Dissabte es presenta a Arenys de Mar el llibre "Aproximació històrica al mite de Sinera", de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en el que figura com autor únicAgustí Espriu i Malagelada. Al copyrigth del llibre consta que és la primera edició i que s'ha publicat a l'abril de 2010. També té un subtítol a l'interior que diu "edició revisada, corregida i augmentada" i, a l'interior també no pas a la portada, hi diu que s'ha fet "amb la col·laboració" deNúria Nogueras i BaróiM. Assumpció de Pons i Recolons.
El llibre és, bàsicament, una nova edició del que amb el mateix títol va publicar l'editorial Curial al 1983 i del qual n'eren autors Agustí Espriu, Núria Nogueras i Maria Assumpció de Pons. Aquí doncs hi ha algunerror; el llibre que es presenta a Arenys és una segona edició, per molt "revisada, corregida i augmentada" que estigui i no un llibre nou. Estranyament però, en aquesta nova edició dos dels tres autors originals passen a ser "col·laboradores" i això més que un error és un canvi, o un oblit intencionat, sobretot perquè al menys una de les autores, la Núria, no hi és per opinar o autoritzar la seva nova condició.
No vull pensar que entre elserrorsi els oblits hi hagin decisions vinculades a legalitats o a drets d'autor futurs. Però, en tot cas, em sembla que aquesta nova edició d'un llibre que era i pot seguir sent una referència de qualitat reconeguda per conèixer l'obra del poeta Salvador Espriu, arriba amb un dèficit barroer que sembla voler tergiversar l'autoria original escrita al 1983.
La victòria aclaparadora de l'opció "C" en l'anomenat Referèndum de la Diagonal sembla cantada a meitat de la convocatòria d'aquesta insòlita consulta que ha convocat l'Ajuntament de Barcelona. Si un miracle no ho evita, el rebuig a la reforma que proposa el govern municipal, serà tan gran que les conseqüències polítiques es faran inevitables. Ho han fet tan malament que sembla que tot plegat ho hagin muntat els pitjors enemics de l'alcalde Hereu, convertint la iniciativa més vistosa de tota la legislatura en la tomba política de l'alcalde i del partit que ha governat la ciutat durant els 30 anys de democràcia municipal.
Em sap greu per Jordi Hereu, un polític jove i nou, que semblava fa quatre anys que havia d'imprimir un aire diferent a un ajuntament necessitat de canvi; algú deia que era com un "pujolet" planer i despentinat que savia parlar amb la gent. Les alternatives (Trias, Portabella, Albertito o Gomà) no eren ni són ni noves ni engrescadores. Però Hereu i el seu equip s'han guanyat a pols aquest rebuig ciutadà que es palpa al carrer i als col·legis electorals. Han aconseguit que dues coses tant positives, com una iniciativa de participació ciutadana i una proposta valenta a favor dels vianants i el transport públic, acabarà passant a la història com una enganyifa inútil que ha costat un munt de milions.
No sé si, al final, el govern municipal sabrà sortir-se'n per la tangent, si reaccionarà en paral·lel o si li vindrà una clarividència meridiana, però el que sí és evident és que a l'Hereu se l'han clavat en diagonal.
Hi han amics que no recordes quan i a on els vas trobar de tants anys que fa que els coneixes. Altres, en canvi, són amics recents trobats en la maduresa que és quan més selectius ens tornem, també en repartir estimació. El Miquel Moyano és un d'aquests amics de després dels 50 i ens vem conèixer, simplement, perquè era un dels elegits en el cercle petit i íntim d'un dels meus amics d'antic més estimats. Us he parlat d'ell, d'ells, algunes vegades en aquest bloc i us he parlat, sobretot, de vivències i de viatges compartits en aquests darrers anys, des de sessions memorables al Liceu fins a caps d'any inoblidables, l'últim el d'aquest fatídic 2010.
