“L'illa dels llibres”
va guanyar ahir el Premi Blocs Catalunya 2010 en la categoria de Millor Bloc de
Literatura en català. Seguidors com som des de “El violinista celest” d’aquesta
excel·lent pàgina, hem volgut afegir-nos a la celebració reproduint les
paraules del seu responsable, Jordi Milian.
En una
cerimònia celebrada al Centre de Congressos del Parc Científic i de la
Innovació TecnoCampus Mataró-Maresme s'ha lliurat la tercera edició dels Premis
Blocs Catalunya, promoguts per l'Associació Stic.cat. Aquests guardons premien
els millor blocs en català de caràcter corporatiu, cultura, educació, esports,
audiovisual, gastronomia, noves tecnologies, política, personals i literatura.
En aquesta edició s'han presentat més de 600 blocs. Després de superar una fase
inicial mitjançant el vot popular, finalment un jurat ha decidit els guanyadors
entre 10 finalistes per cada categoria.
L'illa dels llibres
ja va ser el bloc més votat de la seva categoria durant les votacions populars
realitzades entre el periode del 17 de juny al 9 de setembre d'aquest any i
també va ser el 4 vot més votat dels més de 600 inscrits arribant així ha ser
un dels 10 finalistes de la categoria de Bloc Literari.
Després de
les valoracions per part del jurat valorant aspectes com el disseny,
l'estructura, els continguts, la periodicitat d'actualització, la connectivitat
o interactivitat amb els lectors L'illa
dels llibres ha guanyat el Premi al Millor Bloc Literari en
català.
Des de
L'illa dels llibres volem donar-vos les gràcies pel vostre suport amb les
votacions i també agraïr al jurat que ha dictaminant que L'illa dels llibres es mereixia
aquest premi.
I el volem
compartir amb els que habitualment passejeu per aquesta illa; lectors,
escriptors, editorials, gent del món literari, blocs, mitjans de comunicació,
amics i familiars per compartir aquest projecte.
Quan
recordem les nostres primeres lectures sempre ens ve a la memòria una sensació
màgica i combinatòria. Amb les lletres anàvem formant paraules, sovint breus,
més carregades d’un sentit fonètic que d’un significat del tot entenedor. I la
vida que albiràvem darrere d’aquelles paraules ens anava obrint camins cap a
una quotidianitat on il·lusió i lectura anaven de la mà. Més enllà d’aquells
sons que ens omplien la boca, hi trobàvem milers de possibilitats per expressar
els sentiments de sorpresa davant el món dels adults.
La
sèrie dels Contes d’en Liu, de Coia
Valls, ens retorna aquella màgia. Són històries on la paraula pren
protagonisme i, alhora, se’ns revela amb tota la seva dimensió lúdica. Ben
significatiu és el títol del primer lliurament: Marea de lletres que maregen
(Editorial Barcanova). El mareig és en aquest conte un símbol de riquesa, un
cant a les combinacions que ens ofereix el llenguatge i també un exercici de
creativitat, aquella que els més petits encara veuen des d’una perspectiva no
contaminada.
Coia
Valls ha imaginat una família peculiar que anirà desvetllant-se al llarg
d’aquestes històries, però també és una família qualsevol d’ara mateix. Les
situacions quotidianes de les seves històries venen marcades per la paraula,
per les possibilitats que presenta, i se’ns obren a través d’elements senzills.
A Marea de lletres que maregen és
l’aigua la que ens serveix per al joc de despropòsits, un joc que aviat acabarà
assolint sentits insospitats. És l’essència de les històries infantils, la
sorpresa, la dislocació del món adult, que ve embolicada de paraules i ens
ofereix una sèrie de propostes originals per la lectura dels més menuts. Se’ns
dubte una bona idea per aquest Sant Jordi, que també hauria d’anar adreçat a
ells com a lectors del futur.
Marea de lletres que maregen serveix a més a més com a
excel·lent preludi a la literatura de Coia Valls, de la qual podem gaudir també
en el bloc “El quadern taronja” i que aviat ens donarà noves sorpreses en el camp de la novel·la d’adults.
Mentrestant, podem gaudir d’aquest llibre per a lectors i lectores de totes les
edats. Perquè amb 5, 6, 7 anys o 80, les històries d’en Liu sempre ens deixen
un somriure, una idea lluminosa, una sorpresa plena d’imaginació per compartir.
Però
seria molt injust tancar aquest comentari sense fer esment de les
il·lustracions de Susana del Baño.
