La diversitat de l’art contemporani és tan manifesta que els canals pels quals accedeixes a obres i a artistes que t’agraden canvia a cada pas. L’opció de visitar exposicions s’ha de complementar necessàriament amb la consulta de llibres i catàlegs que puguin completar la teva perspectiva. És així, gràcies al llibre-catàleg que ha posat a les meves mans una amiga, com he arribat a la tasca artística de Gerard Rosés i la fascinació per la seva obra ha adquirit diverses vessants.
D’una banda he quedat corprès per la subtilesa i la plasticitat de les seves aquarel·les. Rosés és un aquarel·lista que pren l’esbós com a possibilitat d’obra acabada, amb una capacitat per al traç que omple de sentit el suport. Escenes de ciutat, colors senzills i sovint sense grans barreges, límits imprecisos. Però els resultats ens ofereixen visions netes d’un concepte expressionista de la pintura, suggeridor i, sovint, d’un cromatisme ple de puresa. Són aquarel·les que ens parlen d’una manera de veure el món a través de l’apunt, però quan aquest s’amara de significats.
D’una altra, Rosés té una vessant que fa servir el collage amb cartró per aprofundir en la seva visió del món. El cartró va formant capes que, amb l’ajuda de la pintura, conforma superfícies profundes on l’absorció del color per part d’aquest mitjà marca de manera fonamental les seves estructures, relleus que l’ull ha de descobrir amb l’emoció del qui esbrina alguna cosa nova, alguna cosa que necessita tota la nostra atenció per arribar a configurar-se com a art.
L’experiència m’ha estat donada a través del llibre Gerard Rosés. Contemporaneïtat amb tradició (Barcelona, Editorial Mediterrània, 2001), on podem fer un extens recorregut per l’obra d’aquest artista nascut a Barcelona el 1945. Sabem també a través d’ell que en Rosés és un apassionat del dibuix, un aspecte que esclata a la vista mirant la seva obra, i que ha fet exposicions a Alemanya, França o Estats Units, a més de a Catalunya.
Un descobriment, doncs, que ens retorna la passió per l’experimental en pintura i que recordarem durant molt de temps.
X. R. Trigo
A la fotografia: “Notre Dame”, 1999. Aquarel·la de Gerard Rosés.
París ha estat durant molt de temps la capital de l’art. A través dels segles, pintors de tot el món no se sentien complets si no hi passaven una llarga temporada. Però sens dubte va ser el segle XIX i començaments del XX l’època daurada de la tendència a prendre aquesta ciutat com a capital ineludible del magisteri artístic. Primer amb la convivència de classicistes i impressionistes i, més tard, animada pels canvis de rumb que van impulsar els Cezanne, Renoir, Sisley i Monet entre molts altres. La ciutat articulada a l’entorn del Sena, va ser també el destí somiat dels pintors catalans que concentraven la seva ambició a reformar la nostra pintura introduint en ella la llum i les tècniques que, des del començament, sorprenien tant com el rebuig que provocaven entre els més immobilistes...
L’escriptor nord-americà Paul Auster va dir recentment que fa algun temps tracta de limitar-se a allò que l’interessa apassionadament, a descobriments que ha volgut compartir. Així, esmentava dos llibres, el Per a una tomba d’Anatole, de Mallarmé, i els Quaderns de Joseph Joubert(1754-1824).
El llibre explica encara una altra anècdota de Paul Auster, de qui es poden trobar les versions de Joubert a la xarxa. Com l’escriptor enamorat de l’atzar li va deixar el llibre de Joubert a un amic que passava una mala època en una casa de salut i com, finalment, li va ser impossible recuperar el llibre. La resposta dels interns va ser: “És nostre. El necessitem.”
