El premi Néstor Luján de novel·la històrica li era atorgat fa pocs dies a La princesa de jade, de Coia Valls, publicada per Columna. El
violinista celest es complau a oferir-vos avui els seus primers capítols.
Si voleu saber més coses sobre aquesta novel·la que aprofundeix en els
primers viatgers que al segle VI van anar a la recerca del secret de la seda,
molt abans que Marco Polo o Alessandro Baricco, podeu anar a la seva pàgina web.
Coia Valls ha rodat recentment el
film Ventre blanc, dirigit per Jordi
Lara i pendent d’estrena. Podeu també veure al Youtube el curtmetratge que l’equip de la pel·lícula, dirigit per Jordi
Crusats, ha rodat per aquesta ocasió basant-se en La princesa de jade.
Xavier
Caballé (Diari d’un llibre vell) ha
dit de La princesa de jade... "una
excel·lent novel·la històrica, de lectura totalment recomanada. No només ens
situa en un període històric poc conegut, sinó que ens planteja una aventura de
proporcions gairebé sobrehumanes per tal d’aconseguir un dels grans secrets de
l’antigor. Els personatges són d’allò més realistes i presentats de forma que
fàcilment ens permet traslladar-nos a la seva pell."
Sembla
que el perfil d'escriptor madur va agafant força en les lletres internacionals.
El darrer descobriment ha estat aquesta novel·la de David Wroblewski, tota una obra extensa i intensa de les que
agraden a l'altre costat de l'Atlàntic.
Però el cas és que a nosaltres també ens agraden aquestes novel·les que
recorren una vida i que ens poden donar múltiples i diverses emocions.
Avui El violinista celest us posa a
les mans el primer capítol de La
història d'Edgar Sawtelle, a veure què us sembla. L'edició per part
d'Empúries és fantàstica, d'aquelles que ens fan exclamar què pensem quan volem
substuir el llibre per un arxiu informàtic.
Potser casual, però avui que havia
de fer unes coses a la ciutat m’he entretingut mirant els autors de la reentrée
que ja han tret el cap per les llibreries. La sensació, una sensació creixent
durant els darrers temps, és que hi ha moltes novetats, moltes novel·les gruixudes,
però poques vegades amb el pes “específic” necessari.
Per això m’ha cridat l’atenció la
sortida de la nova novel·la de l’Elizabeth Kostova, Els lladres del cigne (Edicions 62), una autora que va pegar fort
fa cinc anys amb L’historiador. Un
cop he arribat a casa m’he llegit un parell de capítols i, la veritat, crec que
té contingut, que està escrita des del plaer i des del bon ofici.
Si voleu fer-li una ullada i
comprovar si és bo aquest primer pronòstic meu, Edicions 62 ens ha proporcionat
el seu primer capítol, i ara el podeu llegir a El violinista celest...
L’autor de novel·les com Nocturn de Portbou (Barcelona,
Rosa dels Vents, 2003) o Llums a la costa
(Barcelona, Columna, 2006) s’endinsa per primera vegada en la Sèrie Negra amb
aquesta història que, tot ho indica, serà la primera protagonitzada per l’inspectora
holandesa Marja Batelaar. L’editorial Columna en català i Roca Editorial en
castellà aposten pel canvi de registre d’un dels nostres millors narradors.
El Violinista Celest es complau en oferir-vos el primer
capítol d’una novel·la que, sens dubte, farà que ens enganxem com mai a la
lectura aquest estiu...
A la venda el dia 1 de juliol.
EL
QUADERN DE NICOLAAS
KLEEN
El primer cas de la inspectora holandesa
Marja Batelaar
Primera part
ELS
MÚSICS
1
Marja
Batelaar contemplava el seu carrer a través del finestral. Les façanes de les
cases de tres pisos de maons pintats de fosc s’abocaven a l’aigua verdosa del
canal, el petit i tranquil Bloemgracht. Damunt seu, el cel gris, gairebé
metàl·lic, d’Amsterdam, amb una pluja fina i persistent. Aquell dissabte 11 de
gener era un dia d’hivern com tants d’altres a la seva ciutat, freds i sovint plujosos,
amb els ciclistes que continuaven anant amunt i avall pel carrer. En una ciutat
d’un país meridional ben poca gent circularia en bicicleta amb aquell clima
advers. Mentre hi pensava, encara vestida amb el pijama i el barnús, esmorzava
sense presses unes torrades i un cafè amb llet, alternant la contemplació del
carrer amb l’anar passant els fulls del De
Volkskrant, el periòdic que com cada matí el repartidor li havia deixat a
la bústia.
