xcapdevila |
divendres, 15 de febrer de 2008 | 10:10h
Em vaig proposar mantenir el bloc viu. I vull fer-ho al menys un cop per setmana (o més) i tant si hi ha fotos com no. El temps ha agafat una nova dimensió des de que he tornat, molt més semblant a la que ja tenia abans de marxar, al novembre.
Tot i amb això, la normalitat que intenta imposar-se la regulo a càmera lenta i intento evitar sobredosis accelerades. Quan es vol una cosa i la intentes amb convenciment el més probable és que surti. A vegades, el preu és no respondre amb celeritat trucades, mails o ganes de veure'ns. Sort que els meus amics i amigues, perquè em coneixen bé, ja ho saben entendre.
xcapdevila |
dilluns, 4 de febrer de 2008 | 14:58h
Fa poc mes de dos mesos que vaig posar en marxa aquest bloc. L'objectiu principal era que fos una eina de contacte (potser també de companyia) amb la meva gent quan em disposava a emprendre una aventura "en solitari" per alguns països d'Amèrica del Sud.
El bloc ha estat molt més que això. El bloc ha estat la descoberta d'ungran pont de comunicació i de relació que ha reforçat llaços amb gent propera, des de la paradoxa de la llunyania, i que ha obert horitzons nous.
Tot i que fa una setmana que el bloc no tenia novetats, les entrades (més moderadament) han continuat i avui ha saltat la visita número 10.000, una xifra tan rodona que crec que cal celebrar. Ja sé que no són 10.000 persones diferents i que al menys un 10 % deuen ser les pròpies entrades meves per renovar, per buscar-vos, per contestar-vos... i que unes altres tantes poden ser visites "accidentals" d'internautes despistats, però en tot cas són 10.000 clicades amigues, que han trobat aquí uns textos, unes imatges, unes reflexions i unes vivències que tenen ganes de ser compartides i que ofereixen sobretot bona entesa i amistat.
Això m'obliga a mantenir el bloc viu. Prometo fer-ho.
L'aventura americana s'ha acabat. Però per celebrar-ho hem organitzat un Carnaval a Vilanova i la Geltrú que sembla que és el més gran del món, el més lindo del món, l'inici i la fi del món. No només em queden paissatges i descobertes, que també. Em queda sobretot vivència i agraïment. Agraïment a la gent que m'ha acollit i de quina manera tan amorosa que acull aquesta gent! Agraïment especial al Lucas i a l'Anamaria amb qui ja comptava, però seguits d'una llista de noves coneixences tan llarga com sorprenent. Em quedo amb moltes ganes de retornar-lis la mateixa generositat a casa meva.
"Yo pisaré las calles nuevamente, de lo que fue Santiago ensangrentada y en una nueva plaza liberada me pararé a llorar por los ausentes".
Sentir Pablo Milanés cantant això a l'Estadio Nacional de la capital de Xile, que un dia va ser el més gran centre de tortura de Pinochet, no només humiteja els ulls sinó que ha estat per a mi el millor regal de comiat de la meva aventura americana. El recital i la conversa plagada de records i de vivències sobre el cop i la dictadura, i després sobre el franquisme, llatinoamèrica, Perú... que va seguir a casa de l'Anamaria, amb la Moira -que ha vingut a acomiadar-me- i l'Ani, una altra ex-companya del Ministerio de Cultura.
Calama era l'últim capítol de les vacances acatameñas. És una ciutat poc atractiva i força sòrdida, plena de miners de posat aspre i on pul·lulen gossos abandonats, indigents i algun borratxo. L'hotel Mirador, però és agradable, una casa senyorívola de principis del s XX. L'únic objectiu de l'estada és visitar la mina de coure de Chuquicamata, la més gran del món... però el tour està ple i no admeten més reserves. Condemnats a passat el dia passejant per un parc escarransit o visitan el mall, els altres atractius "turístics" de la ciutat.
La Valentina em pregunta si soc de Sardenya quan em veu la samarreta de les ovelletes que em van portar la Conxa i l'Enric; després m'explica que ella és de Calgary i que està amb una beca fent un projecte de final de carrera per rehabilitar com a centre cultural l'escola de Chuqui, el poble abandonat que és al costat de la mina, i que hi puja cada dia; acabem parlant de l'Alguer. Al cap d'una estona, l'Anamaria pregunta: i com hi puja?
Els geysers del Tatio són a 4.320 metres d'alçada i quan hi hem arribat estàvem a 1º sota zero. Eren les 6 del matí i havíem sortit de San Pedro dues hores abans; el camí d'arribada horrorós amb punxada de roda i marejada d'alguna turista inclosos. La boira era glassada, però al final el sol ha anat obrint-se pas. Jo estava mort de fred però finalment m'he decidit a ficar-me a la piscina d'aigua bullenta sorgida directament d'un dels geysers; no hi ha gaires ocasions de fer-ho, aquella al menys és la més alta del món.
