xcapdevila |
dijous, 26 de novembre de 2009 | 02:49h
Pasqual Maragall, quan era president de la Generalitat, va fer una profecia que el temps ha convertit en realitat: "L'autèntic problema d'Espanya en els propers anys ja no serà el País Basc, sinó l'encaix de Catalunya". Ho va dir quan s'iniciava el llarg i esgotador procés de redactar un nou Estatut d'Autonomia de Catalunya que avui, sis anys després, encara segueix centrant les editorials dels diaris, els debats polítics, les deliberacions d'un tribunal polititzat i deslegitimat, i el malestar ciutadà.
El president Maragall no preveia les tensions que comportaria el frustrat procés de pau a Euskadi i tampoc que el seu atreviment d'impulsar una nova relació de Catalunya amb Espanya contribuiria a la desfeta del primer tripartit i a la seva jubilació anticipada.
El temps ha donat la raó a Maragall. Però ara ni ningú recorda aquella profecia, ni ningú fa res per capgirar-la. Catalunya és el problema d'Espanya. I Espanya no sap o no vol resoldre el problema. I els polítics catalans parlen però no fan res. Paraules quan necessitem fets. I els de Madrid demanen calma, diuen que ja en parlarem passat festes (després de 6 anys !!!) o reclamen acatar la sentència d'un Tribunal Constitucional indigne de ser la garantia de la Carta Magna d'un Estat de Dret.
Tots els diaris catalans de paper fan avui una editorial, insòlitament conjunta, per reclamar que es respecti la dignitat de Catalunya:
Gombrèn és un poblet de 239 habitants a la comarca del Ripollès, situat a la carretera que va de Campdevànol a la Pobla de l'Illet i Guardiola de Berguedà, a la vall del riu Merdàs (ves quin nom tant lleig) un afluent del Freser que més avall va a trobar-se el Ter. És a prop del Santuari de Santa Maria de Montgrony, un indret de llegendes on diuen que s'hi passejava el Compte Arnau; a Gombrèn l'Arnau hi té un museu amb objectes que van trobar a les excavacions del castell de Mataplana. Abans, el poble es deia Gombreny. No sé el per què, de fet de Gombrèn i d'aquella comarca no en sé massa res, fins i tot quan ho escric acostumo a escriure Gumbrens. Però a Gombrèn hi vaig al menys un cop l'any (a vegades més) des de fa... set o vuit anys.
Les Comes és una masia que hi ha al peu de la GI-402, a uns 5 km de Gombrèn, abans d'arribar al coll de la Merolla que té més de 1.000 metres i des d'on es divisa una encantadora vista del Pedraforca. Els amos de la masia i d'una bona part de les muntanyes, boscos i prats que l'envolten són el Joan i la Rosa, dos dels meus amics d'Esparreguera, uns referents que els anys han apropat i han aprofondit d'una manera molt especial.
No sé massa res de Gombrèn però allà hi he passat moments innoblidables. Anar amb els meus amics d'Esparreguera a buscar fredolics quan la tardor fa encara més bonics aquells païssatges és, més que una experiència, gairebé una litúrgia. El de menys, és trobar-ne.
xcapdevila |
dilluns, 9 de novembre de 2009 | 23:50h
Avui fa 20 anys que va començar a caure el mur de Berlín. Que va començar a caure... perquè del tot del tot em sembla que encara no ha caigut. Al menys no ha caigut del tot si amb la caiguda havien de culminar les esperances de tanta gent, que pensava, que pensàvem, que amb aquella injusta barrera física però també simbòlica s'acabarien moltes altres barreres reals que no només continuen sinó que sovint s'incrementen.
Però avui és un dia per commemorar i, si més no, per renovar l'esperança que la caiguda de tots els murs encara és possible. M'hagués agradat estar a Berlin avui; de fet, quan vaig anar-hi a l'abril vaig mig prometre'm tornar-hi a la celebració dels 20 anys de la caiguda, tot i que al novembre -final de temporada- és mal moment per a escapades de la feina.
