Avui, a les 10:45, fa 70 anys de l'Operació Antropoide: l'atemptat contra Reinhard Heydrich, mà dreta de Heinrich Himmler (cap de les totpoderoses SS). Heydrich va quedar molt malferit i va morir uns quants dies després. Justícia poètica: l'autor de la "Solució Final" va morir abans de veure acabada la seva obra.
Encara en diuen, de la meua generació, encara que és tan groga com les pàgines d’un llibre vell i ja irreconeixible, amb pols fins al caramull.
Viu de saludar i d’expiar la seua cançó és la d’una sirena en la nit i en el palmell de la mà prem l’agulla nocturna del rellotge, la fulla del ganivet més esmolat perquè les coses tendres que aprenia a estimar, tot el que acaba, ho aplega en el llibre il·lustrat, temporades plenes de passat i les regions més allunyades on havia estat una vegada i ja mai no més.
Un llenguatge figurat vesteix els seus membres —sols una mà que tapa desesperada la vergonya— quan un déu pròdig reparteix arrugues, la fa més nua com més l’adorna el temps. Voldrà ser tan jove i tan vell com el segle i el món i verge com la neu del matí però sola no podia trobar-se amb si mateixa. D’ací a poc es dissoldrà ja.
Traducció de Germain Droogenbroodt i Vicent Martínez
1. Mi madre nos leía a Neruda en Quilpué, en Cauquenes, en Los Ángeles. 2. Un único libro: Veinte poemas de amor y una canción desesperada, Editorial Losada, Buenos Aires, 1961. En la portada un dibujo de Neruda y un aviso de que aquélla era la edición conmemorativa de un millón de ejemplares. ¿En 1961 se había vendido un millón de ejemplares de los Veinte poemas o se trataba de la totalidad de la obra publicada de Neruda? Me temo que lo primero, aunque ambas posibilidades son inquietantes, y ya inexistentes. 3. En la segunda página del libro está escrito el nombre de mi madre, María Victoria Avalos Flores. Una observación tal vez superficial, contra todos los indicios, me hace concluir que no fue ella quien escribió su nombre allí. Tampoco es la letra de mi padre, ni de nadie que yo conozca. ¿De quién, entonces? Tras observar cuidadosamente esa firma desdibujada por los años tengo que admitir, si bien con reservas, que es la de mi madre. 4. En 1961, en 1962, mi madre tenía menos años de los que yo tengo ahora, no llegaba a los treintaicinco, y trabajaba en un hospital. Era joven y animosa.
xus |
DE TOT |
dissabte, 26 de maig de 2012 | 13:17h
SALUT: Us trobareu amb un molt baix to vital.
Comentari: He anat a esmorzar amb els meus amigots de tota la vida. Ens hem afartat com mai i també hem begut una mica més del compte. Suposo que es deu referir a la mandra que m'ha vingut després.
DINERS: Grans possibilitats que us toqui la loteria.
Comentari: Vaig jugar 2 euros a la 6/49 i no em tornen ni les gràcies. Vaig a buscar el cotxe a cal senyor mecànic (no porta una granota, no: porta vestit d'home i corbata): dolorosa de 1000 euros per fer una pre-ITV. I per postres, he pagat l'esmorzar de tots (i no em tocava a mi, collons!).
AMOR: Gran cordialitat i enteniment amb la parella i bon diàleg amb la resta de la família.
Comentari: La parenta m'estava esperant i m'esbronca perquè he arribat tard a dinar (però si no vull dinar!!) i no em parla en tot el dia. Fantàstic! Els meus set fills ni em saluden i es pregunten entre ells: qui és aquest senyor? La tieta Adela continua sorda com sempre, però em fa una agradable digressió sobre el bacallà d'Islàndia.
Ara sóc jo qui endevina el futur per a l'astrològa dels nassos (només en surt el nom -inventat- i no la foto i també un mail): com continuïs així aniràs a fer cua a l'Inem i et trobaràs amb l'altre gran vident de la política espanyola: l'insigne José Luis Rodríguez Zapatero.
