xcapdevila |
diumenge, 29 de maig de 2011 | 13:10h
Partidàs. Victòria merescuda del millor equip del món i del millor Barça de la Història. També del més autèntic, el fet amb gent d'aquí, el que dirigeix un entrenador que -aquest sí!- podria ser un líder social en moltes altres coses, no només per la seva professionalitat sinó sobretot per la seva personalitat, culta, tranquil·la, respectuosa i tremendament generosa. A mi que no m'ha agradat mai el futbol, aquest Barça em fa saltar de la cadira i em fa sortir al balcó a cridar.
Dic això pendent encara de la cavalcada d'aquest diumenge a la tarda que, com si fos la dels Reis d'Orient, omplirà d'alegria i il·lusió els carrers de Barcelona i les pantalles de televisió de tot el país. Que està molt bé donar-li alegria al cos i fantasia a l'ànima, encara que -com l'endemà dels Reis- quan pleguem les bufandes blaugranes o llencem els cartrons dels regals, tot seguirà igual de cru i de magre que el dia abans de la festa.
La festa blaugrana de dissabte a la nit va acabar amb 150 ferits i un centenar de detencions. Càrregues de la policia i contenidors cremats al carrer Pelai, molt a prop de la Plaça Catalunya, on divendres Felip Puig i Jordi Hereu van ordenar una neteja preventiva a l'Acampada dels Indignats, que també va acabar amb càrregues i algun ferit. Ahir, sense la col·laboració ni de mossos ni de guàrdia urbana, la Plaça de Catalunya era un exemple de pau, d'organització i de civisme, mentre la festa blaugrana i les prevencions policials acabaven -lamentablement i com sempre- en un caos de destrossa i violència.
Neus Lloveras ha guanyat les eleccions municipals a Vilanova i la Geltrú. Les ha guanyat tot i haver perdut vots (uns 250) respecte a l'últim resultat de l'incombustible Esteve Orriols a les municipals del 2007. Ha guanyat només per 87 vots de diferència amb el PSC, mentre que en les anteriors la diferència havia estat de 750 vots a favor dels socialistes. Ha guanyat sense cap proposta alternativa consistent, més enllà de la "necessitat de canvi". Ha guanyat davant d'un alcalde que semblava campetxano i proper i que no tenia una contestació clara. Ha guanyat, aprofitant l'onada general de vot conservador que a Catalunya porta el segell de CiU i que a Espanya es una apissonadora anomenada PP. Ha guanyat a partir del carisma i la credibilitat d'un Artur Mas que es revalida en el seu lideratge a tot el país, i que ha construit un discurs que la gent compra, malgrat les retallades i l'ambigüitat, marca de la casa convergent. Ha guanyat gràcies a l'ensorrada generalitzada del socialisme dels Zapateros i els Montillas que encara es resisteixen a entendre que han vilipendiat les esperances de l'esquerra progressista, òrfena d'alternativa. Ha guanyat amb un 48 % d'abstenció
Ha guanyat sense despentinar-se. I amb aquesta mirada tant trista que sembla que estigui a punt d'arrancar a plorar.
Però sí, Neus Lloveras ha guanyat les eleccions i té tot el dret a covertir-se en la primera alcaldessa de la història de Vilanova i la Geltrú. Una alcaldessa d'ulls tristos per a uns moments, en el local i el general, de poques alegries.
Un bri d'esperança. Aquesta és la sensació que em provoca que milers de ciutadans s'hagin manifestat avui a la Puerta del Sol de Madrid, que centenars de ciutadans estiguin acampant a la Plaça de Catalunya de Barcelona, de manera pacífica i endreçada, i que altres dotzenes de ciutadans estiguin fent el mateix a moltes ciutats de Catalunya i d'Espanya amb un objectiu comú: protestar pel deteriorament progressiu del nostre sistema polític i econòmic i reclamant alternatives socials i de convivència més igualitàries i més justes.
Són majoritàriament gent jove i amb ganes de comprometre's que n'estan tips de que la crisi segueixi carregant-se sobre els mateixos de sempre i que no confien en cap de les propostes que els ofereixen uns polítics que han adulterat el joc democràtic de la sobirania popular.