La petita, però cada cop més interessant editorial Periférica, de Càceres (no s’ha de confondre amb Perifèric Edicions, de Catarroja), que també disposa d’un interessant bloc, ens ofereix ara una mostra d’aquests Quaderns en una completa i acurada edició. Amb un excel·lent pròleg del seu traductor, Luís Eduardo Rivera, Sobre arte y literatura inclou una cinquantena de pàgines dels pensaments de Joseph Joubert, assagista i moralista francès contemporani de D’Alembert i Diderot a més d’amic de Chateaubriand, de qui el llibre també publica el prefaci. Però no hi manca tampoc una interessant Cronologia i una Bibliografia sobre l’autor. D’especial significació em sembla comentar –un hàbit que les grans editorials van perdent- l’edició anterior feta per Carlos Pujol i publicada per Edhasa (Pensamientos, Barcelona, 1995)...
“Totes les arts provenen de la mateixa arrel. Per tant, totes les arts són idèntiques. Però allò més misteriós i més engrescador és que els “fruits”, tot i venir de la mateixa font, són diferents.” Això deia Kandinsky en un petit article del seu llibre El futur de la pintura. Sempre he pensat que l’impuls inicial de la creació té aquest origen comú que més tard es distribueix segons els talents o els interessos de cadascú. D’altra banda, les relacions entre literatura i pintura no són cap novetat. Sovint, però, es presenten com una nebulosa poc accessible, com una idea difícil reservada als teòrics o als filòsofs.
El tema d’avui, la novel·la de Narcís OllerPilar Prim, ens limita el camp de manera significativa. Però aquest és un gran atractiu per enfrontar-se a qualsevol aspecte de la creació. Hi ha assumptes als quals, sense cap mena de dubte, han fet o faran esments els meus companys de jornada. Em veig obligat a recordar, però, el debat entre Realisme i Naturalisme, tan present en una època que lluita contra el pes del Romanticisme, en un moment històric en què la Revolució Industrial ha canviat radicalment la societat, o en un context cultural en què assoleix un pes significatiu el J’acusse..., del novel·lista francès Emile Zola.
En el camp de les arts, el descobriment de la fotografia o la irrupció de l’impressionisme pictòric, marquen de manera especial un ritme artístic al qual és convidada sovint la literatura...
Potser hi ha hagut pocs moments més negres per l’art català que l’exili provocat per la victòria de les tropes franquistes el 1939. Obligats a marxar, nombrosos artistes i intel·lectuals van deixar un pobre panorama després de protagonitzar un esclat creatiu sense precedents. Bona part d’aquest moviment va tenir relació amb la guerra i vam trigar molts anys a prendre de nou contacte amb els resultats, ben bé fins que es va acabar la dictadura.
Un dels camps destacats en l’art d’aquells temps difícils va ser el cartellisme i, d’entre els seus representats, la figura inoblidable deCarles Fontserè(Barcelona, 1916). Seria estrany ara mateix, fins i tot pels que no van viure la guerra, no reconèixer el camperol amb el braç en l’aire i la falç a la mà, encapçalat per la paraula llibertat. Des de París a Nova York, passant per Mèxic i els camps de concentració francesos, Fontserè va viure amb intensitat el seu exili, però el llibre que ara es reedita és el primer d’unes memòries que van suposar als anys 90 del passat segle un esplèndid fresc sobre l’art i la societat de l’època, i que es completen amb els volums Un exiliat de tercera (1999) i París, Mèxic, Nova York (2004)...
En un antic film de Hollywood, l’heroïna assistia a les curses de cavalls amb l’exclusiva idea de passar revista als animals que hi competien. De l’hipòdrom estant, en comentava la posa, la disposició de les crins i, fins i tot, l’harmonia dels muscles en el punt àlgid del seu esforç. Avui, fent un tomb per les principals llibreries de la ciutat, recordo aquella escena que la memòria ha volgut retenir. I el motiu és el sorprenent canvi de pelatge que els llibres han sofert d’uns anys ençà. Com en el film, ens veiem assaltats per una abundància visual que persegueix l’atenció sobtada de l’espectador/comprador, cobertes espectaculars que amaguen esforços no sempre reeixits.
