ximolopez |
divendres, 17 d'octubre de 2008 | 19:07h
Ahir, dijous 16 d'octubre, no era cap de les diades commemoratives o reivindicatives que omplien el calendari valencianista i progressista al llarg de l'any. Era el Dia Mundial de l'Alimentació, una jornada que pretén conscienciar de la necessitat d'eradicar la fam al Món i que tal volta hauria de fer-se un lloc en la nostra particular agenda d'events. Ahir, però, els carrers de València es van omplir de reivindicacions i no per la jornada que organitza la FAO. A les 17.30 vaig tindre la sort d'assistir a l'arribada del Vaixell Avortista de l'organització holandesa Women on Waves. La vicesecretària comarcal del BLOC de València, Mamen Gimeno, com a representant del BLOC a la Plataforma Feminista, ha estat molt implicada en l'organització de la festa-míting amb què es volia donar la benvinguda al vaixell, reconéixer el treball que fa aquesta entitat i reclamar que, d'una vegada per totes, es reconega que l'avortament és un dret, i no pas un delicte, i s'aprove una Llei de Terminis. Si feu clic en el següent enllaç podreu veure un video elaborat pel diari Levante-EMV on s'aprecia l'intent de boicot d'alguns grups (que van fer servir menors d'edat per a les seues accions), on parla gent de l'organització i on apareix, entre d'altres, l'amiga Mamen Gimeno: Video
Al port em vaig tornar a trobar amb gent coneguda i estimada: Vicent Mauri i Rafa Reig de la Intersindical, la diputada d'Iniciativa Mireia Mollà, les "Agredolces" de Ca Revolta, gent del Col·lectiu Lambda, les cantants de Soul Atac o les dirigents del BLOC JOVE Joana Pascual, Maite Santonja i Tamara Folguerà. Malauradament, els centenars de persones que ens hi vam aplegar també vam haver de trobar-nos amb una companyia incòmoda: la de militants d'España 2000 i dels anomenats grups "provida", que van intentar boicotejar l'acte mitjançant dues llanxes que intentaven impedir que el veler de Women on Waves arribara al pantalà. No ho van aconseguir, però el que sí que aconseguí la inefable alcaldessa de València va ser que la festa haguera de ser suspesa perquè envià la Policia Local perquè, a mena de cos inquisitorial, no permetera el muntatge de l'escenari. A Canal 9, per cert, van donar la notícia, cosa sorprenent... però van tindre el mateix temps per a expressar-se doctora Rebecca Gompert, presidenta de l'organització holandesa i professional de reconegut prestigi internacional, i José Luis Roberto, portaveu d'España 2000... No comment. I del port, a una altra concentració: l'organitzada per la Plataforma per l'Ensenyament Públic en favor d'una escola pública, valenciana, democràtica, laica i de qualitat, en contra del despropòsit de l'Educació per a la Ciutadania en anglés i, com a conclusió de tot això, una concentració per demanar la dimissió immediata del conseller Alejandro Font de Mora i de la Secretària Autonòmica d'Educació Concha Gómez. De raons, se'n van donar un bon grapat; les coneixem perfectament i no cal pegar-li més voltes. Aquestes dues persones no només han sigut incapaces de resoldre els greus problemes de l'escola pública valenciana, sinó que els han agreujat amb les seues ocurrències destarifades sobre ExC, sobre l'uniforme escolar i un llarguíssim etcètera.
També a la concentració a la plaça de Manises n'hi havia "dels nostres": el nostre Secretari General i la Secretària d'Organització del BLOC, la meua companya d'Executiva Comarcal Pili Micó; militants del col·lectiu de València com Julià Aleixandre o Àlex Crespo; els amics Vicent Bagetto i Josep Lluís Peris, caps de la permanent de directors de Secundària; els regidors del BLOC Vicent Chorro, de Xàbia, Sergi Domènech, de Carlet, o Herme Maria, de Sagra i molta, molta, molta més gent fins arribar a les vora 11.000 persones que la Intersindical calcula que ens hi vam aplegar. No m'agradaria convertir el meu blog en una agenda d'actes, però crec que pagava la pena dedicar una entrada a les concentracions d'ahir. Pel seu contingut, per la quantitat de gent que van aplegar i també per eixa sensació de profunda satisfacció que tinc -i supose que no seré l'únic que la té- quan vaig a alguns llocs i em trobem amb gent que conec i que em coneix, gent amb la qual compartisc una visió d'aquesta ciutat, d'aquest país i d'aquesta societat. Gràcies, doncs, a les persones i organitzacions que van aconseguir que ahir, Dia Mundial de l'Alimentació, València s'omplira de reivindicació.
