"La vida por delante" és una obra de teatre que dirigeix Josep Maria Pou i que s'ha representat durant més de quatre mesos al Teatre Goya de Barcelona. La protagonitza la Conxa Velasco que a mi, a priori i francament, no em despertava cap entusiasme. Sé que fa anys va fer una interpretació excel·lent de Santa Teresa, però a mi la Velasco em remetia més aviat a programes de tele de varietats i xafarderies o a pel·lícules cutres dels anys 60 tipus "Las chicas de la Cruz Roja" .
Al Goya però vaig descobrir una Conxa Velasco estupenda com actriu i agradable i agraïda com a persona, interpretant amb una gran lucidesa un paper dur i proper: el d'una persona vella que és conscient del que ha viscut però que no vol viure més del compte, sobretot quan descobreix que el cap ja se li envà.
L'obra s'ha acomiadat de Barcelona i és per això que va tenir un plus de reconeixement i balanç a la gran acollida que ha tingut, sobretot tractant-se d'una actriu espanyola, que estrena a Barcelona una obra dirigida i produïda per catalans. Ara se'n van de gira. No us la perdeu si la fan aprop d'on esteu.
Jo no havia vist mai "Turandot". No soc un expert en l'òpera però com tota la música bona m'agrada molt. Diria que m'encanta. Més si t'hi acompanya gent que en sap molt i t'il·lustra i et fa partícep dels detalls d'un espectacle d'alta qualitat. Sempre que he anat al Liceu a veure òpera ha estat així i mai m'he aborrit, al contrari. Val a dir que tot i anar-hi amb gent diversa, sempre hi he vist peces clàssiques i m'he quedat amb les ganes d'assaborir també aquelles versions més innovadores i polèmiques que han fet trontollar el Gran Teatre (http://www.liceubarcelona.cat/).
Fa quasi un any que vaig comprar les entrades, gairebé a cegues, en un lot de temporada liceística que m'ha comportat agradables sorpreses (la penúltima"La Bayadère"d'Àngel Corella http://www.angelcorella.com/). I aquests dies n'havia parlat amb amigues tan diferents (en tarannas, com a mínim) com la Núria Jorba o la Cristina Vicente; que totes dues en parlessin entusiasmades era tota una garantia. Veure in situ l'entusiasme compartit per la senyora Joana, de mena sempre optimista, i l'Helena, sempre crítica i exigent, van ser la confirmació de que el meu, d'entusiasme, estava justificat.
Arxius:La Bayadère- Tutus d'alt voltatge amb Àngel Corella i el Ballet de Castilla y León
xcapdevila |
divendres, 31 de juliol de 2009 | 17:20h
S'acaba juliol i arriba l'agost, aquest mes que no existeix. I que, si vols, a Vilanova, arranca deixant-se anar, gaudint de la festa que cada any és igual i que per això ens agrada tant...
No és exacte, la Festa Major de Vilanova, sobretot des de que els pabordes hi aboquen 12 mesos d'imaginació, il·lusió i esforç, cada any té novetats, cada any hi ha coses diferents, però l'essència sempre és igual i això és el que ens agrada més: http://www.festamajorvilanova.catLa repetició del ritus, la Festa Major dels cercaviles i la Plaça de la Vila, el drac i els gegants, la mulassa i les gralles, els castells i els bastons, l'horxata i la calorada, el vot del poble i el castell de foc... això és el que ens agrada més de la nostra Festa Major. De fet els set pabordes'2009, en una entrevista que he llegit al "7 dies" (http://www.7dies.net/index_vng.asp) , després d'un any d'esprimir-se el magí per aportar novetats, tots afirmen que el que més els hi agrada de la FM és alló que ens agrada a tots: el mateix de cada any, els actes tradicionals; tots a més són membres d'algun ball, colla o entremés, per tant han viscut la festa des del seu moll de l'os, des de l'essència, des d'alló que sempre és igual.
