Quina és la pell de la poesia, de la literatura? Resisteix altes temperatures o, pel contrari, és fina i subtil, com la pell humana? El col·lectiu d’escriptors joves de Tarragona La pell del llavi, que dirigeix Txus García, s’ha proposat donar resposta a moltes preguntes al voltant de les arts literàries –i d’altres, com ara la pintura o la fotografia. Al llarg dels seus dos anys d’existència ha anat convertint la ciutat en un escenari sorpresa on se succeeixen els recitals, les accions poètiques, les trobades amb altres veus que dinamitzen el panorama artístic de la ciutat, sobretot amb les seves intervencions durantLa Tardor Literària de Tarragona i el dia de Sant Jordi.
És en aquestes èpoques quan les accions del col·lectiu es multipliquen i prenen forma als carrers de la ciutat. Aquest any 2006 han organitzat el I Concurs de Podcasts Poèticoartístics i elCertamen de Xindogus o Objectes Impossibles. El lema que han escollit parteix d’un vers de Joan Brossa, “Sóc com sóc i no vull ser model de res”, a qui se li ret homenatge ambdiverses accions a Tarragona, espectacles de màgia i recitals de polipoesia.
La diversitat de les accions del grup els ha llançat també a tenir una forta presència en internet amb una l’excel·lent pàgina d’ajuda alsJoves creadors, amb El bloc de la Pell del Llavi i amb la revista multidisciplinar Papers del llavi –la qual podeu llegir íntegrament enaquesta adreça. (Hi ha més>>>)
Ben cert que la societat sempre s’esforça a incorporar les veus més transgressores, però sens dubte els versos deNúria Martínez faran trontollar molts dels tòpics poètics de l’inici de segle. L’autora ho va confirmar de nou al seu últim llibre.
L’aparença de normalitat genera dinàmiques en què l’original se’ns presenta com un fet previsible, capaç de ser absorbit sense commoure els models establerts. Fins i tot en un gènere com la poesia, sempre a la recerca d’una transgressió moral i estètica en lluita contra les consciències adormides, la revelació és assimilada i acceptada, com si la daga no pogués deixar cap marca en l’interior de la seva funda protectora…
Si hi ha una evidència en quant a la pràctica de la literatura en aquest inici de segle és l’enorme pluralitat de les mirades que, a través dels cada cop més sofisticats mitjans de comunicació, ens arriben a les mans. Però canvia això la mirada poètica, la capacitat de generar bellesa o pensament?
El pas del anys, que és com dir el pas dels llibres, ens ajuda a entendre que la diversitat de vehicles o de conceptes que fa servir la poesia per a manifestar-se, no ens hauria de fer perdre el nord de la seva essència. I l’essència canvia arran d’un concepte ja antic que, al meu entendre, continua tenint plena validesa: la poesia com a paraula en el temps.
Però a més a més la poesia respon amb altivesa a altres coordinades. La poesia és matèria referencial, en tant que llenguatge de signes i, així, pot enfrontar-se al repte que suposa la necessitat d’una expressió màxima. La imatge d’aquesta expressió coincideix, molt sovint, amb la grafia, amb el signe/figura en l’instant d’acostar-se al no-res.
És a partir d’aquesta tendència a la desaparició, quan la poesia articula les seves millors propostes, No és nova la idea de considerar la poesia com a figura en un espai, ni tampoc que l’espai adient a la paraula poètica és el blanc on s’inscriu, on pren sentit dins d’un context, la poesia és cada cop més la figura d’un paisatge desert...
En la millor poesia de tots els temps hi ha un protagonista d’excepció: el llenguatge. Però l’objectiu últim del discurs poètic és combinar emoció i sentit. Tret de la pintura, cap de les arts conegudes sembla capaç de construir una relació tan estreta amb l’absolut. Aquesta recerca porta molts autors a identificar escriptura i refugi, però sobretot els ajuda a establir un món propi que quedarà com a espai inqüestionable de les seves creacions.
De fa molt que la poesia ha de lluitar contra una concepció del temps que vol convertir la paraula en un valor passatger. Els llibres gaudeixen de poquíssimes oportunitats, i mentre perden sense remei la batalla del present s’enfronten a una societat que ja no considera la memòria com un bé estimable. A més a més, la poesia es troba en franca retirada davant la tirania immediata de la imatge. La imatge fa possible la creació de ràpides impressions estètiques: un quadre d’Egon Schiele, una escultura d’Arístide Maillol, un edifici de Le Corbusier, poden sucumbir a la universalització que atorga la fotografia, però el poema, un fet d’escriptura, de conceptes, queda massa sovint associat a la vida fugissera dels llibres...
Poesia i pintura neixen del desig d’una visió alternativa de la realitat. Totes dues, però, fan servir instruments distints. Degas va explicar desconsolat a Mallarmé que no trobava idees per a escriure els seus sonets, i aquest li va respondre molt segur: Estimat, els poemes no es fan amb idees sinó amb paraules.
La confusió del gran pintor francès ens parla d’una certa barreja d’interessos, i és comprensible. La poesia pot ser un bon instrument per a la pintura. Cezzanne deia que els ulls pensaven, que la pintura era una art òptica. També es podria dir que el tacte de la ploma sobre el paper pinta paisatges de paraules.De paisatges interiors i de paraules neix el nou llibre d’Antoni Clapés, Alta Provença...