El llibre guanya també amb els seus dibuixos, d’una enorme creativitat, capaços
de posar rostres i expressions als personatges sense oblidar que la senzillesa
és una bona màxima per enfrontar-se a la sempre difícil tasca d’il·lustrar per
als més petits.
Si
abans parlàvem, doncs, de la màgia de les paraules, s’ha de celebrar que també
la imatge acompanyi la paraula en el seu camí vers l’encontre amb el lector, i
que aquesta conjunció sigui tan feliç. Un llibre que romandrà molt de temps en
l’imaginari dels seus lectors i lectores.
X. R. Trigo
_______________________________
Coia
Valls, Marea de lletres que maregen,
Barcelona,
Editorial Barcanova (Sopa de llibres, 154), 62 p.
Fotografies: Dalt, Coia Valls;
baix, Susana del Baño. A sota del text: un dibuix de Susana del Baño.
Ignasi Revés, un dels nostres escriptors joves que
més fa honor a les virtuts que hauria d’albergar la literatura, publica un nou
llibre. La seva és una faceta especial, entre literatura i gastronomía, sempre
calibrant aquests detalls que ens fan complementar el plaer de menjar amb el
plaer de la lectura.
Després del seu interessant Esmorzars de Lleida ara ens sorprén amb un nou lliurament d'un
periple que acabarà esdevenint clàssic. Ara s’ha anat a terres del sud per
escriureEsmorzars de l’Ebre, un viatge
literari i gastronòmic ple de suculents suggeriments. Els esmorzars
de forquilla i ganivet, servits i degustats en
establiments emblemàtics de les Terres de l’Ebre, són el punt de
partida o d’arribada d’una experiència molt més àmplia: el retrat del paisatge
i la gent del Sud de Catalunya.
A bon segur que el lectors d’El violinista celest
no els semblarà malament la proposta, perquè jo confio que, a més de la literatura,
tindreu altres interessos propers als de l’amic Revés. Podria ser una bona
combinació per al Sant Jordi.
Coia Valls ens sorprendrà molt aviat amb la
seva primera novel·la, però mentrestant ha decidit posar en marxa un bloc
personal, El quadern taronja, on
segons diu anirà reunint les seves proses poètiques i, a més a més, deixarà
constància de les seves idees sobre literatura i altres arts.
No
és una activitat nova en ella. Amb les seves proses ha guanyat diversos premis
arreu del país i les ha vistes publicades en volums col·lectius. Però ara les
podrem tenir accessibles al seu bloc. Si el voleu llegir només heu de clickar
damunt del títol.
Paral·lelament,
estrena una web personal on podeu tenir accés no sols a les seves activitats
literàries, sinó també a les teatrals o cinematogràfiques.
Comencem
per una història. Un dia, em sembla que no massa llunyà, algú va tenir la idea
de qualificar l’escriptor argentí César Aira com el secret millor guardat de la
literatura argentina. Aquesta fórmula va fer tant de camí que ja poc importa si
a l’esmentat Aira li publiquen en les millors editorials del món. Sempre serà
aquell escriptor secret, i jo, per altra banda, coincideixo en el diagnòstic:
Aira és com un regal inesperat.
Un
dels secrets millor guardats de la literatura catalana -i també un regal per
als nostres sentits i la nostra intel·ligència-, és la figura i l’obra de
l’escriptor Gerard Vergés. Seguint el que diu Ricardo Píglia al seu Crítica y ficción, sobre l’exercici de
la crítica com una vessant de l’autobiografia, serà necessari un petit viatge
en el temps.
A
començament dels anys vuitanta, quan estudiava Filologia Catalana, no era gaire
habitual parar atenció als gèneres –em nego a dir-ne sub-gèneres- que ronden la
literatura del jo. Dietaris, llibres de viatge, un cert tipus d’assaig, eren
considerats com a gèneres menors que poc o res podien aportar als nostres
estudis. Paradoxalment, tant Josep Pla, com Joan Fuster -Gaziel era per als
molt entesos-, quedaven inclosos dins les obres cabdals de la nostra
literatura.
Per
camins laterals, sovint els més fiables, vaig trobar un altre tipus d’assaigs, obres
que s’allunyaven de l’academicisme i que sovint es revestien de formats com els
abans esmentats. Des dels escrits d’Eliot o Pound, fins als textos de Cortázar
o de Borges, l’assaig es diluïa en la creació i estava fet per creadors...