Mentretant segueix la campanya electoral, repetitivament aburida, en la qual els de sempre ens diuen el de sempre: que ara sí que ho faran millor del que ho han fet sempre.
Atenció a la gent jove que demana pas. D'ells és el futur. Potser que comencem a escoltar-los.
xcapdevila |
divendres, 13 de maig de 2011 | 11:15h
Em fan tanta mandra les eleccions municipals que m'ha costat concentrar-me en aquest post. De fet el vaig començar abans de la campanya amb el propòsit d'oblidar-me de tot i durant aquests dies i reflexionar amb silenci, al marge de les tonteries que fan els candidats durant dues setmanes. Avui rectifico aquell primer apunt i intento acabar-lo.
Les campanyes electorals i el dia de les votacions són, com diu el gran tòpic, la festa de la democràcia. Però deu ser que el personal con la que està cayendo no està per festes i, potser per això els candidats, els eslogans i els actes d'aquesta campanya em semblen més falsos i més ridículs que mai. Em nego a acceptar la màxima irresponsable de "que tots els polítics són iguals", però contemplo amb tristesa el fracàs de les opcions més progressistes, davant el canvi inexorable que totes les enquestes anuncien: el domini d'una dreta massa coneguda, que en pocs mesos controlarà totes les institucions del país, fins i tot -si no s'esdevè un miracle- la majoria d'ajuntaments de Catalunya que des de l'adeveniment de la democràcia havien estat dirigits pels partits de l'esquerra, els que tradicionalment representaven les polítiques socialment més avançades.
No hem estat capaços de renovar les organitzacions progressistes, les idees i les pràctiques dels partitits més democràtics i amb més vocació de servei públic.
La Mila, una seguidora fidel d'aquest bloc, és de per allà i fins i tot em va fer arribar alguna recomanació curiosa, com ara que el millor "pescaito frito" el feien en una llar de jubilats de la Isleta del Moro. La Rosa (una de les meves nòvies més fidels, o no) m'havia omplert d'encàrrecs perquè ella s'ho coneix com ningú; el Salva (el meu nòvio més infidel) també hi ha estat fa poc i m'havia donat consells; el Brunet (viatger de fidelitats comprobades i que ho sap tot) m'advertia d'anar ben calçat i disposat a caminar...
Totes les propostes són bones, però el millor del Cabo de Gata és la descoberta i la sorpresa. La cala que hi ha entre Mónsul i la Media Luna, que no consta en el mapa o la passejada pel la playa del Algarrobico -un matí ventós- buscant vestigis del Lawrence d'Aràbia, o la primera lluna plena de Primavera (la que marca la Pàsqua) sorgint del mar vermellosa entre dues palmeres, o els galanes fritos del Bar "La Frontera" de Carboneras... no estaven en les previsions i han estat alguns dels moments culminants d'aquesta escapada de Setmana Santa al sud.
Natura encara salvatge, malgrat el totxo excessiu. Tarannas i maneres que provoquen també contrastos, reflexions i diferències.
La convocatòria del 10-A, diumenge passat, va vestir la ciutat de Barcelona de festa democràtica, més enllà del tòpic que es fa servir en totes les jornades electorals. La consulta sobre la independència de Catalunya, convocada per la plataforma ciutadana "Barcelona decideix" va desenvolupar-se en un ambient de festa, de cordialitat, d'alegria compartida, a la qual va contribuir una climatologia exageradament primaveral.
Una organització acurada i inteligent i un plantejament raonat i argumentat de la convocatòria, liderats amb encert per l'Alfred Bosch, va fer que el repte més atrevit de les consultes independentistes convocades als municipis catalans, es passés amb bona nota: Un 21,37 % dels ciutadans de Barcelona convocats van acostar-se a les urnes per opinar sobre la independència del nostre país; el resultat dels sí i dels no és interessant però anecdòtic, el més important és que la participació doblava les previsions dels organitzadors més optimistes. I això ja diu prou coses. És cert -com diu l'Hereu- que no té res a veure, però els de "Barcelona decideix", amb un pressupost deu vegades inferior, van aconseguir mobilitzar molts més barcelonins que els que anaren a votar al desgraciat referèndum de la Diagonal que, al cap i a la fi, va ser molt més inútil que el del diumenge 10-A.