Els empleats van desplaçar alguns expositors que, arrambats contra els prestatges de les parets, només podien provocar entre el públic present una sensació d'estranyesa. Els habituals de les llibreries tractem de vegades aquests espais com una mena de territori personal, tant és així que sovint només ens cal una mirada per dictaminar si hi ha novetats entre el complex paisatge que configuren els llibres.
Aquesta vegada, però, els llibres de la Laie només s'apartaven per a destacar-ne un de concret,la versió dels Sonets del portuguès, d'Elizabeth Barrett Browning, que ha dut a terme Dolors Udina.
Durant molt de temps s'han lloat aquests sonets, escrits per la poeta anglesa com a bàlsam en una època difícil del seu marit, el també poeta Robert Browning, que de seguida va veure la seva qualitat i es va negar a acceptar el regal sense compartir-lo amb els lectors.
Vaig conèìxer fa temps un poeta que ja ningú no recorda. Ratllava la setantena i li dèiem "Cervantes" de malnom, potser perquè sempre pregonava queabans de trencar amb les formes clàssiques era del tot precís saber contra què dirigies els teus esforços. Joves, massa joves, vam posar cara de circumstàncies. Un temps després, però, alguns dels qui havien rebut aquella amable reprimenda vam experimentar una notable millora als nostres versos, potser perquè havíem entès que la poesia, ai-làs!, no era tan lliure com la nostra passió per la paraula hagués volgut.
L'episodi amb aquell escriptor venerable, de qui sobretot em dol no recordar el nom, m'ha vingut a la memòria aquesta tarda. Potser perquè llegia i rellegia els versos dels dos nous llibres deJosep Maria Sala-Valldaura, El cigne cec (Perifèric Edicions) i Vidre fumat (Proa)...
La Literatura està formada per complexos sistemes d'idees i de signes. La qualitat d'aquests depèn de la riquesa heretada. Una llengua petita s'enfronta sempre a les dificultats per traduir el món als seus sistemes. Tenir els grans llibres de la literatura universal en castellà o en anglès no serveix per a crear els enllaços necessaris entre cultures diferents que demana la nostra llengua. Tota generació que hagi estat significativa ha intentat una nova traducció dels mites literaris.
En català, no resulta fàcil publicar traduccions d'altres llengües, en part per aquest "avantatge" de tenir a casa moltes de les més importants editorials castellanes, i també perquè -no ens enganyem- ni el lector ha desenvolupat un costum significatiu de llegir traduccions al català, ni les editorials -sovint amb traduccions molt dolentes- han sabut conquerir l'espai dels llibres traduïts...
Cap al migdia he rebut una trucada de l'Avui on se'm demanava un article sobre l'Eugénio de Andrade. Massa morts, he pensat de seguida, Saer, Andrade, tot i que Erri de Luca diria que dos només és "el contrari d'un". He acceptat, com podria no fer-ho?Andrade va ser un dels primers escriptors portuguesos que vaig traduir al català, va ser un amic pacient quan treballàvem plegats les primeres versions i, sobretot, va ser una experiència estètica inesborrable, una autopista oberta cap a l'excel·lència poètica...
Que Feliu Formosa és un dels escriptors més importants que ha donat la cultura catalana al llarg dels últims cinquanta anys, no sembla discutible. Ara el seu nomenament com aPremi d'Honor de les Lletres Catalanespot ser una oportunitat per a tots els qui, atesa la discreció natural del personatge, encara no s'havien acostat a la seva obra.
Recordo que vaig ser conscient de la seva literatura a les darreries dels 80, arran de tenir a les mans un llibre publicat per Edicions del Mall que portava per títol Semblança. La combinació agosarada de prosa poètica i vers lliure em va robar l'enteniment, sobretot perquè el seu discurs, la idea vital que s'hi podia trobar, era d'una modernitat esclatant...
Potser fa massa anys, però la memòria ens ajuda a distreure'ns dels horrors quotidians. Érem joves i inexperts, érem volubles, sarcàstics, decidits davant la incongruència. Futurs poetes, futurs habitants del no-res, reunits per un mateix anhel, com si no hi hagués cap opció al darrere d'aquella ansietat (mirall) buida, encara espantosament buida. I al cor de les lectures d'alta nit, sumits en la nostra paràbola del vici, llegíem versos, recorríem poetes com guies dels tours-operators, a la recerca de motius, de claredats, que poguessin agranar una mica les dificultats del camí.
Potser perquè espero vèncer la rèmora d'uns dies renyit amb l'escriptura -i no sols en aquest bloc- trec forces d'una conversa inesperada. Ha estat via e-mail, un mitjà que durant els últims temps genera moltes xerrades interessants que es perdran sense remei. És el cas que arran de la meva traducció de les tisanes d'Ana Hatherly, 51 tisanes (Catarroja, Perifèric edicions, 2004), poemes en prosa propers a l'aforisme i imbuïts d'una particular visió filosòfica, he pres contacte amb l'Ana Marques Gastão (a la fotografia), una excel·lent poeta i assagista portuguesa que escriu coses com aquesta...