No només per recrear la nostàlgia, sinó per recordar aprendre i reflexionar és molt interessant repassar aquests dies diaris i revistes que parlen amb el desapassionament de la perspectiva història, d'aquell mur, de l'Alemanya de l'Est i de la ciutat dividida on els més estranys eren els berlinesos occidentals. Us recomano el seguiment que n'ha fet Vilaweb ( http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3653452). No en va, el seu director, el Vicent Partal, va viure en directe la caiguda del mur com a enviat especial de TVE-Catalunya d'on era redactor d'internacional, fitxat uns parell d'anys abans per un magnífic cap de la Secció de Política que era el menda; el Vicent està preparant una "llibreta de Berlín" que publicarà aviat, sobre aquella vivència, en parla al seu bloc ( http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/150256) a on hi ha també una impagable foto del moment. I no us perdeu tampoc el magnífic mail obert que escriu el nostre ambaixador Martí Estruch ( http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3653083 ) responsable de que una de les peces del gran dòmino que avui commemorava la caiguda, portés el segell de la Generalitat de Catalunya.
He afegit un acudit genial del KAP sobre altres murs, i aquests no només mentals sinó també físics. (Als arxius d'aquí sota)
xcapdevila |
dissabte, 7 de novembre de 2009 | 12:24h
Aquesta setmana s'han complert 15 anys del naixement de Barcelona TV, de totes totes per a mi el projecte professional més apassionant de tots els que m'he implicat en la vida.
Dijous que ve BTV organitza una festa per celebrar-ho i, aquesta vegada sí, volen que hi siguin presents la vintena de persones que engegàrem les primeres emissions als estudis de l'EMAV de la Via Laietana. El dia 3 de novembre, data del 15 Aniversari, Barcelona TV va recordar l'efemèride amb una notícia que resumeix la dècada i mitja de vida de la televisió local de Barcelona: http://www.btv.cat/btv15anys!
BTV va ser la primera televisió municipal d'una capital important que es posava en marxa a Catalunya i a Espanya i va ser l'alicient per posar en marxa altres televisions que van acabar sent referents importants: Gavà, Reus, Badalona, al costat d'altres que ja havien estat pioneres com Canal Blau de Vilanova, Vilafranca o Mataró, seguint els passos de la primera, la mitificada RTV Cardedeu.
Barcelona TV va ser també l'excusa d'arrancada de Lavinia TV (Lavinia = Barcelona en llenguatge espriuà) un projecte empresarial d'una dimensió inimaginable en aquells dies de d'entusiasme i precarietats, d'ara fa 15 anys.
La primera cara de la nova tele va ser la Isabel Gaset, que venia d'una de les 10 teles de districte que havien precedit la televisió de la ciutat, liderades per la Pepi del Clot i que veien amb una barreja d'esperança i recança la professionalització de la tele local a la ciutat. Val la pena recordar què passava a Barcelona aquell 3 de novembre; a la web de BTVNOTÍCIES (recomanable no només avui) han penjat el primer informatiu d'aquell dia: http://www.btvnoticies.cat/2009/11/03/el-primer-informatiu-de-btv/
La Isabel va cobrir amb dignitat el primer informatiu, després del plantón que a última hora ens van clavar les "cares conegudes" que haviem intentat fitxar per donar glamour a l'estrena, l'Enric Calpena de TV3 i el Pep Vilar de TVE-Catalunya. En Calpena s'hi incorporaria de manera intermitent uns dies més tard; en Vilar acabaria no plegant de TVE i no va aterrissar a BTV fins al cap d'uns anys. La Vanguardia que, com la majoria dels diaris va rebre la nova tele amb menyspreu i una certa hostilitat i que a més ja rumiava estratègies televisives que acabarien amb l'actual 8TV, en feia una dura crònica l'endemà que us copia als arxius d'aquí sota.