A
fora, a l’altra banda del canal, hi havia el vaixell de la seva amiga Louise,
una nord-americana una mica estrambòtica que vivia sobre l’aigua, acompanyada
només per Jeff, el seu gat d’angora, dedicada sobretot a fer els seus gravats, encara
que ocasionalment també pintava algun quadre a l’oli i revelava ella mateixa
les fotografies en blanc i negre que feia en els seus passejos per la ciutat. Marja havia estat més d’un cop a
l’interior del vaixell, en el qual, a més a més d’una petita cabina per dormir
i un mínim lavabo, hi havia una única i espaiosa estança on Louise menjava i
cuinava i que també feia servir com a taller d’artista. La seva amiga hi tenia
un munt de llibres, un parell de càmeres fotogràfiques i material per revelar,
carpetes amb centenars de gravats, planxes de metall i de linòleum, les eines i
el vell tòrcul que utilitzava per imprimir els seus gravats. A les parets hi
havia els mapes de dos països exòtics, Madagascar i São Tomé i Príncipe —llocs
on Louise no havia estat però dels quals parlava dient que algun dia hi
aniria—, així com algunes fotografies de diferents etapes de la vida de la seva
amiga, amb familiars i amics, o de quan havia viatjat per Europa, tal com feien
molts joves nord-americans abans de recloure’s de nou al seu país. En una de
les fotografies Louise devia tenir vint-i-pocs anys i era al costat d’un home
una mica més gran que ella, en un poble insignificant. Louise li havia explicat
que allò era Dombatown, a la planura de Texas, on havia nascut feia més de
cinquanta anys, i que l’home
era Marcus, el seu difunt marit.
No
feia gaire, al vaixell de la Louise, havien parlat de Paisatge d’hivern amb patinadors sobre gel, un quadre de Hendrick Avercamp
que estava exposat al Rijksmuseum. A la tela, el pintor havia recreat una
escena de vida quotidiana i alegre, plena de figures humanes movent-se amb
patins sobre un canal glaçat, amb les barques atrapades pel gel o arrossegades per
alguna mula. Després d’aquella conversa, Louise li havia deixat a la bústia una
postal que reproduïa el quadre. Al darrere, tan sols havia escrit «L’hivern
també pot ser lluminós, Louise». Recordant-ho, Marja s’adonava que la seva
amiga era un personatge curiós, que no sentia cap vergonya d’expressar-se
sincerament. ¿L’hivern pot ser lluminós? Potser sí, es deia Marja, o almenys
era agradable creure que ho podia ser.
Més
tard, potser compraria alguna cosa als Italians, el negoci de menjars preparats
que un parell de nois de Gènova havien obert a tres cantonades d’on ella vivia,
al cor del barri de Jordaan. Menjaria a casa i, si no millorava el dia, a la
tarda continuaria llegint aquella novel·la de Mia Couto que la tenia atrapada,
fins que es decidís a fer un tomb pel barri, si la pluja no anava a més. El
Jordaan li agradava, una trentena de carrers tranquils i alhora bohemis a
l’oest de la ciutat, entre els trams inicials del Prinsengracht i el
Lijbaansgracht, amb un veïnat barreja de classe treballadora, artistes i
personatges peculiars que hi havien anat a parar, com la Louise. Per al seu passeig, però, s’enduria la novel·la, imaginant-se
que en algun moment es ficaria a De Tuin o algun
altre cafè...
Edicions Columna ha publicat fa pocs
dies la novel·la a quatre mans de Joan Bruna i Francesc Miralles, El llegat de Judes. En Miralles ja és
conegut pels lectors, però es tracta de la primera novel·la d’en Bruna. Tots
dos han apostat fort pel gènere d’intriga històrica i ens han permès publicar a
“El violinista celest” un petit tast de la seva obra...
EL
LLEGAT DE JUDES
Joan
Bruna / Francesc Miralles
El timbre del telèfon va despertar l’Andreas Fortuny d’una migdiada massa
breu. Si hagués imaginat les conseqüències d’aquella trucada aparentment
rutinària, mai no l’hauria despenjat.
