Potser l’aspecte que més fa destacar el bons escriptors de novel·la negra és la seva capacitat per fer-nos interessant un argument mil vegades repetit. Quantes novel·les comencen amb l’aparició d’un cadàver? El misteri que s’hi genera mou, o no, l’interès del lector/a. Però sovint, segons la meva manera de veure-ho, una part important de l’èxit ve donat per l’originalitat de l’escenari.

La curiositat pel descobriment personal d’altres universos es veu satisfeta a bastament en aquestes novel·les vingudes del fred. Potser els nostres imaginaris es troben una mica tips de barris xinesos, de guàrdies civils, de detectius gastrònoms o d’herois solitaris. Allò cert és que les novel·les del fred compleixen moltes d’aquestes perspectives i poden resultar novedoses als nostres ulls, malgrat que en moltes ocasions l’ombra del gran Simenon plani per les seves pàgines.

Molts d’aquests autors tenen, per dir-ho d’alguna manera, un protagonista bastant coral. Potser l’inspector de torn acaba sent l’heroi, el que uneix els fragments del pastís, però sovint es troba ben acompanyat de policies, forenses, amics i periodistes. Res de nou respecte el tractament que Stieg Larsson dóna als seus protagonistes. Poc podria fer la Salander, malgrat tot, sense l’exèrcit de secundaris que acaben donant suport a les seves tesis en un acabament de “Mil·lenium” que podríem qualificar de judicial.

Dins de les novel·les del fred que venim analitzant, li toca el torn a un escriptor que no és precisament escandinau, però que ha entrat amb força en aquest univers d’intriga amb només dues novel·les traduïdes. Arnaldur Indridason és islandès i, segons revela en les entrevistes, un amant de les estructures abans que del llenguatge engalanat...

Hi ha altres móns, però estan continguts en el nostre, només s’ha d’esbrinar per saber quins són els camins per arribar-hi. Aquesta és una de les millors notícies que amb certa regularitat ens porta la literatura. Les darreres novetats de novel·la negra o policial que venen publicant les editorials ens parlen d’una excel·lent collita a les terres del nord, una collita que, sense l’èxit esclatant de Stieg Larsson i la seva Lisbeth, protagonista excepcional, potser se’ns hauria anat escapant sense remei.

De vegades necessitem un toc d’atenció per entendre que la literatura no es circumscriu als autors de casa nostra o als proposats per les grans editorials anglosaxones. Hi ha altres món i, en aquest cas, hi ha una literatura negra dels països escandinaus que mereix un lloc de privilegi dins el cànon actual. A més a més, té vessants molt diferents, poden trobar des dels extrems estètics i morals de Larsson fins a les obres més comercials de Camilla Lackberg, com ara La princesa de gel, passant per una obra cabdal de la intriga moderna com pot ser Ningú no ho ha vist, de Mary Jungstedt, del millor de la temporada.

Això no vol dir que aquesta literatura, per moments esplèndida, no tingui antecedents. Qui no recorda Selma Lagerlöff i els seus cignes o Kurt Hanssun i la seva Fam? Potser per això, l’actual literatura negra que ens arriba del nord també té antecedents clars. Per una banda, Simenon, una idea dels espais que inunda la trama, uns personatges una mica perplexos davant la difícil situació en que es troben els éssers humans. I després d’aquests exemples de literatura global, un de molt clar pel que fa a la literatura de gènere: la gran creació de l’inspector Martin Beck, a càrrec de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, portada a terme entre 1965 i 1975.

Martín Beck és un d’aquests personatges de ficció que se’ns hauria de recordar periòdicament. Va tenir una vida intensa durant els 70 i els 80, es van fer pel·lícules d’un cert èxit a Hollywood, però el pas del temps l’havia abocat una mica a l’oblit. L’element masculí de la parella que els va crear, Per Wahlöö, va morir el 1975 i la sèrie es va interrompre, però les deu novel·les que van arribar a escriure són un dels mites que de tant en tant ressusciten la nostra fe en la literatura...