El Miquel s'ha mort avui, aquest diumenge, de cop. Ha marxat sense avisar, sense cap ensurt, sense cap senyal que hagués mogut la més mínima preocupació, sense cap oportunitat de preparar-nos, d'acompanyar-lo, de dir allò que mai li vàrem dir i que ara voldriem dir-li.
(El Josep Maria m'ha ajudat en aquest apunt i ha penjat algunes fotos històriques que us recomano que veieu. També us convidem a afegir-vos amb els vostres comentaris)
(A més de les fotos penjades en aquest apunt, l'Helena ha fet com un recull de fotos del Miquel i els seus amics que podeu trobar clicant aquí: Ver álbum)
Arranca la Setmana Santa amb una viacrucis que Déu ni dó, pels administradors oficials del tinglado.
La meva iaia paterna, de joveneta havia fet de minyona a casa d'uns capellans i -segons explicava el meu pare- per Setmana Santa era quan menys dejuni i abstinència feien i més bons àpats preparaven perquè, de fet, eren els dies de l'any en que el clero més treballava i per tant més fartaneres necessitava per compensar la feinada.
L'anècdota, probablement exagerada pels anys i una certa tradició anticlerical , em ve a la memòria ara que torna a evidenciar-se amb exemples més greus la gran hipocresia que plana damunt la jerarquia de l'Església Catòlica.
Aquest cop no se'n salva ni el Papa de Roma. Segons el The New York Times, un dels diaris de més prestigi del món, Benet XVI no només ha tapat el cas d'un capellà pedòfil de Wisconsin als Estat Units, sinó que quan era arquebisbe de Munic (als anys 80) va permetre el retorn a la parròquia d'un capellà pederasta, que va reincidir en delictes sexuals amb menors. Tot això s'afegeix al molts altres casos de denúncies contra capellans per abusos sexuals a menors, als USA i també a Irlanda, Itàlia, Alemanya, etc; precisament a Alemanya, l'escàndol ha arribat a un cor infantil de la catedral de Ratisbona que dirigia un tal Georg Ratzinger, germà del senyor Joseph Ratzinger, que abans de dir-se Benet XVI, era el màxim responsable de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, un organisme vaticà que vetlla per la correcció de la doctrina catòlica a l'Església i que és hereu directe del que en temps pretèrits se'n deia la Santa Inquisició.
El Papa ha començat la Setmana Santa amb el palmó a la mà i deixant anar que totes aquestes denúncies són "murmuracions de les opinions dominants" que no l'intimiden gens, perquè té molta paciència.
Un amic lector habitual d'aquest bloc em demana que parli de l'entrevista que dilluns va fer la directora de TVC Mònica Terribas al president de la Generalitat José Montilla i que comenti la polseguera que ha aixecat. Doncs vinga.
Quan van nomenar la senyora Terribas directora de TV3 vaig comentar que em sabia greu perquè potser guanyaríem una bona directora però perdríem una gran periodista de la nostra tele; a mi, contràriament a alguns amics o coneguts que la consideraven pedant o massa agressiva, m'agradava el to documentat i incissiu de la presentadora quan va fer de "La Nit al Dia" un dels grans programes informatius de referència de la televisió que veiem.
També, quan va decidir que malgrat el càrrec es reservava el dret de continuar fent entrevistes assenyalades (al President, al Cap de l'oposició,...) em va semblar que la barreja seria polèmica i perillosa. El càrrec de directora de la Mònica m'ha permés poder-la tractar personalment i han augmentat en mi les opinions positives que ja tenia d'ella, però per no entrar en altres barreges... ara això no toca.
Parlem doncs de l'entrevista. A mi em va agradar; em va agradar que la Terribas fes servir el seu tó habitual en l'entrevista i s'erigís en portaveu dels ciutadans, preguntant alló que la ciutadania es pregunta encara: què s'ha fet malament, per què no es fa autocrítica, per què no dimiteix ningú... a més de la responsabilitat de le companyies elèctriques o de què s'ha de fer perquè aquestes situacions de caos no es repeteixin cada cop que neva, ni que sigui cada 10 anys.
xcapdevila |
dimecres, 10 de març de 2010 | 01:57h
Fa una setmana que no em trec del cap el terratrèmol de Xile, els amics que allà hi tinc i el paissatge que vaig conèixer, sobretot l'urbà, imaginant-me les cases destrossades, els ponts ensorrats i el caos tant al carrer com en el sí de les famílies, primer per saber si els seus són vius, després pensant en quan tornarà "la normalitat".