Des que havia tornat del sud de la
Índia, on havia guiat un grup d’enginyers agrònoms, l’abatiment i l’alcohol
havien omplert les seves jornades a parts iguals. No es trobava em el millor
moment de la seva vida. Finiquitada la relació amb l’Elena, la seva única
vàlvula d’escapament —els viatges— s’esvaïa amb el final de l’estiu. I també
els seus ingressos.
Amb la crisi, els viatges en temporada
baixa havien desaparegut pràcticament del mapa, i fins la campanya de Nadal no
comptava amb noves sortides.
L’Andreas va esperar des del sofà que
el telèfon deixés de sonar; tenia massa mal el cap com per mantenir una
conversa raonable. Abans de lliurar-se a la son, havia tingut la precaució
d’apagar el seu telèfon mòbil, però havia oblidat de fer el mateix amb el fix.
Feia servir la línia només per a la connexió a Internet, però encara hi havia
un parell de persones que el trucaven en aquell número.
Quan el telèfon va sonar per sisena
vegada, es va dir que qui fos a l’altra banda desistiria al cap de poc. Però el
timbre va seguir tronant al saló...
Avui podeu llegir a El violinista
celest el primer capítol de Les
bruixes d’Arnes, de David Martí, una novel·la publicada per Edicions 62 que
tot just ha sortit a llibreries...
Dues dones, un secret, un únic destí. Una història amb cor i esperança a la
Catalunya del segle XVI.
Text de contraportada
Any 1533. Al petit poble d’Arnes, enmig de la bellesa imponent dels boscos
i les muntanyes de Tortosa i Beseit, amb el riu Ebre al fons, la Maria, una
jove forta i valenta, dóna a llum a la seva primera filla, la Lluna.
Immensament feliç, l’àvia Magdalena, experta llevadora i ferma defensora
dels poders benèfics de la natura, ha volgut donar la benvinguda a la seva néta
amb una antiga pregària plena de força i saviesa. Però ha tingut un fatídic
descuit: el vell mossèn ha escoltat les paraules i està disposat a arribar on
sigui per acabar amb aquesta heretgia.
En créixer, la Lluna serà iniciada en la força dels elements de la natura
per la Maria i per un text misteriós, el Llibre de les Essències, un compendi
de tots els coneixements màgics i naturals que al llarg dels segles ha passat
de generació en generació. Ara, però, mare i filla i tota la seva antiga
saviesa corren perill. El fanatisme i la incomprensió s’ha estès per la
contrada i les acusacions de bruixeria s’apropen al poble.
Com a dignes hereves del seu llinatge, a la Lluna i a la Maria els pertoca
protegir aquest llibre secret i continuar la cadena, per molt que en la seva
fugida a Barcelona corrin el risc d’acabar cremades a la foguera.
Hi ha autors que
ajuden a desenvolupar la riquesa d’una literatura. Ara que les tendències
editorials van cap a les novel·les cada cop més extenses, Jordi Llavina –igual que
altres autors, com Jesús M. Tibau o Joan Pinyol- trenca amb les normes amb els
seus llibres de contes que, sens dubte, també tenen lectors.
Ara, a “El
violinista celest” podeu fer un un tast del seu darrer llibre, però també podeu
llegir un excel·lent text de David Clusellas sobre el seu llibre anterior, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam,
2008). D’aquest recull es troben excel·lents crítiques a Internet, com ara les
dels blocs Llúnàtic o Castells de cartes...
NOSALTRES
TAMBÉ ESPEREM
Al
vespre, mentre sopaven, van veure nevar per
televisió. La dona va enretirar la cortina d’una de les finestres de la sala
per mirar cap a la taca de llum d’un fanal penjat davant la casa. Va deixar la cortina
descorreguda, esperant distingir la florida de la neu, esperant advertir-la
abans que el seu marit. Encara no se’n podien conèixer els primers símptomes
visuals, incipients —però si hagués obert la finestra, ja hauria pogut flairar,
en l’aire, algun indici de la neu que estava a punt d’arribar.
L’home
del temps —un noi barbamec, que patia una mica a l’hora de pronunciar borrasca
i mar arrissada—
havia anunciat precipitacions generals, en forma de neu, pràcticament a la cota
zero. Les imatges que va comentar —molt recents, de mitja tarda— mostraven dos
ports nevats: un de muntanya, on la neu acumulada tenia un gruix d’uns vuitanta
centímetres; i un altre de mar, en què les volves semblava que volguessin —vana
empresa— emblanquir l’aigua (la dona va pensar que hi ha poques coses més
boniques que veure nevar intensament damunt la mar). En canvi, la neu que havia
caigut al moll sí que havia agafat (mentre escoltaven la previsió, el marit de
la dona mastegava —un salmó massa retingut a la planxa— i anava rumiant en les
metàfores lexicalitzades dels meteoròlegs: la neu enfarina;
el cel està enlleganyat o,
si no deixa passar els rajos de sol, enteranyinat).