Al cartell de la FM per primer cop hi surten els Bordegassos (que volen tornar a ser colla de vuit), acompanyats del Drac (que fa 30 anys que el vàrem adoptar l'actual colla de portants) el Gegant de la Porra (que en fa 300 que la balla), i les "mil cares de la Festa" (1426, per ser exactes).
Volia parlar de l'Assumció i el Vicent amb motiu del 5è aniversari dels Blocs de Vilaweb. Van fer una festeta íntima però potent a la nova seu del carrer Fernandina, que encara és en obres i que és un altre salt qualitatiu d'aquest projecte professional tant singular i important que és Vilaweb. Podia parlar-vos també del fantàstic projecte arquitectònic que ha fet la Montse Batlle per convertit una vella fusteria del Raval en la nova seu del primer diari electrònic dels Països Catalans. També de la nova "incorporació" vital a la colla que es diu Dora i que no només és la filla de la jefa dels llibres de Vilaweb, la Montse Serra, sinó que també ho és de la padrina de la Júlia. I afegir que, gràcies al Jem Cabanes, Vilaweb és l'únic mitjà del país (dels països) que combina amb una pulcritud desbordant les variants dialectals de la nostra llengua, amb la normalitat que no trobem en altres marcs comuns. O citar que algun ex-membre de la redacció vilawebnca, el Martí Estruch, s'esmerça ara en situar Catalunya en el mapa mental d'Alemanya, i comença a veure-hi resultats efectius. I repassar altres membres del sector juvenil-becari del P&M Associats, com la Júlia, la Txell o la Roser. Però no us parlaré de Vilaweb, ni dels blocs ni dels personatges que fan possible aquesta mostra gairebé insòlita de periodisme independent i alhora compromés. Altres ho han fet i ho fan amb més criteri i amb més arguments que jo i possiblement també amb més objectivitat de la que jo hi posaria.
Us parlaré del plaer de compartir amb ells un dissabte d'estiu a la vinya.
Al post anterior us parlava de la meva participació en un curs de la universitat d'estiu de l'UB a Berga. Citava que un dels coordinadors és el meu amic Bienve Moya, amb qui m'agrada retrobar-me i petar-la sobre qualsevol tema (Vilanova, els amics i coneguts comuns, la història compartida...), però sobretot embadalir-me escoltant-lo parlar de la festa i de la cultura tradicional, de la qual n'és un dels savis més importants del país. Doncs s'acava de fer públic que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha atorgar el Premi Nacional de Cultura en la seva categoria de Cultura Popular, al Bienve "per la continuada tasca de recerca, difusió i recreació del patrimoni de la cultura immaterial catalana".
El jurat que proposa els premis, integrat per 24 persones, ha reconegut "l'activista cultural Bienve Moya per la continuada tasca de recerca, difusió i recreació del patrimoni de la cultura immaterial catalana, especialment pel que fa a l'anàlisi de les llegendes, el teatre, el circ, la música tradicional i el calendari festiu" i li valora la seva aportació "en la redefinició de moltes activitats festives al carrer i al teatre de ciutats com ara Granollers, Barcelona i especialment Vilanova i la Geltrú", i també "se li reconeix haver estat l'autor dels arguments i textos de la Cercavila de l'Imaginari, llegendari de la comarca del Garraf que actualment té vuit comparses i que l'any 2008 s'ha celebrat el 10è aniversari d'aquesta cercavila infantil de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú.
xcapdevila |
diumenge, 12 de juliol de 2009 | 14:50h
A l'estiu les universitats no tanquen del tot. La majoria es dediquen a organitzar cursos (més aviat una successió de conferències) sobre els temes més diversos i inverosímils, alguns tant exòtics que acaben suspenent-se per manca de candidats a alumnes. Quan jo era jovenet les úniquesuniversitats d'estiuque hi havia eren l'UCE de Prada (la catalana i reivindicativa) i la Menéndez Pelayo (l'espanyola progre que en l'època del Jordi Serra tenia una seu a Sitges). Els cursos d'estiu de la Universitat de Barcelona (UB) es diuen Els Juliols, n'hi ha 43 i se celebren a 11 localitats diferents de Catalunya.
