xcapdevila |
dimecres, 23 de maig de 2012 | 02:15h
Serà la Primavera? Segurament no. Perquè la cosa ja ve d'aquest hivern, que va ser massa llarg, amb un fred que ni era agut ni estable. Encara, passat l'hivern, les temperatures pugen o cauen sobtadament, per deixar-nos glaçats de cop o acalorats a traició, amb mala llet, sense possibilitat d'aclarir-nos si encara convé abrigar-se o si és hora ja de renovar els armaris i treure la roba d'estiu .
L'entorn està revoltat. I no em refereixo al general, sinó al mes local, fins i tot el personal. Del gener cap aquí he viscut més o menys d'aprop mitja dotzena de ruptures de parella, la majoria civilitzades però no per això menys traumàtiques. També conec molta gent que s'ha quedat sense feina, alguns sense esperança de trobar-ne mai més, per qüestió d'edat; altres, els més joves, quan encara no n'han conegut cap de continuada ni molt menys amb promesa d'estabilitat. Sense anar més lluny, la meva situació laboral també està canviant -i a pitjor- en les últimes setmanes.
Serà per tot això que, fins i tot, m'han marxat les ganes d'escriure? Aquest Bloc està parat des de començament d'any i no serà perquè no hagin passat coses, en l'entorn proper i en l'entorn global a les quals val la pena posar-hi cullerada.
Pose-m'hi remei. La crisi (del llatí crisis i del grec κρίσις) és una cojuntura de canvi d'una realitat que comporta una evolució; les crisis doncs són preludi de canvis que sovint comporten ruptura, que poden acabar fins i tot en evolucions imprevistes, és a dir revolucions. Davant del canvi, sempre hi ha una actitud conservadora, que tem la novetat, sobretot si parteix d'una situació privilegiada. Però el que està clar és que, davant de crisis que no controlem, el millor és farcir-se d'esperança per aprofitar les oportunitats que tots els canvis presenten.
xcapdevila |
dimecres, 25 de gener de 2012 | 20:42h
Les primàries de pixarrí que s'estan muntant al PSOE i el gran seguiment mediàtic que li estan dedicant, també a les tertúlies i als mitjans catalans, no només cansen sinó que també provoquen un cert sentiment de patetisme. Com si no n'hi hagués hagut prou amb tot el que li ha passat en l'últim any al socialisme espanyol i al català, sembla que l'encara segona força política d'Espanya i de Catalunya ens vulgui demostrar el "más difícil todavía", que el circ continua i que encara és capaç de quotes més altes de ridícul i de desconexió de la realitat ciutadana del país.
Un congrés de renovació després d'un grapat de derrotes electorals seguides no només era urgent, sinó també higiènic i necessari. El PSOE va més ràpid que el PSC que, ajornant la seva renovació més d'un any, va permetre que la cosa es podrís tant que ha acabat liquidant el PSC plural i catalanista (aquell de les famoses dues ànimes), si és que realment aquest PSC va arribar a existir mai.
Tot i que el PSC ja no aspira a res més que ser una federació influent del PSOE estatal, la cosa "catalana" sembla que està ben present en la campanya particular de Carme Chacon y Alfredo P. Rubalcaba per succeir Zapatero al davant del socialisme espanyol. Ben present i en negatiu.
Deu ser per això que els congressos del PSOE cada vegada s'assemblen més als congressos del PP. En l'últim però, encara hi va haver contrast entre la suposada "España plural" que proposava Zapatero (i que tan aviat va oblidar) i l'Espanya uniformista que volia José Bono. Ara però les úniques referències a Catalunya són per negar-la, reivindicant arrels andaluses, castellanes i aragoneses per dissimular que s'ha nascut a Esplugues.
xcapdevila |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 20:11h
Estic veient el programa especial que TV3 està fent sobre Lionel Messi (“Messi, el petit més gran”) i aquí tenim algunes de les cares mediàtiques més simpàtiques del país glosant i lloant la figura del millor jugador de futbol del món. El millor del moment, però probablement el millor de tota la història del futbol mundial: ja el comparen amb Di Stefano, Cruyff, Maradona o Pelè... i com tots s’afanyen a dir que “només té 25 anys !”, “los otros ya estamos a punto de morir-nos”, afegeix el Johan. No para de batre rècords, l’últim la tercera“pilota d’or” en tres anys seguits, que li van concedir dilluns.
