El quadern de Nicolaas Kleen, de Jaume Benavente.

La
trajectòria de Jaume Benavente ens parla d’una obra literària coherent, d’un
corpus novel·lístic que sovint es completa dins d’altres llibres que, des de el
dietarisme o la poesia, marquen els paràmetres d’un univers creatiu poc
habitual en la literatura catalana recent. A molts, però, pot sobtar que hagi triat
la novel·la negra com a referent últim de les seves històries. Però no hi ha
cap abisme en aquesta elecció, més aviat trobem complementarietat, una
coherència que diu molt de la serietat amb què l’autor s’enfronta als seus
dimonis.

El quadern de Nicolaas Kleen pot semblar un intent
d’apuntar-se al carro de les darreres modes, però res més lluny de la realitat.
Ni una sola línia d’aquesta novel·la desmereix les obres anteriors sinó que
entenem de seguida que es tracta d’una conseqüència lògica. Què té a veure,
doncs, la revifalla de la literatura negra nòrdica amb un autor català?

Moltíssim.
Si ens ha proporcionat alguna cosa aquest revival
de les lletres nòrdiques és la introducció d’aspectes que havíem deixat una
mica de costat. Per una banda, hi ha l’estructura. Amb els nòrdics ha tornat la
necessitat de treballar una estructura que contingui la novel·la, un aspecte
que els novel·listes anglòfils descuiden bastant, tot i fer novel·les molt
entretingudes.

Estructura,
doncs, un marc idoni, els passos comptats, les busques del rellotge que avancen
a través de la trama. No hem d’oblidar que l’estructura té molt a veure amb el
tempo de la novel·la. D’altra banda, una humanització dels personatges, que no
juguen tant amb l’estereotip –poli rondinaire
o poli guapo i perfecte- i ens
presenten éssers humans que, a més a més, són policies.

Aquests
aspectes estan molt presents en El
quadern de Nicolaas Kleen
, que aconsegueix convertir-se en una novel·la atmosfèrica
i envoltant. El lector o lectora es queda literalment atrapat entre les seves
pàgines. Perquè vol saber què ha passat, perquè vol saber més dels seus
protagonistes i perquè, aquesta meravella que és el llenguatge permet que
l’autor ens faci presoners de la seva teranyina. La paradoxa, la paradoxa de tota
novel·la que arriba a un punt d’excel·lència, és que nosaltres acceptem el
repte i gairebé que ens fa més mandra alliberar-nos que quedar-nos-hi, per molt
emprenyadora que arribi a ser l’aranya.

Però
hi ha més, molt més, per sort. El quadern
de Nicolaas Kleen
no ha deixat de costat algunes característiques de la
prosa de l’autor ni moltes de les seves passions. La novel·la que ens ocupa té
lloc a Amsterdam i Marja Batelaar, suposa la creació d’un personatge que, des
de ja mateix, passarà a formar part dels millors personatges de la novel·la
negra actual. Jaume Benavente pren Europa com a escenari i potser no hi ha
solució més encertada per un escriptor europeu.

Des
de les primeres pàgines l’autor s’ha pres molt seriosament l’ambientació de la
novel·la. Amsterdam, els seus canals, els seus barris, les seves botigues, els
seus problemes socials. En tot moment reconeixem la capacitat de descripció i
d’anàlisi d’un escriptor que tant destaca com a dietarista i com a escriptor de
llibres de viatges. I això ens farà gaudir encara més de les aventures de Marja
Batelaar, molt sovint aventures interiors d’un personatge que pensa abans
d’actuar.

Jaume
Benavente ens ha dotat amb una protagonista magistral, ens ha obert l’horitzó
de la novel·la negra feta a casa nostra i, n’estic convençut, Europa li obrirà
les portes de bat a bat.

X. R. Trigo

_________________________

 Jaume Benavente, El quadern de Nicolaas Kleen, Barcelona,
Columna, 2010, 358 p.

Publicat al “Serra d’Or”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*