També hi ha la invitació per a la festa de dijous, si algú dels que em llegeix i vol anar que es passi per la seu de la tele i en demani, que encara n'hi han.
A continuació algunes perles d'alguns protagonistes d'aquest aniversari:
M'ha tocat intervenir en un acte de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf a l'Escola Universitària Politècnica de l'UPC. Quan m'ho van proposar -com en un parell de vegades anteriors- em va fer il·lusió, després em va venir la mandra, de preparar-me un discurs, buscar documentació, baixar a Vilanova... Un cop allà m'ho vaig passar bé i després vaig estar molt content d'haver-hi anat.
Els de l'Aula, liderats pel professor Olivè, són una gent entusiasta que pretèn que els avis no només exercitin les articulacions o s'entretinguin fent la partida o teixint macramè, sinó que també reguin l'intel·lecte, aprenguin i s'enriqueixin culturalment.
Convocaven un acte de reconeixement a tres vilanovins premiats per la Generalitat: el professor de l'UPC Enric Quiton, el recent Premi Nacional de Cultura Popular Bienve Moya, i el Premi Nacional de Periodisme de l'any 2000 Paco Escribano. El Bienve -amb aquella mostra del surrealisme artístic que a vegades el caracteritza- no va aparèixer i es va perdre el retrat lúcid, sincer i detallat que li va fer el gran Xevi Orriols.
A mi em va tocar glossar les virtuts de l'Ecribano. La gent va aplaudir i també va riure (era el que pretenia), i al Paco li va agradar (no ho pretenia,... però què hi farem). Si teniu ganes de llegir us reprodueixo el discurs aquí sota.
A la foto, una de les darreres col·laboracions professionals del Premi Nacional i un servidor: els Pastorets de la Unió .
S'acaben els qualificatius per definir com estem els ciutadans normals d'aquest país (i tant se val la dimensió que cadascú li vulgui donar al terme) davant del que està passant amb els polítics i la corrupció generalitzada que esquitxa present, passat i futur d'uns representants del poble elegits per nosaltres en el que ens creiem era una democràcia consolidada.
Això és Marbella? És Itàlia? És Rússia? És Àfrica? És una república bananera? ....?
No senyors, no. És Catalunya, és Espanya, és Europa... són els nostres pobles i ciutats, són els nostres alcaldes i regidors, són els nostres consellers (o ex) de la Generalitat, són els dirigents de les nostres entitats més emblemàtiques...
Quin fàstic!
Venen ganes no només de no votar mai més, sinó de marxar ben lluny, a un país, a unes ciutats, a uns païssatges on la gent, els administrats i els que administren, siguin una mica normals... Si és que aquest lloc idílic encara existeix.
xcapdevila |
diumenge, 11 d'octubre de 2009 | 19:59h
Fa dos caps de setmana que me'ls passo -castellerament parlant- amb els Xiquets de Reus. El dissabte, dia 3, a Reus es va viure una vesprada castellera plena de bon ambient i que va marcar una pauta, la nova Diada de Mercadal. Aquest diumenge, dia 11, hem anat a Vilaplana un poblet de 500 habitants, al Baix Camp, on quan acaben de plegar avellanes, celebren la Festa Major, amb els de Reus... i aquest any dues colles més; l'ambient era tant bo que el que semblava podia ser un "pal" d'actuació aburrida ha estat una de les diades entranyables i agradables d'aquesta temporada.
Els Xiquets de Reus són una colla a la que li tinc una simpatia especial. Segurament per orígen; l'any 1981 jo encara era un activista bordegàs i entre l'assaig, el periodisme casteller i alguna discusió sobre el futur del país, a Reus hi vaig conèixer l'Ernest Benach, de qui m'agrada dir que és el meu amic que ha arribat més amunt, sense que això ens hagi allunyat sinó tot el contrari. L'Ernest, en Joan Ciurana (avui hem entrevistat són fill... que s'ha fet mooolt gran) o el Quim Vilafranca (que segueix remenant les cireres-avellanes de la colla) ... els anys ens han distanciat però, a l'hora, ens han donat l'ocasió de retrobar-nos i adonar-nos que és com si no n'haguessin passat tants d'anys. Al seu costat, els nous dirigents de la colla, en Jordi, en Rafael o en David, una canalla maca i amb empenta que somnia en tornar a posar els Xiquets de Reus a un nivell de categoria més enllà del quatre i el tres de vuit.
