L’escriptora i periodista Ada Castells farà un curs de novel·la romàntica a l’Orfeó Gracienc. Una oportunitat per tots aquells que vulguin descobrir les claus d’aquest tipus de novel·la que, per primera vegada, és a l’ordre del dia sense complexes. Els darrers èxits literaris i cinematogràfics del gènere, així com l’adscripció per part de les editorials a col·leccions de prestigi, fan més necessari que mai endinsar-nos en les maneres de fer que acompanyen els escriptors romàntics.

El curs, que tindrà lloc entre els mesos de març i maig d’aquest 2011, “farà una repassada pels últims best sellers romàntics, com els de Daniel Glattauer i Anna Gavalda, i ens proposarà un taller per escriure la nostra pròpia novel·la i aprendre els trucs d'un gènere que ens enamorarà." No és poca cosa si encara, afegeixen des de l’organització –la pàgina d’events culturals Faerfeit-, "també analitzarem les claus de la tensió sexual no resolta, la gradació dels sentiments, la formació i transformació dels personatges i els finals inesperats."

Ada Castells, que a més a més fa classes d’escriptura creativa a l’Ateneu de Barcelona, compta entre els seus llibres amb algún precedent que ens fa pensar en les alegries que pot deparar aquest curs, com la novel·la Tota la vida (Empúries, 2005), una visió personal de la vida del pintor romàntic Caspar David Friedrich. Per tant, pot ser una bona ocasió per redescobrir una escriptora que sempre ens ha fet propostes interessants i diferents.

Si voleu saber més sobre el curs, podeu anar a aquesta pàgina de Faerfeit...

Tot i que durant el matí hem viscut uns quants ruixats intensos, la neu, finalment, no ha quallat a Tarragona. El fred, però, amenaça qualsevol activitat a l’exterior. És un moment per a la lectura i passejo els dits per les novetats a la cacera d’alguna peça mestra, una peça que em permeti viure un gran moment abans de sopar. 

Els dits s’han aturat en dos llibres que fa dies em criden l’atenció, tots dos de David Grossman. D’una banda la novel·la Tota una vida (Edicions 62), la redacció de la qual va quedar marcada per la mort del seu fill a la guerra del Líban. Però les més de 600 pàgines són del tot excessives abans de sopar. L’altre té una mesura més adequada als propòsits. Escriure en la foscor (Edicions 62, “Llibres a l’abast”) és un recull de petits assaigs, molts tenen el seu origen en conferències i xerrades, i m’enganxo d’entrada al que porta per títol “Llibres que m’han parlat”. No m’enganyo, potser perquè molts escriptors tenim pendent la important assignatura de la infantesa. 

En Grossman vol aprofundir en el “procés d’inspiració” i es capbussa en algunes lectures inicials. Sobta comprovar com tants al segle XX vam tenir una referència comuna, encara que les nostres respectives infàncies fossin llunyanes en el temps. En aquest cas, l’escriptor israelià parla d’Els cinc i d’Els set secrets, totes dues creacions d’Enid Blyton, aventures escrites que van iniciar molts lectors i lectores. 

Però el petit assaig conté  raonaments molt més sucosos. Un d’ells té a veure amb la recepció de la cultura. Explica Grossman que en la seva infantesa llegia amb fruïció a un escriptor en jiddisch, Xolem Aleikhem, autor entre altres de l’obra que va donar peu a la pel·lícula El violinista a la teulada. L’Aleikhem havia escrit els contes de “Mothel” i el nostre autor els llegia sense entendre gaire cosa; cercant, però, sensacions, paraules, imatges: “...no deixo d’enyorar l’experiència de lector a la meva infantesa, quan un nen, a més de llegir, omplia les seves llacunes lingüístiques, adquiria sense adonar-se un ampli i ric vocabulari, i aprenia a relacionar-se amb l’idioma com una entitat amb una funció determinada.” 

Aquesta reflexió m’ha recordat la meva primera lectura d’Els germans Karamazoff, de Dostoievski, trobat entre aquelles novel·letes de quiosc que canviàvem per una moneda de 10 cèntims –dels d’abans- i com, sense arribar a entendre gaire cosa, em va deixar una certa idea de què devia ser allò de la gran literatura. En Grossman es queixa de la vulgarització i simplificació dels llibres infantils i juvenils del nostre temps. Tal com ho explica, acabem creient amb fermesa en els seus raonaments...