A Berga aquesta setmana s'ha fet el curs titulat "Festes Populars i Gestió Cultural" coordinat pel Jordi Bertran de Tarragona i el Bienve Moya de Vilanova, segurament dues de les persones que saben més de festes de tot el país. I em van proposar fer una de les docències del curs, concretament que els parlès de "La difusió de la festa a través de la televisió: els castellers" a propòsit de l'experiència del Quarts de Nou.
No és la primera vegada que el Bienve i el Jordi m' enreden en participar en algun dels seus projectes. Recordo especialment la participació en el Fescat del 2000 a Llívia que per a mi, a més, va ser entranyable i innoblidable per motius molt personals. I sempre els hi he dit que sí; és més, estic molt content quan m'ho proposen, malgrat els hi malaeixo la proposta quan els nervis i l'atabalament anuncien que s'acosta el dia i me n'adono que no tinc encara res preparat...
Només tot allò que ens és sobrer, que no ens agrada, que ens fa mal, que ens limita, que ens atabala, que diem que no farem més, que ens aparta de la gent, que ens fa esquerps, que ens fa intolerants, que ens fa egoistes, que ens culpabilitza, que no ens deixa dormir, que ens allunya de la terra, que ens aïlla, que ens destrueix, que ens empobreix, que...
Uff! deunidor! Segur que amb una foguera no n'hi hauria prou.
En tot cas, àquest desig és per anunciar-vos que un dels bons propòsits d'aquesta nit és recuperar l'assiduïtat del meu Bloc i escriure potser cosetes més curtes però més sovintejades. Han estat dos mesos de molta feina i de poc temps per a la reflexió i encara no s'han acabat. I us dec comentaris sobre ELS MINYONS A ISRAEL (ja fa un mes), sobre els 5 ANYS DE BLOCS A VILAWEB (ja fa 1 setmana), SOBRE EL FINAL DE CURS A BLANQUERNA, SOBRE LA HISTÒRIA DELS "QUIETS" DEL MÀRIUS SERRA, SOBRE LA MARXA DEL MEU DOCTORAT, SOBRE L'INICI DE LA TEMPORADA CASTELLERA...
"Doneu-me un tros de fusta per cremar o la prendrè d'on pugui com ahir, com si no n'hagues d'altre jo he sigut com vosaltres... No vull sentir-me vell aquesta nit... de Sant Joan, de Sant Joan... de Sant Joaaaaaaaaaaaaan !"
El programa casteller del Canal 33 arranca la seva cinquena temporada. Ho fem des de Mataró, amb motiu del 13 aniversari dels Capgrossos actuaran a la plaça de Santa Maria, acompanyats dels Minyons de Terrassa i els Marrecs de Salt. També anem al Vendrell, on els Nens no en fan 13 sinó 83 d'anys. Hi actuen amb la Joves de Valls i la Jove de Tarragona. I parlarem dels Minyons a Israel i de la Nit de Castells i del casc dels dosos...
No us perdeu el primer Q de 9 de l'any.
Ah. I si teniu un ratet, abans d'anar a veure castells (o després) o a la platja... aneu a votar, encara que sigui en blanc, o en nul. Que no se'ns carreguin també el dret i la possibilitat de fer-ho.
I + : Avui la Geles ha fet 50 anys. El primer Q de 9 de l'any m'ha privat d'anar a fer-li 50 petons. Però ho ha entés i m'ha promés que ja ho celebraríem. L'estrés d'aquests darrers dies s'ha notat també en aquest bloc, que el tenia de sequera des de fa més d'un mes.
Era l'única gran capital europea on mai no hi havia estat. I tothom que l'ha conegut en torna meravellat. La presència del Martí la feia més accessible que mai i la invitació que va sorgir entre bromes a la pujada de La Mola de l'any passat en feia una excusa inexcusable. També tenia ganes de no ser a Barcelona per Sant Jordi perquè els santjordis aquí em remouen massa records. Total que, a última hora, vaig treure'm un easyjet i cap a Berlín. L'Eugeni, la Isabel, la Glòria i en Guillem van ser els altres moleros que van complir amb la promesa, però ells només el cap de setmana. Jo m'ho vaig arrodonir amb 4 dies complerts. I quina bona pensada! La descoberta de la ciutat va ser fascinant i compartir-la amb el Martí, la Natàlia, el Roger i el Ramon, tan plaent i familiar com les estones viscudes des de fa anys a Gràcia o a Sarrià, a Es Migjorn o a Amsterdam, a Sant Vicenç de Montal o a Arenys de Mar.