Probablement Mal d’escola, escrit  per Daniel Pennac, és un dels millors llibres de pedagogia de la llengua que he llegit des de fa molt de temps. És una pura meravella en el benentès que estiguis predisposat a escoltar la veu narrativa bella i ben ritmada d’un professor que va desgranant veritats senzilles i concretes que no mereixerien cap titular de diari. El llibre és bo perquè és escrit des de dins, des de l’experiència d’un professor savi, que ha esdevingut novel·lista notable, que explica pas a pas -que ben lligat el ritme del llibre!, quins moments d’epifania!- la seva doble experiència: com a alumne que era “una pura nul·litat” però que” va ser rescatat”, i com  a professor d’alumnes que se senten “una nul·litat” i que “ell s’esforça a rescatar”. Vull dir que és una novel·la sobre l’ensenyar d’algú que ha trepitjat moltes aules, no pas com certs llibres incendiàris com ara el que ha escrit Patrícia Gabancho o Victòria Camps, que no han tocat cap aula de secundària.

El llibre és un pou d’idees, i de tècniques, ara bé, les tècniques que hi explica sempre són al final d’una sincera reflexió amb ell mateix i una dosi d’observació molt fina del treball d’altres professors. No hi busqueu un receptari de fórmules: busqueu-hi una peripècia humana i, en cert sentit, la història d’un alumne que va ser rescatat pels seus bons professors. I n’està agraït. Caldrà dir que l’amor hi apareix en una de les planes del llibre? Caldrà dir que em fa enveja que pugui ensenyar Voltaire i Rousseau?

És clau comprendre que l’educació és sempre un itinerari personal, una vivència concreta. Per això els ”media“ poden parlar tan maldestrament de l’educació: no és el mateix una estadística o un informe que surt al diari que l’educació concreta del teu fill i la vivència educativa d’un mateix.

Pennac escriu: “Per a aprendre s’ha d’estar a l’aula en el present d’Indicatiu.” “Els mals de gramàtica es curen amb la gramàtica, les faltes d’ortografia amb l’exercici de l’ortografia, la por de llegir amb la lectura, a de no comprendre amb la immersió en el text....”

Escriu que “una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una orquestra que treballa la mateixa melodia “. Hi ha col·legues que es pensen que són uns Karajan  i no suporten dirigir l’Orfeó Municipal. Tots somien amb la Filharmònica de Berlín. És Comprensible “.

Andreu Loncà

_______________________

Daniel Pennac, Mal d’escola, Barcelona, Empúries, 2008.

Hi ha pocs escriptors que en vida representin l’evolució de les formes narratives com ho fa Claudio Magris. Els lectors d’aquesta secció han pogut llegir amb certa freqüència que l’autor nascut a Trieste és un dels màxims representants del que s’ha batejat com a “no ficció”. Els seus llibres se situen en una frontera enriquidora i enormement atractiva, la frontera entre la narrativa i l’assaig, però sempre inclinant la balança cap al costat més creatiu.

És per això que les seves són històries que novel·len la realitat i, segons crec, la seva voluntat assagística no els treu una aroma capaç de fer-nos somiar com al millor llibre de ficció.

Després d’aquesta, potser per alguns, estranya justificació, s’ha de dir que Magris és en realitat un hereu del classicisme més enlluernador, aquell que ens remet a la crònica, a l’autobiografia, a la pràctica de l’assaig no com una manera d’analitzar el món sinó com una voluntat de ser-hi i d’abastar la complexitat del que ens envolta, sovint a partir de les petites coses, dels detalls d’existència que completen la nostra curiositat després de despertar-la.

Ara, fruit d’unes jornades que van tenir lloc a la Universitat de Girona, arriba a les nostres mans un llibre ben singular que arreplega les comunicacions presentades. A partir d’aquí, d’un recull que podria haver quedat immers en l’academicisme, els autors dels textos ens tornen la concepció que inunda els llibres de Magris, escrivint des de postures molt diverses, però també provocant en el lector un gran desig per endinsar-se en les obres esmentades...

És possible reunir en una mateixa peça literatura i autoajuda? Sobretot: es pot fer sense que grinyolin els pilars fonamentals de disciplines tan, a priori, oposades?