Altres grans endevins de la TV de mitjanit i que també fan venir arcades (fixeu-vos-hi bé en quins caretos):
SANDRO REY SILVIA RAPOSO
RENÉ PHILIPPE AÍDA ROMERO La millor de tots: la Raposo !! (ja ho diu el seu cognom en castellà).
xus |
CINEMA |
dissabte, 26 de maig de 2012 | 13:11h
Atenció: spoiler.
One, Two, Threeés una sàtira extraordinària dirigida per Billy Wilder l'any 1961. Va ser interpretada per James Cagney, Horst Bucholz, Pamela Tiffin, Liselotte Pulver, Arlene Francis i Hans Lothar.
Crec que porto una flor a la mà. Estrany. Sembla que per la meva vida un cop passà un jardí.
A l’altra sostinc una pedra. Amb alegria i orgull. Cap sospita que presagio transformacions, que tasto defenses. Sembla que per la meva vida un cop passà la inconsciència.
Somric. La corba del somriure, la sina d’aquesta disposició, sembla un arc ben tibat, a punt. Sembla que per la meva vida un cop passà una diana. I una predisposició de victòria.
La mirada enfonsada en el pecat original: assaboreix el fruit prohibit de l’espera. Sembla que per la meva vida un cop passà la fe.
La meva ombra, un simple joc del sol, duu el vestit del dubte. No ha arribat encara a ser company meu o delator. Sembla que per la meva vida un cop passà la suficiència.
Tu no hi surts. Tanmateix, que al paisatge hi hagi un precipici, i que jo estigui aturada al seu voral amb una flor a la mà i somrient, vol dir que ets a punt d’arribar. Sembla que per la meva vida un cop passà la vida.
EL NOMBRE PLURAL
L'amor, nom substantiu, molt substanciós, de nombre singular. de gènere ni femení ni masculí, de gènere indefens. En plural els amors indefensos.
La por, nom substantiu, al principi singular i després plural: les pors. Les pors per tot d'ara endavant
El record, nom propi de les penes, de gènere singular, només singular i indeclinable. El record, el record, el record.
La nit, nom substantiu, de gènere femení, de nombre singular. En plural les nits. Les nits d'ara endavant
HE PASSAT Because this wings are no longer wings to fly T.S Eliot
Camino i es fa de nit. Decideixo i es fa de nit. No, no estic trista.
He viscut curiosa i aplicada Sé de tot. Una mica de tot. Els noms de les flors quan es marceixen, quan verdegen les paraules i quan tenim fred. Que fàcil gira el pany dels sentiments amb una clau qualsevol de l'oblit. No, no estic trista.
He passat dies de pluja, M’he fet forta darrere d'aquesta tanca metàl•lica d'aigua amb paciència i discreció, com el dolor dels arbres quan la darrera fulla els fuig i com la por dels valents. No, no estic trista.
He passat per jardins, m'he aturat a fonts i he vist com moltes estatuetes reien a invisibles motius d'alegria. I petits amorets, vanitosos.
He perdut aquí, he perdut allà. I interiorment he perdut per la meva atenció i per la meva distracció També vaig anar al mar. Em devien una extensió. Diguem que vaig reeixir-hi. Vaig témer la soledat i em vaig imaginar persones. He vist com queien de la mà d’una pols tranquil•la, que travessava un raig solar i d’altres des del so d’una campana mínima. I he ressonat en repic de campanes d’ortodoxa desolació. No, no estic trista.
També m’he incendiat i m’he cremat lentament. I no m’ha faltat tampoc l’experiència de llunes. Llur fase minvant per sobre de mars i d’ulls, fosca, m’ha esmolat No, no estic trista.
He ofert resistència a aquest riu tant com he pogut, quan ha dut molta aigua, perquè no m’arrossegués, i quan ha estat possible he imaginat aigua a les lleres seques i m’he deixat arrossegar.
No, no estic trista. S’ha fet de nit a l’hora justa.
Le encomendaron la tarea más sencilla, al tiempo que la más ardua de todas las imaginables, a él le tocaría elegir las mejores obras de la historia para que quedaran bendecidas para la posteridad. A la basura todas las demás, indignas de pertenecer al canon.