Si voleu veure les diades del Mercadal i de Vilaplana (i la dels Salats de Súria i moltes més coses) aneu a la web del programa :www.quartsdenou.cat
xcapdevila |
dilluns, 28 de setembre de 2009 | 19:28h
Els Castellers de Barcelona van descarregar ahir el primer quatre de 8 amb l'agulla de la seva vida, justament en la diada gran de la Mercè en que celebren el seu 40 aniversari. També han fet el seu primer pilar de 7. I la torre de vuit carregada. No hi han hagut intents de castells de 9, que amb sàvia decisió els de Barcelona han aparcat, per jugar a consolidar estructures intermèdies com els castells amb l'agulla, aprofitant que tenen aquest any un pilar sensacional.
La diada castellera d'aquest diumenge remata una Mercè intensa que he tastat una mica, encara que menys del que hagués volgut. El programa de la Festa Major de Barcelona és tan interessant i variat que dona per a moltíssim; és fantàstic triar unes quantes coses i gaudir-les sense pressa o simplement fer-se el turista despistat i llançar-se al centre a veure què passa. Val la pena renunciar als ponts de les fugides i aprofitar l'oferta d'una festassa com aquesta, més encara si la pots combinar sense moure't de la ciutat, amb una matinal de platja i bons àpats amb els amics.
Aquest any, a més de les dues jornades castelleres que han omplert a vessar la Plaça de Sant Jaume, he vist, des d'allà mateix, la cavalcada de gegants dedicada a l'Amades, en Cerdà i en Monturiol, o la projecció que transforma la façana de l'Ajuntament; he sentit un concert a la Plaça del Rei, he anat a tastar vins i caves al Moll de la Fusta (amb el goig de trobar-m'hi l'Oriol Guevara, flamant nou director de l'INCAVI); he gaudit del concurs pirotècnic a la platja de la Barceloneta; he passejat per la Mostra d'Entitats, o he al·lucinat amb el Pau Riba a la Plaça de Catalunya i la seva "Copulacció" entre la sardana femenina de les Violetes del Bosc i el viril i fàl·lic tres de set dels Castellers de Barcelona: Les imatges filmades per Vilaweb TV són aquíhttp://www.vilaweb.tv/?video=5811
Els Castellers de Barcelona ahir estaven força contents. Ja es mereixien una Mercè com aquesta, bona com feia temps que no tenien.
xcapdevila |
dimecres, 23 de setembre de 2009 | 01:57h
La Natàlia és la "culpable" de que em decidís, quasi a última hora, a buscar entrades per anar a veure el Leonard Cohen al Palau Sant Jordi. Ella l'ha vist tres vegades a Berlin i a Amsterdam i hem va dir: "només que t'agradi la meitat que a mi ja t'agradarà moltíssim". La meva resposta ahir va ser: "crec que m'ha agradat el doble que a tu".
Diuen que potser serà la seva darrera gira. Ahir al Sant Jordi, el cantautor canadenc complia 75 anys i, tot i que va demostrar que estava com un xaval amb més de 3 hores de concert, l'ocasió podria ser històrica.