De fet, jo veient un tros de mur i la porta de Brandemburg, mentjan-me una salsitxa amb una weisse bier i jugant una bona estona amb el Roger ja en tenia prou. I ho varem veure gairebé tot.
El tour va ser intens i amb detalls exclusius. I l'hospitalitat dels nostres amics no es pot pagar amb diners. Els molaires que s'ho van perdre no s'ho poden ni imaginar. Pel que a mi respecte, segur que hi torno aviat, sobretot ara que tenim una tant digna representació diplomàtica.
John F. Kennedy davant del mur va dir alló de "Jo també soc berlinès". Amb mur o sense, quan descobrixes Berlín t'agafen ganes d'exclamar: doncs jo també ho vull ser !
xcapdevila |
dissabte, 18 d'abril de 2009 | 17:33h
"Que si ara és un bon moment per comprar un cotxe. Que si gairebé te'ls regalen. Que si surt més barat un cotxe ara que l'últim que vas comprar-te fa 12 anys. Que si la tele no para d'anunciar cotxes per poc més d'un milió de peles. Que si el govern incentiva al sector. Que si un cotxe de 10.000 euros pots pagar-lo en 5 anys sense ni un cèntim d'interès. Que si li posem bluetooth pel mòbil, que si MP3, que si un Ipot, que si llantes d'aleació ... que si vols el de la botiga et regala fins i tot la dona. Que si per vendre són capaços de tot... " Oi que fa dies que sentim aquesta cantarella?
Doncs tot això és... MENTIDA !
Comprar-se un cotxe avui és més complicat que mai. En tot cas molt més del que ho era fa uns mesos, quan la bombolla estava tan inflada que lligàvem els gats amb salsitxes de delicatessen. I és que sembla que no hi hagi cap inerès en vendre, és que sembla que no te'l vulguin vendre.
On és la crisi del sector automobilístic? On són les ajudes del govern per dinamitzar la indústria atomobilística? On és la iniciativa de la lliure competència i del mercat en un sector que per sobredimensionat necessita reconvertir-se? I aquells bancs tan amables quan m'envien ofertes perquè em faci la VISA-Oro, per què m'han posat tantes pegues perquè pugui comprar-me un cotxe?
Jo volia un cotxe nou i quasi no m'han deixat. En concret, vaig començar a intentar-ho després de Nadal amb la intenció de tenir-lo el 4 de febrer. Avui, per fi, me l'han donat quatre mesos desprès. Sort que porta climatitzador-de-serie perquè el vaig demanar quan nevava i l'estrenarem per anar a la platja.
Passar un parell de dies a Mas Ardèvol de Porrera és un privilegi per als sentits i per a l'esperit. La Gemma i el Germinal van convertir la caseta de pagès de l'àvia en un allotjament de turisme rural on només hi ha 5 habitacions, és a dir tant íntim que has de fer-te, de seguida, amic dels amos. I costa tant poc de fer-te'n! Després et deixaran anar a la teva perquè gaudeixis de la qualitat del menjar i el servei que ells ofereixen i de la calma i el color que només pots trobar al Priorat.
Siurana és un luxe de poble i de paissatge. Un indret ensisador situat en un lloc impressionant que ha aconseguit no fer-se malbé, potser perquè la carretera va trigar tant en arribar-hi, no va començar a asfaltar-se fins ben entrats els anys 90. Començar la ruta per aquí va ser un encert i més descobrir l'Hotel La Siuranella, un altre lloc de privilegi.