Què són un lector o una lectora? Quins són els fils, les pulsions, els desigs que els mouen en aquesta direcció? És llegir una activitat lògica a començaments del segle XXI?

Aquestes propostes serien més que interessants per a un debat profund sobre les funcions de la lectura, però no caurem en la pretensió d’enfrontar-nos-hi. Ni el temps, ni l’espai, ni la saviesa particular donarien per anar gaire lluny.

Farem una altra cosa, molt més al nostre abast. Escriurem la crònica petita d’una lectora, d’una lectora de Jaume Benavente, un cas que el propi autor ens ha explicat amb sorpresa.

Hi ha un dia en que una lectora de Jaume Benavente decideix enfrontar-se a un dels llibres més singulars d’aquest escriptor. El llegeix i li agrada; potser més, potser també senti l’impuls de seguir els passos de l’autor, viatjar al petit arxipèlag atlàntic, amarar-se del seu paisatge, de la seva gent.

La lectora passeja, pren fotografies, intenta gaudir dels seus dies de vacances...

Però hi ha més. La lectora no pot oblidar que un llibre ha impulsat o renovat els seus desigs de visitar Madeira. La seva ment processa la millor manera de retre un homenatge. No al llibre, m’arrisco a dir, sinó a aquesta afecció que la porta, cada cop que obre les pàgines d’una obra literària, a fer-la seva, a voler viure entre històries que també són aventures del llenguatge. I es dóna la circumstància que es tracta del Viatge d’hivern a Madeira, de Jaume Benavente, un dels nostres dietaristes més capaços, un escriptor que centra la seva obra literària en el concepte, i la pràctica, del viatge.

La lectora no s’hi atura. A la tornada necessita explicar la seva experiència, necessita compartir el plaer de la lectura, però també el plaer del reconeixement, el viatge com a nova font que completa el seu particular periple. Així, crea un bloc, Los recuerdos encogen como las camisetas, i l’omple de records, de memòria que aspira a la totalitat. Relaciona les seves pròpies fotografies amb els textos que més la provoquen del llibre, els hi dóna una nova vida, una vida diferent que ja no és Jaume Benavente ni és ella mateixa, és una estranya conjunció, un ens nou, del que altres lectors podran gaudir.

La nostra lectora ha entès que un llibre neix per convertir-se en una cosa nova, que viu per ser un altre en la imaginació de lectors i lectores. Entén que llegir és reunir vides i crear, a la vegada, petits planetes plens de sentits, perquè algú agafarà el relleu i la festa tornarà a començar...

Amb lectores així, escriure pot ser la millor aventura.

X. R. Trigo

___________________________________

Imatges: Les fotografies d’aquest post són propietat de la Joana Casas, tal com podeu comprovar al bloc esmentat.

Fa temps que vaig tenir ocasió de passar un cap de setmana a Tortosa. Em va agradar la seva característica de ciutat fluvial, el barri vell ple de passadissos i carrers entremaliats, l’estranya catedral de difícil accés. També una teteria que hi ha al carrer Cervantes i serveixen un exquisit te de coco que no és fàcil de trobar.

Però quan visito ciutats que conec poc, sobretot, intento trobar les llibreries més representatives. Potser per tenir una mica més d’informació sobre on viuen els llibres que escrius en aquest món cada cop més ràpid, més desproveït de memòria. En una d’aquestes recerques vaig descobrir l’antiga llibreria Viladrich. Era una barreja estranya, com sovint han de ser-ho les llibreries de ciutats petites per sobreviure. Els llibres acompanyats d'estris de papereria, amb diaris, amb rotuladors i bolígrafs...

La calidesa dels seus propietaris compensava, però, que no fos una llibreria dedicada íntegrament a la venda d’aquests volums plens d’històries, que tant necessitem els que vivim pendents dels llibres.