El programa i la cobertura i seguiment de les “pilotes d’or” de la FIFA són un autèntic excés en la nostra televisió pública i una tortura per a algú que no li interessi el tema o –pitjor- que sigui fan d’algun altre equip, si és que és possible que hi hagi algun espectador de TV3 que no sigui seguidor del Barça... Fins i tot en el programa d’avui, a l’estol de famosos barcelonistes hi han posat quota femenina, amb la guapíssima eterna Judit Mascó
És cert, Leo és el millor jugador del món i, evidentment, el millor jugador del Barça. I ara que a mitambé m’agrada el futbol –més aviat diria que m’encanta aquest Barça meravellós que ha confeccionat Pep Guardiola- no m’ha avorrit gens el panagíric dedicat a l’heroicatalano-argentí, entranyable, petitet i genial anomenat Leo Messi.
És per això que tinc por que el facin malbé. Tinc por que aquest jovenet, perfecte en la seva feina i –segons diuen- humil, discret i solidari en la seva actitud personal, acabi com tots els altres herois blaugranes, en que la barreja de joventut, diners i fama els ha fet més mal que bé i han acabat molt malament, sent una caricatura del que van ser, traint colors i fidelitats, i menyspreats i oblidats amb rapidesa per la mateixa afició que els va adorar. Els sona un tal Ronaldinho?
La primera setmana de l'any sempre m'ha atabalat força. Soc dels que fa les compres a última hora i sempre em falta una idea per aquell parent que té de tot i costa de sorprendre. A casa, els Reis sempre ha estat una de les diades més celebrades del Nadal i l'única de l'any en que tots ens regalem; més ho serà encara aquest any que tenim un príncep a la família al que tots volem enlluernar - i malcriar - l' any en que el Martí s'estrena de principal destapador de regals dels Mags d'Orient.
Però jo volia parlar d'uns altres reis. Aquesta setmana ha estat probablement la més "mala setmana" d'un altre suposat príncep (o "infante consorte", o "duque"... tant li fot), que si són certes (que ho semblen) les suposicions que l'incriminen està protagonitzant la crisi més gran de la monarquia espanyola, des de que fou restaurada, per decisió de Franco, al 1975. Un escàndol que pot arrossegar tota la família reial, tot i que ara vulguin aclarir que el gendre és família del rei, però no forma part de la casa reial, o que és duc consort, quan mai abans havien entrat en aquests detalls.
Cada dia apareixen dades noves sobre els negocis d'Iñaki Undargarin, alguns d'ells compartits per la seva "consorte" Cristina de Borbón (aquesta sí família família reial i figurant en la llista successòria a la corona d'Espanya). I el més greu de les acusacions, no és que l'Iñaki s'aprofitès del sogre per portar clients a les seves empreses, sinó que el que feien aquestes empreses eren accions tant patriòtiques com l'estafa o l'evasió de capitals.
xcapdevila |
dimarts, 27 de desembre de 2011 | 14:21h
La Unió Vilanovinaha complert 150 anys aquest 2011 que ara s’acaba.
No és el millor moment de l’entitat, però calia que l’esdeveniment no passes per alt i per tant va ser un encert, commemorar-lo i celebrar-lo. I a mi em sap greu –aquesta puta sensació d’arribar sempre tard, que diu en Serrat- de no haver-m’hi implicat una mica més i de no haver aprofitat l’efemèride i , d’una manera especial, les oportunitats de reflexió que amb ella s’han plantejat.
M’ha agradat que el 150 aniversari no hagi estat només una oportunitat per fer gresca i celebrar que encara hi som (els socis i l’entitat) sinó sobretot ha estat un convit a recordar i analitzar d’ on es ve i com s’ha arribat fins aquí, i de proposar i debatre on som i a on es vol anar.La Unió com a entitat, el moviment associatiu vilanoví com a fenomen sociològic i ciutadà i els socis que van refundar l’entitat, ara fa 40 anys o ara en fa 20, i els que s’hi ha anat afegint, com a persones inquietes i amb ganes d’aportar i intervenir en la cultura de la ciutat i el país.
