Quatre graus sota zero, un plugim d'aigua-neu i un airet que glaçava el nas i les orelles. Un oratge tant europeu no deslluia ni un bri el glamour habitual de París, com sempre una ciutat si radieuse et si séduisant.
Feia 4 anys que no hi anava i trobava a faltar París; a París cal anar-hi al menys un cop l'any i a partir d'ara ho intentaré fer. Al cap d'avall, a París sempre hi he trobat amics que t'acullen a gust.
París sempre sorpren tan si vas a veure "l'última" com si vols retrobar-te amb els llocs de sempre i deunidor el que va donar l'estada.
Passar tres dies à París amb la Françoise d'amfitriona és un luxe. La seva previsió d'activitats és tan rica que cap agència la pot superar; el programa però s'havia d'inventar au fur et à mesure, és a dir que s'anava decidint en funció d'horaris, de cues, i sobretot de les ganes, en foction de nos envies, que hi havia de xerrar i de partager sobretaules de foie gras, huîtres, cus-cus, feta grega i bons vins. La seva generositat desbordant només pot resistir-se deixant-te diluir en el gaudi de la seva iniciativa... laissez fer.
Pujar a la Mola de Sant Llorenç del Munt un dissabte d’octubre seguint la convocatòria del Col·lectiu Atzavara (ara rebatejat COPULAMOL) és una barreja entre el ritus tradicional i la sorpresa hilarant.
Va ploure però poc, el just per fer l’excursió diferent (“te’n recordes d’aquell any que hi havia una boira de collons i vàrem arribar a dalt ben xops?”) i de fet el plugim persistent i la boira van servir per escurçar camí per l’opció curta i per bastir el paisatge d’un encant bucòlic que evocava el bosc encantat d’alguns racons del Camino gallec.
Va haver-hi alguna absència notable. Però també presències destacades com la d’un ambaixador a l’estranger, un ex-director general autonòmic, un ex-sotsdirector televisiu reconfirmat, un director de programa que havia d’anar a l’Arboç i va suspendre l’actuació per quedar-se més estona, una ex-directora de l’Hopitalè, tres flamants campionsde la Murmanskroute Bacardi ‘08(http://www.murmanskroute.com/grupob ino oblideu posar l’edat), una cara de Tele5... i la resta de beteveros originaris avui escampats per despatxos i redaccions variades dels millors mitjans del país: Lavínia, TV3, Mediapro, la Malla, la Dipu, TVE... o l’essencia incombustible de l’actual Barcelona TV.
L'agost s'està acabant i per als que hem treballat tot el mes, inclosos els diumenges i alguns dissabtes, ens estan arribant aquells dies entre esperats i temibles en que tots els nostres amics "normals" estan tornant de les seves vacances i ens truquen per explicar-nos el creuer pel Medietrrani, la calor que fa a Sicília, el capvespre al Bòsfor, com se sura a la Mar Morta, l'atac d'un lleó a Botswana, l'arc de Sant Martí de les Victòria Falls de Zimbabwe, el dentista del Dràcula a Transilvània, l'autògraf del Pluto a París o les geishas japoneses que van coneixer a Kioto...
Alguns, però, aprofitant que a Barcelona o a Vilanova no quedava ningú, han decidit venir a fer el turista aquí, com l'Adam, el meu amic de Londres que vaig conèixer als Andes.
Avui al “Quarts de Nou” hi ha un reportatge molt interessant sobrela secció de rem dels Capgrossos de Mataró. Més de 30 castellers i castelleres, a més d’assajar cada setmana per arribar a ser una de les primeres colles del món casteller en poc més de 10 anys, entrenen de valent al port de Mataró per participar al Campionat Nacional de Llagut Català. Mataró és una ciutat que conec menys del que m’agradaria, per l’admiració que sempre m’ha provocat, per la seva proximitat amb Arenys o per l’excel·lència d’alguns mataroninsi mataronines que s’han creuat a la meva vida. I des del desconeixement mai li hagués atribuït una gran vocació marinera, eclipsada durant anys darrera la N-II i la via del tren. Però no només ha estat el llagut dels Capgrossos. Ahir vaig sopar a Lasal del Varador un xiringuito modern i força elegant al Passeig Marítim de Mataró amb una carta senzilla però de qualitat davant una platja immensa.
L'Enric no surt a la foto perquè és el que la tirava i no me n'ha enviat cap en que ell surti; però un espia me n'ha aconseguit una que està en els arxius adjunts. No us la perdeu.
De fet ja van començar dijous 25, el dia de Sant Jaume, però just avui falta una setmana pel 5 d'agost, el dia de la Marededeu de les Neus, el dia de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú, per tant podriem dir que comença la setmana central de la Festa, la que s'allargarà fins dimecres 6 d'agost, quan a les 00.08 hores de la mitjanit cap al dia 7, el Ball de Pabordes tancarà el programa d'actes. El ball l'amenitza l'orquestra "La loca histèrica" i quan ho he llegit he pensat que ma germana segur que ja ha fet algun paral·lelisme.