L'Ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana han retirat la querella contra Vilaweb pel "Cas Vilaró". A proposta del Col·legi de Periodistes de Catalunya que s'ha ofert de mitjancer en el conflicte, serà el Consell de la Informació de Catalunya qui analitzi el cas i resolgui si, en les informacions publicades pel diari Vilaweb, va haver-hi o no bona praxi periodística, sense cap imposició prèvia de rectificacions o disculpes.
La notícia no s'ha confirmat fins minuts abans de que se celebrés un acte de suport a Vilaweb a la seu del Col·legi, presidit pel degà Josep Maria Martí. Tots els intents anteriors d'acord havien fracassat.
S'ha imposat el seny i ara convè que duri. És a dir que un problema periodístic es debati en els òrgans de control i garanties dels periodistes abans de convertir-lo en un afer penal, que comenci un procés judicial que podia ser llarg, costós i confús. Més entre una institució democràtica i un mitja d'inegable i reconegut prestigi. Més sobre uns fets antics i complicats que van ser objecte de versions contradictòries, fins i tot en informes oficials de policies i metges, i d'informacions contradictòries tant entre els protagonistes com entre els mitjans que en els van recollir, i no només Vilaweb. Ara convenen també actituds clares però generoses que no busquin fer sang, ni es reservin venjances futures.
El Col·legi de Periodistes, aquest cop sí, ha estat actiu i eficaç i el Consell de la Informació -una institució independent i massa sovint menystinguda- tindrà l'oportunitat de debatre, resoldre i marcar criteri.
Més informació aquíi el vídeo de l'acte del Col·legi aquí.
xcapdevila |
dimecres, 23 de març de 2011 | 00:10h
Zapatero ha dit que la nova guerra en la que estem ficats durarà només tres mesos. Quin mal presagi... Tots coneixem la capacitat d'encert i precisió que gasta el president del govern espanyol a l'hora de fer pronòstics, previsions o promeses. La guerra de Líbia doncs pot ser molt llarga i ens omple de contradiccions; aquesta vegada Occident ha anat a ajudar a una població sublevada contra un dictador excèntric, que no boig, però justament en un país que ens convé tenir tranquil perquè ens subministra petroli i gas; per això fins ara mai ens havíem preguntat si l'excèntric que no boig, era també un dictador.
Quantes dictadures queden a l'Àfrica? O al Pròxim Orient? Quants pobles són reprimits per dictadors diversos sense que l' ONU digui res i sense que Occident correm a ajudar-los?
El terratrèmol del Japó és potser una de les desgràcies naturals més grans de la història moderna i les conseqüències de desastre nuclear que se n'ha derivat encara estan per veure. Però probablement d'aquí un any tots ens meravellarem de l'extraordinària recuperació de la gran potència del Sol Ixent, amb una cultura i una gent (això sí) admirable i envejable. Fa més d'un any del terratrèmol d'Haití, i allà encara recullen morts i res de res ha canviat en un dels països més miserables del món; sort del Forges que encara de tant en tant manté la muletilla de "pero no te olvides de Haití" en els seus acudits de El País.
A Catalunya, el govern "dels millors" comença massa aviat a tenir tics tant cutres com els que van ensorrar el govern tripartit anterior: els socis es contradiuen en una promesa demagògica de campanya (treurem un impost) i tota una vice-presidenta falsifica el currículum perquè no va aprovar la carrera; a més l'extresorer de CDC és encausat en el Cas Palau.
Pel mig de tot això, en la Barcelona solidària, cosmopolita i multicultural es produeixen actituds que ens retornen als moments més foscos de la transició: un alcalde qüestionat en les enquestes i al carrer i un partit en caiguda lliure atempten contra la llibertat d'informació i mantenen una insòlita querella contra un diari, Vilaweb, en defensa -diuen- d'un funcionari polèmic i a dos mesos d'unes eleccions decisives.
Quan jo era jovenet i vaig començar a posar el nas en política, vaig descobrir que el Penedès i per extensió l'antiga Regio III, la vegueria republicana, era una terra de tradició obrera, pagesa i d'esquerres. Les primeres eleccions democràtiques van confirmar que això era així i l'hegemonia del nou PSC es va imposar, durant els anys 70 i 80, a la majoria de municipis, i en concret a les capitals de "les 7 comarques": Vilanova, Vilafranca, El Vendrell, Igualada, Tarragona, Valls i Reus.