“Un quadre es mostra tot d’una vegada. Quan llegeixo un llibre, escolto música o veig una pel·lícula, experimento aquestes obres en el temps. Una novel·la, una simfonia, un llargmetratge només tenen significat com una seqüència de paraules, notes i fotogrames. Per moltes hores que transcorren, un quadre no experimentarà cap augment o pèrdua d’una part d’ell mateix. No té començament, ni centre, ni final. M’agrada la pintura perquè en la seva immutable immobilitat sembla existir fora del temps com cap altre art. Quant més visc, més gran és el meu desig de deixar suspès el món i capturar el present abans que se l’empassi el segon següent i es converteixi en passat. Un quadre crea la il·lusió d’un present etern, un lloc on posar la mirada com si per art de màgia s’hi hagués aturat el rellotge.”
Siri Hustvedt Los misterios del rectángulo Barcelona, Circe Ediciones, 2007. (Traducció del fragment: X. R. Trigo)
Els qui seguiu aquest bloc sabeu que m’agrada col·locar-hi fragments, descontextualitzar-los, fer-los viure una vida diferent. En aquest cas, però, es tracta d’una qüestió de justícia poètica. Les opinions que haveu deixat al bloc, que m’haveu comunicat de paraula o per teléfon, m’indiquen que en aquest cas tant Pep Sala com els lectors mereixen que no sigui fragmentat el poema.
Per tant, us deixo el poema sencer, que com ja sabeu pertany a l’últim llibre de Josep Maria Sala-Valldaura, Vidre fumat.
POÈTICAMENT,
EL POETA ENAMORAT
FA UNA PROFESSIÓ D’AMOR
Sóc un nedador inculte enlluernat pel sol
que braceja desmanyotadament per la mar del temps,
illetrat, ignorant, quasi analfabet entre les ones.
Vénen, s’enlairen els minuts i els veig passar
camí de la platja o de la roca, i escric
amb el cos salat un desig de llavis dolços.
Cansat, et dibuixo com una illa obagosa
a frec d’aigua, i nedo mar enfora mar endins
cridant un nom que no és sinó il·lusió
d’un jardí de somnis de gespa humida.
Afeblit, gairebé exhaust, aformo o amanyago síl·labes,
desacluco el miratge dels teus ulls
com gotes de seda de pluja sobre la pell que crema,
i nedo i suro talment el tronc vaiver
que enyora el bressol de l’aire
a l’arbre arrabassat del país del teu somriure.
Si fos valent, guixaria amb els dits, a la sorra,
sota l'aigua, bussejant contra els corrents del temps,
a punt d'òfec, cada fonema de la teva illa;
audaç, ardit o agosarat, per tenir més set de tu,
em beuria, maror incessant dels mesos de naufragi,
cada gra de sal que l'oneig em vessa
als llavis del bes sedós del teu record
a les nafres badades que el baterell del sol em bat.
Encegat per l'enyor de l'ombra ondulada
del teu cos quan abraça, estreny i m'acull,
el ritme toix i fatigat dels meus braços
ara xipolleja adés esquitxa el compàs cardiopàtic
dels cops sobtats de la mar,
dels batzacs bruscos de l'oceà immens dels dies infinits.
Assedegat, esmaperdut, no sóc sinó aquest nedador maldestre
“Es diu que el paper és un invent dels xinesos. El que ens inspira el paper occidental no és més que la sensació de trobar-nos davant un material utilitari, mentre que en veure la textura del paper xinès o del japonès sentim una mena d’escalfor i de serenor. Si bé tots són blancs, la blancor del paper occidental és diferent de la del paper hôsho o de la del paper xinès. El paper occidental reflecteix la llum, mentre que el hôsho i el paper xinès l’absorbeixen suaument, com si fossin l’esponjosa superfície de la primera neu. A més a més, els nostres papers són flonjos i es pleguen o dobleguen sense fer soroll. Tenen un tacte amorós i vellutat, semblant al de les fulles d’un arbre.”
“Tela buida. En aparença: vertaderament buida, guardant silenci, indiferent. Gairebé estúpida. Però en realitat: plena de tensions amb mil veus baixes, plenes d’espera. Una mica espantada perquè pot ser violada. Però dòcil. Una mica espantada perquè se li exigeix, ella només demana gràcia. Pot donar-lo tot però no pot suportar-lo tot. Accentua el que és just però també el que és fals. I devora sense pietat el rostre de la falsedat. Amplifica la veu del més fals fins l’udol agut, impossible de suportar.