La Festa Major de Vilanova per a mi és encara un tomb del calendari molt especial i aquest any ho és una mica més; per primera vegada en la història un / una Capdevila és Paborda de la Festa Major i això a mi no només em fa caure la baba, sinó que em dóna garanties que serà la millor Festa Major de la història.
Si voleu veure el programa el trobareu aquí http://www.vilanova.cat/festamajor/ Si cliqueu sobre la foto i l'amplieu podreu llegir la salutació dels Pabordes 2008.
Ha costat i hi ha arribat de retruc. Però des de dimecres dia 2 de juliol, el meu amic Sixte Moral i Reixach és diputat al Congrés d’Espanya. Des de don Víctor Balaguer, és el tercer vilanoví que arriba a Madrid com a diputat elegit per Barcelona, després de Carles Campuzano i Josep Piqué. També és el primer socialista vilanoví amb un escó al Congrés i el segon que arriba a les Corts Generals, després de l’Assumpta Baig que és senadora des de fa cinc anys per delegació del Parlament de Catalunya. Però sobretot és el primer diputat de la història que és amic meu. I això –que potser no té cap importància exterior- a mi em té molt content, tant que en algun moment em vaig posar nerviós perquè veia al Sixte capaç d’engegar-ho tot a dida i renunciar a l’escó que li tocava.
El Sixte és el polític més heterodoxe que mai he conegut. És un polític nat que fa veure que no vol ser-ho. D’una fidelitat tan absoluta i d’una integritat tan tossuda que a vegades el fa superb, aspre o desconcertant. Ens hem acostumat tant al possibilisme de la política, als canvis d’actitud, a la relativització dels compromisos... que és fa difícil d’entendre que pugui haver-hi polítics amb principis irrenunciables. Si a això hi afegim un caràcter exageradament tímid i una al·lèrgia incontenible a la notorietat, tenim un personatge amb una injusta fama d’antipàtic a qui se li atribueixen maneres assilvestrades, que recorden unMowglimade-in-Vilanova, entre entranyable i desesperant.
La Montse i el Rafel són uns amics feliços. I ahir se'ls hi notava tant que ho eren que vaig pensar que mereixien que ho fes públic aquí al bloc. Ahir van compartir la seva felicitat, la seva casa i la seva riquesa amb la gent que més s'estimen i ens van dir que el que els feia més rics era precisament això.
La vida els ha somrigut, han tingut sort, però no són uns privilegiats ni ningú els ha regalat res. L'han sabut encarar sempre amb optimisme i fins i tot amb atreviment, però també hi han posat convicció, esforç i tenacitat.
Ahir els vaig veure plorar d'alegria. En uns altres moments també els he vist plorar de tristesa, d'impotència, de por... I és potser per això que me'ls estimo tant, que ens estimem tant.
He tingut amics en responsabilitats importants, representatives o directives. Mai fins ara però havia tingut un amic -i menys un amic tan amic- representant del meu país davant d'un país estranger, alló que si el meu país fos un país normal seria un ambaixador i que -com que no ho és de normal el meu país- se'n diu director de la Delegació del Govern de Catalunya a Berlín. Però la cosa deu ser important perquè ha pres possessió en mig d'una mica d'enrenou, un enrenou gens nou, aquell que provoquen les enveges, les gelosies i les mesquineses d'alguns que pensen que el meu país -encara que no sigui un país normal- no pot fer-se valdre al món, allà on hi tenim interessos o allà on els interessa conèixe'ns.
El Palau de la Música està de Centenari i avui fa un dels tres concert de commemoració, amb dues de les futures grandioses veus de la música catalana, la Txell i la Júlia, cantant entre els coros juvenil i infantil de l'Orfeó Català. No us convido a anar-hi si no teniu entrada perquè trobar-ne una avui és impossible.
Però si no hi podem anar avui, el Festival del Mil·leni és una ocassió magnífica per anar al Palau a celebrar el Centenari. I, de passada, podrem admirar la rentada de cara, l'ampliació i les restauracions que, després d'alguns anys d'obres, han fet a un edifici tan preciós -i tan polèmic fa 100 anys- que admira als nostres amics quan venen de turistes i que els d'aquí sovint no apreciem pel costum i la familiaritat de tenir-lo a prop.
Aquest any, amb les entrades reservades fa més de 3 mesos abans de l'aventura americana, he anat a veure dues perles que per a mi no només han estat gairebé una descoberta sinó que han coronat encara més la magnificència d'un Palau centenari gairebé acabat d'estrenar. Veieu:http://www.palaumusica.org/
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