Els anomenats llibres d’autoajuda es queden sovint en una mena de recorreguts a vol d’ocell pels temes tractats. Hi ha que són resums o aproximacions útils, d’altres potser només serveixen per omplir les butxaques d’algun espavilat. Com compaginar això amb un assumpte tan “profund” com es la creació literària?

Sense demorar-me més, diré que El silenci, de Gaspar Hernàndez, se’n surt amb nota i, fins i tot, es podria argumentar que obre camins trencant aquesta barrera tan difícil de la que parlàvem. D’entrada sorprèn que l’autor s’hagi proposat una aventura així a cara descoberta, que no hagi embolicat el seu llibre amb les vaguetats suficients, si més no perquè ningú pugui afirmar que El silenci és un llibre d’autoajuda emparat sota la teulada protectora d’un gènere de prestigi com ara la novel·la.

Però qui decideixi acostar-se a aquest llibre veurà de seguida que la reflexió és la contrària. El silenci és una novel·la, una novel·la estimable que s’endinsa en el sempre incòmode tema de la curació fora dels circuits tradicionals en la nostra societat, és a dir tota aquella medicina oficial que sens ha volgut implantar com a única i vertadera...

L’aspecte més revelador de l’autenticitat d’un novel·lista és la seva insistència a elaborar històries per sostenir la realitat des de l’altra banda del mirall. L’acte d’escriure es podria representar amb el so d’una nota musical que durés tota una vida. Però la impossibilitat humana de resistir la tensió física derivada, ens obligaria a acceptar multitud de variables. Només si ho considerem d’una manera teòrica es podria mantenir aquesta nota inalterable d’una forma electrònica, però l’ésser humà creatiu és allò més allunyat d’un robot o d’una màquina. El creador poques vegades ha estat millor representat que per la pell d’un personatge de Julio Cortázar, el del conte “El perseguidor”, quan perd la noció del temps i de la Història en un curt trajecte del subte de Buenos Aires.

I, no obstant això, la creació artística mai té lloc al marge del temps. Una obra literària s’escriu al llarg del temps, i és també aquest el déu que va introduint els diversos nivells de sensibilitat, qui canvia l’estructura de les coses, qui alimenta l’escriptura amb la seva progressió. El temps dóna la clau per a considerar les gradacions amb les quals construir l’univers d’un gènere com el novel·lístic, on la vida es pot manifestar amb tota la seva multiplicitat d’opcions.

Perseguir els sentits en l’obra d’una escriptora com Margarida Aritzeta té molt de recerca contra el temps. I és així perquè escriure és una activitat que, si és prolongada, esborra en bona mesura el concepte d’evolució. Aquest queda supeditat a la gradació, perquè, amb moltíssima freqüència, l’autor necessita considerar la història a explicar com un problema tècnic que una vegada resolt donarà pas a l’obra literària.

Un cop d’ull a les novel·les recents de Margarida Aritzeta ens parla de com l’escriptora ha establert durant els últims anys un pacte tàcit, amb aquest procés creatiu que marca les diferents gradacions de la novel·la. I, segons crec, li atorga a la seva obra la diversitat necessària a tot creador que es plantegi l’escriptura com una activitat capaç d’incidir en el temps dels seus lectors... 

FILOSÒFIC 

Feia molts de dies que havia d’escriure sobre el darrer llibre de Jordi Pàmias titulat La veu de l’àngel. Ho anava ajornant: no volia fer-ne un estudi crític com el de Jaume Pont , que encapçala el volum. Tampoc volia fer-ne una crítica: la poesia de Pàmias és tan clàssica que no en necessita, de crítica volandera. Reclama una relectura atenta i reflexionada.

La veu de l’àngel no és pas un llibre d’adolescent: hi són encaixades amb sentit totes les peces d’una cultura complexa i problemàtica com la nostra: hi ha la bellesa dels mites grecs i la profunditat dels mites hebreus. Hi ha els pensaments -sobretot en la secció “Els clarobscurs de l’home”- que es relacionen amb l’avui: la política global d’ara i la reflexió d’un home vell, que sap de la lucidesa subtil i de la llunyania de Déu. El volum funciona com un tot que vol ensenyar els matisos i les complexitats de la vida i de la societat que el poeta vol copsar i vol expressar amb finor i amb subtilesa.