I els banys d'impressió continuaran l'endemà a la laguna Cejas. Aquí no fa tan de fred però l'aigua és tan salada que mai t'enfonses... no cal anar a la Mar Morta.
San Pedro de Atacama és un poblet amable, de carrers polseguts que quan plou (i ara a l'estiu fot ruixats curts i molt localitzats de tant en tant) esdevenen un fangar, cases amb sostre de palla i parets de fang (adobe), que em recorden molt les construccions de Mali, i una plaça porticada amb un jardinet al mig presidida per l'església i el museu del Padre Paige, un belga que va ser el primer en investigar la cultura dels lickan antai (hombres atacameños); la principal atracció del museu eren unes mòmies pre-incaiques que fa un parell d'anys van ser retirades de l'exhibició perquè la comunitat acatameña va demanar respecte per als seus avant-passats.
El desert d'Atacama és el més gran del món i les meravelles paisatgístiques que hi han al voltant de San Pedro costen de resumir en un text i és impossible encabir-les dins d'una càmera per molts milers de megapitzels que tingui la seva tarja digital. El sol de diumenge -el dia que vàrem arribar- es va pondre darrera un cerro, en mig d'una gran vall encerclada pels Andes on hi conviuen dunes gegantines i roques emblanquinades per la sal mil·lenària, fonent-se amb duresa en una bellesa extrema.
La Moira -amiga i excompanya al Ministeri de l'Anamaria que va compartir "linaje" amb nosaltres a Nasca- em va convidar a passar uns dies a Concepción. Amb l'agenda precastellera tan plena semblava difícil i a més el Christian del Ministerio de Cultura em va ajornar una trobada tres vegades, però finalment ho vaig aconseguir. Vaig sortir dissabte a les 2 del migdia i vaig tornar a Santiago diumenge a quarts d'1 de la matinada. Uns 500 km i més de 13 hores de viatge en bus -un control de velocitat estricte no deixa que els autocar vagin a més de 100 km/h tot i les autopistes. Al final, menys de 24 hores; però l'acollida de la Moira i l'oportunitat de conèixer els seus amics i els seus pares, va fer que l'excursió valgués la pena.
(NOTA del VIATGER: Aquesta crònica correspon al cap de setmana abans de l'arribada dels castellers)
No us penseu que els Castellers de Vilafraca em van deixar tan esgotat que he abandonat el bloc per sempre més. No.
Soc a San Pedro de Atacama i tinc 3 cròniques a mitges: del cap de setmana a Concepción, de la posta de sol al Valle de la Luna, dels gèissers del Tatio... Però aquí l'internet va fatal, el de l'hotel està espatllat, hi ha pocs locals i molt plens, i a més tallen la llum cada dos per tres, durant hores i hores...
És el que té el desert, encara que sigui el més gran del món.
Ep i que, a més, no parem! Diumenge només d'arribar, d'excursió fins a quarts de 10, dilluns el tour sortia a les 7 i va arribar a les 8 del vespre, i avui l'exursió començava a les 4 (sí sí, a les 04.00) de la matinada.
Apoteòsica.
La jornada castellera de la Plaza de Armas de Santiago de Xile ha estat d'aquelles a les que costa trobar-hi qualificatius. I no només per l'exotisme del marc i l'ambientarro que s'hi ha produit sinó també pel nivellasso dels castlls que s'hi han alçat, en una colla reduida a 150 persones que a Xile, com a Catalunya, ha continua demostrant que és la primera del món.
Una gentada impressionant, expectant i receptiva que s'ha acostat a les pinyes, que ha aplaudit entusiasmada i que s'ha emocionat de valent. Entre ells una xilena amb una estelada immensa que plora quan t'explica que la seva filla es va curar d'un càncer a Barcelona, una família sencera descendents de catalans que també han trobat una senyera immensa per aixecar-la a la plaça major de Santiago, un altre fill de catalans que ha fet 800 km en bus per veure els castellers a la capital del seu país. Més catalans de fa molts anys a Xile i de fa quatre dies. I també xilens d'aquí o de Lo Prado, Cerro Navia o Peñalolen afirmant que molt aviat els seus casteller faran les proeses que avui han vist aixecar als vilafranquins.
NOTA del VIATGER: Un mes després he aconseguit posar la foto en vertical
Només era un quatre de vuit, però la plaça estava tan plena i vibrava amb tanta intensitat que molts ens hem cregut que allò era un Sant Fèlix. La jornada a Valparaiso ha estat la més impressionant de totes les que fins avui havien viscut els Castellers de Vilafranca a Xile. D'emocions i moments bons ja n'haviem passat uns quants però aquesta tarda, a més, hi havien milers de persones aplaudint els castells i moltíssimes d'elles acostant-se a les pinyes i participant en la construcció, entre divertides i encuriosides, contaminades de l'ambient solidari i participatiu que viuen els Castellers de Vilafranca i els seus deixebles xilens als quals cada dia que passa els brillen més els ulls d'il·lusió.