Aquesta referència de les "7 comarques" em sembla que se la va inventar el Bienve Moya per delimitar el món casteller d'aleshores, quan la zona "tradicional" es concretava en el Camp de Tarragona i l'extensió al Penedès i, amb alguna derivació cap a l'Anoia. Alguns van atribuir a aquesta coincidència pesecera-castellera el poc interès que Jordi Pujol i els primers governs de la Generalitat tenien pels castells: "ells són més de la sardana que és una cosa de Girona i la Catalunya Vella allà on CiU treu els millors resultats". El cert és que els pocs polítics vinculats als castells en aquella època (Joan Reventós, Pep Jai, Marta Mata... o Jesús Contreras, Sixte Moral, Josep Maria Pros, Martí Carnicer, Alfred Pérez de Tudela...) eren tots del PSC.
No eren només els castells el que unia als socialistes d'aquestes comarques de la Catalunya Nova, també hi havia un sentiment de "territorialitat" abans de que s'inventessin aquestes paraules. En concret al Penedès, éls socialistes impulsaren des dels ajuntaments que acabaven de conquerir la Mancomunitat de Municipis Penedès-Garraf, el més veterà (1981) i el més efectiu dels organismes oficials que ha tingut aquesta zona; també apostaren per una comarca única al 1986, amb el Pacte del Penedès boicotejat per interessos polítics i electorals i per la majoria absoluta de CiU al Parlament.
Les coses han canviat molt en tots els sentits. Al territori, al PSC i en la política general del país. Però fer "memòria històrica" ni que sigui casolana va bé per analitzar, per no repetir errors i per situar justament a cadascú en el seu lloc.
És per tot això que trobo interessant que es torni a parlar de territori al Penedès, també des del PSC. Des d'un PSC en hore baixes, que necessita saber on va, però que també li convè -i molt!- repassar d'on ve.
I crec que ara toca. Encara que vinguin eleccions municipals. Potser precisament perquè venen les eleccions.
Sí, hi ha carnavals més enllà del Millor Carnaval del Món. No voler veure la realitat no liquida aquesta realitat. En tot cas la fulmina en el nostre univers interior i això, depen de com es miri, ja és suficient per afirmar que allò que nosaltres considerem únic, excepcional i meravellós, també ho és per a qualsevol bitxo vivent, de qualsevol lloc del món, tingui o no tingui el seu propi carnaval, coneixi o no altres carnavals, com el de Rio de Janeiro o com el del poble del costat.
Qualsevol analítica, parteix d'un examen objectiu que arriba a un diagnòstic a partir de la comparativa. Ens cal comparar amb el barem estadístic de "normalitat-excepcionalitat" i ens cal comparar amb analítiques anteriors per deduir si el resultat és millor o pitjor, o si és lloable o punible. I això val tant per la Ciència com per la Justícia.
El Carnaval de Vilanova i la Geltrú ( http://www.carnavaldevilanova.cat/) és per als vilanovins el millor Carnaval del Món i això és així per patriotisme irracional sense cap necessitat de la "prueba del algodón". Això és tant cert com la claror del sol d'aquest magnífic diumenge i no serè jo qui ho negui, al contrari ho afirmo sense cap mena de complexe i més aquí, al meu bloc que per això és meu i sabent molt bé qui i d'on són bona part dels meus amics lectors més fidels.
Dit això, em sembla absurd, una mica ridícul i fins i tot políticament incorrecte que algú pretengui ara iniciar una campanya perquè la UNESCO declari Patrimoni Immaterial de la Humanitat al Carnaval de Vilanova i la Geltrú: http://www.vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?iddoc=30729
Més de 200 persones, alemanys la majoria, han assistit a la projecció de la pel·lícula "Castells" al cinema Babylon Mitte, una sala de reconegut prestigi prop de la famosa Alexanderplatz de Berlín. L'acte, organitzat per la Delegació de la Generalitat a Alemanya amb motiu de la proclamació dels castells com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, ha comptat amb la presència del director alemany del documental Gereon Wetzel i de la productora catalana Anna Ginestí, que durant més d'una hora han respost a les preguntes d'un públic espectant i interessat pel fenomen casteller que els descobria la pel·lícula, acabada de projectar.
