8 de desembre de 2015
3 comentaris

L’adéu agraït a la iaia Conxita

La meva mare va marxar per sempre aquest dissabte de bon matí. Adormida, tranquil·la i en pau. La pau que dóna haver viscut intensament, estimant i sentint-se estimada, fins l’últim dia.  Amb la tranquil·litat que dóna haver viscut i haver transmés sempre generositat i agraïment. Ha viscut 90 anys amb la biografia de lluita i de constància de tantes dones de la seva generació i ha tingut una vellesa plàcida, amb molt d’amor al seu voltant.

Ahir li vàrem dir adéu a la parroquia de Sant Joan Baptista, la del nostre barri de Vilanova, on a ella li agradava anar a missa els diumenges, amb la Lluïsa una de les seves grans amigues de vellesa, i sobretot al “Braser” on els avis més que de misses i de Déu, parlaven d’actualitat, del jovent i dels problemes de la nostra societat. Mossén Agustí (un dels capellans vilanovins amb qui et venen ganes de  tornar a “creure”)  li va fer un respons càlid i pròxim i els seus néts li van llegir un comiat entranyable.

Us el copio aquí, per compartir-lo amb vosaltres. I també com a mostra de l’agraïment més profund per tota l’estimació que aquests dies hem sentit a l’entorn de la nostra mare i de la nostra família.

Benvolguts amics, benvolguda família.

Les nostres primeres paraules són d’agraïment, per la vostra presència avui aquí, pel vostre reconfortant suport, especialment aquests darrers dies, i per l’amistat i l’estimació que al llarg dels anys li heu dedicat a la nostra àvia, la iaia Conxita.

Avui acomiadem la iaia amb una barreja estranya de tristor i de tranquil·la alegria. De tristor perquè la trobarem a faltar, molt, perquè la iaia forma part de la nostra història, de molts dels nostres records. Però també l’acomiadem amb serenor, perquè se n’ha anat reposadament, sense patir, discretament, sense fer gens de soroll; segurament de la manera que ella hagués escrit el guió de la seva partença.

Els darrers anys hem conegut la iaia més dolça i més agraïda del món. Li va costar acceptar que ja no podia tota sola. La matriarca i dona autònoma, amb una aparent salut de ferro, a qui ben poques vegades havíem vist al llit, va haver de renunciar, a poc a poc, a la seva independència.

Però es va adaptar a les noves circumstàncies, no tant amb resignació, sinó amb intel·ligència pràctica, i sense renunciar mai a l’esperança de que un dia es curaria del tot, també dels anys i de la vellesa.

També ho va fer amb agraïment, especialment cap als seus fills, la Montse i el Xavier, per sentir-se tan ben cuidada, protegida i estimada. Amb agraïment també cap als professionals que l’han atès aquests anys a la Residència dels Josepets. L’atenció que li han dedicat aquests últims dies ha superat les seves obligacions professionals i ens han confessat, entre somriures de complicitat “és que la Conxita ha estat una resident molt especial”.

I morir protegit i estimat deu ser la manera més maca de morir. I anar-se’n d’aquest món amb agraïment, deu ser la millor manera de no marxar del tot, de seguir viva i ben viva en el pensament de tots nosaltres.

La iaia Conxita ha estat especial tot i ser una persona més discreta que destacada, més familiar que mundana, més íntima que extravertida.

Ha viscut 90 anys –quasi 91- i  la seva vida no sempre ha estat fàcil.

Va ser una nena amb por a les bombes durant la guerra. Filla de la immigració dels anys 30, va venir de Mosqueruela, Teruel, i orgullosa dels seus orígens “mañicos” de tant en tant s’arrencava amb una jota que fa: “Aragón tiene la fama…”

També explicava la seva joventut a Súria, com anaven en bicicleta a treballar a la fàbrica, i remarcava, “amb nois i noies!”… i com anaven a ballar, que és el que li agradava més. Deia que un dia havia ballat amb en Kubala, però l’avi Josep devia ballar millor.

Va esdevenir una jove sobrevinguda –amb sogres i cunyada a casa- en un poble foraster quan va arribar a Vilanova, per casar-se amb l’avi Josep. Va treballar i va lluitar, regentant la botiga de la Plaça Major o intentant fer quadrar la setmanada quan l’avi, un paleta esdevingut constructor mitjanet, no portava prou diners a casa.

Ella però va erigir-se en matriarca d’una família petita, però molt ben avinguda i a la casa pairal del Dr. Fleming, fills, nebots, néts i besnéts hi hem viscut els dinars i les festes familiars més sonades. Els musclos que feia a les roques el tiet Josep eren l’excusa per aplegar-nos 15 o 20 persones a taula els diumenges d’estiu.

Una família que també ha viscut morts més injustes que la que marca l’edat i el calendari. El cosinet Josep, la Núria, la Teresa… familiars especialment volguts per la iaia Conxita; però sempre, ella ha estat la primera en lluitar per superar l’absència. Tot i que a vegades rondinant o dient que ella sempre era “pissimista” .

Era la iaia que qualsevol nen pot somiar: teixia jerseis del Pixie i Dixie i cuinava com els àngels: els macarrons amb la MECHImel, els raDiolis, l’ ensaladilla amb BAIOnesa o l’arròs amb esCARmalans dels diumenges… I feia la truita de formatge sense que en sortís ni una gota fora.  Fins i tot expliquen que cuinava pollastres amb tres cuixes…

Però de petits també li fèiem sortir el caràcter quan fèiem massa el “comediant” o el “malxinat”, i ens deia que es trauria l’espardenya,… però mai ho feia, més aviat s’ho prenia a riure i ens sentenciava amb el seus famosos… “Ai… simforós de la guixa”, i “ets un saldo revellit”.

I així, entre regar els rosers del pati i els GENaris de la galeria i portar el compte de les Amotos del magatzem o anar a comprar al CALBravo, l’hem vist anar-se fent velleta i riure quan li dèiem que tenia els “mofletes” arriats, o que de tant petita com es feia semblava un “xampinyonet”. I, tot i els seus mals, que es guardava per a ella, ha anat contagiant-nos un somriure i la dolçor de la seva bellesa (bellesa amb v baixa i amb b alta) a tothom amb qui s´ha creuat fins el darrer dia.

Avui, acomiadem el seu cos, i deixem que tot el demès visqui sempre en els nostres records, en la nostra quotidianitat, en la seva absència.

Ai, “Alabemadéu”!

 

Avui (9 de desembre) fa justament 4 anys que vaig publicar en aquest bloc un dels meus escrits més sentits (“Un pont per la vida”).  Parlava de la meva mare i de l’inici del seu deteriorament físic. Si us ve de gust recordar-lo, és aquí: http://blocs.mesvilaweb.cat/xcapdevila/?p=210328

 

  1. En la salut i en la malaltia, en el riure i en el plorar, quan es fa de dia o quan es fa de nit, en qualsevol estació de l’any…mai he deixat de pensar amb la meva mare, sempre hi és present.
    Ja veuràs com la Conxita t’acompanyarà, malgrat les hores baixes, sabràs que ella està a prop i que d’alguna manera et diu a cau d’orella allò que tu tens ganes de sentir, com quan eres petit o més gran, i a demés et quedes amb el bon gust de boca… que serà per sempre…que l’amor entre vosaltres ha estat sincer i verdader. Ara mica a mica hauràs d’anar omplint aquests forats i espais vuits, però ànims, segur que ho fas molt bé!!!
    Per qualsevol cosa que vulguis, com deia la Montserrat Roig : “si em necessites, xiula”
    Una abraçada.
    Isabel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!