xcapdevila |
divendres, 26 de novembre de 2010 | 17:36h
Ahir vaig anar al Palau Sant Jordi a veure un jove rocker de 66 anys que s'acomiadava del seu públic perquè ha decidit jubilar-se, abans de que les noves tendències musicals i ideològiques el jubilessin forçadament. Retirar-se a temps sempre m'ha semblat una decisió intel·ligent per a la gent que treballa ál servei public, tant per a ells com sobretot per al públic.
I Miguel Ríos sempre m'ha semblat un tio intel·ligent. Un dels referents en la història del rock espanyol del segle XX i també de la música compromesa amb la cultura i la llibertat. Jo no he estat mai un gran rocker ni un fan del Ríos (ni de ningú) però em va venir de gust anar a aquest concert de despedida i comprovar com, sense adornar-me'n, em savia de memòria algunes de les lletres del cantant de Granada, potser perquè també formen part de la sintonia de la meva vida.
També al Sant Jordi, ahir, hi havien alguns altres vells rockers que repetien cançons molt passades de moda. Aquest però, ni de conya, aixecaven l'entusiasme viu i actual que aixecava Miguel Ríos. Potser perquè no saben retirar-se a temps, o perquè no han sabut crear noves tornades per substituir les antigues partitures. Portar al Felipe a parlar del futur de Catalunya em sembla tan surrealista com si el Miguel Ríos es presentés al proper casting de "Operación Triunfo".
xcapdevila |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 00:34h
Els castells ja són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ho ha decidit la UNESCO aquest dimarts en la seva assemblea a Nairobi (Kènia) i, tot i que n'estavem tots convençuts, la proclamació ha provocat una gran alegria col·lectiva a la gran família castellera, exterioritzada especialment a Valls -amb una encertada festa a la Plaça del Blat en el moment de la proclamació-, a Tarragona -que també han seguit l'acte des del Palau de Congressos- i al si de totes les colles castelleres.
L'alegria ha corregut per internet, en les moltes webs i perfils a les xarxes socials que tenen les colles i els castellers i ha provocat una insòlita cobertura de tots els mitjans de comunicació, tant els digitals com els convencionals, d'una manera particular a TV3 que a més d'enviar un equip a Nairobi hi ha dedicat espais no només als informatius sinó també als seus grans magazines del matí i la tarda.
Acabo de sentir a la tele al president de la Coordinadora de Colles Castelleres, el meu amic Miquel Botella, dient que això "no és un lloc d'arribada, sinó un punt de sortida". I m'agrada coincidir amb ell, quan jo afirmava en l'article de Lamalla que "això no és un regal, sinó que és un gran repte".
Vilaweb celebra els seus 15 anys i la festa d'aniversari ha estat una emocionant, multitudinària i irrepetible trobada de família. Una família àmplia on hi havia qualitat i diversitat i on es van sentir coses molt sentides (de sentiments) però, a més, molt interesants.
Per tant jo no us parlaré de l'acte i dels premis sinó d'alguns d'aquets sentiments, potser dels més personals, que ahir vaig sentir en l'acte "oficial" d'inauguració de la nova seu de Vilaweb, en aquella antiga fusteria del carrer de Ferlandina, al Raval de Barcelona.
xcapdevila |
diumenge, 7 de novembre de 2010 | 18:46h
Cada dia passo per davant de la Sagrada Família per anar a treballar. Fer-ho avui era impossible; ho sabia però la curiositat m'ha fet aproximar-m'hi amb la moto per veure si Barcelona era una ciutat ocupada, colapsada o trastocada per la seguretat, els talls de trànsit i l'organització de la visita al temple de Gaudí del principal representant del Cel al Món .
Sorpresa. El carrer Sardenya estava tallat però es podia accedir a la Gran Via pels seus paral·lels tan prompte el papamòbil havia passat pel carrer Consell de Cent, guarnit de groc i blanc (bandera vaticana cobrint les tanques) i de groc i blau fosforito (uniforme dels policies que a cada dos metres cobrien l'itinerari). He arribat a la feina amb menys problemes que molts diumenges d'estiu, quan el caos l'imposa una cursa popular de senyores grasses per la Diagonal a favor d'una causa benèfica.