Em van demanar que participés en els dos actes finals del 150 aniversari, fent de presentador del concert de totes les corals vilanovines i de moderador de l’última taula rodona que duia el nom rimbombant de “L‘associacionisme cultural motor de la represa cultural de la ciutat”. El concert, al nou auditori vilanoví “Eduard Toldrà” va ser un acte de gran qualitat i de gran emotivitat; hi van participar la coral infantil L’Estrop, el VNG’s Gospel Project, el Cor Isquione, La Moxaina, L’Orfeó Vilanovíi el coro de La Unió Vilanovina, recompost per l’ ocasió per cantar “La barqueta”, amb molt d’entusiasme i força encert; totes les corals i la banda Mestre Montserrat van oferir conjuntament una apoteòsica cantada final. Van fer discursos el president de La Unió, Xavier Serra, el de la Federació de Cors de Clavé Josep Cruellsil’alcaldessa Neus Lloveras. I va haver-hi moments entranyables com el lliurament de la Medalla d’Or dels Cors de Clavé o el ram de flors als antics directors del Coro, Àngels Ràfols, Quel Martorell i Isabel Pla.
I la taula rodona final, amb l’exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, el president de la Federació d’Ateneus Salvador Casals i el primer president de la Unió reconstituïda (quan es van fusionar l’Acord i el Coro) Quico Ràfols va ser, més que un acte formal i acadèmic, una interessantíssima exposició de coneixement, de reflexió i de propostes de futur sobre l’associacionisme popular, el compromís civil i la Cultura amb majúscula i sense adjectius innecessaris.
Aquest pont l’he passat fent una cosa que no havia fet mai. El cert és que no em venia gaire de gust; em feia una certa por barrejada de la sensació de que no sabria fer-ho, de que em posaria massa nerviós, de que em deprimiria haver-ho de fer.
I no ha estat així. Crec que aquest pont serà inoblidable, ha estat una experiència vital de les que mai pots penedir-te, al contrari, de les que se n’ha d’estar satisfet i profundament agraït. Era la primera setmana de les meves vacances 2011 (o eren les pendents del 2010, o les del 2009 ?) , després de mesos de feina gairebé ininterrompuda, amb els caps de setmana inclosos treballant per les places castelleres, els locutoris meteorològics o les aules universitàries. Estava cansat i em venia molt de gust fugir a qualsevol lloc. De fet, des de fa temps planejava que aquest any faria unes vacances llargues a l’ hivern i me n’aniria lluny, potser al Vietnam, que és un viatge que m’he proposat moltes vegades, o tornar a Xile i al Perú o al Brasil, per passar el cap d’any amb els meus amics del “Linaje Iberoamericano de Nasca”, perquè li dec una visitaa l’Anamaria,que li havia promès anar a la festa del seu 60 aniversari a l’agost; també havia pensat en anar-me’n a Austràlia, aquell viatge pendent que havíem planificat amb la Núria per a l’any 2000.
He passat el pont a Vilanova i la Geltrú. Gairebé sense sortir de casa, tret de les anades al mercat o al super per abastir la nevera que, seguint els costums de la meva casa pairal, sempre ha d’estar plena de productes del dia i en poques quantitats, per així seguir la tradició d’anar a plaça a diari. Pensava que tindria tot el temps del món per endreçar papers, preparar les classes de la Facultat o fer projectes de futur... I no ha estat així, la dedicació prioritària m’ha ocupat totes les hores i tots els minuts. I no estic cansat, al contrari, estic satisfet i amb ganes de repetir les vegades que calgui aquest pont per la vida, ara que encara és possible i segurament per poc temps.
xcapdevila |
dimecres, 30 de novembre de 2011 | 22:14h
Aquest dilluns s'ha emés l'últim Quarts de Nou de la temporada, la setena temporada des de que la direcció de TV3 va encarregar-nos, a mi i a Lavínia, que fessim un programa informatiu i divulgatiu, àgil i modernet, diferent i atractiu, amb horari i periodicitat fixa, que normalitzés la presència dels castells a la televisió i substituís les retransmissions que, des de feia 15 anys conduia l'Agustí Fornè pel Canal 33.
Set temporades són moltes temporades. El 7 és el número més màgic i cabalístic i per tant és bo tancar seqüències que tinguin 7 unitats. S'imposa reflexionar, fer balanç i projectar el futur a partir de noves seqüències.
