, vaig aconseguir un rellotge amb quatre dígits vermells d’hores i minuts que aprofitava com a generador de freqüència estable els 50 Hz del subministrament elèctric. Sí, és força estable, a nivell de centrals es va compensant de manera que la freqüència no es desvia gaire de la mitjana. Quan un rellotge amb xifres lluminoses encara era una raresa.
Alguna cosa a veure amb el que m’havien ensenyat a escola? Més aviat poca, fins i tot recordo haver après la llei d’Ohm pel meu compte a revistes d’electrònica popular, un parell d’anys abans de veure-la al curs que ara correspondria a 2n d’ESO. Recordo que qui em va ensenyar a llegir les bandes de colors de les resistències, va ser als onze anys un cap que tenia als escoltes que es deia Miquel Bertran.
No estic dient que tothom hagi de construir un rellotge abans d’acabar el batxillerat, ni molt menys, però sí que tothom hauria de poder desenvolupar alguna activitat equivalent en qualsevol camp. I aquí, equivalent vol dir iniciativa i disseny propi. I no dependre de la sort d’haver tingut un avi rellotger —o el que sigui—, o una font de materials a l’abast, que són factors aleatoris.
Rellotge enigma. Rellotge de sol mirant el nord. Rellotge de caixa. Cronòmetre de Harrison
El sistema educatiu hauria de propiciar activitats de cultura personal. Per una banda hi ha els que diuen que seria molt car. Al menys el projecte del meu rellotge va ser econòmic, i si els projectes són més intangibles, que no depenen de res mecànic ni elèctric, encara ho poden ser més. Actualment la informàtica abarateix molt: per exemple, ara fer fotos, és a la pràctica gratuït llevat d’una minsa inversió inicial en sistemes que són d’ús general. Per altre banda hi ha qui diu que els mestres no estan preparats. Potser és que estan tan encotillats pel sistema, que imaginar alternatives els és massa difícil. Potser senzillament és que reduir els estudis a un programa, no garanteix en absolut que el global dels mestres surti amb algunes aficions —ho he dit en plural— i amb una cultura prou àmplia; i aquí afegeixo específicament també la científica i tècnica, en el sentit de comprensió del món i del seu funcionament. Només manifesto les mancances que hi veig, com es podrien solucionar és un altre tema on els implicats haurien de tenir la primera paraula.
Per cert, forma part de l’ensenyament una cosa tan senzilla com saber com s’ha d’orientar el gnòmon —l’agulla— d’un rellotge de sol bàsic?