L’evolució afecta tot tipus de temes -culinari, assagístic, històric- però, a mesura que anem canviant d’expositor, descobrim que els més afavorits són els llibres d’art. Ja no es fa necessari endevinar, a través de les fotografies en blanc i negre, de les pèssimes il·lustracions en color o, senzillament, de la seva absència, les bondats artístiques que el text elogia. Hem passat, doncs, d’elucubrar sobre els monstres d’aquells antics cronistes d’índies a discutir sobre l’autèntica naturalesa de l’objecte artístic. Un pas de gegant en una època que sembla amagar-ne pocs...
Els impressionistes francesos van ser els primers a renunciar al negre com a color pictòric. La llegenda explica que Claude Monet va llançar a les escombraries les seves reserves d’aquest pigment. Les conseqüències estètiques de la decisió van ser enormes. La llum en la pintura es va acostar al funcionament de l’ull humà i les ombres dels objectes van apostar de manera rotunda per les transparències i els contraris.
La influència d’aquestes postures conformen la història de la pintura moderna. Però alguns dels noms que van sorgir arran de la revolució impressionista no sempre han estat capaces de superar la llei implacable del temps.
És el cas del pintor Francesc Gimeno (Tortosa, 1958 – Barcelona, 1927), que romania desaparegut si exceptuem la memòria dels especialistes. Un creador avançat que va viure l’art com una benedicció personal, però insuficient per a dotar la seva vida amb les comoditats espirituals i físiques necessàries. Segons Josep Pla, Gimeno era el solitari absolut. Pintor i decorador durant bona part de la seva vida, es va iniciar en la pintura de cavallet al Museu del Prado, estudiant els artistes barrocs, i sota la batuta del paisatgista Carlos de Haes...
En un temps amarat de colors, l’antiga avinença entre blancs i negres, que en un altre temps ens servia com a fals reflex de la realitat, sembla reservada a algunes pel·lícules de Woody Allen; no gaires, però, que el públic acostuma a identificar el passat amb l’amargor i la tristesa. El blanc i el negre -com els seus meravellosos i matisats grisos- queden gairebé en exclusiva com a territori clàssic de la fotografia, un art devastat pels avantatges digitals. Però la fotografia com a expressió artística és un territori que encara no s’ha vist superat pels nous avanços.
Les raons són múltiples, però n'hi ha dues de ben fonamentals. La primera, la capacitat poètica de la imatge en blanc i negre, l’espai de suggeriments oberts que genera. La segona, el seu poder a l’hora de construir realitats paral·leles, mentre la fotografia en color juga amb més força la seva opció d’efecte-mirall.
Potser per això, els primers passos d’un fotògraf avancen sempre per aquest camí incert i d’enorme capacitat creativa que suposa el blanc i negre. La primera mostra de l’obra de Xavier Argenté, que es pot veure des d’avui fins al dia 30 de novembre a la sala d’exposicions de l’Antiga Audiència de Tarragona, ens ofereix acurades imatges que construeixen espais on la mirada té un paper fonamental...
Fa poc es van reeditar dos dels treballs sobre pintura més significatius d’Eugeni D’Ors, Cincuenta años de pintura catalana i Pablo Picasso, el primer, inèdit fins ara en llibre, la qual cosa ens dóna motius per revisar la seva visió de l’art, tan elogiada i criticada alhora. Però no podem oblidar que, ens agradi o no, D’Ors va ser un dels teòrics del món de l’art més influents de la seva època. Un home al capdavall que de vegades ens fa oblidar tots els dubtes que poden generar les seves opinions gràcies a una poderosa escriptura.
I és que per a molts dels artistes que van portar a terme l’aventura noucentista, l’immediat anterior havia estat una clara mostra de les cares que pot assolir l’anarquia. Lluny de veure les avantguardes com a evolució desitjable d’una recerca ben a prop dels límits, aquests autors i pensadors, amb l'Eugeni D’Ors al capdamunt, consideren imprescindible passar pàgina.
Abans, però, els hauria agradat d’arrencar i llançar a la paperera totes les notes “al marge” que s’havien escrit durant els anys anteriors. Es van haver de conformar, però, amb una tornada enrere, mirar de nou la tradició de front i agafar-ne tot el que ells hi veien, d’acceptable...