Com cada final de temporada, tancar el programa, desfer l'equip, em produeix una doble sensació: Una és d'alliberament (recuperar els diumenges!) l'altre és de tristor, la que produeix tallar una feina engrescadora i agradable i acomiadar-se d'un equip fantàstic que potser l'any que ve no tornarà a ser el mateix.
xcapdevila |
dijous, 24 de novembre de 2011 | 02:19h
El president Artur Mas, deia la nit electoral que Convergència i Unió havia fet un hat-trick, fent referències futboleres i suposo que intentant fer comparances amb aquest Barça imparable que no para de guanyar-ho tot. Mas es referia a que, en un any, CiU ha arrabassat el govern i les majories al PSC, a la Generalitat, als ajuntaments inclús el de Barcelona (i el de Vilanova!) i a les eleccions generals per primera vegada en 35 anys de democràcia.
Un hat-trick es fer una jugada guanyadora tres cops seguits o guanyar un partit per 3-0, encara que com diu Josep Maria Fonalleras val més guanyar tres partits per la mínima que un de sol per golejada. CiU ha guanyat les tres eleccions per golejada i això malgrat governa, malgrat la crisi i malgrat les retallades passades, presents (les d'avui mateix) i futures. A mi m'agrada més utilitzar la traducció literal de hat-trick que és molt més castellera: CiU ha fet una tripleta.
I mentre uns fan tripletes els altres es foten unes llenyes cada cop més espectaculars. Sort que s'ha tancat el cicle electoral, perquè amb l'actitut dels actuals dirigents del PSC les derrotes podien continuar fins a l' harakiri definitiu.
M'interessa menys el tsunami pepero espanyol. Ja s'ho farà el Mariano amb la crisi i l'Angela Merkel i quan li agafin deliris guerrers (com al del bigoti) o nostàlgies neofatxes ja sortirem al carrer a tornar a activar la consciència col·lectiva.
xcapdevila |
dissabte, 19 de novembre de 2011 | 13:39h
No tinc massa ganes de comentar aquestes eleccions del 20-N, ni aquí en el bloc, ni en les converses amb amics o companys de feina. Tinc clar que aniré a votar (a favor, en contra, emprenyat, malhumorat, condicionat, desensisat, fastiguejat, desil·lusionat, espantat, preocupat, indignat, retallat, estafat, saquejat, bloquejat, anorreat, anihilat ... ). Ningú em treurà aquest dret (tampoc els polítics mediocres que tenim) i sempre he pensat que l'abstenció és lícita però massa còmoda i irresponsable, sobretot quan és una abstenció política, difícil de comptabilitzar en la barreja de mandra, tantsemenfotisme i missatge de protesta.
Avui és el dia de reflexió, aquesta jornada inútil de "descans" que sembla que vulgui evidenciar la inutilitat derrotxadora i teatrera dels 15 dies anteriors de campanya electoral. No he seguit massa la campanya; he vist pocs debats, en alguns m'he adormit (literalment) ni cap entrevista sencera a cap candidat. Als mitings fa anys que no hi vaig, ni tant sols a fer exercicis amb els alumnes de Periodisme; ara, quan els veig per la tele sento vergonya aliena. M'han arribat titulars, eslògans i alguns missatges condensats, que em sonen a cantarella de firaires de quincalla en mig de la buidor d'un desert o -el que és pitjor- en mig d'una massa amorfa i espantada per un monstre desconegut anomenat "Mercat", "Prima de Risc" o "Banc Central Europeu" o per monstres més familiars que es diuen "Atur", "Hipoteca" o "Inseguretat".
xcapdevila |
diumenge, 13 de novembre de 2011 | 18:58h
La temporada castellera s'està acabant i la pluja està accelerant-ne el final. Aquest diumenge la majoria d'actuacions han patit l'efecte d'aquests ruixats de tardor que ens haurien de portar el fred d'una punyetera vegada. La pluja ha provocat canvis d'escenari (algunes diades s'han traslladat a pavellons o locals d'assaig) com podreu veure al Quarts de Nou d'aquest dilluns a les 21.40 al Canal 33.
