Des de fa algun temps que els e-mails d'en Jaume Benavente tenen costum d'aparèixer per sorpresa al meu correu. Alberguen sempre alguna reflexió encertada, un petit tast del quotidià en clau literària, o senzillament notícies per alimentar una amistat futura. Ja durant la dècada dels 90, molt abans de tenir-ne cap contacte personal, l'obra d'aquest autor havia cridat l'atenció de la meva tasca crítica. Però tot i l'interès dels seus llibres d'aquella època, la seva obra recent ens parla d'una nova evolució com a novel·lista que, segons crec, comença amb la novel·la Camps de lava (Barcelona, Proa, 2000) i que, fins ara, ha tingut la seva culminació amb la recent Nocturn de Portbou (Barcelona, Rosa dels Vents, 2003), que també destacava al seu bloc l'amic Llunàtic.
Aquesta novel·la serà el motiu de l'acte que ha organitzat el Club de Lectura de la Biblioteca Vapor Vell, de Sants. Amb la presència de l'autor, es parlarà del Nocturn... i d'altres obres de la seva producció. Sense oblidar les novetats que s'anuncien, com ara la novel·la curta L'ajudant de Kepler, recent guanyadora del premi Joaquim Ruyra. Serà un acte que no s'hauria de perdre cap amant de la narrativa actual. Jo no ho faré. I no sols per parlar de novel·la. També caldria interrogar en Benavente sobre la seva tasca com a escriptor de viatges, de la qual tenim notícia a través del Viatge d'hivern a Madeira (Lleida, Pagès, 2002), un dels llibres més lúcids d'aquest gènere que s'han publicat últimament.
Ja ho sabeu, doncs. El dia 15 de febrer a les set de la tarda, sota la conducció d'Óscar Carreño, cita ineludible amb Jaume Benavente.
Un xàfec impressionant, d'aquests que deixen anar tota la quantitat d'aigua que hauria de caure als pantans i no cau, va marcar els moments previs a la taula rodona sobre la "Funció social de la poesia" que vaig moderar a Girona. Era la taula de cloenda d'un cap de setmana interessant, ple d'idees i petits conflictes de la societat poètica que vivim. D'entre tots els actes s'hauria de destacar el recital de poesia que van ferBartomeu FioliMàrius Sampere dins de l'homenatge que els va retre la I Trobada de Poetes a Girona, i el debat final, on tots els assistents van coincidir en quèl'aturada que pateixen les grans col·leccions de poesia nascudes durant la transició és preocupant, i que, ara per ara, les petites editorials venen a cobrir aquesta absència.
D'altra banda, confirmant la màxima que avisa sobre la importància dels fets aparentment insignificants, van ser uns dies plens de descobertes...
Constato amb alegria que en Sala ha anat millorant el nivell de la seva participació, cabdal a les Jornades, i amb una mica de tristesa que els comentaris afegits pels internautes no són gens representatius del que corre per la blogosfera. Després de llegir les intervencions d'avui -molt encertat en Serra quan es pregunta el perquè de tot això i, a més a més, gratis!- em venen al cap una sèrie de conclusions, si es vol provisionals...
1. La distància advertida amb alguns dels dietaristes clàssics -i que consti que no m'excloc d'aquesta categoria- és preocupant, sobretot perquè semblen espantats en alguns casos davant el vehicle usat pels blocaires. Preocupant per haver de recordar que el mitjà no fa la cosa, que si a Garcia Márquez se li acudís d'escriure per capítols Cien años de soledad en un bloc no per això deixaria de ser literatura...
Pensava jo que tots els blocaires ens havíem avançat a les notes d'en Sala quan he llegit això de la "Blogcrònica" i he pensat: així que t'amagues darrere la paraula futura, estimat! Ahir proposava, com ja he fet altres vegades seguint l'estela de companys de la xarxa, que la paraula fos "blocrònica", potser perquè m'agrada més "bloc" que "blog", "blocaire" que "blogaire". Però bé, el cas és que el seriós encapçalament anterior -algú és capaç de recordar-lo sencer d'una revolada?- que ens informava de les Jornades ha estat substituït per una paraula més propera a les esperances que tots tenim. Si hi ha una biosfera, una biogènesi i una biomasa, perquè no pot haver-hi una blogosfera alimentada per les blocròniques? Amb tot, i abans de llançar-me a gaudir amb el congrés d'avui, hauré d'apuntar que les intervencions exteriors a la "Blogcrònica" són més aviat decebedores. No es tracta, de cap manera, de fer comentaris en pla Steiner o Bloom, però la venjança en directe o la broma fàcil no semblen la millor manera de convertir el blocs en alguna cosa que pagui la pena. Així que, si us plau, si algú fa un acudit, que sigui bo!
Després de passar bona part del matí entretingut per la transmissió a rajatecla -el corrector em diu que no és correcte, però tant em fa- que ens ha fet en Toni Sala, m'ha donat per a diverses perplexitats que, coses de la causalitat, apuntava en part al meu post anterior. En Sala ha passat un moment sens dubte dur i difícil, però al poc s'ha anat agafant i la feina li ha donat per a informar-nos extensament de les Jornades sobre "El dietarisme i el nou dietarisme de blocs". Les primeres impressions d'aquesta lectura foracongrés és queles posicions entre els dietaristes clàssics i els blocaires es troben més allunyades del que la realitat ens mostraria. Em sorprenen algunes afirmacions sobre la rapidesa en l'escriptura i l'edició dels textos als blocs, i em pregunto...
