Fred.
Fa molt de fred. El blanc s’arrapa a l’escorça dels arbres, com si hagués
trobat descans a les seves branques. No és neu, però.
Hereva del seu color, efímera en el temps, immutable al darrer sol de la tarda,
la delicada flor de l’ametller s’hi gronxa amb elegància. Una aroma exquisida
amara la vall.
El paisatge que travesso mentre faig camí cap a Arnes ratlla la delícia.
Els vells murs de pedra seca, veritable arqueologia del temps, tanquen o
esglaonen bancals. Les pedres dels marges delimiten llenques de verds, als
ocres nien ceps mutilats, com urpes en un intent absurd d’atrapar el no res.
Recargolades a l’entorn, les oliveres disposen un to bíblic.
Els Ports separen les planúries del Baix Ebre i el Montsià del Matarranya i la
Terra Alta. La silueta abrupta d’aquestes comarques interiors s’endevina
trencada per falles i encavalcaments, rica en cingleres. En la llunyania, un
difuminat gris blavós les uniformitza.
M’aturo en reconèixer aquest color equívoc. De gos quan fuig, en diria la iaia,
com el matís que prenia el seu iris mentre anava envellint, una tonalitat molt
semblant a la dels nadons. Sento que és un final de cicle, que el món inaugura
seqüències.
Encara tinc al davant la flor de l’ametller. Em deixo acaronar per la llum
tèbia de la tarda, com si ella ens ajudés a fondre’ns en una única idea.
Extraure’n la bellesa del blanc, a la recerca de l’única pàtria.
Fa
dies que mirem el cel a través de les finestres. La llum de la Mediterrània
sembla haver-se esvaït, camuflada entre grisos de plom. Caminem encongits i cap
cots. Sovint, a l’exterior, un empostissat de paraigües circumscriu un espai
poc amable.
No
estem avesats als hiverns freds, a aquesta inoportuna llargària. Als que vivim
arran de mar ens queda, però, un desig col·lectiu. Es pot trobar una estampa
més suggeridora que el bes de la neu sobre la platja? La seva presència evoca,
com poques, la quietud del silenci.
Sí,
un cementiri sembla més desolat cobert de neu, el paisatge perd matisos
essencials i els colors es dobleguen a la seva força uniformadora. Potser és
aquest efecte sedant el que ens atrapa. O potser que, com per l’art d’un
encanteri, tot esdevé immaculat, verge.
Desapareixen
camins i dreceres, les petjades deixen de ser anònimes i invisibles, la
sensació d’anar deixant enrere el nostre rastre, de trepitjar el món per
primera vegada, ens reconforta.
En
sortir de l’escola, he mirat el cel de bell nou. La platja, molt a prop, roman
clapotejada de gavines immòbils, com les tecles d’un piano mut, com volves de
neu estranyament perpètues.
Avui
tampoc no ha nevat. Contemplo un cel rúfol mentre la mar em mostra el seu
esperit rondinaire. Les gavines han aixecat el vol en apropar-m’hi. Tanco els
ulls a la recerca del blanc, d’un somni que potser esdevindrà demà... Els
xiscles que les aus escampen, el so de la sirena d’un vaixell al lluny, són
només oasis on desar la il·lusió del que es voldria perdurable.
Hi
ha dos dies a la setmana que treballo en una escola ubicada molt a prop de la
platja. Aparco el cotxe al pàrking, que es troba arran de sorra, i un caminet
que fa pujada em condueix al meu destí.
M’agrada fer i desfer aquest petit trajecte que em connecta amb l’entorn i amb
mi mateixa. Massa sovint anem d’esma, les presses s’emporten qualsevol
possibilitat de sentir res, que no sigui el nostre propi neguit o les cabòries
que passegem a ulls clucs.