ximolopez |
dimecres, 15 d'octubre de 2008 | 11:11h
Quan era xicotet mon pare i ma mare tenien costum de dur-me a la Processó Cívica del 9 d'octubre de matí. Valencians de la capital, valencianoparlants convençuts i políticament conservadors, creien que això era una de les coses que tocava fer el dia de Sant Dionís; això i comprar la "mocadorà". Un any mon pare va decidir que no tornaríem a anar per dos motius: en primer lloc perquè es va fartar de veure gent histèricament patriota, exaltadament valenciana, que parlava única i exclusivament en castellà i, en segon lloc, perquè cada any s'indignava amb la gent que xiulava contra l'himne d'Espanya, que portava senyeres (amb blau, clar) amb una estrella separatista, i perquè hi havia grupets que cridaven en favor de la independència del Regne de València. Mon pare i ma mare, que podrien pertànyer a eixa categoria escassament fonamentada des del punt de mira sociològic que alguns anomenen "gent normal", no entenien l'independentisme "blavero" ni tampoc l'independentisme "catalanista"; els indignaven els insults contra Espanya tant si es feien pel matí com si es feien per la vesprada. Molts anys després jo em vaig fer nacionalista. Em vaig fer nacionalista en un institut públic de la ciutat de València que només tenia línia en castellà. I no vaig ser l'únic. Hi havia en aquella època una cosa que anomenàvem "síndrome de COU" provocada per les classes de sociolingüística i d'història de la llengua, que va fer que molts estudiants castellanoparlants optaren per canviar de llengua, i alguns d'ells van arribar a la universitat sent obertament nacionalistes. Això era habitual als instituts públics de la ciutat de València i de la seua rodalia en la primera meitat dels anys noranta, encara que també hi havia, és clar, energúmens que es dedicaven a boicotejar les classes de valencià i a insultar, en perfecte castellà, el professorat. Eren, dalt o baix, els mateixos grupets que van obligar mon pare a abandonar el seu costum d'anar a la Processó Cívica. Quan vaig comprovar aquesta coincidència vaig entendre que si un senyor espanyol de dretes com mon pare i un adolescent "roig i catalanista" com jo podíem estar d'acord, seria per alguna cosa: perquè tots dos, cadascun a la nostra manera, ens estimàvem la nostra terra i la nostra llengua.
Faig tot aquest romanç autobiogràfic després d'haver llegit el bloc del Secretari Comarcal del BLOC de l'Alacantí, Natxo Bellido, qui explica la seua visió personal del 9 d'octubre. Una visió bastant diferent a la meua, i això malgrat que tots dos som de la ciutat, pertanyem a la mateixa generació i tots dos som fills de famílies conservadores. Ell diu que va començar a parlar valencià després d'haver-se fet nacionalista, una trajectòria inversa a la meua i a la de les persones afectades per la "síndrome de COU". No havia conegut mai ningú que haguera fet "el pas" d'eixa manera, així que supose que eixa és la clau per entendre aquella gent que es desganyitava cridant "Vixca Valéncia" (sic) i després parlava en la llengua de Cervantes. Eren valencianistes abans i tot de parlar valencià. (Segueix)
ximolopez |
dilluns, 29 de setembre de 2008 | 14:40h
Maite Peiró és una d'eixes persones que un es troba en tots els llocs. Feminista, nacionalista, d'esquerres, ecologista, mestra de la nostra llengua, apassionada de la nostra cultura i la nostra terra, lluitadora, extrovertida i entranyable, no és estrany trobar-se Maite al Micalet, a l'Octubre, a Ca Revolta, en manis de tot tipus, a la Trobada, en actes del BLOC... I sempre que me la trobe arribe a la mateixa conclusió: si ens trobem tant i en tants llocs serà perquè compartim una determinada manera de veure el País i la seua gent, i si compartim això serà perquè Maite "és dels meus" i jo sóc "dels d'ella". Dissabte passat Maite va ser agredida per una gentola disfressada de valencianista i emparada en les sigles d'una entitat, el Grup d'Acció Valencianista, que rep subvencions públiques i que cada any organitza una paradeta a ExpoJove, amb el vist-i-plau de la senyora Rita Barberà malgrat les reiterades queixes i denúncies presentades pel BLOC i per altres entitats. La pedra llançada des de les files d'un moviment neonazi en versió valenciana li degué fer mal, físic, a Maite Peiró, però ens va doldre, en l'esperit, a tots "els de Maite", entre els quals estic orgullosíssim de trobar-me. Afortunadament Maite es recuperarà, i tornarà a defensar el nostre partit a l'ajuntament de l'Alqueria de la Comtessa, i al centre educatiu on ensenya la nostra llengua, i a l'associació de Dones Nacionalistes de la Safor, i al sindicat... I totes i tots seguirem treballant per allò que ens estimem: el nostre País i la nostra gent. Per la part que em toca, com a Secretari Comarcal del BLOC, reclamaré una vegada més a Rita que deixe de donar suport, per acció o per omissió, a eixe grupuscle feixista. I la setmana que ve em trobaré amb la meua gent, que és també la gent de Maite, allà on s'aplega la nostra gent, allà on sempre ens trobem amb gent coneguda i estimada: a la mani del 9 d'octubre. La de la vesprada, per suposat.