No he vist el Papa, ni ganes. Encara que confesso que m'hagués agradat passar-me el matí amorrat a la tele per veure el desplegament de mitjans televisius que ha fet TV3, o perdre'm d'incògnit pel mig dels milers de ciutadans que s'han abocat al carrer, simplement per mirar però també per intentar entendre que els movia a cadascú. I per intentar esbrinar si a la majoria els hi és igual si al centre de la desfilada hi ha un senyor vestit de blanc, uns jugadors a ratlles aixecant una copa, una princesa casant-se, la cavalcada dels Reis o la Belen Esteban.
xcapdevila |
divendres, 29 d'octubre de 2010 | 02:47h
L'octubre ha estat un mes intens de feina i, afortunadament, també d'altres vivències interessants com una escapada a Formentera o una descoberta de Barcelona, des de Collserola. El canvi de dígit en el calendari vital l'he celebrat amb alegria i amb bons propòsits, massa cops ajornats, entre els quals hi ha també el de donar més assiduitat a l'actualització d'aquest bloc que m'apropa als amics, distants en l'espai que no en el sentiment, i em dóna l'oportunitat de no rovellar la prosa escrita i de compartir la reflexió i l'experiència.
xcapdevila |
dissabte, 2 d'octubre de 2010 | 12:17h
És el 23è Concurs de Castells de Tarragona i per a mi deu ser, més o menys, el que fa 20, des d'aquell de 1972 en que hi vàrem anar amb camisa bordegassa acabada d'estrenar, més interessats en lligar amb unes nenes de la Vella de Valls (que van acabar totes a la Joves, potser gràcies a la nostra influència), que no pas en les "grans" construccions del moment que tenien el sostre en la torre de vuit amb folre i el pilar de set.
Però el Concurs d'aquest diumenge per a mi -i per a uns quants més- és el més important de tots els que hem participat, els que hem vist, els que hem comentat o els que hem televisat.
Aquest és el Concurs de TV3 i és el Concurs dels castells en 3D i això llença el repte professional-casteller a una dimensió -valgui la redundància- desconeguda. Una dimensió apassionant i encara incerta, però estic segur que la relació entre els castells i el públic (el català, en primera instància, però el de tot el món després) viurà un abans i un després del Concurs de Tarragona 2010.
Diumenge 3 d'octubre, a partir de les 10 del matí per TV3-HD! (canal de proves en Alta Definició) i per TV3.cat (http://www.tv3.cat/directes): Tot en Concurs en directe.
A les 19 h, per TV3: Especial QUARTS de NOU de 2 hores amb el Concurs en diferit.
Dilluns 4 d'octubre, a les 20 h al Canal 33: QUARTS de NOU amb el resum dels millors moments del Concurs.
xcapdevila |
dissabte, 25 de setembre de 2010 | 19:38h
He tingut l'honor de conèixer Joan Margarit justament la mateixa setmana que l'haurà conegut molta gent, la setmana que més s'ha parlat d'ell, probablement, al llarg de tota la seva carrera. Sabia de la seva existència però molt poc de la seva obra -no soc un gran lector i tampoc de poesia- en tot cas en tenia algunes referències properes que en els últims dies havia repassat gràcies a algunes amigues (una arquitecta, l'altra dona de lletres) que en són unes admiradores fervents. Així m'han arribat a les mans "Joana", "Casa de Misericòrdia", "Trist el que mai no ha perdut per amor una casa", o "Càlcul d'Estructures", el llibre que vaig fer servir d'excusa per barrejar la professió de Margarit (arquitecte especialista en càlcul matemàtic d'estructures), el seu ofici de poeta i els castells del nostre programa televisiu, arguments pel qual l'entrevistàvem al Quarts de Nou amb motiu de que era el pregoner de La Mercè d'aquest any.
I quin pregó tan fantàstic, valent i lúcid.
Si en voleu una petita torna, no us perdeu el Quarts de Nou (dilluns a les 20.00 al Canal 33: http://www.quartsdenou.cat).
xcapdevila |
divendres, 17 de setembre de 2010 | 14:26h
"Sur le blog, essaye de faire en sorte qu'elle ne soit pas envahie de nouveaux touristes dès l'année prochaine!... Même si tes amis sont tous certainement fantastiques, le blog est lu dans le monde entier (comme tu as vu!...) et là, on ne maîtrise plus rien.... l'île est petite, et son charme est dans sa tranquillité..."
Faré cas del consell de la Françoise, i seré discret en els comentaris sobre les meves minivacances tant ben aprofitades (platgeta, jalar, dormir, llegir, desconnexió de mòbils i internets... i poca cosa més) a l'illa grega de Poros.