De fa uns anys que la Viladrich ha canviat de manera notable. El fet d’afegir un local proper a l’anterior espai els ha permès configurar una sala agradable on els lectors i lectores poden remenar entre les novetats i el fons de la llibreria a la recerca d’aquell exemplar únic que els està esperant.

Va ser en aquest local que el darrer divendres vaig presentar la meva novel·la El somni de Tàrraco. La presència d’amics com Jesús M. Tibau –qui fa poc ha publicat el seu darrer llibre de contes: Una sortida digna (Cossetània)-, del sempre entranyable Gerard Vergés –un mestre de la prosa catalana moderna, de qui he tingut el plaer de publicar i prologar el seu llibre Alfabet per adults (Perifèric Ed.)- o la grata presència d’Esteban Martín –La clau Gaudí (escrita amb Andreu Carranza) o El pintor d’ombres (Plaza & Janés)- a qui no coneixia personalment, han convertit l’acte en una d’aquelles fites que no s’obliden.

La veu de la Coia Valls, presentant la novel·la i recitant alguns passatges, han acabat de convertir la nit en un d’aquells instants que et recorden altres plaers intrínsecs a l’escriptura: l’amistat, la conversa, el goig d’acostar-te als lectors i lectores. Al capdavall, sempre m’agrada dir que un llibre no existeix si algú no obre les seves pàgines i decideix llegir-lo.

X. R. Trigo

___________________________

A les fotografies: Esteban Martín, Rosa, de la Viladrich, el que subscriu, Coia Valls, Gerard Vergés i Josep Ma. Tibau, qui va disposar la seva càmera per fer possible aquesta imatge. També amb la Rosa davant el seu preciós escriptori antic.

Avui presento a Barcelona (Galeria Sargadelos, Provença 276) a les 20 hores la meva traducció d'un llibre cabdal de la poesia gallega, "El rostre de la terra" (Perifèric Edicions, 2009), de Cesáreo Sánchez Iglesias. M'acompanyarà a la taula l'autor i Pura Salceda. Si us ve de gust, ja ho sabeu...

Avui m’ha arribat el primer exemplar de la traducció de La passió d’Alexandra, una novel·la juvenil que va publicar l’editorial Barcanova el 2009 i que ja va per la segona edició.

A paixón de Alexandra ha tingut la sort de caure a les mans d’una traductora excepcional, Eva Lozano, i de comptar amb la perícia d’una editorial puntera a Galícia, Edicions Xerais.

El meu agraïment públic doncs a en Manuel Bragado i la resta de persones que han sabut portar a terme aquesta empresa.

X. R. Trigo

Tinc a les mans dos llibres dels que importen, el guanyador i el finalista del Premi Sant Jordi, publicats per Edicions Proa. He fullejat una mica el primer premi, Se sabrà tot, de Xavier Bosch, i, en mirar a la taula, de seguida m’ha cridat l’atenció la coberta del finalista, La dona que fugia de la boira, d’Albert Llimós. Quan els emparello me n’adono que l’excel·lència ha pres cada cop més força en l’edició actual.

La coberta d’en Bosch és més realista, el braç d’un home emmanillat, un fons ben fosc, les lletres del títol en relleu, en el taronja que serveix de distintiu de fa molt temps als llibres de l’editorial. El contrast és ben suggeridor. La d’en Llimós la trobo esplèndida. Una noia d’esquena mirant l’horitzó d’uns arbres difusos, matisos de verd emboirat que podrien recordar la consistència de l’aquarel·la. L’autor i el títol figuren en aquest cas en blanc, un cop més amb aquest relleu subtil, amb una lluentor que sembla jugar amb la llum.

Tots dos són volums bellíssims, cossos que aspiren a ser tocats, a transmetre sensacions. Els textos podran ser bons o dolents, però l’embolcall és exquisit. Incapaç de resistir-me, els ensumo. Tenen una aroma a paper nou, a tinta fresca, a records llunyans...

Ha estat aleshores quan m’ha assaltat una idea poderosa, una idea que ha vençut fins i tot la inèrcia habitual de fullejar-los i capbussar-m’hi unes pàgines per copsar el batec de l’escriptura. Una idea que es podria resumir en tan sols una frase...

Serem capaços de renunciar a això?