La Moira, la meva amiga de Concepción, ha trigat una setmana a respondre un mail que li vaig escriure l'endemà del sisme, un dels més greus que mai ha patit aquell país tant acostumat als tremolors de la terra: "Amigo querido, recien hoy puedo ver internet, todos estamos bien y juntos. Ya te escribiré más largo". L'Anamaria, de Santiago, em va respondre de seguida i em deia que no savia res de la Moira perquè a Concepción no hi havia ni llums ni telèfons. Els amics castellers, també han donat senyals de vida sobretot al Facebook i diuen que tots estan bé.
Ahir va nevar a Barcelona, com feia molts anys qe no nevava. I tan acostumats com estem aquí de ser uns privilegiats de la Natura, alguns han posat el crit al cel, per haver hagut d'estar vàries hores en un embús a les rondes, perquè els trens no anaven a l'hora o per estar-se 24 hores sense llum.
xcapdevila |
dissabte, 27 de febrer de 2010 | 20:26h
Fa uns quants dies que necessito que la meva moto voli si vull continuar comportant-me com un ciutadà respectable i respectuós amb la convivència i el civisme. Però la moto no vola i haig de pujar a les voreres, agafar carrers contra direcció o jugar-me la vida treient el morro entre contenidors flamants i nous instal·lats sobre les voreres, a la sortida d'un parking, en un pas zebra o en qualsevol altre lloc.
Barcelona segueix en obres i, entre el "Plan Zapatero" i els nous contenidors, circular amb civisme (a peu, en moto o en bici, tant se val) és una heroicitat. Primer van ser tres grandiosos containers col·locats a la sortida de l'aparcament de motos -perfectament senyalitzat- al davant mateix de l'entrada de la feina. De res van servir un munt de trucades al Telèfon del Civisme, on un pobre teleoperador tant amable com inútil, prenia nota i deia que "ja l'avisarem"; fins i tot un dia em van enviar un sms dient "Ajuntament de BCN : us informem que s'ha resolt la incidència núm 9491BCV"... i els conenidors seguien allà! Evidentment el noi del telèfon "del civisme" va tornar a prendre nota i no va saber què dir-me quan li vaig preguntar si l'única manera de que m'escoltessin era cremar els contenidors i deixar de comportar-me cívicament.
Ara li ha tocat als carrers del voltant de casa. Han decidit posar-los tots al mateix nivell de les voreres, gastant-se els calerons en tones d'asfalt per omplir-los. No sé si aquesta és la millor manera de lluitar contra la cisi, en uns carrers de poc transit que, de fet, ja eren mig peatonals. Però el cert és que durants força dies hi ha hagut molta gent amb monos fluorescents posant i treient tanques, i organitzant laberints on no només era difícil passar, sinó que algun dia era impossible sortir de la plaça on -com sempre- és ple de motos aparcades. Quan li vaig demanar a l'operari que sisplau em treiès una cinta que barrava el pas per poder agafar algun carrer de sortida, intentant demostrar-li que era absurd que fos allà, em va respondre: "tiene razón, pero a mi me mandan que la ponga y yo la pongo".
xcapdevila |
dijous, 18 de febrer de 2010 | 02:06h
Em sembla que feia anys que no decidia "fugir" del millor Carnaval del Món (el de Vilanova i la Geltrú), per una barreja de mandra, consciència dels anys i ganes de diversificar. Sabia que em costaria i em vaig enganxar a la tele per veure l'Arrivo i vàries entrades de Comparses a la Plaça de la Vila.