No me'n puc estar però de dir alguna cosa. Vaig fer algunes notes en el meu bloc (el de paper) a boli (com abans), desendreçades i esporàdiques i més impressives que descriptives. En reprodueixo alguns trossets i us penjo algunes fotos, no us penso donar detalls (no he posat ni un nom propi ni una adreça) ni molt menys explicar-vos com s'hi va.
xcapdevila |
dilluns, 6 de setembre de 2010 | 20:27h
Me'n vaig a Poros ( Πόρος ), una illa grega del Mar Egeu, que segons la Françoise és el més semblant al Paradís.
Fa anys que me'n parla. Ella hi va cada estiu amb la Marie i alguns amics que s'hi afegeixen i sempre m'hi convida. Un any li vaig prometre que hi aniria i aquest any ho compleixo. M'ha fet una "guia" amb els millors racons, les millors platges, els millors restaurants i les millors propostes per reviure els plaers i les emocions que ella hi ha viscut.
Jo hi anava una mica a cegues... i resulta que Poros és una vella coneguda.
M'estimo l'Anni tant com si fos la meva germana. Deu ser per això que mai ens casarem. Avui he viscut amb ella la Festa Major de Sitges, amb ella i amb la seva família que fa tants anys que ens coneixem, que m'hi he trobat com si també fos la meva, en família.
Vermut al Retiro amb concert de la banda, dinar a la terrassa del carrer Sant Pere a casa del patriarca Estevet Miró i processor al carrer Santiago Rusinyol, des del balcó de ca la Judit, amb vistes a la cruïlla dels carrers de l'Aigua i Barcelona, davant El Cable un dels nous centres de concentració del jovent sitgetà,una visió de privilegi sobretot per la imatge aèrea dels gegants, el drac (mira que és lleig aquest drac!), l'àliga i tot el foc de la cercavila. No recordava haver vist el nucli emblemàtic de la festa sitgetana des d'un prisma tan espectacular.
xcapdevila |
divendres, 13 d'agost de 2010 | 13:48h
Tinc el bloc abandonat i al “club de fans” hi ha hagut algun intent de revolta, pressió i amenaça perquè torni a animar-lo, potser pel fet de que ara a l’agost, la gent està ociosa, té ganes de lectura o li encanta dir als altres el que haurien de fer mentre es preparen les maletes per desaparèixer de vacances. Jo no tinc vacances; ni al juliol i a l’agost. Les places castelleres són plenes (Q de 9) i la gent vol saber si farà sol (AEMET) per anar a la platja... Quin dia em decidiré a jubilar-me de funcionari. Haig de prendre un decisió.... de l'any que ve no passa! I el pobre bloc ha patit les conseqüències d’una voràgine de feina (el període gener-juliol de 2010 ha tornat a ser un excés que m’ha robat totes les energies, però sobretot més hores del que és saludable i legal. La de coses que han passat en aquest juliol de feinada absorbent i silenci opinatiu. I en totes he tingut unes ganes immenses de dir la meva, perquè -com ja sabeu- no m’agrada estar callat amb tota la que està caient:
xcapdevila |
dimecres, 30 de juny de 2010 | 02:14h
Pel pont de Sant Joan, una tragèdia civil va ocupar-nos informativament i sentimentalment. Una imprudència col·lectiva, travessar les vies del tren per guanyar uns minuts de revetlla, va acabar amb 12 persones mortes i unes quantes més de ferides al baixador de RENFE de la Platja de Castelldefels, allò que durant molts anys els usuaris de la línia de tren de Vilanova anomenàvem l' apeiaderu de Castelldefels.
Noticiaris de la tele i portades de diaris van omplir-se amb detalls de la notícia, anàlisis de les causes i reflexions sobre els errors personals i les responsabilitats públiques en la seguretat del transport públic.
Però va passar el pont i el focus de l'actualitat informativa ha tornat ràpidament a centrar-se en els grans temes dels últims mesos al nostre país: el xanxullos malèvols de Fèlix Millet untant amb diners corruptes la classe política catalana i la sentència del Tribunat Constitucional sobre l'Estatut. Tot plegat amb un tuf inevitable i cansador que barreja finals de cicle, desencís general, propaganda electoral i incertesa de futur. De marc general, la crisi que ja comença a fer por real fins i tot als més optimistes.
xcapdevila |
divendres, 25 de juny de 2010 | 01:45h
Avui, diada de Sant Joan, hem començat una nova edició del QUARTS DE NOU, el programa casteller del Canal 33 que diigeixo des de fa sis temporades. Ha estat un especial d'una hora, des de la Festa Major de Valls, la cita amb que tradicionalment les dues colles dels Xiquets encetaven les grans diades de l'estiu casteller. La temprada, que ara comença molt més aviat, ha arrancat amb força, potser perquè és any de Concurs.