La pel·lícula "Castells" va estrenar-se al 2006 i va ser premiada en diversos festivals d'Alemanya, entre ells el Festival Internacional de Documentals de Munic del 2006. TV3 la va emetre al juliol de 2007. És un interessantíssim document que segueix la Colla Joves Xiquets de Valls al llarg de gairebé tota una temporada i retrata amb gran vivacitat el seu tarannà, les seves inquietuds i l'eterna rivalitat amb la Colla Vella. Aquí en podeu veure un trayler: http://www.youtube.com/watch?v=YU5FrSwD6F8.
Tornar-la a veure a Berlín i conversar amb en Gereon i l'Anna, comentant les preguntes que, els alemanys han fet en el col·loqui ha estat per a mi una experiència interessantíssima. La internacionalització dels castells també passa per actes com aquest, per creadors com l'Anna i el Gereon, i per públics com el que va omplir el Babylon Mitte de la capital d'Alemanya. Possiblement se'n poden treure conclusions més clares que la d'un simposi d'incert final que fa poc va celebrar-se a la Ciutat Bressol dels Castells.
xcapdevila |
dijous, 24 de febrer de 2011 | 11:18h
He començat a fer classes al Programa Universitari per a la Gent Gran de la Facultat d'Educació Social i Treball Social a la Fundació Pere Tarrés, una de les altres entitats de la meva Universitat Ramon LLull. La cosa va venir d'una proposta indirecta del Ramon Farré via l'Elva, una companya seva que és metgesa a TV3 i també professora de la Tarrés. Faig una classe sobre Societat de la Informació, un cop a la setmana, a una dotzena d'alumnes. La proposta em va fer gràcia per l'oportunitat de contrastar la inquietud universitària d'uns estudiants adults amb l'actitud, sovint mandrosa i obigada, dels meus alumnes habituals de segon de Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna.
La primera impressió ha estat bona, tot i que -el primer dia- han estat més callats i distants del que jo desitjava. Per arrancar, coincidint amb el 30 aniversari, els vaig parlar del 23-F i el record de la batalleta viscuda els va començar a animar; en una hipèrbole interessada, vaig lligar el cop d'estat del Tejero amb les revoltes d'aquests dies al món àrab, especialment les més properes de Tunisia, Egipte i Lívia; al cap i a la fi, colpistes i revolucionaris pretenen capgirar la situació legal dels seus països, evidentment amb objectius molt diferents.
Per entrar en matèria, el paral·lelisme serveix per analitzar com vàrem seguir i com seguim els fets transcendentals que ens afecten, el 23-F de 1981 i el 23-F de 2011.
xcapdevila |
dimarts, 15 de febrer de 2011 | 02:58h
Sovint ens omplim la boca de mediterraneitat. Ens agrada lluir que el nostre poble o el nostre pais està acaronat pel mar que -en la nosta cultura- s'equipara al bressol de la Civilització, la Democràcia i el Raonament. I ens agrada dir que les nostre barques pesquen un peix més saborós que els que capturen als oceans i que la nostra dieta és tant bona que tambè ens l'han declarada Patrimoni de la Humanitat. A mi, sense anar més lluny, una de les cançons que més m'emociona -en castellà i ja sabeu que no soc gens mitòman- és el Mediterràneo del Serrat (veieu-ne un exemple, en un moment de desesperació: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/75798).
Per als mediterranis del nord, Tunísia o Egipte han estat fins ara, bàsicament, uns destins turístics assequibles per la seva proximitat, dels quals tornàvem sorpresos carregats de fotografies amb païssatges exòtics de dunes i camells, i emocionats per haver trepitjat relíquies mil·lenàries de cultures que poc, o gens, identificàvem amb la relitat dels ciutadans que allà hi viuen de manera permanent.