Avui a les 19h comença a la Casa de la Cultura de Girona la II Trobada de Poetes amb un homenatge a Ràfols-Casamada. M’ha semblat adient contribuir des del Violinista amb aquest text sobre el recent gran llibre de J. F. Yvars al voltant del pintor. Podeu llegir el programa de les Jornades en un post anterior. Ens trobem a Girona.
Quan l’assaig es mou entre les agitades aigües de les arts plàstiques, un dels aspectes més delicats és la condició elusiva que hi ha al darrere de tota obra artística. Els punts de fuga, que semblen més adients a gèneres com la poesia, s’han de sotmetre a les necessitats de clarividència que reclama l’exercici de la crítica d’art. Però res seria més inadequat que magnificar conceptes com “veritat” o “realisme”. L’assaig respon generosament, en aquest cas, a l’influx de la metàfora, de l’erudició entesa com a impuls que només pot derivar en una llei irreal del discurs creatiu. Recordem aquella idea de Walter Benjamin que instituïa com a una tasca principal de l’obra d’art “la de provocar una recerca”...
Durant molts anys, sobretot amb la coartada del reconeixement oficial de certs pintors, es va anar amagant que l’art català va patir un terrabastall considerable després de la guerra civil. Càrrecs diversos, sovint mentides o acusacions anònimes, impulsaren la venjança dels vencedors contra un món que mai no podrien entendre: la llibertat creadora feia nosa a la idea absolutista de la cultura que volien els addictes al règim. Així va tenir lloc una autèntica caça de bruixes que ni tan sols va respectar una mateixa identitat religiosa o una certa indiferència política.
La creativitat –sens dubte per la por davant d’allò desconegut-, l’estimació per una llengua i un país, van ser prou des del començament per arremetre contra l’evolució europea dels artistes catalans. L’art, segons la nova oficialitat, només es podia concebre des del primitivisme i l’atavisme de les normes clàssiques. Tota mostra de geni havia de ser eliminada…
Des de l'inici de la creació artística, és a dir, gairebé des de l'inici del món, l'ésser humà ha exalçat o justificat l'art amb teories que molt sovint s'expliquen a través de la ideologia. També els moviments socials es podrien explicar a través de l'art. Això ho sabem tots. Però a banda d'aquesta deficient classe d'història, al marge d'aquests creadors que es poden convertir en matèria teòrica, d'opressió o d'alliberament, hi ha altres éssers molt més escassos, els artistes que trenquen amb la seva època per crear als llindars de la raó, als extrems del temps possible. Tot sense abandonar un diàleg continu amb els clàssics.
La perspectiva que hem assolit de l'obra dels grans pintors ens proporciona una seguretat creixent a l'hora de valorar la seva aportació. Però sempre hi ha creadors que se'ns escapen, figures que han entrat a la llegenda per les dificultats que suposa abastar-les del tot. Se m'acuden noms com ara Goya, Turner, Monet, Dalí i Picasso, punts de reflexió sobre els límits, quan aquests comencen a obrir-se cap a l'inabastable. Però a pesar de tots els esforços teòrics, allò que tenen en comú sempre ha estat difícil d'establir des d'una perspectiva acadèmica...
Fa alguns anys un pintor amic presumia sense misericòrdia de la seva superioritat a l’hora d’explicar el món. Ben cert que l’amistat ajuda a avançar en aquesta mena de converses, a treure els fils més agosarats amb la certesa que la vanitat personal no intervindrà amb inusitada violència. Argumentava que l’escriptura sempre quedava presonera del significat de les paraules, per molt que decretéssim la relativitat dels conceptes. Ell, pel contrari, es podia permetre de jugar amb l’abstracció dels colors, fer de la taca un referent capaç d’expandir-se en totes les direccions.
De res va servir que convoquéssim la poesia, l’associació lliure que pot conduir a la bellesa a través de l’escriptura. Es pot dir que ningú va acabar de convèncer l’altre en quant a la superioritat del mitjà artístic que defensava. Però existeix aquesta superioritat pel que fa a la pintura? És la pintura el recurs extrem dels creadors quan ja no serveixen les paraules?...