De fet, aquest llibre de poesia de Jordi Pàmias és per rellegir. Anava a escriure com qui rellegeix la Bíblia, o, més exactament, certs llibres de la Bíblia: com ara Cohèlet, del qual cita en la primera plana un vers lapidari: “Allò que existeix és distant i molt impenetrable: qui en traurà l’entrellat ?”... 

La del poeta és sovint una feina solitària, personal, difícil de projectar més enllà de la pròpia individualitat. Però de vegades trobem poetes que, sense caure en la temptació d’un realisme fàcil, són capaços de connectar les dues realitats que entren en joc en literatura, la realitat de ficció i la quotidiana. El mallorquí Josep Maria Llompart es va proposar des del primer moment escriure una obra que, tot i els rampells de culturalisme i l’enorme exigència estètica, no deixés de banda la seva condició de ser fill d’una terra i d’un temps concret. Així, llegir Llompart no només ens posa en contacte amb un dels poetes més destacats de la seva generació, també ens ofereix una perspectiva immillorable de la societat mallorquina de la segona meitat del segle XX, de la seva sensibilitat i dels seus somnis i contradiccions.

Així, des d’aquells inicials Poemes de Mondragó (1955), on va conjugar per primera vegada amb encert les línies que marcarien la seva poesia –classicisme, tradició popular i sentit de la modernitat-, la seva evolució personal es va projectar a entendre en seu temps i les seves circumstàncies personals, Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974). En èpoques més recents, Llompart entra de ple en una estètica més pròpia de generacions posteriors, demostrant que també el poeta és capaç d’evolucionar al mateix temps que ho feia la poesia contemporània. Cal recordar com van influir en la poesia catalana de final de segle poemaris com Mandràgola (1980), Jerusalem (1990) o Spiritual (1992), dels quals s’ha de destacar especialment la seva incursió en la poesia en prosa, un vessant interessantíssim de la seva obra que arriba a cims només conquerits per J. V. Foix...

Ningú no dubta que la novel·la és un dels grans gèneres de la Literatura, que ens fascina amb el seu esperit canviant, abastador, però no és ni de bon tros l’únic capaç de reflectir la condició humana. Fa algun temps que venim celebrant l’oportunitat de la bona acollida que el públic lector atorga a altres gèneres que porten el qualificatiu de menors. Alguns, com la poesia, a causa de la seva escassa difusió; d’altres, com dietaris, memòries o llibres miscel·lànics, perquè durant molt de temps s’han considerat provatures o maneres de passar les hores.

Però encara hi ha entre nosaltres autors que, pel fet de practicar aquests gèneres “menors”, poden publicar llibre rere llibre sense aconseguir cap resposta significativa per part dels mitjans. Un cas ben flagrant seria el de Gerard Vergés, qui potser un dels grans prosistes vius de la literatura catalana però a poca gent sembla importar-li.

D’entre aquests escriptors que s’han fet a poc a poc, amb articles, llibres i tota sèrie de publicacions, avui ens ve de gust destacar el nom de Josep Igual. Premis perifèrics, més de vint llibres publicats i un viatjar continu pels marges de la literatura avalen l’obra d’aquest escriptor nascut a Benicarló l’any 1966. Amb més motiu quan, recentment, han vist la llum dos nous títols seus a la petita i esforçada Aeditors d’El Perelló. Un d’ells és un recull de poesia, Ditades al vidre, l’altre, potser un dels més reeixits de la seva producció, sempre interessant, és el llibre de proses Faules mamíferes...

El tema del nazisme sembla haver-se instal·lat en la literatura sense possibilitat de passar de moda. No estic en contra. Penso que s’ha de mantenir sempre una memòria raonada del terror, alertar les noves generacions de les seves conseqüències. Tampoc no amagaré, però, que de vegades el lector pot sentir un cert cansament davant la repetició d’un mateix referent per explicar les pulsions més baixes de l’ésser humà.