Sí, renunciar al tangible, a la bellesa dels colors sobre el paper, a les tècniques que atorguen tantes i tan variades textures. Renunciar a un objecte que hem estimat durant tant de temps i que ara se’ns presenta en tota la seva dimensió, una dimensió d’excel·lència!

I perquè hem decidit renunciar-hi?

Per una imatge fugissera, gairebé inexistent? Per una altra pantalla, per la pobresa de la immaterialitat, per la comoditat de transportar un sol objecte?

Serem capaços de substituir una bellesa que s’adreça de tal manera al moll de l’os dels nostres sentits per la pobre resolució d’un e-book? 

X. R. Trigo

Des que vaig saber que tindria l’oportunitat de parlar a la Barcelona Negra m’ha rondat una qüestió de difícil resposta. De quina manera es relacionen les meves novel·les històriques amb el gènere negre? Intentaré, sense fer-me massa extens, respondre aquesta pregunta des del meu punt de vista.

En un principi, després de crear els cels, la terra i tots els seus complements, Déu va crear l’ésser humà a la seva imatge i semblança, potser perquè la novel·la negra necessitava una base sòlida per desenvolupar-se... És més que possible que si digués això cap detector de mentides em deixaria en evidència. Les primeres ficcions que recordo, les primeres que em van influir, van ser les de caire fantàstic i les negres i policials. Fos a través del cinema o partint de allò que dèiem novel·les de quiosc –sí, Clark Carrados i companyia- fins descobrir els clàssics americans de la primera meitat del segle XX.

D’entre els temes universals, aquells que interessen a qualsevol tipus de lector o lectora, hi ha sens dubte un que suscitaria unanimitat absoluta: la vida i la mort. Les novel·les negres porten sovint aquest tema al límit i són capaces de sorprendre la nostra capacitat de resistència, o d’oblit, davant l’infortuni. És aquest tema, la vida i la mort, el que connecta el gènere proposat pels organitzadors amb la gran ficció de tots els temps. Però la proximitat als límits que sempre ha demostrat la novel·la negra es converteix en un element cabdal per provocar el nostre interès.

Si no crec gaire en els gèneres, difícilment podria creure en els subgèneres. Penso que, per damunt de tot, som escriptors, que segons el nostre interès en cada moment podem escollir una direcció o una altra, però sóc també un creient fervorós de la contaminació. Sent així, no puc estar més d’acord amb l’encapçalament d’aquesta taula rodona: Intriga i Història, totes dues barrejades, contaminant-se entre elles, fent saltar els límits, doncs, em semblen una copulació ben avinguda...

(Podeu llegir més...)

Sovint una novel·la és alguna cosa més que allò reflectit al llibre. La seva escriptura comporta anècdotes, històries rebutjades, imatges fundacionals i bona cosa d’altres petits detalls que poden ajudar, més que a entendre-la a gaudir-ne.

Sempre he pensat que una novel·la s’ha d’explicar per ella mateixa, que no s’hi val a intentar reforçar les parts més fluixes amb materials aliens. Ara bé, això no implica deixar d’admirar una bona imatge o històries laterals que ajudin a configurar el nostre imaginari al voltant de la història.

Per tant, si algún lector o lectora vol conèixer més detalls sobre la meva novel·la El somni de Tàrraco, publicada per Edicions 62, que surt avui a les llibreries de tota Catalunya, el País Valencià i les Illes, pot anar a la pàgina web que s'ha fet per a l'ocasió...

Pàgina web de la novel·la El somni de Tàrraco...

Gràcies i feliç lectura.

X. R. Trigo

Fotografia: Maqueta de la Tarragona romana al segle II.

El somni de Tàrraco, publicada en català per Edicions 62, és la darrera novel·la de X. R. Trigo. La història té lloc a Tarragona, la ciutat que Octavi August va convertir amb la seva presència (27-25 aC.) en la capital efectiva de l'Imperi Romà.

Novel·la d'amor i d'intriga, pretén reconstruir aquella època llunyana ajudant-se de la impagable tasca dels historiadors, però també comptant amb la imaginació literària per omplir els forats on la Història no pot arribar per manca de dades.