L'amic Cucarella sempre ha defensat que l'accés a la cultura és un dels primers problemes a considerar en una societat globalitzada. I és ben cert que la cultura catalana té greus mancances pel que fa a la distribució dels seus productes. Dic això perquè l'estranya circumstància d'una bona distribució m'ha permès accedir amb una certa continuïtat a la revista gironinaBonArt. Fa algun temps que durant els primers dies del mes em sorprèn de nou, amagada entre altres més cridaneres, al meu quiosc habitual, sense cap dependència de la casualitat o la memòria.
En aquest format petit, gens espectacular es condensa la millor informació sobre exposicions a tot l'àmbit català que es pugui trobar impresa. L'ampli recorregut per museus i sales, fins i tot les més apartades del gran circuit, ens dóna puntual notícia del moment artístic. Esdevé, doncs, una eina indispensable per a tot perseguidor d'emocions estètiques.
Un bon equip de crítics, encapçalats per Ricard Planas i Mireia Guillaumes, analitza artistes i exposicions importants, i no hi manquen els dossiers temàtics -l'últim, sobre "L'obra pública DesUbicada"- o la informació internacional. No és estrany que aquesta iniciativa cultural hagi nascut a la ciutat de Girona, un llunyà 1999 -que, ho sabem, no és pas una vida curta per a una revista-, perquè sempre és una delícia passejar pels seus carrers a la recerca d'art. En tot cas els carrers, les pàgines, de BonArt ens fan la vida més fàcil i li estem agraïts.
Un contorn pot ser daurat, atorgar-li a la pintura el misticisme del Renaixement italià. Però aquest color d'antigues savieses també pot destacar uns cabells o servir de fons a la precisió del llapis, construir-ne un punt d'arribada per a la tinta xinesa que delimita les formes. A mesura que travessa el temps, l'oli adquireix la textura del pastís i els colors s'agermanen amb la màgia d'un traç directe, decisiu.
Disposat per a l'excel·lència,l'art del mestre viatja a través dels anys i s'enfronta a Albert Dürer en el seu territori. Fa de l'aquarel·la, l'art precís dels naturalistes, una simfonia de matisos carnals: dolçor, una espiritualitat d'arrels paganes, un avenir tèrbol que es desfà envaït per la lluminosa pell dels éssers. I sempre, a cada traç, una passió forassenyada que sembla contenir-se en un gest de tristesa.
Més de 3000 models passaren per l'estudi parisenc de Tsuguharu Foujita (Tokio, 1886 - Zúrich, 1968). Dones que formen part d'un univers enllà del temps, rostres que s'orientalitzen o que subratllen la mirada europea, una mirada que, malgrat l'origen del pintor, va ser l'impuls de les seves obres més felices. No és estrany, doncs, que al Japó consideressin el seu art massa aliè a la burgesia tradicionalista dels primers anys del segle XX. El refugi no podia ser un altre que París, on va coincidir amb Marc Chagall, Picasso, Diego Rivera o Modigliani -qui deu més a qui? O... és possible l'un sense l'altre?...
Si subvertim els termes de la pintura, podríem dir que un dels seus objectius és protegir el suport que l'acull. Aquesta afirmació extrema posa, però, de relleu un tret fonamental de tota obra acabada:el treball de la superfície, del fons -o com vulguem dir-li-, és condició inexcusable d'una elaboració plàstica que aspiri a la mestria. De vegades, com passa amb Turner i altres pintors, el fons adquireix categoria de motiu, i la resta dels elements, importants o no, del quadre passen a ser només la companyia d'una execució magistral de la superfície. Però no és aquest l'únic aspecte que converteix Marie-Anne Poniatowskaen una artista capaç de representar el diàleg de fronteres que s'estableix entre la modernitat i la tradició, o entre els diversos materials pictòrics, trencant fins i tot les jerarquies establertes per la història de l'art...
La tortuosa personalitat del pintor Jackson Pollock va donar a la història de l'art uns fruits innegables. L'experimentació extrema de la tècnica del goteig ens va deixar les obres més impactants de l'expressionisme abstracte, però també va fer necessari un punt d'inflexió...
