El violinista celest

Tot i que durant el matí hem viscut uns quants ruixats intensos, la
neu, finalment, no ha quallat a Tarragona. El fred, però, amenaça qualsevol
activitat a l’exterior. És un moment per a la lectura i passejo els dits per
les novetats a la cacera d’alguna peça mestra, una peça que em permeti viure un
gran moment abans de sopar. 

Els dits s’han aturat en dos llibres que fa dies em criden l’atenció, tots
dos de David Grossman. D’una banda la novel·la Tota una vida
(Edicions 62), la redacció de la qual va quedar marcada per la mort del seu
fill a la guerra del Líban. Però les més de 600 pàgines són del tot excessives
abans de sopar. L’altre té una mesura més adequada als propòsits. Escriure
en la foscor (Edicions 62, “Llibres a l’abast”) és un recull de petits
assaigs, molts tenen el seu origen en conferències i xerrades, i m’enganxo
d’entrada al que porta per títol “Llibres que m’han parlat”. No m’enganyo,
potser perquè molts escriptors tenim pendent la important assignatura de la
infantesa. 

En Grossman vol aprofundir en el “procés d’inspiració” i es capbussa en algunes lectures inicials. Sobta comprovar com tants al segle XX vam tenir una
referència comuna, encara que les nostres respectives infàncies fossin
llunyanes en el temps. En aquest cas, l’escriptor israelià parla d’Els cinc
i d’Els set secrets, totes dues creacions d’Enid Blyton, aventures
escrites que van iniciar molts lectors i lectores. 

Però el petit assaig conté  raonaments molt més sucosos. Un
d’ells té a veure amb la recepció de la cultura. Explica Grossman que en la
seva infantesa llegia amb fruïció a un escriptor en jiddisch, Xolem Aleikhem,
autor entre altres de l’obra que va donar peu a la pel·lícula El violinista
a la teulada. L’Aleikhem havia escrit els contes de “Mothel” i el nostre
autor els llegia sense entendre gaire cosa; cercant, però, sensacions,
paraules, imatges: “…no deixo d’enyorar l’experiència de lector a la meva
infantesa, quan un nen, a més de llegir, omplia les seves llacunes
lingüístiques, adquiria sense adonar-se un ampli i ric vocabulari, i aprenia a
relacionar-se amb l’idioma com una entitat amb una funció determinada.” 

Aquesta reflexió m’ha recordat la meva primera lectura d’Els
germans Karamazoff, de Dostoievski, trobat entre aquelles novel·letes de quiosc que
canviàvem per una moneda de 10 cèntims –dels d’abans- i com, sense arribar a
entendre gaire cosa, em va deixar una certa idea de què devia ser allò de la
gran literatura. En Grossman es queixa de la vulgarització i simplificació dels
llibres infantils i juvenils del nostre temps. Tal com ho explica, acabem
creient amb fermesa en els seus raonaments…

(Podeu llegir més…)

Hi ha encara una qüestió que batega en nosaltres després d’aquesta
lectura. L’escriptor israelià apunta: “L’estrany era que estava convençut que
el món de Xolem Aleikhem seguia existint paral·lelament al meu.” I aquesta és
una altra característica de la gran literatura, construir un món paral·lel a la
realitat que suposa una experiència nova, que ens dóna, paradoxalment, eines
per desenvolupar-nos en el nostre. La lectura com una manera de viure altres
vides, aventures que completen la pròpia aventura. Diu en Grossman:
“…pertanyo a una generació que estava acostumada a llegir textos sense comprendre
totes les paraules.” I encara afegeix: “…part de la meva experiència lectora
venia precisament de la incomprensió: del misteri i exotisme de paraules que
tenien estranyes sonoritats, del plaer de comprendre una mica.” 

És aquest plaer d’endinsar-se en un món desconegut, el plaer del
descobriment i de la delícia que suposa l’aprenentatge, el que reivindica
l’escriptor israelià. Només podem estar-hi d’acord, fer memòria de quan llegir
era una aventura del llenguatge i una recerca vital on perseguíem la
complexitat que, en nosaltres, només era una intuïció que necessitàvem
confirmar. Al capdavall, com diu l’autor que ens acompanya mentre la neu
descabdella els matisos impensables del blanc: “Els llibres són l’únic indret
al món on poden coexistir les coses i la seva pèrdua.” 

Pensareu que dóna molt de sí, aquest petit assaig d’en Grossman, i no
anireu errats. El text continua i l’interès de les seves anotacions ens
proporciona nous plaers de reconeixement en la galàxia literària, aquesta tan
plena de petits planetes que configuren, al seu torn, tota una experiència
vital a compartir. Però arriba l’hora de sopar, i serà, potser, motiu d’una
altra crònica. 

X. R. Trigo

(8 de març  del 2010) 

______________________________ 

Llibres esmentats:  

David Grossman, Tota una vida, Barcelona, Edicions 62, 2010.

David Grossman, Escriure en la foscor, Barcelona, Edicions 62,
2010.

Fotografies: 1. David Grossman. 2.Coberta de “Tota una vida”. 3. Coberta de
“Escriure en la foscor”. 4. L’escriptor Xolem Aleikhem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!