Malalts de Vila-Matas

A Magda…

S?ha dit repetidament que la fi última de la literatura és parlar de literatura. Ja Pessoa ens recordava que la literatura era producte de l?esforç per a fer real la vida. Qui percep aquest fet com un obstacle oblida que l?ésser humà té des de l?inici dels temps una forta inclinació a literaturitzar la seva existència. Les millors obres de la història, en tot cas les que romanen al nostre imaginari molts segles després, són aquelles que parlen dels processos interiors. L?autor escriu per als altres i, a la vegada, s?escriu. Sense la ficció, sense la capacitat de crear una vida paral·lela a la pròpia, mitjançant la imaginació o l?escriptura, el pas per aquest món quedaria circumscrit a una sèrie, més aviat trista, de fets tangibles i incolors.

D?algun temps ençà un bon grapat d?autors s?entesten a recuperar aquesta tradició que sobreviu gràcies a lluites cos a cos en una intensa guerra de guerrilles. La literatura s?enganxa a la vida com el xiclet a una sabata i ni els dissolvents més capaços serien útils per a desfer-nos-en. És cert que la tendència a la literatura del jo no és ni de bon tros majoritària, però renaix sovint amb força, sobretot quan s?obren els camins editorials a literatures amb una forta càrrega existencial. Bona part de la nova literatura sud-americana que ens arriba apunta en aquest sentit, fins i tot en les seves vessants més narratives: Roberto Bolaño, Ricardo Píglia, César Aira, Juan José Saer; però també s?ha de destacar la influència d?europeus ja desapareguts com Robert Walser, W. G. Sebald o Sandor Marai. Centreuropa com a dipositària d?una tradició que té en Kafka el seu màxim exponent?

Un dels elements clau dels escriptors que comentem és la fusió, refundació potser, del concepte de gènere literari. És fàcil trobar-hi novel·les que s?acosten a l?assaig, assaigs que s?alimenten de la ficció, llibres de viatge impressionistes que retraten més l?autor ?i per extensió els homes i dones del seu temps- que no pas la catedral de torn, diaris que, al capdavall, són la novel·la d?una vida.

Dins d?aquest corrent es perfila l?obra d?Enrique Vila-Matas. Des dels primers títols la seva literatura ha anat creixent en risc, en capacitat de síntesi, en perspectiva. Ara, la seva tendència natural a l?assaig ha sabut trobar el punt just d?apropament a la ficció. No hi ha millor exemple que la lectura de les seves dues últimes novel·les: Bartleby y compañía i El mal de Montano. Abans, sempre havia pensat que Vila-Matas era un excel·lent escriptor, però un novel·lista mediocre. Potser perquè les seves novel·les no acabaven de funcionar des del punt de vista de la ficció, tot i que la lectura ens transportava a un univers literari molt proper a la saviesa.

La definitiva fusió dels gèneres

El mal de Montano neix d?una idea cabdal dins l?obra de Vila-Matas: la literatura cavalca amb la mirada freda del justicier, ben capaç de defensar el seu territori, encara que aquest sigui tan ample i inabastable com l?univers conegut i ella sigui només una secta d?éssers solitaris. Així, un narrador intervencionista i perplex, Rosario Girondo ?l?arrel argentina és evident-, estudia causes i efectes del mal de Montano, una sort de bogeria i literatura, en la persona del seu ?fill?, per a concloure que ell n?està tant o més afectat. Amb la companyia de Tongoy ?una barreja de Quixot i Sancho que també recorda inevitablement el Queequeg de Melville a Moby Dick– viatja a les Açores on s?haurà d?enfrontar al descobriment de l?home nou, l?home aliterari, addicte a sessions de risoteràpia.

Vila-Matas converteix la seva novel·la en un referèndum de gèneres. Potser pocs termes serien tan adequats com el de novel·la calidoscòpica: El mal de Montano comença amb una novel·la curta que ens situa dins el problema principal: el perill de desaparició de la literatura a mans de l?home nou. La segona part continua la narració dins d?un diccionari d?escriptors de diaris, on l?autor perfila un dels moments més destacats de la seva obra. Amiel, Michaux, Gombrowicz, Pavese o Cardoso Pires, entre molts d?altres, s?integren a la trama obrint la mirada en múltiples direccions. Si la primera part ja participava joiosa de la literatura de viatges, a les quatre parts que segueixen són el diari personal, l?assaig o la narració romàntica, entre altres registres, els que creen una atractivíssima teoria de la cosmovisió necessària a la literatura a començaments del segle XXI.

Podem parlar de fusió de gèneres, de recerca incessant, de subtil combinació d?interessos. Tots ells fan d?El mal de Montano una novel·la que, lluny de combatre aquest el mal, n?aprofundeix. Però potser no es tracti d?enterrar res. Vila-Matas polsa les tecles més sensibles de l?evolució literària, transita camins que sempre han estat presents sense trobar ningú amb la capacitat de síntesi adequada que els aplegués sota una mirada nova. També podríem aventurar que la fusió no portarà mai a una concreció teòrica i/o pràctica perquè la mateixa naturalesa d?aquesta literatura persegueix integrar la pluralitat. Res més a prop, per altra banda, de l?esperit amb què es va alimentar la gran novel·la des dels seus inicis, des del Tirant lo Blanc a l?Ulisses, passant per Dràcula o La muntanya màgica.

Tot plegat fa d?El mal de Montano una novel·la trencadora des de la tradició, una peça que resumeix el nostre temps, un llibre que ratlla l?excel·lència des de la imperfecció i la pluralitat connaturals a l?ésser humà contemporani. Vila-Matas es posa a cada llibre el camí més difícil, però, sorprenentment, sempre sap sortir-se?n amb mestria. Com a aquesta obra que es desplega a dos nivells, un d?una gran densitat conceptual, intensíssim i renovador, i un altre més superficial, anecdòtic i, fins i tot, humorístic ?som al davant d?un gran humorista- que aconsegueix entretenir amb la proposta sempre subversiva que és, al cap i a la fi, tota novel·la.

________________________

Enrique Vila-Matas,

El mal de Montano,

Barcelona, Anagrama, 2002.

_______________________

(Publicat a l?Avui)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*