Aquesta Setmana Santa m'he escapat al Priorat amb bona companyia; han estat poc dies però els suficients per reiterar que aquesta comarca dura i bella i, ara, rica però discreta, continua sent per a mi una referència vital. Cada vegada que hi vaig descobreixo espais i sensacions noves però que es relliguen amb gran harmonia amb la història viscuda, la pròpia i la compartida, que ha tingut entre aquells païssatges passatges innoblidables, de gran riquesa. Assaborits en la maduresa però que s'iniciaren en l'adolescència, quan la xiruca i el sac de dormir precediren els allotjaments "amb encant", en aquelles primeres descobertes del Montsant, la serra de Prades i el Priorat. Abans i ara, aquest és un país que em marca.
Siurana, Cornudella, Sant Joan de Codolar, la Morera del Montsant, Poboleda Porrera i Mas Ardèvol han estat els tasts d'aquesta vegada. Feia fred i ha plogut sí, gairebé tot el dia... però també amb pluja, més verd i més viu encara, el Priorat és fantàstic.
Dijous, quan li vaig dir al meu jefe perquè m'agafava festa divendres, em va comentar: "dilluns abans de veure'ns et passarè un test neuro-psicològic a veure com seguim". Anar a Montserrat a peu des de Vilanova (perdó des de la Geltrú), a aquestes alçades del partit i quan un no fa cap mena d'esport o exercici físic durant la resta de l'any, pot semblar una temeritat, però realment és una experiència més que religiosa. No només és un retorn als origens d'aquelles anades amb els de La Geltrú, quan rondàvem els 20 anys, no només és la màgia simbòlica i mística de la muntanya serrada, no només és un camí majoritàriament agradable on la natura lluita per sobreviure a l'asfalt de la zona industrial i l'urbanització i a les cicatrius d'autopistes i AVES, no només és el diàleg de repte i resitència amb el propi cos,... són moltes coses més. És la quarta vegada que faig el camí amb la colla que capitaneja el Ramon Huguet i que administra la Pruvi Recasens; ells amb aquesta ja porten 20 anades (al menys són aquestes les que consten en el ranking) després que uns quants amics, dels que també anaren molts anys als peregrinatges de la parròquia geltrunenca, decidiren reprendre les anades però no d'una tirada, sinó en dos dies i fent unes bones parades i uns bons àpats. I és aquesta colla -amb la majoria dels quals només coincidim en l'anada a Montserrat a peu- és el més particular i el més interessant d'aquesta experiència; una colla amb un nucli de vells amics geltrunencs i geltrunistes però ampliada amb gent diversa amb connexions i simpaties peculiars i enriquidores. L'anada a Montserrat a peu em reconcilia amb el cos, amb l'esperit i amb moltes coses més. Aquest diumenge, recuperant-me dels símptomes lleus de cruiximent, m'he trobat un conegut que m'ha preguntat si tenia mal de coll perquè em notava la veu ronca: "és que m'he passat dos dies petant-la". Quasi 70 kilòmetres de cami m'han afectat més la gola que els peus. I no soc dels que més xerrava !
El conseller Joan Saura acaba d’arxivar l'última crisi del departament d’Interior amb una destitució tècnica, una anàlisi ambígua de si els mossos reprimeixen bé o no les manifestacions d’estudiants i un no en parlem més que qui dies passa anys empeny. Una cosa semblant va passar quan es van descobrir tortures a una comissaria de Les Corts: posarem unes quantes càmeres perquè això no passi més (a Les Corts ja n'hi havia de càmeres!) i no en parlem més. O quan es va descobrir que el conseller obligava als comandaments dels mossos a assistir a actes del seu partit. O quan va ocasionar un conflicte diplomàtic anant a manifestacions contra l'Estat d'Israel...
Hi ha qui diu que una proba de que José Montilla es un personatge calculador i llest va ser la decisió de donar a Iniciativa el regal enverinat de la conselleria d'Interior. "Ara sabran el que vol dir governar" diuen que va dir. I no es que Montilla pensés que Saura ho podia fer bé, tot el contrari, segur que pensava que ho faria tant malament que seria la puntilla definitiva per liquidar aquest residu de la transició que ara es fa dir ICV. La canongia que va tenir Saura al primer Tripartit, una conselleria de Relacions Institucionals que donava lluiment i poca feina, va permetre a ICV aparèixer com els àrbitres centrats de les trifulques i dragon khans que protagonitzaven ERC i el president Maragall; ara Montilla el volia mullant-se en una conselleria dura... a on si es crema molt millor.
