Sense paraules. Així ens quedem davant un auditori de Burjassot a
rebentar. 4000 persones i una pressió al ventre. Abans del concert
repassem els detalls. Feia tant de temps que no sentia aquella sensació
de nervis a l'estomac! M'estan matant des de fa setmanes. Però ha
arribat l'hora de tornar. Diego Gómez ix a l'escenari.
Burjassot brama. Nosaltres tremolem. Entre el públic molts amics. Molts
dels qui han compartit hores i aventures amb nosaltres. Als laterals de
l'escenari també. Túbal, de Bakanal i Rapsodes,
ha preparat el vídeo del nou logo dissenyat per Tòfol Cruz.
Marc Gonzalo ens ha ajudat amb les ampliacions de les
portades que decoren l'escenari. L'equip de Simes, encapçalat de David Ferri,
funciona com un rellotge. Jaume Figueres intenta rectificar l'acústica difícil
d'aquest auditori renovat. Lucía de Andrés comença a disparar la càmera de fotos sense pietat. Carles confirma que els convidats són als
seus llocs. Està tot a punt. Només falta que sone el vell sampler de
Fuster. Com aquell 30 d'abril a València.
Saltem a l'escenari.
No sabem com reaccionar. Hi ha una gentada que coreja la dolçaina
d'Ara'. No sabem que dir. Ens deixem endur. M'oblide un paràgraf de la
lletra. Sempre em passa el mateix. L'he repassa una mil voltes! És
l'emoció. O que se jo. Les cançons corren una darrer de l'altra. 'Des de
la nit', 'Viure', 'Benvingut al paradís'. Fins que apareix Carles
Belda. Ahir va tocar amb els Orxata de Jaume. Toquem 'Caça de
Bruixes' i després, 'Esperant'. Feia tant de temps que no la tocàvem!
M'agrada. M'agrada molt aquesta cançó. Marga i Anna de Soul Atac
la borden. Manoli Alandes no ha pogut vindre com tants dels nostres
amics que avui treballen. Ens hem fet grans. Fa cosa pensar que han
passat dèsset anys des d'aquella assemblea de
xavals al pati de l'IES Benlliure. Molts dels nostres amics ja tenen
fills. Els dediquem una cançó. A ells i Escola Valenciana que treballa
pel seu, i el nostre, futur.
Continuem
i ara una cançó i ara un altra fins que apareixen els Batukem
Tukada de la Vall d'Albaida. L'escenari es mou. Setze
percussionistes repiquen els timbals enrabiats. Buf! Tot seguit pugen
els dolçainers a tocar 'No Tingues Por'. Entre ells Dani, Josep, Albero
d'Odi els joves Atzembla que, per poc,
han perdut el concurs de facebook per poder tocar aquesta nit. Han
guanyat Skalissai. Grans. Molts grans. Amb pancarta de
suport i tot! Els 121db també han estat fantàstics.
Tres xavals descarats que s'ho menjaran tot. Música d'avui per als temps
d'avui. Tots ells són als costat de l'escenari amb altres amics quan
paren per descansar. Només és uns segons. Bevem aigua. Riem. Estem
flipant. Però encara queda un repte. Farem unes cançons en acústic.
'Tornem
a casa'! No podia faltar. 'Torne a casa i per la finestra veig la terra
on em vaig criar'. Les guitarres nues ens semblen estranyes. Però amb
elles s'escolten encara més les 4000 goles. Després, el moment de la
nit. Pep Gimeno 'Botifarra' entra a l'escenari com el
fenòmen que ja és. Algú s'imaginava un cantaor tradicional valencià
aclamat com una ídol juvenil? L'acompanyen part de la seua rondalla, el
llaüt i l'arxillaüt. Ho hem estat assajant però en viu encara posa
encara més la pell de gallina. 'Camins' i aquell 'sempre em venies
darrere' que la veu de la costera ens va regalar. Tot seguit la
'Malaguenya de Barxeta' amb aquella lletra que vam escriure tots plegats
entre riures al mas de Cinctorres on vam gravar el disc: 'd'allà on
renaix de les cendres el meu País Valencià'.