Gràcies al Canal Blau i a la seva pàgina web (http://www.canalblau.cat/cb4/tvonline.asp) , també es pot veure i viure, -d'una altra manera, és clar- el Carnaval Vilanoví des de qualsevol lloc del món, per tant també des de Barcelona. Aquest any, la Comparsa podia seguir-se també en directe des de la web de "El Periódico". Això d'internet és fantàstic, el dia que decideixi anar-me'n a viure a Austràlia també podré "viure" el Carnaval del meu poble, sense moure'm del sofà, i estalviant-me les agulletes de l'endemà i els pesats dels guaras que entorpeixen les passades amb alló de "dameuncaramelo".
Navegant per internet, també he pogut comprovar com l'emissió conjunta de la tele vilanovina pel TDT Garraf (Canal Blau+Maricel TV) ens oferia imatges insòlites com la d'una suposada família de Sitges veient la Comparsa a la TV sense entendre res, mentre un "parent" saltava pel darrera al crit de "voti, voti, voti sitgetà el que no voti"; i també com un redactor de la Blanca Subur (aquest en serio) comentava la música d'una carrossa de la Rua de la Disbauxa, que no era cap altra que la mítica marxa "El Turuta", tot dient que alló era l'himne del Carnaval de Sitges...
Si ja els hi hem imposat fins i tot l'himne, la guerra està definitívament guanyada.
xcapdevila |
divendres, 12 de febrer de 2010 | 00:50h
Està clar que, ara sí, s'ha acabat la legislatura catalana, s'ha acabat l'aventura del govern catalanista i d'esquerres i està a punt de passar a la història la il·lusió de tants anys de que era possible un president de la Generalitat socialista, ja fos un membre d'una nissaga patriòtica autòctona, o un xarnego integrat, dels "altres catalan" del sud d'Espanya que, als anys 60 del segle passat, ´van arribar a Catalunya.
Convergència i Unió tornarà a la Presidència de la Generalititat com a molt tard al novembre i tornarem a l' stablishmen en el qual, el principal partit de l'oposició, el PSC, s'empassarà totes les alternatives i deixarà governar a Catalunya, a canvi de que els diputats convergents garanteixin l'estabilitat del govern del PSOE a Espanya, al qual encara li queden dos anys de legislatura, del tot insuportables si continués com fins ara erràtic i, sobretot, sol davant d'una situació econòmica, de prestigi, de credibilitat, etc. més dramàtica que mai.
La teoria del "peix al cove", del Gran Barrufet Pujol, tornarà a presidir els designis de la Generalitat i CiU tornaran al "paper decisiu" a Madrid, manin els uns manin els altres, que tants bons rèdits i tan poc desgast li han donat sempre des de 1980.
xcapdevila |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 21:32h
El gener s'està acabant i no ha estat un mes tranquil. Alló de la "cuesta de Enero", que sembla ser que venia d'haver gastat massa per Nadal, no sé si encara existeix quan la crisi ens fa que siguin costaruts tots els mesos de l'any.
Però a mi aquest gener se m'està fent especialment costa amunt, em costa aquest gener. I no només per la feina, que m'absorveix moltes hores, també per altres coses.
Tenia ganes de comentar coses que passen, no tant a mi sinó en l'entorn, i no trobo l'estona, ni tampoc les ganes, de fer-ho. Ho intento ara, encara que sigui com un repàs de l'actualitat, ràpid i sense pretensions. Per deixar-ne constància, en una barreja desendreçada on hi abunda el pessimisme que, com ja sabeu, no m'agrada.
xcapdevila |
dimecres, 6 de gener de 2010 | 23:24h
Ja ha passat el Nadal i de quina manera! Més depressa, sobtat i estrambòtic que mai. Jo m'havia agafat vacances fins a finals de gener i un projecte sobtat de feina (sobtat perquè era previst que comencés a l'agost, després al desembre, després potser al gener...) s'ha posat en marxa en mig de les festes; total que retorn al carrer Pujades el dia 24, jornades meteòriques el 28, 29 i 30 i també els 4 i 5 de gener i una guàrdia imprevista el dia de Reis al matí. Sort que em van respectar l'escapada pirinenca de 4 dies per Cap d'Any.