Però aquest mateix raonament serveix per explicar que en la seva primera novel·la Òscar Palazón ha tret molt de suc a una història que podria semblar-nos antiga o dejà-vu. Dic la primera novel·la perquè, tot i haver publicat altres textos narratius, és en El fotògraf (Ara Llibres) on l’autor ha volgut conjugar les característiques més clàssiques del gènere amb un estil molt particular que es capbussa sense por en el desassossec del món contemporani.

El fotògraf utilitza, doncs, una sèrie de recursos narratius amb tanta perícia que doten aquesta història, difícil per les seves connotacions morals, d’una especial credibilitat. El seu protagonista, l’Enric, troba un quadern on es relaten els fets que envolten la vida d’en Sebastià, presoner al camp d’extermini de Mauthausen. La professió de fotògraf d’aquest últim l’obliga a participar de les pràctiques, ja podeu suposar que gens ètiques, dels responsables del camp. Amb aquest punt de partença, Palazón articula una trama amb tornades al passat que ens va mostrant la investigació, sempre amb cruesa, però també amb una prosa clara que alleuja els fets sense amagar la seva contundència...

La diversitat de l’art contemporani és tan manifesta que els canals pels quals accedeixes a obres i a artistes que t’agraden canvia a cada pas. L’opció de visitar exposicions s’ha de complementar necessàriament amb la consulta de llibres i catàlegs que puguin completar la teva perspectiva. És així, gràcies al llibre-catàleg que ha posat a les meves mans una amiga, com he arribat a la tasca artística de Gerard Rosés i la fascinació per la seva obra ha adquirit diverses vessants.

D’una banda he quedat corprès per la subtilesa i la plasticitat de les seves aquarel·les. Rosés és un aquarel·lista que pren l’esbós com a possibilitat d’obra acabada, amb una capacitat per al traç que omple de sentit el suport. Escenes de ciutat, colors senzills i sovint sense grans barreges, límits imprecisos. Però els resultats ens ofereixen visions netes d’un concepte expressionista de la pintura, suggeridor i, sovint, d’un cromatisme ple de puresa. Són aquarel·les que ens parlen d’una manera de veure el món a través de l’apunt, però quan aquest s’amara de significats.

D’una altra, Rosés té una vessant que fa servir el collage amb cartró per aprofundir en la seva visió del món. El cartró va formant capes que, amb l’ajuda de la pintura, conforma superfícies profundes on l’absorció del color per part d’aquest mitjà marca de manera fonamental les seves estructures, relleus que l’ull ha de descobrir amb l’emoció del qui esbrina alguna cosa nova, alguna cosa que necessita tota la nostra atenció per arribar a configurar-se com a art.

L’experiència m’ha estat donada a través del llibre Gerard Rosés. Contemporaneïtat amb tradició (Barcelona, Editorial Mediterrània, 2001), on podem fer un extens recorregut per l’obra d’aquest artista nascut a Barcelona el 1945. Sabem també a través d’ell que en Rosés és un apassionat del dibuix, un aspecte que esclata a la vista mirant la seva obra, i que ha fet exposicions a Alemanya, França o Estats Units, a més de a Catalunya.

Tot indica que la literatura es va fent gran en el tauler de jocs d’internet. Des de fa un temps, els llibres tenen un altre escenari possible a l’hora de promocionar-se. Hi ha moltes obres amb bloc propi i cada cop es van fent més habituals les pàgines web dedicades a un únic llibre -anant més enllà de la pàgina d’autor- o els vídeos penjats al youtube.

Joan Carreras, un narrador de llarg recorregut que ens ha donat novel·les com La gran nevada (Empúries, 2003), presenta ara L’home d’origami. (Amsterdam), una faula moral sobre l’ésser humà contemporani que sorprendrà el lector pel seu argument i per la vessant lúdica que caracteritza l’autor.