Fa pocs dies, en acabar la presentació de la meva novel·la a Girona, una persona del públic em va portar a banda i em va dir que coneixia "El violinista celest", així com altres blocs dels companys de la xarxa. Tenia, però, un dubte que em va transmetre:"¿vosaltres els qui escriviu diaris en internet penseu de debò que es tracta del mateix?, és a dir, ¿sou dietaristes o blocaires?" La sorpresa va ser que la persona en qüestió, per una vegada del gènere masculí, parlava amb força coneixement de causa, ja que fins i tot sabia que jo havia publicat un dietari, diguem-ne tradicional, a l'editorial Bromera, L'extensió del temps (1997). Amb el tràfec de presentacions i actes del Sant Jordi, ho havia oblidat, però llegir les primeres notes d'en Toni Sala, enviat especial a les jornades sobre "El dietarisme i el nou dietarisme dels blocs" m'ha fet recordar el dubte d'aquest lector curiós, i híbrid...
És un fet bastant habitual veure's immers en alguna conversa que retreu autors i editorials per una suposada baixa qualitat de la literatura infantil i juvenil a casa nostra. No negarem que és cert en alguns casos però, com passa amb altres branques literàries, també depèn molt dels autors que ens serveixen de mirall. A Catalunya hi ha veus de qualitat provada, com ara Joaquim Carbó, Joles Senell, Emili Teixidor o Anna Vila, mentre al País Valencià també destaquen algunes veus que el premi Samaruc, atorgat per l'Associació de Bibliotecaris Valencians, s'encarrega cada any de guardonar. En aquesta última edició, el premi ha estat per a dos autors que trepitgen amb força els seus respectius àmbits: laGemma Pasqual, pel que fa a literatura juvenil, i l'Enric Monforte en la modalitat de literatura infantil...
Era l'abril i la neu encara persistia a la vora de l'asfalt, petits territoris blancs, com glaciars en miniatura. La carretera pujava entre abismes de vertigen, talment com si es proposés d'arribar a alguna estació celest. Uns quants traductors del portuguès ens havíem de reunir a Farrera, al vessant dret de la Vall del Romadriu, amb la idea d'estudiar i traduir l'obra de dues poetes portugueses, l'Ana Hatherly i la Teresa Rita Lopes. L'organització a càrrec de Francesc Parcerisas i Iolanda Pelegrí, i l'indret, el Centre d'Art i Natura de Farrera de Pallars, eren un bon auguri per a la trobada. Recordo amb goig moments d'excel·lent companyia, amb traductors i amics com, entre altres, Víctor-Martinez Gil, Joaquim-Sala Sanahuja, Susanna Rafart, Gabriel Sant Pol o Xavier Pàmias. Però a poc d'estar-hi, amb una gràcia que només es pot expressar a partir de la paraula subtilesa, es va anar imposant la figura d'Ana Hatherly...
Una de les satisfaccions més grans dels últims mesos és haver-me vist implicat en el projecte de Perifèric Edicions, com a director de la col·lecció de narrativa "Escriptures". Ahir va tenir lloca la Casa del Llibre de Barcelona la primera presentació de l'editorial en aquesta ciutat. S'ha d'elogiar d'entrada el bon ofici dels encarregats de la llibreria, Alvar Masllorens i Gemma Rico, que van enllestir amb un gust exquisit la sala d'actes. Però també s'ha de ressenyar l'aportació dels autors que han confiat en l'editorial a l'hora de publicar els seus llibres. Ahir van ser Feliu Formosa, que presentava els seus diaris, A contratemps, una obra que està rebent excel·lents crítiques, tant a la premsa diària com al món dels blocs, i Vicenç Llorca, que proposa en el seu llibre de poemes un viatge per diverses ciutats...
Divendres, sis de la tarda. Autopista de Tarragona. Una caravana interminable i avorrida. Per sort vaig decidir deixar el cotxe al parking de la Boqueria. D'altra manera no hagués pogut gaudir amb la companyia de l'Ada Castells als seients del darrera d'un mini-bus saltarí. Anys que no ens trobavem i, mentre els altres novel·listes i contistes que han estat cridats alII Festival de Narradorsdormiten o observen l'embús amb escepticisme, nosaltres recordem velles històries dels premis Octubre, posem al dia l'actualitat de cadascú i intercanviem idees o anècdotes sobre l'ofici d'escriure. Em trobo una Castells molt més madura, de discurs, d'expectatives, encara seguint l'estela de la seva última narració publicada, una interessant proposta al voltant del pintor romàntic Caspar David Friedrich...
Quan pensem en el nostre primer llibre, en aquell que de debò vam considerar nostre, és fàcil ensopegar amb l'oblit, amb la inseguretat que el pas del temps atorga a les matèries terrestres. Però sovint la preocupació és infundada. Hi ha prou amb un únic record, amb un llibre que actuï com a símbol de la nostra activitat lectora...
Aprofito una breu estada a la Costa Brava per anar al Museu Municipal de Tossa de Mar. Després d'escriure sobre el llibre de Jordi Benet (De lluny i de prop, Quaderns Crema, 2003) i de reunir informació sobre el grup de pintors que s'aplegaven al voltant del seu avi Rafael Benet, era una visita necessària, gairebé diria que un desig inexcusable. Només entrar-hi comprovo que el panorama al museu és tot menys engrescador. Però les sensacions contradictòries venen de més enrere...
Ahir vaig anar a una vetllada musical que celebrava el 250 aniversari de Vicent Martí i Soler, un músic valencià molt popular al segle XVIII, tant que les seves obres van gaudir d'una estima semblant a les de Mozart, per posar-hi un exemple. La soprano Olga Pitarch, la flautista Marisa Esparza i el pianista Albert Romaní, ens van oferir obres dels compositors esmentats. Tots tres són excel·lents intèrprets, que sovintegen els festivals internacionals, la qual cosa demostra el gran nivell de l'estudi i el conreu de la música clàssica a casa nostra...