Jo coneixia poc a Cohen, tot i que de fa molts anys ja m'havia emocionat amb peces com "Suzanne", "Hallelujah", "Dance me to the end off love", "Lover, lover, lover" o el "Petit vals vienès", basat en un poema de Garcia Lorca que, en castellà, canta l'Ana Belen i que va tancar el recital, abans d'uns bisos generosos que van durar més de mitja hora.
xcapdevila |
dilluns, 21 de setembre de 2009 | 19:35h
Quan algú em va dir un dia que en aquest país molts "utilitzen la senyera per amagar la cartera" no em pensava que arribaria la cosa tan lluny. L'escandalós cas de Fèlix Millet, robant descaradament i durant 30 anys els diners d'institucions, empreses, patrocinadors i ciutadans, en nom de l'encarnació personal d'una gran institució del país... és que no té nom. Diuen que la burgesia catalana està en estat de shock i que la societat civil necessita geures en el divan, per fer una catarsi col·lectiva.
Però, anem a pams. Jo només soc un ciutadà, i suposo que també pertanyo a la societat civil, i com a tal soc usuari periòdic (només usuari, ni mecenes, ni parent del fundador, ni tan sols cantaire ) del Palau de la Música; per fer-ho pago les meves entrades o me les paguen els amics. Al Palau he passat autèntics moments de joia, gaudint de veus i músics de qualsevol lloc del món, en un marc impressionant i únic que -jo també- sempre m'he sentit molt meu. Al Palau m'he emocionat sovint; sense anar més lluny, quasi cada any en el Concert de Sant Esteve que intento no perdre'm mai.
Més enllà d'aquesta condició d'usuari, conec una persona que va treballar en una de les empreses que va restaurar el Palau, i dues persones més que canten als cors de l'Orfeó, però no tinc cap conegut en cap òrgan directiu dels consorcis, fundacions i demés històries que malgovernaven fins ara aquesta institució.
Dit això, ¿com és possible que a mi ja m'haguessin dit fa temps que el tal Millet era un maffiós i que la seva gestió era absolutament fosca, que feia circular comissions i diner negre, ... com és possible que a mi m'hagués arribat tot això... i ningú del seu entorn, ningú de les seves juntes, ningú dels seus consells d'administració, ningú de les institucions que el finançaven... ningú,... s'hagués adonat ni una mica, hagués assenyalat timidament, hagués insinuat, dimitit o denunciat... que aquest personatge estava robant a tothom ?
Després que els mossos entressin al Palau, el convergent Oriol Pujol i Ferrussola va fer unes declaracions defensant l'honorabilitat de Millet i comparant-lo amb son pare, el president Pujol, que va passar per les presons del franquisme per un acte patriòtic conegut com "els fets del Palau", i, barrejant-li de passada el mai aclarit "cas Banca Catalana". El nen Pujol, sempre a la defensa per si algú ataca el país, no sé que pensa ara que Fèlix Millet ha confessat obertament que és un xoriço; no sé si encara continuarà justificant-lo pel fet de que, sí, és un xoriço, però no de cantimpalo, sinó fet d'autèntic porc català.
xcapdevila |
divendres, 18 de setembre de 2009 | 13:04h
Està clar que el referèndum d'Arenys ha servit per a moltes coses, a més de posar els de Munt al mapa i d'aixecar enveges a la banda de mar. No és doncs, com alguns s'obstinen en afirmar, "una pantomima" que no serveix per a res. Ha servit per parlar i debatre -i això ja és bo-, ha servit per fer festa i somniar -i això també ho és, i molt-, i ha servit per avisar, per comparar, per mesurar, per polir estratègies, per fer política... i això també és bo, molt bo.
A l'entorn de la consulta independentista s'han dit moltes tonteries, algunes exageracions i diverses mentides. A banda i banda, també a la dels bons o a la dels nostres, com per exemple un titular d'un mitjà obertament nacionalista que deia "La majoria de partits catalans donen suport al referèndum" i a l'hora de concretar apareixia la CUP i ERC, un membre de CDC amb el prestigi tant qüestionat com l' Àngel Colom i una referència a l'ambigüitat habitual d'ICV del sí però no... Això és la majoria?