Després
de caminar uns minuts, d’esquena a la mar, un revolt a la dreta em deixa a
tocar de les vies del tren, només un lleuger entramat metàl·lic m’hi separa. En
paral·lel als rails, recorro els darrers metres. De vegades, un comboi em surt
a l’encontre i trenca el silenci. Llavors aixeco els ulls en direcció a un
arbre sec que jau entre pedres oblidades. Les tórtores avui no han aixecat el
vol, potser ja no les tornaré a veure fins el bon temps.
Avui plou i un fred gèlid em té arrupida sota el paraigües. Conscientment,
decideixo no córrer. Sortejo els bassals, em permeto ronsejar encara uns
minuts. La mar brama molt a prop i un repicar de gotes cauen sobre la tela que
m’aixopluga, posen música a la tarda. Les escolto i somric. Quantes vegades no
m’han passat per alt!
De
cua d’ull miro per darrera vegada la costa. En sortir de l’escola tot serà
diferent i les llums dels vaixells espurnejaran sobre la línea de l’horitzó.
M’atansaré a l’aigua, respiraré l’aire salobre i potser m’hi aturaré una
estona. Poc després una fotografia segellarà el moment, donarà testimoni de
l’encontre.
De vegades els amics ens sorprenen per la seva generositat. Sabeu que aquest bloc té una secció que és la de “L’autor convidat” i avui podem gaudir d’una autèntica exclusiva. Jaume Benavente ens ofereix un fragment del seu futur Quadern de Porto, tot un luxe que hem d’assaborir...
QUADERN DE PORTO (fragment)
Porto, en canvi, per damunt del seu tràfec incessant, té com un tel de severitat jansenista, una vaga tristesa externa.
GAZIEL, La península inacabada
Sento atracció per les ciutats que creixen a la riba de rius cabalosos, lents i foscos. Porto n’és una. Enfilada, amuntegada, sobre el Douro, gairebé a la ratlla de l’Atlàntic, desdibuixada sovint per la boira o la pluja, és una ciutat menor, impregnada d’una vaga malenconia que també vaig percebre en uns dies clars, lluminosos, d’entretemps a finals de març. Vaig anar a Porto darrere d’una prefiguració, d’una idea ja preconcebuda del que trobaria, il·lusionat i expectant per haver aconseguit a la fi materialitzar un vell anhel. Durant cinc dies i en solitari, volia passejar i mirar, deixar lliscar l’esguard pels carrers que ja havia entrevist en fotografies, en alguns textos, convençut que podria impregnar-me de l’atmosfera de la ciutat per després redibuixar l’escenari on havien viscut els Levi, els avantpassats materns de Marja Batelaar-Levi, el personatge principal d’una novel·la que encara escric. Un lloc de confluència, doncs, entre el món real encara que subjectiu i el món de la ficció.
Malgrat no ser un gran coneixedor de la història de l’art, en llegir el llibre Ningú ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina, he tingut la sensació que em trobava davant d’un quadre perfectament executat. Com si es tractés d’una tela de Georges Seurat, els contes de Jordi Llavina m’han dibuixat, amb cada detall, un llenç amb un paisatge ben definit. És un paisatge poblat amb els personatges més diversos. Diria que alguns els coneixia de fa temps. D’altres, m’han sorprès per la seva força i manera de fer.
Com a Un dimanche après-midi à l’île de la Grande Jatte, els rostres imaginaris de Ningú ha escombrat les fulles s’esbossen amb multitud de pinzellades. En un degoteig infinit però precís de petites informacions –res no hi sobra i res no hi falta– l’ull del lector acaba per copsar el conjunt en una experiència estètica feta a partir de la senzillesa i la pulcritud. De la mateixa manera que els neoimpressionistes volien que els seus quadres es formessin en la retina de l’espectador i no pas al damunt del llenç, la prosa de Jordi Llavina apel·la el lector perquè es converteixi en un agent actiu capaç de reconstruir els traços de la ficció al seu interior. Com deia Vladimir Nabokov al Curs de literatura europea, un bon lector ha de saber acaronar els detalls, però jo hi afegeixo que, per fer-ho, cal trobar-los en la disposició adequada…