"Hi haurà un abans i un després d'aquest viatge, en el món casteller" , comentaven alguns vilafranquins. Jo també hi estic d'acord.
Avui hem estat a casa de l'Edgar, l'anxaneta del Casteller de Lo Prado, un nen de 10 anys que en fa dos que fa castells i des d'aleshores ha millorat les notes de l'escola. Diu que quan sigui gran vol ser cap de colla, però abans quan ja no pugui pujar d'ancheneta vol ser dosus; també diu que li agradaria actuar amb els Castellers de Vilafranca perquè ha vist que la seva canalla és endreçada, creu i són más regios; a la colla de Lo Prado -diu- tothom riu i no s'ho prenen massa seriosament. També m'ha dit que vol ser investigador en una universitat de l'estranger. L'Edgar serà el protagonista del reportatge, avui a casa seva m'ha convençut del tot.
Venien reventats. Van sortir ahir a migdia de la Secuita amb l'AVE i han arribat a les 10 daquest dilluns a l'aeroport de Santiago, deixant-ne quatre a Madrid perquè no sabien on havien perdut els passaports. Però ningú ho hagués dit a quarts de 10 d'aquesta nit, quan els 149 (bé, tots no) Castellers de Vilafranca ballaven el "Paquito Chocolatero" al Pavelló d'Esports de Lo Prado després d'una actuació conjunta amb el casteller (la colla) local i la de Cerro Navia sota un sol de justícia i després d'entrar en directe a l'informatiu de més audiència del Canal 13 de la Televisió de la Universidad Católica.
Avui dilluns arriben a Xile els Castellers de Vilafranca per fer la gira més important i insòlita dels 200 anys d'història de la castellística.
I estic content de ser a Santiago per ser testimoni d'aquest esdeveniment i per ser-ne un testimoni comunicatiu. Castells i periodisme tornen a coincidir a la meva mà en un repte nou i interessant, 35 anys després d'aquella "Aleta" de Ràdio Penedès o de les primeres cròniques bordegasses al Diari de Vilanova.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Els geysers del Tatio són a 4.320 metres d'alçada i quan hi hem arribat estàvem a 1º sota zero. Eren les 6 del matí i havíem sortit de San Pedro dues hores abans; el camí d'arribada horrorós amb punxada de roda i marejada d'alguna turista inclosos. La boira era glassada, però al final el sol ha anat obrint-se pas. Jo estava mort de fred però finalment m'he decidit a ficar-me a la piscina d'aigua bullenta sorgida directament d'un dels geysers; no hi ha gaires ocasions de fer-ho, aquella al menys és la més alta del món.
San Pedro de Atacama és un poblet amable, de carrers polseguts que quan plou (i ara a l'estiu fot ruixats curts i molt localitzats de tant en tant) esdevenen un fangar, cases amb sostre de palla i parets de fang (adobe), que em recorden molt les construccions de Mali, i una plaça porticada amb un jardinet al mig presidida per l'església i el museu del Padre Paige, un belga que va ser el primer en investigar la cultura dels lickan antai (hombres atacameños); la principal atracció del museu eren unes mòmies pre-incaiques que fa un parell d'anys van ser retirades de l'exhibició perquè la comunitat acatameña va demanar respecte per als seus avant-passats.
La Moira -amiga i excompanya al Ministeri de l'Anamaria que va compartir "linaje" amb nosaltres a Nasca- em va convidar a passar uns dies a Concepción. Amb l'agenda precastellera tan plena semblava difícil i a més el Christian del Ministerio de Cultura em va ajornar una trobada tres vegades, però finalment ho vaig aconseguir. Vaig sortir dissabte a les 2 del migdia i vaig tornar a Santiago diumenge a quarts d'1 de la matinada. Uns 500 km i més de 13 hores de viatge en bus -un control de velocitat estricte no deixa que els autocar vagin a més de 100 km/h tot i les autopistes. Al final, menys de 24 hores; però l'acollida de la Moira i l'oportunitat de conèixer els seus amics i els seus pares, va fer que l'excursió valgués la pena. 
Només era un quatre de vuit, però la plaça estava tan plena i vibrava amb tanta intensitat que molts ens hem cregut que allò era un Sant Fèlix. La jornada a Valparaiso ha estat la més impressionant de totes les que fins avui havien viscut els Castellers de Vilafranca a Xile. D'emocions i moments bons ja n'haviem passat uns quants però aquesta tarda, a més, hi havien milers de persones aplaudint els castells i moltíssimes d'elles acostant-se a les pinyes i participant en la construcció, entre divertides i encuriosides, contaminades de l'ambient solidari i participatiu que viuen els Castellers de Vilafranca i els seus deixebles xilens als quals cada dia que passa els brillen més els ulls d'il·lusió.
Avui dilluns arriben a Xile els Castellers de Vilafranca per fer la gira més important i insòlita dels 200 anys d'història de la castellística.