I han estat uns dies complicats meteorològicament parlant, pluja constant, davallada de temperatures, cotes de neu baixant i l'estat de la mar complicada a la zona de l'Estrecho... I de que ve parlar del temps? Com si no hi haguèssin temes més interessant...; doncs no, el gran tema d'aquestes festes, per a mi, han estat els partes meteorològics de l'Agencia Estatal de Meteorologia.
Això del Nadal és també una barreja d'alegries i mandra, de rebuigs i d'emocions. Quedem-nos amb els moments positius, com el de les bones viandes o la descoberta d'un torró excepcional, per damunt de les digestions pesades i l'agró dels excessos de cava. També amb aquelles tertúlies de sobretaula amb la família i els amics, on han sortit sentiments compartits, records emotius, anècdotes alegres o confidències que apropen, per damunt de les cites obligades, els tòpics repetits i els compromisos sense excusa.
A mi no m'agrada massa el Nadal, però en cada Nadal hi busco i hi trobo alguns instants no només agradables, sinó també necessaris. Alguns són nous i sorprenents, altres es repeteixen cada any i són com un ritus que ens marca el pas del temps i també la consolidació dels valors i les relacions.
xcapdevila |
dissabte, 19 de desembre de 2009 | 20:27h
Oè oè oè oè !
El Barça ha guanyat la sisena copa d'aquesta temporada, un fet que -em sembla- no havia aconseguit cap equip mai, ni de Catalunya, ni d'Espanya ni del Món. Sembla que és una copa de poca volada -el "mundialet" de clubs li diuen- però és l' única que el Barça no tenia a les seves vitrines.
Ja sabeu que jo de futbol no hi entenc gens i, a més, que les histèries col·lectives que provoca m'interessen poc, però avui estic content perquè el Barça ha guanyat i ho ha fet amb un partit maco (perdoneu, a mi des de la meva ignorància m'ho ha semblat) emocionant i trepidant, sobretot en la segona part i la pròrroga.
M'agrada que el Barça guanyi i que la majoria de la gent d'aquest país, que s'identifica amb el Barça, estigui més contenta que si li hagués tocat la loteria que rifen dimarts; és una bona manera d'encarar el Nadal, sempre tant procliu a depressions, nostalgies i malengies.
Però m'agrada que hagi guanyat aquest Barça, el Barça del Pep Guardiola, del Pedro, del Xavi, del Messi, de l'Iniesta o del Puyol... nanos de la pedrera que llueixen més que els grans megakraks, comprats a cop de talonari, idolatrats fins al paroxisme i arraconats i expulsats després quan s'ensorren -tots- en l'excés d'una joventut desgraciada per la fama descontrolada . I m'agrada sobretot que aquest Barça l'hagi construït un tio com en Guardiola, no només perquè és de casa -que també- sinó perquè ho ha fet amb un posat seré, discret, educat, intel·ligent... I, a més, que de futbol en deu saber com ningú.
El Pedro -que jo no sabia ni que existís- s'ha emportat el rècord de ser l'únic jugador que ha marcat en les 6 competicions guanyades pel Barça.
I acabo amb la frase del títol, robada a un oient del Puyal que la recull d'unes declaracions d'en Guardiola i que la considera el secret d'aquest Barça: Persistim! Però l'ha desglosat d'aquesta manera:
PER : del Pere-Pedro 6 : de les 6 copes guanyades TEAM : del millor Barça de la història.
Aquest Barça és també avui el millor equip del món.
xcapdevila |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 01:57h
Poc per a una consulta electoral. Molt, molts, per a una mobilització ciutadana més o menys improvisada en poques setmanes. Vilanova i la Geltrú es va emportar aquest diumenge el trist honor de ser la capital de comarca (només n'hi havia 3) amb un percentatge més baix de participació en el referèndum sobre la independència de Catalunya; també és el quart per la cua dels 166 municipis que ahir van fer la consulta.
