Josep Ma. Castellet
recorda com a l’institut Balmes de Barcelona el professor Guillem Díaz-Plaja li proposà de llegir una dotzena llarga de llibres durant el curs i així
estalviar-se l’examen. Castellet llegí els seus i els del seu company traçut
que sabia fer làmines de dibuix tècnic (que en intercanvi li féu les làmines a
Castellet). Llavors començà a llegir i a escriure crítica. O sigui, començà a
escriure, que és alguna cosa semblant a aprendre a tocar un instrument musical.
O sigui, un llenguatge nou. (Aprendre és aprendre llengües o llenguatges.)
(Quan
estudies sempre aprens una cosa inesperada: si a escriure novel·les, aprens a
treballar en grup; si un instrument, aprens disciplina; si llenguatge musical,
aprens humilitat; si italià, aprens a jugar amb el llenguatge).
Castellet
va aprendre d’escriure crítica i de llegir. Una llarga convalescència a Puig
d’Olena per una incipient tuberculosi també serví de pedra de toc per a la seva
formació humana. Després, entre molts altres papers, va escriure un estudi
crític sobre Josep Pla que un servidor va llegir a la biblioteca de La Caixa de
Seròs. Quin temps aquell en què la Caixa tenia biblioteques! Quin temps aquell
que el premi Josep Pla el guanyava un assaig de crítica! Déu meu, quin temps!
Probablement Mal d’escola, escrit per Daniel Pennac, és un
dels millors llibres de pedagogia de la llengua que he llegit des de fa molt de
temps. És una pura meravella en el benentès que estiguis predisposat a escoltar
la veu narrativa bella i ben ritmada d’un professor que va desgranant veritats
senzilles i concretes que no mereixerien cap titular de diari. El llibre és bo
perquè és escrit des de dins, des de l’experiència d’un professor
savi, que ha esdevingut novel·lista notable, que explica pas a pas -que ben
lligat el ritme del llibre!, quins moments d’epifania!- la seva doble
experiència: com a alumne que era “una pura nul·litat” però que” va ser
rescatat”, i com a professor d’alumnes que se senten “una nul·litat” i
que “ell s’esforça a rescatar”. Vull dir que és una novel·la sobre l’ensenyar
d’algú que ha trepitjat moltes aules, no pas com certs llibres incendiàris com
ara el que ha escrit Patrícia Gabancho o Victòria Camps, que no han tocat cap aula
de secundària.
El llibre és un pou d’idees, i de tècniques, ara bé, les tècniques que hi
explica sempre són al final d’una sincera reflexió amb ell mateix i una dosi
d’observació molt fina del treball d’altres professors. No hi busqueu un
receptari de fórmules: busqueu-hi una peripècia humana i, en cert sentit, la
història d’un alumne que va ser rescatat pels seus bons professors. I n’està
agraït. Caldrà dir que l’amor hi apareix en una de les planes del llibre?
Caldrà dir que em fa enveja que pugui ensenyar Voltaire i Rousseau?
És clau comprendre que l’educació és sempre un itinerari personal, una
vivència concreta. Per això els ”media“ poden parlar tan maldestrament de
l’educació: no és el mateix una estadística o un informe que surt al diari que
l’educació concreta del teu fill i la vivència educativa d’un mateix.
Pennac escriu: “Per a aprendre s’ha d’estar a l’aula en el present
d’Indicatiu.” “Els mals de gramàtica es curen amb la gramàtica, les faltes
d’ortografia amb l’exercici de l’ortografia, la por de llegir amb la lectura, a
de no comprendre amb la immersió en el text....”
Escriu que “una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una
orquestra que treballa la mateixa melodia “. Hi ha col·legues que es pensen que
són uns Karajan i no suporten dirigir l’Orfeó Municipal. Tots somien amb
la Filharmònica de Berlín. És Comprensible “.
Andreu
Loncà
_______________________
Daniel
Pennac, Mal d’escola, Barcelona, Empúries,
2008.
Feia molts de dies que havia d’escriure sobre el darrer llibre de Jordi Pàmias titulat La veu de l’àngel. Ho anava ajornant: no volia fer-ne un estudi crític com el de Jaume Pont , que encapçala el volum. Tampoc volia fer-ne una crítica: la poesia de Pàmias és tan clàssica que no en necessita, de crítica volandera. Reclama una relectura atenta i reflexionada.
La veu de l’àngel no és pas un llibre d’adolescent: hi són encaixades amb sentit totes les peces d’una cultura complexa i problemàtica com la nostra: hi ha la bellesa dels mites grecs i la profunditat dels mites hebreus. Hi ha els pensaments -sobretot en la secció “Els clarobscurs de l’home”- que es relacionen amb l’avui: la política global d’ara i la reflexió d’un home vell, que sap de la lucidesa subtil i de la llunyania de Déu. El volum funciona com un tot que vol ensenyar els matisos i les complexitats de la vida i de la societat que el poeta vol copsar i vol expressar amb finor i amb subtilesa.