Sí que és cert que defensors i crítics del referèndum d'Arenys han coincidit en constatar que els errors de l'Estat, d'intentar prohibir, d'enviar un advocat falangista, d'autroritzar la manifestació fatxa, d'opinar amb menyspreu, de demanar compareixences a les Corts... han donat al referèndum una volada i una participació que ningú s'esperava. Una conclusió de tot això pot ser l'afirmació molt clara i lúcida d'un ciutadà d'Arenys que jo crec que respon a una opinió molt generalitzada: "després de tot el que ens han fet jo he anat a votar i he votat que sí, si la cosa anés en sèrio, segur que m'ho hagués rumiat molt més i probablement votaria que no".
Aquests dies han sortit informacions i articles analitzant el tema i n'hi ha alguns de molt bons, sobre tot els que describien i comparaven, més que els que opinaven des del posicionament convençut i innegociable. N'he seleccionat dos, no tant per estar a favor o en contra, sinó per això que us deia de l'anàlisi i les comparances. Us els adjunto aquí sota en els arxius.
xcapdevila |
diumenge, 13 de setembre de 2009 | 02:09h
Avui Arenys de Munt centra l'atenció mediàtica de tot Catalunya i, pel que sembla, també d'una part d'Espanya sobretot d'aquella part que s'entossudeix en preocupar-se i voler evitar que la gent expressi amb llibertat la seva opinió, d'aquella que té por de que la Sobirania Popular tant reconeguda en la tant vilipendiada Constitució Espanyola s'expressi, encara que sigui parcialment (en un petit municipi) i simbòlicament (sense cap repercussió legal).
A qui fa por un referèndum? Per què fa por una consulta on es pot votar que sí, però també que no? A mi m'agradaria que ens fessin votar més sovint que sí o que no a qüestions transcendents i també més quotidianes, com fan a Suïssa o als Estats Units, per exemple.
Ja veurem què passa a Arenys i quines conseqüències té a la vila i al país. Però a mí el que més gràcia m'ha fet de tot això és la cara que se'ls hi ha quedat a alguns que pensaven que això d'Arenys de Munt era només l'extensió pagesa de l'Arenys autèntic i setciències que és el que està arran de platja. En la pica històrica entre els de Munt i els de Mar, els de la costa se'n reien d'aquella frase dels de dalt de "Arenys només n'hi ha un que és Arenys de Munt".
Ara els mitjans parlen del referèndum d'Arenys, de l'alcalde d'Arenys (que pel que m'han dit és nascut a la banda de Mar) de la iniciativa d'Arenys (per cert aquest alcalde no anava en una llista recolçada per Iniciativa?) o dels mossos patrullant a la riera d'Arenys... i ningú dubta de quin Arenys es tracta.
xcapdevila |
dimarts, 8 de setembre de 2009 | 23:09h
Cada any retorna el passeig per l'amor i la mort d'aquell inici de setembre de l'any que acabava el mil·lenni. És un record viu i encara dur, però ple de serenor, d'aprenentatge, de creixement ... i sobretot ple d'una gratitud immensa que el temps no ha dissolt sinó que fins i tot ha incrementat.
Algunes persones estimades es fan partíceps del dol llunyà i malgrat els mesos i els anys es fan propers en aquests dies (amb un gest o amb un silenci), com també s'hi fan el 23 d'abril, per a mi, encara, un dia de melangia interna massa trista per contrastar amb una jornada d'alegria primaveral col·lectivitzada.
Però ja no hi ha llàgrimes amargues ni invocacions a capgirar la màquina del temps. La Núria és present en les nostres vides de la manera més lúcida i positiva; n'estic segur que és com ella voldria, com ella vol, que la tinguem present.
És per això que en parlo avui aquí, en aquest bloc, que ella no va arribar a conèixer, i a on repasso i comparteixo el meu present, no pas el passat de la nostàlgia.