Però a més d’això, Carreras ha volgut servir-se de la xarxa com a element de promoció de la seva obra. I és clar que es tracta d’un camí que molts estem fent –per exemple, la Mònica Batet-, amb el suport o sense de les editorials, però en Carreras interpreta molt bé les funcions possibles dels mitjans digitals. Com a mostra, podem visitar un bloc creat per a l’ocasió on es van desgranant aspectes relacionats amb la seva novel·la que serveixen d’excel·lent complement a la lectura. També es pot veure al youtube una mena de clip escènic on l’actriu Mar Serra ens ofereix una lectura dramatitzada de la novel·la.

Encara és molt gran el camí a recórrer en internet pel que fa a la promoció literària i al contacte amb els lectors, però de moment els escriptors catalans van fent camí i Joan Carreras ha decidit apostar fort. De tota manera, no ens oblidem de llegir el llibre.

DE LA INCOMUNICACIÓ.

Per mi A la platja de Chesil, de Ian McEwan, és un llibre trist perquè enraona de la incomunicació humana. Parla de la dificultat d’entendre’s a un nivell profund. Els que hagin llegit Expiació, del mateix autor, ja sabran que estem davant d’un narrador molt poderós, tècnicament impecable, i sinuós. L’inici ja és tota una declaració concisa d’intencions: “Eren joves, cultes i, tots dos, verges aquella nit, la seva nit de noces, i vivien en una època en què una conversa sobre problemes sexuals era del tot impossible”.

De manera natural, ens situem en la nit de noces d’una parella amb una incisió molt precisa en la sexualitat dels protagonistes.

Literàriament, el narrador sap entrar en la mentalitat de tots dos amb una precisió enlluernadora. Simplement envejable: sense quaderns ni diaris personals: al dret i amb alegria irònica.

”La contribució més important al casament -i l’única- de l’Edward als preparatius del casament va ser reprimir-se durant més d’una setmana.”, escriu irònicament...

Es diu sovint que traduir és una traïció a l’obra original. No objectaré res a aquesta idea, però apuntaré d'altres. Traduir és també recrear, interpretar un text que ens ha colpit, una història que ens agradaria haver imaginat a nosaltres. I, sobretot, traduir és també una manera de llegir.

Fa molts anys, quan em dedicava a llegir clàssics per aconseguir fer-me una idea cabdal dels meus predecessors en la feina d’escriure em vaig acostar amb gran plaer a la literatura portuguesa. Entre els Eça de Queiroz, Sá-Carneiro, Machado de Assis, em vaig trobar també una petita joia entre l’aventura i el romanticisme extrem.

Era l’Amor de perdició, de Camilo Castelo Branco, una novel·la a la qual se li pot aplicar la cèlebre frase del Tristà, de Joseh Bedier: “Senyors, us agradaria escoltar una bella història d’amor i de mort?” Una novel·la, també, que la crítica ha exaltat com “la Madame Bovary portuguesa”.

Ara, gràcies a l’entusiasme d’Ilse Font, directora de la col·lecció “Paraules”, de l’editorial Belacqva, he pogut traduir-la i fer que els lectors catalans la tinguin al seu abast per primera vegada en la nostra llengua i en una magnífica edició amb pròleg d'Elena Losada.

Si voleu fer-li una ullada al primer capítol, El violinista celest us l'ofereix a l'arxiu adjunt...
 
Un dia joiós, doncs, que volia compartir amb tots vosaltres.

____________________

Camilo Castelo Branco, Amor de perdició, Barcelona, Belacqva, 2009, 227 p.

LES FULLES NEOIMPRESSIONISTES DE JORDI LLAVINA

Malgrat no ser un gran coneixedor de la història de l’art, en llegir el llibre Ningú ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina, he tingut la sensació que em trobava davant d’un quadre perfectament executat. Com si es tractés d’una tela de Georges Seurat, els contes de Jordi Llavina m’han dibuixat, amb cada detall, un llenç amb un paisatge ben definit. És un paisatge poblat amb els personatges més diversos. Diria que alguns els coneixia de fa temps. D’altres, m’han sorprès per la seva força i manera de fer.      