Meravellosa tela buida, més bella que alguns quadres. Els elements més simples. Línia recta, superfície llisa i limitada: dura, indestructible, mantenint-se sense miraments, en aparença “tenint prou amb ella mateixa” com el destí ja viscut. Així i no d’una altra manera. Encorbada, “lliure”, vibrant, que evita, que cedeix, “elàstica”, en aparença “indeterminada”, com el destí que ens separa. Podria ser d’una altra manera, però no ho serà. Allò dur i allò més tou. Les combinacions dels dos, possibilitats infinites.”
Un arc no és una altra cosa que una força causada per dues debilitats: als edificis, un arc està format per dos segments d'un cercle, cadascun dels quals és molt dèbil per si mateix i desitja caure, però com un oposa resistència a la caiguda de l'altre, les dues debilitats es transformen en una sola força.
La sorpresa fou quan en haver pogut retirar, després de molts esforços, els bastidors on hi havia pintats tot d'atributs marítims, descobrírem la cleda misteriosa dels cavalls negres que, en ésser nit, vaguen a milers i milers per la platja amb una estrella al front.
La sorpresa fue cuando, al haber podido retirar, tras muchos esfuerzos, los bastidores donde había pintados muchos atributos marítimos, descubrimos el redil misterioso de los caballos negros que, por la noche, vagan a miles y miles por la playa con una estrella en la frente.
Et perds entre llibres d'estranys autors oblidats; et perds entre tants textos imitables que mai no imitaràs; et perds en una espera esperançada d'un somriure infantil; et perds entre el somni i el desig d'empreses que no arribaran a la seva conclusió; et perds en el record de terres llunyanes que t'han amagat per sempre tants de secrets; et perds en les mancances d'un amor que mai no et permetrà la plenitud; et perds en el teu propi laberint; et perds en la contemplació de la façana modernista de la vorera del davant sota un cel ennuvolat; et perds...
"Una societat, en el curs de la seva evolució, va perdent la capacitat de justificar la naturalesa inevitable de les seves formes particulars. Quan això passa, es veu forçada a abandonar les nocions acceptades sobre les quals artistes i escriptors fonamenten la seva comunicació amb el públic. Costa assumir qualsevol certesa. Es qüestionen les veritats de la religió, l'autoritat, la tradició, l'estil, i l'escriptor o l'artista ja no poden calibrar la resposta del seu públic davant els símbols i referències amb els quals treballa."
"Aplastado por el aislamiento, el alemán de Praga se iba convirtiendo en 'un idioma festivo subvencionado por el estado', subrayó Klaus Wagenbasch. La evidente desaparición de palabras abrumaba a algunos escritores. Un síntoma de este inconveniente era la busca febril de Rilke de palabras inusitadas en los diccionarios de la Biblioteca Nacional de París; o bien los afanosos estudios nocturnos de retórica a los que se sometía Franz Werfel, i a los que aludió en uno de sus poemas del libro Der Weltfreund. Como presas del pánico por la perdida de palabras, algunos reaccionaban cayendo en eso que Wagenbasch definió como 'una verbosidad sospechosa'. Kafka, en cambio, no: decidió limitarse al material lingüístico a su alcance en nombre de esa verdad que tanto le importaba."
"El mètode que faig servir és aquell que selecciona de la vida allò curiós, revelador i dramàtic. No va a la recerca d'una còpia de la vida, però es manté prou a la vora per a no semblar increïble; oblida això i canvia allò, composa una decoració formal amb la classe de fets que considera convenient i presenta un quadre, resultat de l'artifici, que, perquè conté la personalitat de l'autor, és, en certa mesura, un autoretrat dibuixat per entusiasmar, interessar i absorbir el lector. Si és un èxit, ell l'accepta com a vertader."
"Ella sempre havia pensat que aquelles històries, en realitat, no passaven, que eren mentides o fantasies inventades. Confiada, creia que al seu voltant no trobaria ningú que tingués una vida agitada i plena d'embolics. I mai se li hauria acudit que en la seva plàcida existència li passaria res de semblant."
"Per a què llegim? Llegim per a imaginar -va respondre-. Per a fugir a un món joiós i inofensiu en el qual les paraules prenen nous significats i ens transformen inevitablement".
històries on la paraula pren
protagonisme i, alhora, se’ns revela amb tota la seva dimensió lúdica. Ben
significatiu és el títol del primer lliurament: 
Però
seria molt injust tancar aquest comentari sense fer esment de les
il·lustracions de 
lliurament d'un
periple que acabarà esdevenint clàssic. Ara s’ha anat a terres del sud per
escriure 