I al QUARTS DE NOU també arranquem amb força i amb novetats; d'entrada el programa anirà els dilluns a les 20,25, durarà 35 minuts i comptarà amb més mòbils, més grafics i més recursos tècnics, i amb una aposta decidida de Televisió de Catalunya per potenciar la presència dels castells a la televisió.
Us convido a llegir l'article que publica la revista "Castells", en el seu número 32 que avui s'ha posat a la venda.
L'excusa tant se val. N'hi havia vàries. La qüestió és que aquest cap de setmana vaig compartir un dinar d'arrossada al camp amb la meva-colla-de-tota-la-vida, els amics de Vilanova, els hereus d'aquella "Tribu" dels anys 70, la colla de sempre que es va forjar en l'adolescència, es va consolidar en la joventut, i es va eternitzar en la vida amb afegits, canvis i absències.
Ells es veuen més sovint però jo, que soc un guara de Barcelona un desertor de l'arao i un renegatdels orígens, em costa força de coincidir, i més de coincidir amb tots -o gairebé- així de cop. Algun Carnaval, algun sopar de Festa Major a La Geltrú, algun aniversari rodó, alguna festa de La Unió, algun enterro... i poca cosa més; els nens s'han fet grans, se'ns emancipen en concubinat i no ens han donat l'oportunitat de retrobar-nos tots plegats amb motiu d'algun casori o algun bateig...
Per tot això aquesta paella era una oportunitat que em venia molt de gust. Ells són els meus amics de sempre, el meu referent històric vilanoví, una part de la meva vida que no es limita a uns episodis del passat. El meu present serà més divers i dispers, però la distància no ha aconseguit allunyar-me de la meva colla; quan soc amb ells mai tinc la sensació de que fa dies -a vegades massa- , mesos o anys que no ens haviem vist.
Són com un cistell de cireres, que s'entrelliguen divertides en mig d'anècdotes i vivències compartides en els anys. Cireres amb xocolata, dolces i cruixents encara que tinguin pinyol.
Aquest dijous fa una setmana que va néixer, es diu Martí i és el primer membre de la quarta generació viva de la meva família.
Tots l'esperàvem amb una il·lusió desbordada, perquè feia més de 20 anys que no hi havia una novetat així a la nostra nissaga i en 20 anys han passat moltes coses, bones i dolentes, però hi han hagut més comiats que benvingudes.
El Martí és el primer fill de la Maria i l'Àlex, els meus nebots, que ja fa força anys que van construint un projecte comú d'amor i de vida. És el primer nét dels meus germans, la Montse i el Salvador, que a partir d'ara amenacen en deixar de convocar sopars de 5 estrelles per dedicar-se a allò tant escaient en la seva nova condició, com és el fer de cangurs. És el primer besnét de la meva mare, la Conxita, i també de la iaia Ernesta que, per un moment, han oblidat tots els seus mals d'ossos per celebrar una categoria tan escassa. I és el primer nebot de l'Arnau que tot i la seva habitual reserva en exterioritzar emocions, se'l nota aquests dies com a més radiant i fins i tot madur.
Els més col·laterals ens hem afanyat també a reclamar categories i així el Jofre ha acceptat un títol honorífic de "tiet", perquè té més glamour que el de cosí-segon i perquè està condemnat a no tenir mai un nebot carnal més directe; jo he decidit que seré el "tiet gran" abans que algú proposi algún títol que associés la categoria aviera a l'oncle que pertany a la tercera generació; estic disposat a compartir categoria amb la tieta Maria Carme, abans que algú li lligui l'ofici i la generació en un títol massa llarg i feixuc.
El Martí tan tendre i tan ple de futur és des d'ara el meu nebot preferit.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Vilaweb celebra els seus 15 anys i la festa d'aniversari ha estat una emocionant, multitudinària i irrepetible trobada de família. Una família àmplia on hi havia qualitat i diversitat i on es van sentir coses molt sentides (de sentiments) però, a més, molt interesants.