Cerró los ojos, y con el índice a tientas lo dejó caer sobre una lista que algún otro le había escrito -quién sabe con cuáles nombres salidos de quién sabe dónde-; pero fue así: donde mejor cayera el dedo. Ésas serían, al azar. No tenía ni gusto, ni método, ni criterio. Ni siquiera tenía opción.
Miles de años después la gente rendiría pleitesía a su decisión. La estudiarían en las escuelas y la gente haría reverencia ante lo sagrado de su buen gusto.
Y el mundo sería, entonces, lo que será. Por su culpa.
xus |
ESCACS |
divendres, 25 de maig de 2012 | 19:26h
Per a tots aquells que no saben que també tenim una obertura nostra pel joc d'escacs. Va ser inventada i practicada pel Gran Mestre polonès Savielly Tartakower a Barcelona, l'any 1929. Va ser ideada per contrarrestar la clàssica Defensa Índia de Dama i la nova Defensa Nimzo-Índia (creada pel GM Aron Nimzowistx, fundador de l'Escola Hipermoderna d'Escacs). L'obertura catalana ha estat molt emprada pels GM Víktor Kortxnoi i Garri Kaspàrov.
xus |
CINEMA |
divendres, 25 de maig de 2012 | 19:24h
Atenció: spoiler
Excepcional pel·lícula basada en una novel·la del mateix nom de l'escriptor francès Pascal Guignard. Esplèndida música de Jordi Savall. Dirigida (1991) per Alain Corneau i interpretada per Gérard Depardieu, Jean-Pierre Marielle y Anne Brochet.
Míster Oliver Wilson arribà a la vila per l'octubre del 1922. Baixà del tren a l'estació de Faió i remuntà l'Ebre amb el llaüt d'un asconès anomenat el Bisbe a causa de la seva beateria, pregonada per la col.lecció ben nodrida de medalles que duia sempre penjades del coll: des d'una Verge del Carme, patrona de navegants, encarregada de protegir-lo de naufragis i altres desgràcies del riu, a la d'una beata italiana força miraculosa. Aquesta gaudia de la devoció cega de l'asconès perquè, a mitges amb un desinfectant abrusador que l'espellotava de viu en viu, acabava de deslliurar-lo d'unes bestioles acèrrimes i rabiüdes encomanades per una barjaula tortosina al jaç del pecat («Phtirus pubis, vulgarment cabres»), havia remugat, malèvol, l'Honorat del Cafè, agnòstic de tota la vida, mentre li allargava el flascó amb el remei per damunt del taulell de l'apotecaria, sense adonar-se que la denominació llatina, interpretada pel navegant com a fórmula litúrgica, augmentava les virtuts de la medicina). Una setmana després del miracle, quan l'asconès començava a oblidar la coïssor embogidora, el senyor Wilson desembarcà al moll de la Plaça davant l'interès de tot Déu. El Bisbe, seguit de la trioulació carregada amb l'equipatge del foraster, va acompanyar-lo a la Fonda del Vell Senglar. Més endavant, quan ja sabia prou català, míster Wilson va confessar a l'Aleix de Segarra i al vell Arquímedes Quintana que la primera vegada que entrà a la fonda res no li feia sospitar el canvi radical de rumb, el cop d'arjau irreversible que la seva vida havia d'experimentar en el casalot. Solia atribuir la pèrdua momentània de les facultats premonitòries que tenia de naixement a les alteracions en el seu camp magnètic cerebral provocades per la ferralla miraculosa del Bisbe. A la tertúlia del Cafè del Moll, on tot passava pel sedàs d'una crítica demolidora, van concloure que un pèl de veritat devia haver-hi en l'afirmació de l'anglès: d'ençà de la seva arribada, el senyor Wilson havia detectat amb anticipació notable les riades del Segre i les de l'Ebre, la raresa d'una nevada, el naufragi d'un patró miravetà, tres estimbaments de mina, les banyes d'un soguer, un atac de pedra del sereno i el part prematur de la jutgessa. Ara bé, tant si era la influència negativa del metall com la fatiga del viatge allò que li minvà la gràcia de manera transitòria, certament el foraster va entrar inerme i desprevingut a la Fonda del Vell Senglar.
Jordi Savall