El somni de Tàrraco passa també a altres indrets importants de la Catalunya romana, com ara Ausa (Vic) o Ilerda (Lleida), entre d'altres.

P. D.: Em complau compartir aquesta informació amb tots vosaltres.

Una abraçada

X. R. Trigo

Després d’una vida comercial que ens ha deixat a tots bastant satisfets –espero que sobretot als lectors-, Els secrets de la reina comença ara la seva nova vida en butxaca. Mai millor dit, perquè l’editorial que la publica és “La Butxaca” del Grup 62.

Els novel·listes sempre tenim una opinió moderada dels llibres que anem acabant, però amb Els secrets de la reina he tingut sempre bones vibracions. Els lectors i lectores m’han explicat que han passat una bona estona i, al capdavall, és un llibre que, a més de retratar un segle tan interessant com el XIV, aspira a entretenir. La combinació d’intriga i història sempre m’ha proporcionat com a lector bons moments. Del que es tractava era de seguir-la i assolir aquest objectiu.

Per tant, només em queda agrair a tots els lectors i lectores d’Els secrets de la reina que s’hagin acostat a la meva literatura i desitjar que, si més no, decideixen que val la pena endinsar-se en un altre títol, com ara El somni de Tàrraco (Edicions 62), la novel·la que veurà la llum el dia 27 d’octubre, una recreació de la Catalunya Romana.

Recordeu també que si sou lectors d’Els secrets de la reina us podeu afegir al grup que aquesta novel·la té al Facebook. Entre tots els seus membres es farà un sorteig per rebre exemplars de la meva nova novel·la.

Felices lectures!

X. R. Trigo

Ja han passat cinc anys des que els amics de Vilaweb em van convidar a aventurar-me en el món digital a través d’un bloc que, finalment -després de recordar una conversa sobre Marc Chagall amb Maria Àngels Anglada- portaria el nom d’El Violinista Celest. Durant aquest temps m’ha acompanyat i, gairebé sempre, m’ha donat enormes satisfaccions. Lectors i lectores, del bloc o dels meus llibres, m’han comunicat les seves opinions a través d’aquest mitjà.

Per a mi ha estat una mena de dietari en xarxa on, a més de notes personals, he pogut penjar crítiques i opinions literàries. També he comptat amb la col·laboració de bons amics i amigues que han acceptat escriure en alguns moments. A tots ells els he de donar les gràcies per la seva generositat i entusiasme.

Com ja saben els habituals, des de fa algun temps he intentat introduir noves seccions –“Negra i escandinava”, “Un cafè amb...”, “L’escriptor convidat”, “Traduccions”- que aniran creixent a poc a poc a més d’emparellar-se amb altres propostes. La meva intenció no ha estat mai guanyar cap cursa sinó publicar aquells textos que m’agradaven i que volia compartir amb vosaltres.

Però el motiu del post és explicar-vos que durant aquest mes d’octubre tindrem una sèrie de col·laboracions especials –poemes, contes, opinions- que volen celebrar l’aniversari d’El Violinista Celest. Les anireu trobant en aquesta pàgina i espero que us resultin interessants.

A més a més, l’aniversari del bloc ve a coincidir amb la sortida de la meva nova novel·la El somni de Tàrraco, de la qual ja tindrem temps de parlar perquè veurà la llum el dia 27 d’octubre.

Serà un bon mes, doncs, i espero compartir-lo amb tots i totes en la mesura que vulgueu.

Deixeu-me, doncs, fer-vos arribar la meva sincera abraçada, el meu reconeixement més profund per la vostra fidelitat. Espero continuar mereixent la vostra atenció, un assumpte gens fàcil sabent com sé dels vostres nivells d’exigència.

X. R. Trigo

Il·lustració: El violinista celest, de Marc Chagall.

Tot indica que la literatura es va fent gran en el tauler de jocs d’internet. Des de fa un temps, els llibres tenen un altre escenari possible a l’hora de promocionar-se. Hi ha moltes obres amb bloc propi i cada cop es van fent més habituals les pàgines web dedicades a un únic llibre -anant més enllà de la pàgina d’autor- o els vídeos penjats al youtube.