És per això que no vull recordar-la només el dia que va tancar els ulls, sinó també i sobretot aquella vigília de comiat lúcid on ens va dir allò de "les coses petites i senzilles", o aquell endemà de visites i trucades, d'abraçades sentides i galtes humides pel plor, o aquell divendres del seu sant el primer sant en que ningú es felicitava, o aquell retorn fugaç a casa on vaig evidenciar la buidor més absoluta, o aquell dissabte on la vàrem compartir tanta gent estimada mentre li dèiem adéu amb els ulls negats però també amb un somriure als llavis, fent-nos nostre el seu darrer missatges: gràcies a la vida que m'ha donat tantes coses.
I també el 10, i aquell 11 de setembre al llac Malniu de la Cerdanya amb el Jofre, i el 12 a la platja de Vilanova... i tants altres moments que encara m'esborronen.
Aquest any en fa 9 que la Núria va marxar; no és ni un número rodó. Tant se val. No calen aniversaris rodons, ni cap altra excusa, per exterioritzar sentiments o per evidenciar que s'estima.
Tampoc calia aquest post però m'ha vingut de gust escriure'l.
xcapdevila |
dimarts, 1 de setembre de 2009 | 02:00h
Tres de 9 amb folre i l'agulla carregat i descarregat. Avui 31 d'agost, diada de Sant Ramon, els Castellers de Vilafranca han tonat a fer història. Després d'un Sant Fèlix grandiós però del que van sortir tocats, avui els vilafranquins han volgut temptar la pròrroga que els ofereix la diada de Sant Ramon i s'han tret l'espina de l' "empat" que ahir els va colar la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
El tres de 9 amb folre i l'agulla s'ha descarregat per primera vegada en la història castellera, un castell nou que tot just fa un any que va plantejar-se a partir dels primers tresos de 8 amb l'agulla; van començar a preparar-lo els vilafranquins, però el va portar a plaça per primera vegada i sense èxit la Vella de Valls al Sant Fèlix 2008 i a Santa Úrsula i el van aconseguir carregar al primer intent els Minyons de Terrassa el 23 de novembre passat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113610). Els verds no nomes han fet el tres amb l'agulla, també han plantat un quatre de 9 amb folre i un pilar de 8 amb folre i manilles que s'ha quedat en només carregat, però que és el primer que aconsegueixen amb el nou equip pilaner liderat per l'Ignasi Pérez, el Xaio, justament 14 anys després de que el mític Fèlix Miret aconseguís carregar el primer pilar de 8 del segle XX, també en una diada de Sant Ramon.
Podeu veure el 3 de 9 amb folre i l'agulla en la transmissió que n'ha fet VTV amb una locució sobreixidament apassionada del meu amic Pep Ribas, amb un fil de veu afònica i escardada, en aquests vídeo de la magnífica web dels verds: http://www.youtube.com/user/CastellersVilafranca
L’ajuntament de Barcelona es planteja tancar els museus al públic els diumenges a la tarda, únic dia que eren gratis; diuen que el cost del servei no està compensat pel públic que hi va.A Londres tots els museus públics són gratis i estan plens i és un gustàspassejar pel British Museum o la National Gallery un ratet o tot el dia segons el temps i les ganes que tinguis.
He fet una escapada a Londres, en pla “fuga” del Qde9, entre el directe de La Bisbal i el de Sant Fèlix del proper diumenge.Hi havia estat un parell de dies l'any 1975, amb aquell Interrail compartit amb el Joan Rovira; hi vaig tornar al 1988 amb la Núria i els Guzman tornant d’Irlanda, però el record que me n’havia quedat era gris i desdibuixat, presidit per la meva dificultat en fer-me entendre degut amb meu anglès més que precari.
El millor balanç d’una estada en una ciutat que no coneixes, o quasi, és que, al marxar, tinguis moltes ganes de tornar-hi molt aviat. Tenia ganes que em passes amb Londres i no ha estat gens difícil amb amfitrions com el Manu i el Fran, que es coneixen i s’estimen la ciutat com si fossin d’allà, o l’Adam el meu primer amic anglès, que vaig conèixer als Andes i amb qui fa just un any compartíem riures i carretillesa la festa major de Sitges.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