No es pot comandar els mossos i qüestionar la seva feina tant si es tracta de desallotjar a uns okupes (als que ICV defensa en els mítings) com si es tracta de reprimir estudiants esvalotats (que a lo millor són els que et voten).
A Santa Coloma de Gramenet hi ha unes escales mecàniques a un barri popular que porten el nom de Josep Maria Huertas Claveria; aquest cap de setmana, allà li dediquen un carrer; a Barcelona diuen que també n'hi dedicaran un d'aquí 3 anys, quan hagi passat el temps necessari segons la normativa del nomenclator. El 4 de març va fer 2 anys que en Josep Maria Huertas va morir sobtadament, a causa d'un vessament cerebral que li va començar quan venia de portar uns articles a La Vanguàrdia, el seu últim diari.
A la Facultat de Comunicació Blanquerna, a on havia fet de professor, li vàrem fer un homenatge l'any passat i d'allà en va sortir el compromís de fer un llibre que el recordès. El resultat ha estat "Professor Huertas. Lliçons de Periodisme" (número extra de la revista "Trípodos" de la FC Blanquerna) i s'ha presentat aquesta setmana coincidint amb les Jornades Blanquerna que fem cada any a la Facultat; el llibre recull articles de professors i alumnes glosant la vivència i l'aprenentatge que vàrem compartir amb aquest periodista excepcional que va ser en Huertas Claveria; també un recull d'articles del propi Huertas sobre la professió periodística i uns apunts de les classe d'Història dels Mitjans de Comunicació que va donar a Blanquerna.
En la presentació van parlar el seu company i amic Eugeni Madueño, el degà del Col·legi de Periodistes Josep Carles Rius, el degà de la Facultat Miquel Tresserres i la vídua de Huertas Araceli Aiguaviva. El llibre és del tot recomanable per als que creiem encara en la utilitat i la validesa d'aquesta denostada professió.
xcapdevila |
dimecres, 11 de març de 2009 | 11:08h
On és l'Espanya Plural que va omplir-nos d'esperança quan un nou líder de l'esquerra derrotava per sorpresa l'aznarisme neo-franquista?
On és el "no nos falles" o el sospir alleugerit d'ara fa un any quan tornava a guanyar ZP perquè "si tu no vas ellos vuelven" ... i hi vàrem anar.
On és el federalisme assimètric que propugnava Maragall relligant els versos del seu avi amb la proposta de futur d'articular definívament l'encaix de Catalunya amb Espanya?
On és el nou concepte de convivència, de solidaritat i d'equilibri econòmic que havia de desprendres de la publicació de les balances fiscals?
¿Per què si jo guanyo més, potser perquè treballo més, i contruibueixo més a la caixa comuna tinc menys serveis públics i em costa més cara la vida que tu que treballes tant (o menys) que jo i contribueixes molt menys a la caixa comuna?
I Europa. No ens havia de salvar de tots els mals? Algú sap de què serveix la UE més enllà de fer normatives petardes per allunyar-se encara més de la gent?
¿Qui m'està robant, qui m'està enganyant, qui m'esta definitívament desil·lusionant?
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
A Santa Coloma de Gramenet hi ha unes escales mecàniques a un barri popular que porten el nom de Josep Maria Huertas Claveria; aquest cap de setmana, allà li dediquen un carrer; a Barcelona diuen que també n'hi dedicaran un d'aquí 3 anys, quan hagi passat el temps necessari segons la normativa del nomenclator. El 4 de març va fer 2 anys que en Josep Maria Huertas va morir sobtadament, a causa d'un vessament cerebral que li va començar quan venia de portar uns articles a La Vanguàrdia, el seu últim diari.