Ara aquells ciutadans, amb eines com les nostres (Facebook, Twitter o manifestacions unitàries) han sortit al carrer a reclamar drets com els nostres. I aquí ens hem afanyat a solidaritzar-nos amb ells (només faltaria!), sense adornar-nos que, fins ara, ens agradava més identificar-nos amb veïns llunyants, com els lituans o els quebequesos, que no pas preocupar-nos pels nostres veïns del sud, aquells que estan només a l'altra riba, d'aquesta Mediterrània petita i entranyable que banya les nostres platges.
xcapdevila |
divendres, 4 de febrer de 2011 | 20:38h
No escriure al Bloc, de moment, no és sinònim d'estar malalt, de no tenir-ne ganes o d'haver disolt el "club de fans". No. Ho és més aviat, d'atabalament desendreçat, d'urgències que es mengen importàncies, de propòsits que, com la majoria dels bons, s'esvaeixen amb el cava poques hores després de la nit de Cap d'Any. Per tant, res de nou, ni l'any.
Tampoc he anat de rebaixes, encara. I això que a mi m'agrada estrenar. Posats a estrenar coses i davant de la vulgaritat d'estrenar un nou any que de seguida se'ns fa vell, vaig decidir estrenar el decenni.
L'etapa 2001-2010 ha estat complicada i canviant, per tant he decidit considerar-la "provisional" i pensar que, realment, el primer decenni del segle XXI comença ara, amb totes les complicacions i incerteses d'aquest moment, però també amb tota l'energia per plantar-li cara.
L'estreno -aquí- amb retard, com sempre, però per fi l'estreno. I l'estreno per fer jocs de paraules coincidint amb les Decennals de Valls (http://www.vallsdecennals2011.cat/) , que a part de ser unes festes molt interessants han suposats també la primera gran moguda de curro de l'any (si no l'heu vist no es perdeu el primer QUARTS DE NOU de la temporada: http://www.quartsdenou.cat).
xcapdevila |
dilluns, 29 de novembre de 2010 | 17:59h
No m'agrada el que ha passat, però no estic ni sorprès ni indignat. Trist i desil·lusionat, però això és una altra cosa.
L’hòstia sense pal·liatius del PSC i d'ERC se la mereixien, se l'han guanyada. Altra cosa és que alguns bonafés com jo penséssim que els electors els perdonaríem, una vegada més, pensant que al cap i a la fi són (o eren) els partits més ben estructurats i amb més possibilitats de fer alguna cosa, en el camp de l'esquerra o del catalanisme progressista i en el camp de d’independentisme o el sobiranisme progressista. Doncs que s'ho facin mirar; la meitat dels electors que els hi feien confiança els han abandonat, han optat per altres aventures o s'han quedat a casa.
El triomf de CiU, tot i no ser numèricament de majoria absoluta, em sembla massa majoritari; em fa por que doblar el resultat del segon partit de Catalunya els tempti massa aviat a tornar a la prepotència, a les patents de catalanitat i a la concepció de que la Generalitat és seva, com ja havíem viscut en els pitjors moments del pujolisme imperant.
Artur Mas mereixia guanyar. Ha estat el millor candidat i ha conduit la campanya més convincent. Fins i tot en els seus discursos d'ahir, en la celebració de la victòria, ha estat ponderat i generós, reconeixent que hi ha molta feina a fer i demanant, també als adversaris, unitat i ajut per superar la crisi i els grans reptes. M'ha agradat l'apel·lació constant a la humilitat i sobretot la frase "som servidors i no salvadors" que hauria de desterrar per sempre les concepcions messiàniques que alguns tenen en la política catalana.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
La Mila, una seguidora fidel d'aquest bloc, és de per allà i fins i tot em va fer arribar alguna recomanació curiosa, com ara que el millor "pescaito frito" el feien en una llar de jubilats de la Isleta del Moro. La Rosa (una de les meves nòvies més fidels, o no) m'havia omplert d'encàrrecs perquè ella s'ho coneix com ningú; el Salva (el meu nòvio més infidel) també hi ha estat fa poc i m'havia donat consells; el Brunet (viatger de fidelitats comprobades i que ho sap tot) m'advertia d'anar ben calçat i disposat a caminar...
L'Ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana han retirat la querella contra Vilaweb pel "Cas Vilaró". A proposta del Col·legi de Periodistes de Catalunya que s'ha ofert de mitjancer en el conflicte, serà el Consell de la Informació de Catalunya qui analitzi el cas i resolgui si, en les informacions publicades pel diari Vilaweb, va haver-hi o no bona praxi periodística, sense cap imposició prèvia de rectificacions o disculpes.