Com a Un dimanche après-midi à l’île de la Grande Jatte, els rostres imaginaris de Ningú ha escombrat les fulles s’esbossen amb multitud de pinzellades. En un degoteig infinit però precís de petites informacions –res no hi sobra i res no hi falta– l’ull del lector acaba per copsar el conjunt en una experiència estètica feta a partir de la senzillesa i la pulcritud. De la mateixa manera que els neoimpressionistes volien que els seus quadres es formessin en la retina de l’espectador i no pas al damunt del llenç, la prosa de Jordi Llavina apel·la el lector perquè es converteixi en un agent actiu capaç de reconstruir els traços de la ficció al seu interior. Com deia Vladimir Nabokov al Curs de literatura europea, un bon lector ha de saber acaronar els detalls, però jo hi afegeixo que, per fer-ho, cal trobar-los en la disposició adequada…

Potser els lectors del Violinista s’han sorprès perquè no hagi continuat amb el relat o l’anunci dels actes que envolten Els secrets de la reina, però la proliferació em va fer pensar que podia resultar pesat i repetitiu. No obstant això, vull deixar constància d’alguns dels actes que s’han fet darrerament, si més no com agraïment a totes les persones que els han fet possibles.

El dia 30 de gener es va presentar la novel·la a Vic, a la llibreria La Tralla –que tan bé dirigeix la Imma Bellafont-. L’acte va ser presentat per l’amic Vicenç Llorca, qui no va estalviar feina perquè tot sortís d’allò més bé. Però abans vam fer un tomb per les tres televisions locals i vam xerrar de valent a la cadena Ser gràcies a l’ofici d'Isabel Campos, la seva presentadora. En aquest sentit s’ha de destacar també l’entrevista que em va fer Biel Barnils a TVOsona, plena de sensibilitat.

El dia 8 de febrer va ser una altra ràdio, Espluga FM, de l’Espluga de Francolí, que ens va acollir. Hi vam parlar prop d’una hora amb l’Antoni Sabaté i la Meritxell Sans. La Txell començava la seva col·laboració a la ràdio amb un programa sobre poesia, tema que també ens va ocupar una bona estona. Després em va quedar la sensació que la cordialitat no ha desaparegut d’aquest món.

El dia 12 de febrer vaig participar a la sessió del mes del Joc Partit, un encontre entre dos escriptors que organitzen els Escriptors del Camp de Tarragona amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili i el teatre El Magatzem. El meu company d’acte va ser el novel·lista de Reus Ramon Pallicé. Després d’un petit tast de les obres de tots dos a càrrec dels actors d’El Magatzem, vam conversar sobre novel·la històrica i sobre el fet d’escriure. Els Jocs Partits, doncs, pels quals tant vetllen escriptors com Magí Sunyer o Jordi Tiñena, entre molts d’altres, continuen omplint cada mes aquest teatre.

El dia 14 de febrer vam presentar la novel·la a Montblanc, en un acte al Museu Arxiu de Montblanc que va organitzar la incansable Ma. Teresa Roca de la llibreria La Baldufa. La calidesa va presidir en tot moment l’acte, coronat per l’amable acollida d’Olivia Comino, Josep Ma. Carreras o la pròpia llibretera.

A Montblanc vam tenir ocasió de veure l’exposició permanent que el Museu Arxiu dedica a un pintor tan fascinant com Josep Martínez Lozano, però també de conèixer de primera mà les activitats que porta a terme l’Associació Amics de Martínez Lozano, presidida per l’esmentada Olívia Comino. Aquesta associació organitza cada any la Nit de la Pintura –que ja arriba a la seva IV edició- on es reuneixen el millor dels pintors de Catalunya i de tot l’Estat.

Finalment, anunciar-vos que el dia 19 de febrer, dijous, faré al pub l’Horiginal, de Barcelona un recital de poesia. Ja podeu imaginar que em fa molta il·lusió llegir poemes meus després de tanta novel·la amunt i avall. Més encara quan el meu company de lectura serà l’amic Ramon Guillem.

Quedeu convidats, doncs, i gràcies de nou per la vostra fidelitat al Violinista Celest.

 A la fotografia: Amb Vicenç Llorca, durant un moment de la presentació a Vic.