En la foto, una de les pressumptes agressores de Maite Peiró amb la disfressa i l'actitud pròpia d'aquests grupuscles i emparada en les sigles del GAV.
El meu amic Xavi té una cafeteria a l'avinguda de França i era dels que pensaven que això de la Fórmula 1 seria una bona manera de fer ingressos extra, però no ha sigut així. La meua amiga Sara treballa en estiu en un centre comercial de la mateixa zona fent promocions de telèfons mòbils; també pensava que els dies de les carreres tindria feina fins a les orelles, però no ha sigut així. Anna, una companya meua de la Facultat, viu a Natzaret i ella també suposava que això de la Fórmula 1 generaria alguna molèstia però que tal volta seria bo per al barri; no ha sigut així ni de llarg. Finalment, uns senyors que no tinc el gust de conéixer personalment que es diuen Fernando Roig, "Aspar", Adrián Campos, Alejandro Agag i Bernie Ecclestone van calcular que fer un circuit de Fórmula 1 a València els podria aportar importants beneficis; ells sí que la van encertar. Ara, superat el cap de setmana de sorolls insufribles (ah! ho oblidava!
les empreses que fabriquen taps per als oïts també hauran fet l'agost),
de tall de carrers, de desviaments impossibles, d'olors, de gasos i de
festes casposes, és quan toca fer valoracions. I a nosaltres, la gent
que estem en açò de la política, ens toca (o ens hauria de tocar)
fer-les amb rigor, amb trellat i més amb el cervell que amb el fetge.
Anem-hi.
Si Marqués alçara el cap i detectara que algú vol convertir-lo en un tòtem, o que vol elevar les seues obres a una categoria bíblica s'emprenyaria moltíssim. És el problema de ser escriptor i ser, al mateix temps, un heterodox convençut; el mateix problema que tenia Joan Fuster i el mateix, diria jo, que tenen han tingut tots els grans, tots els clàssics: l'endemà mateix d'eixir al carrer algun dels seus escrits, els deixa de pertànyer en exclusiva, malgrat que no vulguen, malgrat que se'n ressistisquen. Marqués se'n va deixant una obra fecunda i suggeridora, imprescindible, com diu Pepa Chesa al diari de hui. Però de tot el que s'ha dit, i es dirà, em quede amb el títol de l'article de l'amic Rafa Xambó a Levante-EMV: "Llegiu-lo", al qual jo afegiria, i no crec que Rafa s'opose: "Analitzeu-lo, critiqueu-lo i... penseu!" (Foto de J.V. Marqués a la manifestació de la Xarxa d'Homes per la Igualtat contra la violència masclista a Sevilla el mes d'octubre passat) (Segueix...)
Jo sóc de la pública. Sempre n'he estat un defensor, i per això milite en un partit d'esquerres, però també n'he estat usuari durant quasi vint anys: des dels 5, quan vaig entrar al CP Benimàmet, fins als 23, quan vaig eixir de la Universitat de València després d'haver passat quatre cursos per l'IES Campanar. Per tot això crec que parle amb coneixement de causa quan dic que la pública és l'única escola que pot garantir la democràcia interna, que està preparada per respectar la diversitat de l'alumnat, que pot facilitar a les xiquetes i als xiquets relacions socials horitzontals, i que és, en definitiva, l'única modalitat d'escola que pot garantir un ensenyament laic, en valencià i de qualitat. Per tot això, amb aquesta entrada inicie una sèrie de quatre que parlarà de l'escola que volem, de l'escola que necessitem, de l'escola que exigim: la pública, la laica, la de qualitat i l'escola en valencià. (Foto de l'actual IES Sant Vicent Ferrer, construït en el solar on hi havia l'Institut Blasco Ibáñez, centre públic d'ensenyament secundari construït durant la II República)
Ací teniu el video complet que el programa "Crónicas", de La 2 de TVE, va dedicar al Cabanyal. Espere que us resulte interessant, que us faça pensar i que us anime a reenviar-lo als vostres contactes. Només heu de fer clic ací i prémer el botó play (i no fer cas a la publicitat): Cabanyal
Per si és del vostre interés, ací teniu l'article d'opinió signat per mi que ha publicat hui, 1 de maig, el diari Levante-EMV i que parla de la proposta del conseller Rafael Blasco de fer signar les persones immigrades un contracte perquè es comprometen a assumir els "valors dels valencians". (Foto de l'Agència EFE publicada al diari Publico el 30 d'abril de 2008)
Ahir a la nit em vaig emocionar mirant la televisió, sensació que feia molt de temps que no experimentava gràcies a la pèssima programació que ofereix la major part de les cadenes públiques i privades. El culpable, el programa Crónicas de La 2, dedicat al Cabanyal i amb un títol corprenendor: Cabanyal, herida abierta.
Ací teniu el video complet que el programa "Crónicas", de La 2 de TVE, va dedicar al Cabanyal. Espere que us resulte interessant, que us faça pensar i que us anime a reenviar-lo als vostres contactes. Només heu de fer clic ací i prémer el botó play (i no fer cas a la publicitat): 
