Aficionats, profans i autodidactes de la ciència

En el camp de l’astronomia, els aficionats poden, en alguns casos, obtenir valuoses observacions.

Un d’aquests casos és quan un asteroide passa per davant d’una estrella, vist des del punt de vista de la Terra. Les estrelles, tot i ser enormes, per la seva llunyania se’ns presenten com a puntuals, només en un grapat de relativament properes i grans s’hi pot observar el disc, i això no directament, sinó amb tècniques d’interferometria entre diversos telescopis que simulen un telescopi de centenars de metres de diàmetre. Els asteroides també són visualment molt petits, la gran majoria puntuals fins i tot en els grans telescopis. Però realment tenen un diàmetre angular molt més gran que el de les estrelles.

Quan un asteroide, per casualitat, passa entre nosaltres i una estrella, aquesta deixa de lluir sobtadament durant uns segons. Si diversos observadors cronometren aquesta desaparició des de diversos punts, s’obté una mena de pel·lícula de l’«ombra» de l’asteroide. Com que l’estrella està milions de vegades més lluny, la seva llum ens arriba pràcticament paral·lela i l’ombra reflecteix prou bé la mida i forma de l’asteroide, que són les dades que volíem obtenir.

A vegades amb sorpreses, per exemple quan l’asteroide té un satèl·lit desconegut, que aleshores apareixen dues ombres més o menys allunyades. O quan, i això és molt freqüent, no té forma esfèrica, sinó més aviat allargada, bilobulada —dues masses mes o menys arrodonides que es toquen per un punt—, o tan irregular que de manera col·loquial s’anomena «patatoide».

En certa ocasió vaig voler participar en una observació similar, però no d’un asteroide sinó d’un satèl·lit d’Urà, que en un moment concret passaria entre una estrella determinada i Barcelona. El dia abans, des del terrat, vaig fer proves amb un petit telescopi per tal de localitzar Urà i l’estrella que passaria prop d’ell l’endemà. Cap problema. Vaig preparar la observació amb el meu millor cronòmetre, però el dia de l’ocultació, hi havia boirina o núvols baixos. Altres van tenir més sort i la observació es va fer, cosa que va produir unes valuoses mesures, tant de la mida del satèl·lit com de la posició dins la seva òrbita.

Urà (cercle blau parcial) amb els sis satèl·lits més grans. A l’època només se’n coneixien cinc.
Les mides relatives són correctes, però les distàncies no. Imatge de la Viquipèdia

Aquesta anècdota sobre un satèl·lit d’Urà, m’ha fet pensar sobre una altra molt més trista.

Més o menys era l’any 1972, estudiava a la facultat i, fins i tot, col·laborava en un curiós programa de geolocalització basat en el satèl·lit artificial Pageos —un globus d’alumini visible a simple vista com una petita estrella–, i una sèrie de càmeres i cronòmetres, per tal de fer una mena de precedent del modern GPS.

Un dia va aparèixer pel departament d’astronomia un senyor d’aspecte una mica atrotinat que volia parlar amb algun astrònom perquè, deia, havia fet un gran descobriment. Li va tocar a un dels estudiants de doctorat atendre’l, cosa que realment volia dir treure-se’l del damunt educadament. Sospito —no en va parlar— que no va arribar a copsar del tot el que de manera força incongruent li volia explicar aquell individu.

Uns anys més tard, potser el 1977, en una fira de llibres vells que es feia al Passeig de Gràcia de Barcelona, em vaig aturar davant una parada —ja ho tenen les parades això d’aturar-s’hi— on només es venia un llibre i també regalaven alguns fulletons. No recordo el títol del llibre, però com que anava d’astronomia el vaig fullejar. Aleshores vaig recordar que el senyor darrera el taulell era el que havia vist a la facultat uns anys abans. I en veure ell el meu interès, em va començar a explicar el seu «descobriment».

Probablement i malaurada, potser vaig ser l’única persona que va comprendre què era el que havia «descobert» i, que en no saber-ho explicar en uns termes mínimament científics, ningú del ram no ho havia comprès.

Va resultar que fent nombres en base a les dades d’una taula d’un llibre de divulgació d’astronomia dels anys cinquanta —me’l va ensenyar—, havia obtingut un resultat sorprenent per a ell, que quan el va intentar explicar, ningú no li va donar importància, segurament perquè ni tan sols van entendre què els deia. Efectivament, en base a les dades dels cinc satèl·lits d’Urà que es coneixien en aquells temps, va trobar una relació curiosa. No com ho faria un científic professional que sap simplificar les fórmules i procediments, sinó en base a una serie de càlculs elementals, però llarg i complicats.

No em crec pas un geni, però darrera de tot allò vaig veure que l’home havia redescobert la tercera llei de Kepler: que el quadrat del període orbital o temps que tarda un satèl·lit a donar una volta al planeta, és directament proporcional al cub de la distància mitjana entre els dos cossos. La constant de proporcionalitat depèn de la massa total del planeta més el satèl·lit, però en ser Urà milers de vegades més gran que els seus satèl·lits, la constant de proporcionalitat és pràcticament la mateixa per a tots ells.

Era autodidacta, no tenia prou pràctica matemàtica per a simplificar les seves fórmules, dubto que conegués les lleis de Kepler i ràpidament vaig veure que no seria capaç de comprendre les meves explicacions o d’adonar-se que havia descobert una trivialitat ben coneguda. A més, no a partir de dades d’observacions, sinó d’una taula que s’havia confeccionat precisament a partir de la coneguda tercera llei de Kepler. De feia ja 359 anys.

L’home havia invertit molt temps i diners en la edició del llibre, totalment en va. Tota una pena. I probablement la no comprensió per part de tercers, l’havia portat a una certa paranoia o més exactament «conspiranoia» respecte els científics.

Per a mi, no tots els autodidactes ni molt menys són —som— així, sovint, però no sempre, si es té prou nivell en una branca de la ciència, es poden anar estructurant elements d’altres branques que ens arribem, per exemple, via la divulgació, i quest és, precisament el motiu pel que, modestament, alguna vegada em poso a explicar temes científics de manera que crec comprensibles per a persones amb una formació bàsica en ciències.

Aquesta entrada ha esta publicada en Ciència i pensament, Divulgació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*