Un treballador del port deia, acostant-se massa al micròfon, que feia més de
vint anys que no veien una nevada com aquella (i assenyalava, darrere seu, cap
a la coberta d’una petita embarcació d’esbarjo que s’havia contagiat ben bé del
color blanc. L’acció del vent, combinada amb el gir sobtat de l’home, va fer
que algunes de les seves paraules —d’altra banda ben tòpiques i massa
condicionades per la fam de càmera i de micro del personatge— es perdessin en
un rumor inintel·ligible). La neu no podia tardar. Potser arribaria aquella
mateixa nit.
Una
llum encegadora dominava ara el monestir. L’ull del vent havia deixat pas a uns
bufaruts violents. Des de les feixes d’oliveres, la gran mola de l’edifici
apareixia imponent, amb els murs segats ran d’estimball, d’esquena al mar
furiós, sota la guarda del castell que coronava la muntanya. L’abat Berenguer
era a la sala capitular, assegut al setial de braços, allà mateix on presidia
les reunions de la comunitat de monjos. Tenia un pergamí a la mà i mirava la plàtera
de nous confitades amb mel que li acabava de portar fra Gausbert, el monjo cambrer.
Encara no les havia tastades ni li venien de gust.
—Aquest
foll de comte! —va exclamar amb veu ronca—. Ara ens vol negar els drets de
pesca!
El
comte Hug d’Empúries era un noble del diable, ambicionava les propietats del
monestir i li acabava d’enviar un requeriment.
—Està
rabiós perquè el vescomte Jofre sufraga les obres de reforma —va dir fra
Gausbert.
—Quina
culpa en tenim, de les seves baralles? —es va lamentar. Hug d’Empúries no podia
perdonar la fortalesa del seu parent, Jofre de Rocabertí, ni el fet que els
Rocabertí s’haguessin separat del vell comtat.
—Són
cosins i algun dia hauran de fer les paus. —Fra Gausbert va mirar la plàtera de
nous amb aire fatigós.— No heu menjat res...
—No
podem consentir que ens perjudiquin —va reflexionar l’abat, amb els ulls
clavats al pergamí.
—Puc
retirar-me? Demà arriba el mestre escultor i ha d’estar tot a punt. —Fra
Gausbert acabava de recordar les coses que li quedaven per fer. Havia d’endreçar
la cambra, preparar els hàbits nets i recollir la sala.
—Teniu
raó, ho havia oblidat —va fer un gest d’assentiment, mentre el monjo cambrer
abandonava la sala, al vaivé de les espatlles caigudes.
Una
estona més tard, va rebre un clergue gras, d’expressió ensopida, que semblava
en desacord amb el que anava sentint.
—No
faig cap mal, pare abat.
—Esteu
contradient la llei de la Santa Església, Ponç, teniu dona i tres fills.
La
llum que entrava pels finestrals d’alabastre il·luminava una gran creu de fusta
que presidia aquella sala austera, moblada amb els elements justos, una gran
taula de roure, cadires de braços destinades als monjos i una tribuna que
servia de base al setial.
No
feia gaire, al vaixell de la Louise, havien parlat de Paisatge d’hivern amb patinadors sobre gel, un quadre de Hendrick Avercamp
que estava exposat al Rijksmuseum. A la tela, el pintor havia recreat una
escena de vida quotidiana i alegre, plena de figures humanes movent-se amb
patins sobre un canal glaçat, amb les barques atrapades pel gel o arrossegades per
alguna mula. Després d’aquella conversa, Louise li havia deixat a la bústia una
postal que reproduïa el quadre. Al darrere, tan sols havia escrit «L’hivern
també pot ser lluminós, Louise». Recordant-ho, Marja s’adonava que la seva
amiga era un personatge curiós, que no sentia cap vergonya d’expressar-se
sincerament. ¿L’hivern pot ser lluminós? Potser sí, es deia Marja, o almenys
era agradable creure que ho podia ser.
Ara, a “El
violinista celest” podeu fer un un tast del seu darrer llibr