Si, com ha dit avui el president Montilla, aquest referèndum estava convocat per sobiranistes i independentistes i hi han participat els sobiranistes i els independentistes, la conclusió és que a Vilanova i la Geltrú hi ha 8.518 ciutadans que se senten sobiranistes i independentistes. Per a ser més exactes, serien 7.918 ciutadans (el 93,82 % dels que van anar a votar) que van dir que SÍ a la pregunta "Està d'acord en que la nació catalana sigui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea".
Uns 8.000 vots són els mateixos que va treure el PSC a les eleccions municipals de Vilanova del 2007, que li van donar el triomf i l'alcaldia. I són uns quants més dels que va treure el mateix partit (7.282) en les eleccions d'aquest any 2009 al Parlament Europeu, doblant gairebé el resultat de la segona força. Poca broma doncs.
Una participació del 15,68 % del cens és una xifra massa baixa per a una consulta electoral. Però mobilitzar 8.000 persones en una consulta informal, organitzada per voluntaris, amb alguns errors de bulto i sense precedents anteriors, és un fet molt important, carregat de simbolisme (no era el símbol el fet més transcendent d'aquest referèndum?) i del que, més que desqualificacions fàcils, n'hauriem de treure reflexions reposades.
xcapdevila |
dijous, 10 de desembre de 2009 | 11:32h
El 13 de desembre, l'anomenada consulta sobiranista es farà també a Vilanova i la Geltrú. Els ciutadans podrem anar a votar "sí" o "no" o "en blanc", com si fos un referèndum, que legalment no ho és... no fos cas que vingués la Fiscalia de l'Estat, l'Audiencia Nacional o la Falange a detenir-nos. La pregunta és si ens agradaria que Catalunya fos independent. En concret es diu: "¿Està d'acord en que la nació catalana sigui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?". Es podrà votar des de les 9.00 a les 20.00 a diversos col·legis electorals ubicats en recintes privats, des de la seu social d'algunes entitats fins a garatges particulars cedits per a l'ocasió.
Hi ha algunes coses que no m'agraden d'aquesta consulta i de l'ambient excessivament lúdico-carnavalesc que l'envolta, però jo crec que tots els vilanovins i vilanovines hauríem de participar-hi. Jo de fet ja ho he fet, vaig anar a votar anticipadament i vaig votar que sí; hi hagués participat igualment si hagués tingut ganes de votar que no.
Malgrat les ambigüetats i les contradiccions d'aquest referèndum, encara trobo més actituds absurdes o imposicions antidemocràtiques en aquells que voldrien prohibir-lo o també en aquells que creuen simplement que aquests actes sorgits de la iniciativa ciutadana són perillosos, frustrants o inconvenients per a la convivència. Un referèndum no és l'única eina d'una democràcia ni possiblement la millor; una elecció de sí o no, sense matisos, dóna a vegades resultats desastrossos com ha passat alguns cops a Suïssa o als USA i no només amb els minarets. Però un referèndum també dóna categoria de Llei a una proposta i per això -l'Estatut n'és un exemple- cap tribunal ni cap govern pot contradir la decisió expressada per la sobirania popular.
Amb tot, crec que s'ha d'anar a votar. El que es vulgui, però cal anar-hi. I tal com s'estan posant les coses, crec que el més interessant és que tothom voti que SÍ, encara que oficialment sigui un referèndum de broma, i que tothom votès que SÍ el dia que ens ho preguntin en sèrio.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Fa uns quants dies que necessito que la meva moto voli si vull continuar comportant-me com un ciutadà respectable i respectuós amb la convivència i el civisme. Però la moto no vola i haig de pujar a les voreres, agafar carrers contra direcció o jugar-me la vida treient el morro entre contenidors flamants i nous instal·lats sobre les voreres, a la sortida d'un parking, en un pas zebra o en qualsevol altre lloc.
