El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

26 d'octubre de 2004
0 comentaris

Les raons del “violinista” (2).

 

Aprofito una breu estada a la Costa Brava per anar al Museu Municipal de Tossa de Mar. Després d’escriure sobre el llibre de Jordi Benet (De lluny i de prop, Quaderns Crema, 2003) i de reunir informació sobre el grup de pintors que s’aplegaven al voltant del seu avi Rafael Benet, era una visita necessària, gairebé diria que un desig inexcusable. Només entrar-hi comprovo que el panorama al museu és tot menys engrescador. Però les sensacions contradictòries venen de més enrere…


Feia anys que no m’aventurava per aquests indrets de la Costa. Potser perquè, amant dels extrems, sempre faig via per l’autopista de Girona i acabo sortint a Cadaqués o a Llançà. Però el contrast entre la bellesa enlluernadora dels penya-segats i les cales amb l’extrema sensació de sobrepoblat que sents a Blanes o a Lloret t’atura els sentits i penses en un altre temps, quan el món era tan gran com ara però semblava molt més petit.

Ben cert que Tossa manté una altra aparença, menys bigarrada, més acollidora, a pesar dels inevitables menús que t’assalten a cada racó. És evident que cada poble pot viure com vulgui, però quan cada casa és una botiga igual a l’anterior, quan cada restaurant ofereix els mateixos plats, la identitat, la diferència, la pròpia estimació i altres qüestions per les quals paga la pena viatjar, es queden en no res.

Amb totes aquestes coses al pensament, la recerca del Museu Municipal era com una necessitat, com una oportunitat que ens atorgava el present. Així vaig pujar pels carrerons de la Ciutat Vella i vaig preguntar a la noia que recaptava les entrades…

– Hola! Aquí es poden veure les obres d’en Benet i els seus amics?

– Això és un museu.

– Ja m’ho ha semblat, i vull veure els quadres d’en Benet i dels pintors que es van aplegar al seu voltant.

– Bé, d’en Benet només hi ha un quadre. El trobarà dalt, amb els altres…

Vaig pensar que això em passava per substituir la informació per una idea romàntica de les coses. Però sense deixar-me envair pel desànim, vaig recórrer els estrats del museu a la recerca dels quadres. Després de comprovar que les troballes a les viles romanes dels Ametllers i altres no m’interessaven gaire, vaig descobrir les sales dedicades a la pintura. Acullen els quadres d’en Klein, Sacharoff, Metzinger o Schulein amb certa dignitat, però l’escenari esdevé petit i pèssimament il·luminat.

Sí, hi ha una pintura d’en Benet. Però "Barques varades" no figura, ni de bon tros, entre les seves millors creacions. Tota la llegenda sobre Rafael Benet i el grup de pintors estrangers que es reunia als estius a Tossa s’hi veu minimitzada. A més d’això, al museu t’assalta la sensació que els curadors de les obres -si és que hi tenen- no han establert un programa per a evitar el seu envelliment, ni la seva destrucció progressiva. L’exemple esclatant és el magnífic "Paisatge de Tossa", d’en Créixams [a la foto], que sembla a punt d’entrar en la foscor absoluta.

Abans que el mite es trenqui del tot, em dic que potser hi ha un altre motiu per a la visita, un de molt secret. Però el quadre capaç de fer-me tremolar les cames cada cop que veig una reproducció, "El violinista celest", de Marc Chagall, no es pot contemplar en cap d’aquestes sales. S’ha de trobar una altra, més petita, gairebé un passadís, per a gaudir-ne. L’havia convertit en un petit símbol de la creativitat, aquesta pintura. Deixaré les raons per a una pròxima nota. Mentrestant, si algú vol llegir la meva crítica sobre l’excel·lent llibre de Jordi Benet, ho pot fer a l’Avui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!