Joan Carreras, un narrador de llarg recorregut que ens ha donat novel·les com La gran nevada (Empúries, 2003), presenta ara L’home d’origami. (Amsterdam), una faula moral sobre l’ésser humà contemporani que sorprendrà el lector pel seu argument i per la vessant lúdica que caracteritza l’autor.

Però a més d’això, Carreras ha volgut servir-se de la xarxa com a element de promoció de la seva obra. I és clar que es tracta d’un camí que molts estem fent –per exemple, la Mònica Batet-, amb el suport o sense de les editorials, però en Carreras interpreta molt bé les funcions possibles dels mitjans digitals. Com a mostra, podem visitar un bloc creat per a l’ocasió on es van desgranant aspectes relacionats amb la seva novel·la que serveixen d’excel·lent complement a la lectura. També es pot veure al youtube una mena de clip escènic on l’actriu Mar Serra ens ofereix una lectura dramatitzada de la novel·la.

Encara és molt gran el camí a recórrer en internet pel que fa a la promoció literària i al contacte amb els lectors, però de moment els escriptors catalans van fent camí i Joan Carreras ha decidit apostar fort. De tota manera, no ens oblidem de llegir el llibre.

Potser els lectors del Violinista s’han sorprès perquè no hagi continuat amb el relat o l’anunci dels actes que envolten Els secrets de la reina, però la proliferació em va fer pensar que podia resultar pesat i repetitiu. No obstant això, vull deixar constància d’alguns dels actes que s’han fet darrerament, si més no com agraïment a totes les persones que els han fet possibles.

El dia 30 de gener es va presentar la novel·la a Vic, a la llibreria La Tralla –que tan bé dirigeix la Imma Bellafont-. L’acte va ser presentat per l’amic Vicenç Llorca, qui no va estalviar feina perquè tot sortís d’allò més bé. Però abans vam fer un tomb per les tres televisions locals i vam xerrar de valent a la cadena Ser gràcies a l’ofici d'Isabel Campos, la seva presentadora. En aquest sentit s’ha de destacar també l’entrevista que em va fer Biel Barnils a TVOsona, plena de sensibilitat.

El dia 8 de febrer va ser una altra ràdio, Espluga FM, de l’Espluga de Francolí, que ens va acollir. Hi vam parlar prop d’una hora amb l’Antoni Sabaté i la Meritxell Sans. La Txell començava la seva col·laboració a la ràdio amb un programa sobre poesia, tema que també ens va ocupar una bona estona. Després em va quedar la sensació que la cordialitat no ha desaparegut d’aquest món.

El dia 12 de febrer vaig participar a la sessió del mes del Joc Partit, un encontre entre dos escriptors que organitzen els Escriptors del Camp de Tarragona amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili i el teatre El Magatzem. El meu company d’acte va ser el novel·lista de Reus Ramon Pallicé. Després d’un petit tast de les obres de tots dos a càrrec dels actors d’El Magatzem, vam conversar sobre novel·la històrica i sobre el fet d’escriure. Els Jocs Partits, doncs, pels quals tant vetllen escriptors com Magí Sunyer o Jordi Tiñena, entre molts d’altres, continuen omplint cada mes aquest teatre.

El dia 14 de febrer vam presentar la novel·la a Montblanc, en un acte al Museu Arxiu de Montblanc que va organitzar la incansable Ma. Teresa Roca de la llibreria La Baldufa. La calidesa va presidir en tot moment l’acte, coronat per l’amable acollida d’Olivia Comino, Josep Ma. Carreras o la pròpia llibretera.

A Montblanc vam tenir ocasió de veure l’exposició permanent que el Museu Arxiu dedica a un pintor tan fascinant com Josep Martínez Lozano, però també de conèixer de primera mà les activitats que porta a terme l’Associació Amics de Martínez Lozano, presidida per l’esmentada Olívia Comino. Aquesta associació organitza cada any la Nit de la Pintura –que ja arriba a la seva IV edició- on es reuneixen el millor dels pintors de Catalunya i de tot l’Estat.

Finalment, anunciar-vos que el dia 19 de febrer, dijous, faré al pub l’Horiginal, de Barcelona un recital de poesia. Ja podeu imaginar que em fa molta il·lusió llegir poemes meus després de tanta novel·la amunt i avall. Més encara quan el meu company de lectura serà l’amic Ramon Guillem.