L'oratge i els canvis també deuen haver influit en el mal resultat i les caigudes que s'han produït en algunes diades de tancament de temporada. És el cas del Dia de la Colla dels Bordegassosque han desmuntat dos intents de torre de 7 i de 4 de 8, l'últim dia de la temporada més brillant dels últims 15 anys; o de l'actuació de Granollers dels Minyons de Terrassaque després d'un pinyo de 3 de 8 carregat han acabat l'actuació amb castells de 7, a vigílies de la seva diada (27 de novembre: Especial Q de 9 per TV3) on s'esperaven intents de 3 de 10 amb folre i manilles.
Però aquest final de temporada també ha vist castells a una plaça força insòlita: el cim de La Mola de Sant Llorenç del Munt, a 1.105 metres d'alçada. La colla protagonista: Els Atzavares de Btv, que celebraven (sense samarreta commemorativa) el seu 15 è aniversari.
M’he passat l’agost sense llegir el diari. I no pas perquè estigui de vacances en alguna platja paradisíaca (per exemple les de VNG) amb ganes de desconnectar. No.
Tampoc perquè entre festa major i festa major, en el recorregut obligat de la feina castelleraque, des de fa set estius, ens comporta el Quarts de Nou,hagi decidit centrar-me monotèmicament en les gammes extra i les grans diades a que ens obliga el nostre Patrimoni Immaterial de la Humanitat.No.
Bàsicament no he llegit diaris, perquè els titulars de les portades dels primers dies del mes em van espantar força i els texts que elsacompanyaven s’escapaven a la meva comprensió lectora. La secció d’Economia dels diaris sempre ha estat antipàtica per a la majoria de ciutadans, i també per a mi, per la dificultat d’entendre el funcionament de la borsa, les tendències dels mercats o les mesures dels governs, dels nostres o dels de qualsevol part del món, per canalitzar els creixements o per sortir de les crisis.
xcapdevila |
diumenge, 31 de juliol de 2011 | 21:22h
Vilanova i la Geltrú té una afició castellera tan llunàtica com la resta de la seva població. Però la lluna i el cove ens dóna als vilanovins, no només una diversitat de gustos i dèries, no només una ambició sana de voler l'impossible, no només una personalitat amarada de mediterraneitat (abans que el Ferran Adrià i l'Estrella Damm posessin de moda la cosa), sinó també una capacitat d'admirar i d'estimar que es fa extensible fins i tot als nostres adversaris.
Vilafranca -com també Sitges i per això ells són tan amics- és el nostre poble de contrast, és el parent al que li tenim mania, és el nostre "villaarriba" de la rivalitat provinciana,... però en el fons sabem que sóm dues expressions d'una realitat comuna, que estan comdemnades a entendre's i que a més en tenim ganes.
Tot això ve a cuento de les complexes relacions castelleres entre vilanovins i vilafranquins, de les piques històriques entre verds i bordegassos i de les relacions d'amor-odi que sempre hi ha hagut entre l'actual primera colla de Catalunya i la plaça de la capital costera del Penedès.
Vilafranca ha tornat aquest any a la Festa Major vilanovina amb l'actuació més gran que mai una colla havia fet a Vilanova i la Geltrú en més de 150 anys d'història castellera local. Aquest ja hauria de ser un motiu perquè la reconquesta de la plaça tingui continuïtat. Els pabordes de l'any vinent no haurien de repetir alguns errors d'altres pabordes recents i l'endemà de la presa de procuració ja haurien de concretar les condicions, perquè la diada castellera del 2012 mantingui el nivell de la que hem vist aquest cap de setmana.
La plaça de Vilanova és una placa de gamma extra. I aquesta categoria s'ha de mantenir en totes les Festes Majors. L'afició vilanovina i la tradició de la diada s'ho mereixen i ho saben apreciar. Les colles que hi participen han d'estar a l'alçada. I aquest any hi han estat, totes tres, els Castellers de Vilafranca i també la Jove de Tarragona i també els Bordegassos.