De fet, aquest llibre de poesia de Jordi Pàmias és per rellegir. Anava a escriure com qui rellegeix la Bíblia, o, més exactament, certs llibres de la Bíblia: com ara Cohèlet, del qual cita en la primera plana un vers lapidari: “Allò que existeix és distant i molt impenetrable: qui en traurà l’entrellat ?”...
Per mi A la platja de Chesil, de Ian McEwan, és un llibre trist perquè enraona de la incomunicació humana. Parla de la dificultat d’entendre’s a un nivell profund. Els que hagin llegit Expiació, del mateix autor, ja sabran que estem davant d’un narrador molt poderós, tècnicament impecable, i sinuós. L’inici ja és tota una declaració concisa d’intencions: “Eren joves, cultes i, tots dos, verges aquella nit, la seva nit de noces, i vivien en una època en què una conversa sobre problemes sexuals era del tot impossible”.
De manera natural, ens situem en la nit de noces d’una parella amb una incisió molt precisa en la sexualitat dels protagonistes.
Literàriament, el narrador sap entrar en la mentalitat de tots dos amb una precisió enlluernadora. Simplement envejable: sense quaderns ni diaris personals: al dret i amb alegria irònica.
”La contribució més important al casament -i l’única- de l’Edward als preparatius del casament va ser reprimir-se durant més d’una setmana.”, escriu irònicament...
El podríem definir com un llibre que parla sobre la mort, escrit per un poeta vell. Quedaríem curts. Podríem dir que és ple de comentaris de text, d’adéus i de distàncies. I també quedaríem curts. Podríem escriure que és un retorn insòlit a casa: no deixo de pensar en Ulisses, sol i vell, que havia estat el casal propi. I tampoc és prou. No deixo de pensar en un cert coratge; una gosadia que , acostumats com estem a la poesia de combustió romàntica i amorosa, resulta estrany. El cert és que Misteriosament feliç és un llibre excel·lent i no ho és pas les raons tècniques habituals. Ara m’adono que llegint-lo, he pensat molt en mon pare. Joan Margarit fóra, mutatis mutandis, de la generació del meu pare. Certament el que caracteritza el llibre, com a bon volum de poesia és la incapacitat de sintetitzar-lo en una carta o en un article.
Per això vaig rodant i rodant la peça capturada, de difícil digestió. Entre nosaltres es fa difícil parlar de la mort (i de l’amor) des de la vellesa sense paraules repetides o encens litúrgic. En el volum, la mort presenta el vigor d’un límit necessari, la terminal exacta que dóna la precisa bellesa a un poema o a una vida. Tal com s’esdevé en una estàtua, que necessita contorn, per ser apreciada en la seva amable bellesa, semblantment, la vida exigeix un límit, un acabament, un perfil final...
De fa temps que tinc el projecte d’obrir “El violinista celest” a altres veus que puguin compatir amb mi aquest espai que tan amablement visiteu amb una assiduïtat una mica aclaparadora. Com a primera novetat d’aquest any 2009 em complau anunciar-vos que a partir d’avui podrem gaudir al bloc dels articles crítics de l’escriptor lleidatà Andreu Loncà. De moment us deixo una petita biografia del nostre col·laborador. Aquesta nit tindreu la seva primera ressenya.
Andreu Loncà va néixer a Seròs l’any 1960. Va estudiar Filologia Catalana a l’Estudi General de Lleida (1980-1985). A partir de l’any 1987 va començar a exercir de professor de llengua catalana i de literatura a diversos instituts de la província de Lleida i no ha parat fins ara.
Va començar a escriure als diaris de la ciutat de Lleida també a partir de 1987, quan s’hi va instal·lar a viure . Primer a la secció “Bot de pernes” (1987-1989); després ha col·laborat cada setmana al diari Segre, de Lleida, des de 1993 fins ara per mitjà de la secció “La ciutat d’Ideals“ (1993- 2007) i , ara “La tria”, al suplement “Lectura“ del diari Segre .
Va formar part del jurat literari del premi “Humbert Torres”, per a escriptors de Ponent, convocat per l’IEI i de “Cartes de desamor”, convocat per Overpard i l’Ajuntament de Lleida. Actualment és secretari del premi “El Temps de les Cireres”, convocat per l’Ajuntament de Seròs i del premi d’articles periodístics “Josep Pernau”, convocat per l’Ajuntament de Lleida...