Quedeu convidats, doncs, i gràcies de nou per la vostra fidelitat al Violinista Celest.

 A la fotografia: Amb Vicenç Llorca, durant un moment de la presentació a Vic.

Els lectors d’El violinista celest tenen avui una oportunitat per guanyar l’estada a l’hotel Villa Engràcia que sorteja l’Editorial Columna, l’Avui i el mateix hotel.

El sorteig, que posa en joc cinc estades (5) per a dues persones al Villa Engràcia, és tan senzill com respondre qui és l’escultor medieval protagonista de la meva novel·la Els secrets de la reina, una informació que els lectors d’aquest bloc o del llibre tenen més que sabuda i, si no és així, sempre poden anar a la pàgina web de la novel·la.

L’únic inconvenient és que l’oportunitat d’enviar un missatge per participar-hi acaba aquesta nit. Però això també suposa que el sorteig no sigui, imagino, entre un nombre tan gran de persones.

Ja ho sabeu, doncs, avui toca comprar l’Avui i cercar-hi l’anunci del sorteig. Molta sort a tots/totes.

A la fotografia: Una de les cases individuals de Villa Engràcia.

Avui dijous, 4 de desembre del 2008, a les 19 hores, tindrà lloc la presentació a Reus de la la meva novel·la...

Els secrets de la reina / Los secretos de la reina

Ens acollirà la llibreria Araceli, Carrer del Vent, 37, i la presentació anirà a càrrec de la poeta i directora de l’Escola de Lletres de Tarragona Lurdes Malgrat.

Els lectors d’aquest bloc ja sabeu que en català l’ha tret Edicions Columna i que Anna Riu Lloveras ha fet la versió castellana, publicada per Ediciones El Andén.

Potser algun blocaire/a li ve de gust passar-se.

A la fotografia: Coberta de la versió castellana de la novel·la.

Demà dimarts, 25 de novembre del 2008, a les 20 hores, tindrà lloc la presentació a Santiago de Compostel·la de la traducció al castellà de la meva novel·la...

Els secrets de la reina / Los secretos de la reina

Ens acollirà la llibreria Follas Novas, Rúa Montero Ríos, 37, i la presentació anirà a càrrec del novel·lista Pablo Núñez.

Traduïda per Anna Riu Lloveras, la versió castellana ha estat publicada per Ediciones El Andén i gaudirà per tant d’una altra vida a la resta de l’Estat i a Hispanoamèrica.

Així doncs, si a algú li fa més goig llegir-la en castellà, també la podrà trobar a les llibreries catalanes.

A la fotografia: Una de les poques imatges conegudes de la reina Elionor de Portugal.

Et convidem a la presentació del llibre

Els secrets de la reina

Los secretos de la reina,

                     de X. R. Trigo

en les seves edicions catalana i castellana.

Tindrà lloc avui dimecres 19 de novembre a les 19:00 h.

Secció Llibreria FNAC Triangle

Plaça Catalunya (Barcelona)

A càrrec de David Castillo.

Més informació als tarjetons adjunts 1 i 2.

Columna Edicions i Edicions El Andén.

Bona nit als lectors del Violinista Celest. Vaig prometre que avui tindria lloc el sorteig de cinc exemplars de la meva última novel·la. I així ho he fet. No us explicaré el mètode perquè ha estat d’allò més casolà, però també tan legal com qualsevol altre.
Els afortunats que rebran un llibre dedicat a casa seva són... 

Esther Gràcia Astals, de Salamanca.

Mònica D. Varela. 

Josep Perucho, d’Elx.

Mina Nabona Jassans, de Barcelona. 

Xavier Nerín, de Vilassar de Mar.

El següent pas és que, si no ho han fet ja, els guanyadors es posin en contacte amb el Violinista per proporcionar-li una adreça. 

Només podien guanyar cinc, però agraeixo molt la participació de les dotzenes d’amics i amigues que s’han interessat. Aquest novembre veurà la llum l’edició castellana i, potser, tornarem a repetir la fórmula o alguna altra semblant.

Una abraçada a tots/totes.