La foto és del mestre i amic Ramon Saumell, compartida des del seu Facebook.Les altres fotos que poso als arxius són de la Maite i la Yoko i les han fet públiques Els Bordgassos.
xcapdevila |
divendres, 22 de juliol de 2011 | 20:23h
Avui m'he comprat una alfàbrega. Ja fa dies en vaig comprar una per casa meva de Vilanova, però avui em venia de gust tenir-ne també una a casa meva de Barcelona. L'alfàbrega em porta l'aroma i la presència de la Festa Major del meu poble; ara l'han convertit en un símbol de Les Neus, però jo ja recordo que fa molts anys alguns vells bordegassos, com ara en Benito, en portaven sempre un ramet el dia de la Festa Major, si més no per alleugerir la pudor de peus tan castellera, si tocava anar de baix en algun castell.
Falten dues setmanes, però a Vilanova i la Geltrú la Festa Major ja s'ensuma, des de que comença l'estiu; els prolegòmens no paren pràcticament des de Sant Joan. Però aquesta setmana s'ha presentat el cartell i el programa i, sobretot el lip dubque l'anuncia al món i que es va gravar fa tres diumenges.
Aquest any, la Festa Major estrena una alcaldessa que, a més de ser nova porta el nom de la patrona; una bona coincidència perquè la gent la feliciti en el dia de l'any en que els polítics municipals estan barrejats amb més simpatia amb la resta dels ciutadans. Avui he esmorzat amb la Neus Lloveras i, sí, té els ulls tristos però el seu somriure és franc i, en el fons de la mirada, se li adivina il·lusió i ganes, de comprometre's i de treballar per la ciutat que s'estima.
Dissabte dia 30 hi ha la diada castellera de Festa Major i, aquest any sí, torna Vilafranca. Nosaltres hi serem amb el Quarts de Nou que, per fi, arrenca aquesta setmana (diumenge 24 a les 19.00 h a TV3 i dilluns 25 a les 21.45 h al C-33) la seva setena temporada des de Les Santes de Mataró.
El moviment del 15-M s'està replegant havent aconseguit alguns objectius remarcables. El principal és que ha evidenciat que la democràcia espanyola està malalta, que la catalana també i possiblement amb malalties més diverses, i que la democràcia capitalista del món occidental té una metàstasi global i extesa.
Les acampades, amb totes les seves contradiccions, han oberts els ulls, o han materialitzat sentiments, a molts ciutadans i també a bona part dels ciutadans que es dediquen a la política. S'han exagerat les tintes per totes les bandes i qui més qui menys ha fet els seus experiments, de guerrilla urbana, d'estratègia militar (alló que ara en diuen Defensa, Ordre Públic, o Interior) o de replantejament político-electoral-social per intentar pescar en aigües turbulentes.
Mentrestant, un dels nous polítics locals i nacionals, circula sense carnet a 160 km per hora i es disculpa, simplement, dient que feia tard. Un ministre d'Alemanya va dimitir, simplement, per haver copiat d'un llibre una part de la seva tesi doctoral. Copiar pot ser lleig però no és un delicte; circular a 160 és un atemptat a la seguretat viària i fer-ho sense carnet és un delicte greu. Però aquí no dimiteix ningú.
xcapdevila |
diumenge, 12 de juny de 2011 | 20:28h
He arribat a l’Ajuntament a una hora prudent disposat a seguir en directe el ple d’investidura. Un guàrdia no m’ha deixat passar: “a dalt és ple i només poden pujar regidors i convidats”;he estat a punt de dir-li: “escolti, soc periodista, treballo a TV3, soc conseller (i semifundador) de Canal Blau, inventor del gabinet de premsa,assessor de diversos alcaldes…” o amb més contundència deixar-li un: “vostè sap amb qui està parlant ?”. Però he callat i m’he quedat al pati de l’Ajuntament, d’espectador anònim davant la pantalla de la tele local,barrejat amb un públic curiós format majoritàriament per funcionaris, familiars d’exalcaldes i exregidors, algun incombustible del compromís ciutadà, un organitzador de campanyes perdedores i els freakis i totarreus de sempre. De fons, la música de les cassoles dels “indignats” posava un detall de color per a la història.
És curiós, hi ha un cèlebre guàrdia de portes a l’Ajuntament de Barcelona que se’m quadra quan entro, perquè em recorda –i no deu saber de què- de les èpoques glorioses olímpiques i televisives.
Foto del Pati de l'Ajuntament, el dissabte 11-J al migdia rebuda al Twitter (gràcies amic Joan Gòmez per retwittejar-la)
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
