Xavier Capdevila, en bloc

I no ha estat així. Crec que aquest pont serà inoblidable, ha estat una experiència vital de les que mai pots penedir-te, al contrari, de les que se n’ha d’estar satisfet i profundament agraït.  Era la primera setmana de les meves vacances 2011 (o eren les pendents del 2010, o les del 2009 ?) , després de mesos de feina gairebé ininterrompuda, amb els caps de setmana inclosos treballant per les places castelleres, els locutoris meteorològics o les aules universitàries. Estava cansat i em venia molt de gust fugir a qualsevol lloc. De fet, des de fa temps planejava que aquest any faria unes vacances llargues a l’ hivern i me n’aniria lluny, potser al Vietnam, que és un viatge que m’he proposat moltes vegades, o tornar a Xile i al Perú o al Brasil, per passar el cap d’any amb els meus amics del “Linaje Iberoamericano de Nasca”, perquè li dec una visita  a l’Anamaria,  que li havia promès anar a la festa del seu 60 aniversari a l’agost; també havia pensat en anar-me’n a Austràlia, aquell viatge pendent que havíem planificat amb la Núria per a l’any 2000.

He passat el pont a Vilanova i la Geltrú. Gairebé sense sortir de casa, tret de les anades al mercat o al super per abastir la nevera que, seguint els costums de la meva casa pairal, sempre ha d’estar plena de productes del dia i en poques quantitats, per així seguir la tradició d’anar a plaça a diari. Pensava que tindria tot el temps del món per endreçar papers, preparar les classes de la Facultat o fer projectes de futur… I no ha estat així, la dedicació prioritària m’ha ocupat totes les hores i tots els minuts. I no estic cansat, al contrari, estic satisfet i amb ganes de repetir les vegades que calgui aquest pont per la vida, ara que encara és possible i segurament per poc temps.

Fa temps que no cuina i algunes setmanes que ni ajuda a tallar la verdura, ni s’escalfa el dinar, ni neteja els fogons deu vegades perquè estiguin sempre brillants. Encara camina, però cada dia amb més dificultat, resistint-se a aplicar ajuts ortopèdics; primer el bastó –“voleu dir que soc tant vella com per anar amb bastó ?”-  o  el “taca taca” estrenat aquesta setmana, que “ pesa massa i és massa gros”. Fa mesos que no surt sola al carrer, i ja fa setmanes que no surt al carrer, més enllà de quan la portem en cotxe al metge, a la pelu (això no ho perdona, cada setmana) o a la “residència d’hivern” a casa la Montse i el Salvador.

És pesat cuidar 24 hores la teva mare?  És dur estar pendent tot el dia d’ ella, sense gairebé tenir una estona per llegir el diari o sortir a esbargir ? Les comparances amb el Martí –l’últim eslavó de la nissaga i l’alegria de tota la família- poden fer-se cada dia i serveixen per riure i treure dramatisme a l’aprendre a caminar amb el “taca taca” o a l’hora de posar els bolquers.  És pesat i dur? Potser sí, en alguns moments. Segurament pot ser-ho, i molt,  quan s’ha de fer durant mesos i anys.

Penso que soc un privilegiat que,  amb l’excusa de que “té molta feina”, “viu a Barcelona”  o  la vella teoria de que “és el noi”,  només em toca fer-ho de tant en tant. Massa de tant en tant. L’agraïment i la consideració per als qui m’ha alliberat de la càrrega, des de sempre i també ara, no es pot expressar en paraules. Per això no em queixo ni em queixaré mai, amb aquesta dosi d’ “assistència” o amb la dosi que convingui en el futur, si és necessari o si així ho decidim.

Els vells són un problema en aquesta societat nostra del benestar, el consum i les retallades. Vivim més anys, però no tenim resolt com gestionar els finals deteriorats, quan falla la consciència, la salut o simplement la carcassa vital, que és l’únic que li està caducant a la meva mare.  Hi ha finals més amargs i situacions familiars més dramàtiques. I aquí continua el meu, el nostre, privilegi.

I els privilegis no s’acaben en això. Sinó que el privilegi és també en cada instant d’aquesta oportunitat. Quantes vegades ens hem lamentat de no haver estat més estones amb les persones estimades quan ja no hi són? Doncs estar-hi és un privilegi, sobretot quan les estones s’acaben.

Aquest pont he descobert quan d’agradable és fer un massatge dolç a uns peus deteriorats, o  posar crema relaxant a una esquena que cada dia fa més mal, o dutxar un cos vell i tremolós però en el que encara identifiques l’origen de la teva pròpia vida, o acariciar una pell tant fina que sembla a punt d’esquinçar-se. O fer sobretaules de  frases curtes i suaus, inventant sensacions agradables, allargant els petits instants de plaer,  compartint sabors tallats a trossets perquè siguin més fàcil de mastegar (quina sort que encara té gana!),  exagerant l’optimisme i negant l’evidència.

Les millors estones d’aquests dies han estat les compartides. Per exemple, el dinar del seu Sant amb el “pinyol” de la família, els fills, els nets, el besnét i els afegits més directes. I  també quan, trencant el silenci, se sent la reina de la festa perquè li fem explicar la bronca del seu pare quan la va enganxar amb 12 anys a la primera manifestació: “i aixecàvem el puny i cridàvem UHP, UHP,… i món pare que tornava de l’hort em va dir: “Vente pa casa que ya te daré yo a ti un buen uachepé” o la missa falangista al Pla de la Font de Súria quan li van dir a una amiga seva “pareces un pato mareado” perquè no aixecava prou el braç per fer la salutació feixista quan cantaven el Cara al Sol… Crec que aquestes dues anècdotes, que ens ha repetit mil vegades, són els seus dos grans records de la Guerra Civil.

Se’m fa estrany descobrir que per primera vegada a la vida, puc manar a casa seva, puc decidir quan frego els plats, quan me’n vaig a dormir o si em faig el llit o no me’l faig;  puc decidir-ho tot, ella no té força per contradir-me  … i decideixo sempre tenir-ho tot com si ella em continués manant.  La meva mare sempre ha estat manona, valenta, pessimista i molt tossuda; però també ha sabut ser generosa, protectora, carinyosa i alegre,  i discreta, molt discreta. Potser per aquesta discreció, ara sucumbeix a la seva tossuderia i calla. Mentre va fonent-se com una espelma –gràcies Núria J. per la frase- una espelma que ens deixa i ens deixarà molta llum, fins i tot quan s’apagui.

(La meva mare havia llegit aquest bloc en els seus inicis, quan me’n vaig anar a fer l’Aventura Americana i amb l’ajut del Jofre fins i tot hi havia afegit comentaris. No crec que ara el llegeixi. Tant se val, no ho he escrit perquè ella em llegeixi. De fet, no he escrit això perquè ho llegís algú. Ho he fet, simplement, per expressar sentiments. És la meva teràpia particular.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!