Ara sí, un nus dels
grossos a la gola. Serà perquè els valencians ens sentim orfes
d'emocions com aquestes? Serà que no tenim ocasions per comprovar que
sí, que estem vius, que tenim capacitat encara, que el futur podria ser
nostre algun dia? Potser serà això. No ho sé. Ara no ho vull pensar. Ara
vull viure. I ho faig amb La Flama i Som i les cançons a les que tant
devem. I s'acaben. Una rere l'altra. I jo encara no m'ho crec que mire
entre públic i veig tanta gent desconeguda però coneguda alhora. Aquells
que sents com germans i que marxaran a sa casa de qualsevol part de
l'Horta, o La Ribera o el Camp del Túria o La Safor i jo, com ells,
també ho faig i arribe a casa i intente recordar i enxampar les emocions
abans de tancar els ulls, encara nerviós, conscient d'haver viscut una
altra nit d'aquelles que tant em calen.
[Podeu mirar totes les fotos del concert al bloc de la gira d'Obrint Pas]
Dimecres passat vaig estar a a les II Jornades
d'Actualitat Crítica que organitzà l'l'Associació d'Estudiants de
Comunicació. En concret, vaig parlar de la importància des mitjans alternatius al País Valencià, per raons òbvies, i de la meua experiència en porjectes com el programa de música en català 'El Celobert' que feia l'any 1992 a Ràdio Klara; la
col·laboració als programes 'El Nautilus' de Pau Caparrós i 'Lliure Directe' de Xavi Martínez de la mateixa ràdio; l'experiència com a coordinador de la secció
'Internacional' d'aquella aventura col·lectiva anomenada L'Avanç; el disseny del programa Watts de l'heroica InfoTv; i, per acabar,
de les col·laboracions puntuals d'ara a Vilaweb i L'Accent.
Avui, però, m'agradaria rememorar el programa de música en català 'El Celobert'
que feia l'any 1992 quan només tenia 15 anys (quina temeritat...) en aquesta ràdio lliure i llibertària que, dit sia de pas, és una de les poques que té llicència de tot l'estat. He de dir que sempre vaig ser ben rebut a la ràdio, tot i que era un adolescent independentista que volia fer un programa de rock en català quan això del rock en llengua pròpia era un anècdota a la València dels anys noranta on vivia.
El problema problema principal, però, era que m'ho havia de fer tot jo mateix. Imagineu-vos un xaval de catorze anys fent de redactor, entrevistador, productor i, el pitjor, tècnic de so. Ja us podeu suposar l'embolic que em muntava! Tot i així pel programa van passar gran part dels grups més importants d'aquells època com Sangtraït, Els Pets, Kartutx o Quatre mil Som Prou (recordeu allò del tinc un cotxe roig, una moto blava i un camió?). Recorde, també, que en motiu d'un dels primers Tirant de Rock vaig poder entrevistar el desaparegut Carles Sabater de Sau, i que, un cop acabada l'entrevista, em vaig adonar que no s'havia gravat i que l'havíem de repetir.
Em moria de vergonya. Però ho feia. I allí estava jo amb les meues melenes i el meu cos d'adolescent escanyat parlant als qui jo somiava acompanyar dalt dels escenaris. De fet, en aquella època no havíem ni creat encara Obrint Pas sinó que tocàvem en un grup anomenat Tant Se Val i que només comptava amb una gravació feta en directe en un concert memorable a la plaça dels Furs de València (sota les Torres de Serrans) quan el simple fet de poder realitzar-lo ja ens semblava a tots plegats una victòria espaterrant.
Un altre problema que tenia era l'econòmic. Jo era un crio i tenia que pagar unes quotes estrictes per fer una feinada que no me l'acabava. Però l'autogestió implicava compromís i m'havia d'estrènyer el cinturó per fer el que m'apassionava. Fins i tot vaig dissenyar unes octavetes que repartia al meu institut. Un altre maldecap eren les conseqüències polítiques. I és que en aquella època, com ara, formar part d'un mitjà alternatiu a València podia tenir conseqüències. I jo, encara inexpert en aquests temes, patia de veritat quan arribava el dotze d'octubre i els coordinadors de la ràdio m'advertien del perill de trobar-me els fatxes a la porta del pis.
Això sí, tot es compensava amb l'encant d'aquell pis brut i destartalat d'un bloc d'oficines de la València més kitsch, amb una finestra on es veia el centre històric, sense peixera, amb material retro de tot tipus i cartells de Bakunin a les parets. I, sobretot, amb la sensació d’estar protagonitzant en un espai de llibertat on ens sentíem realment creant contracultura, trencant les mordasses que ens imposaven i obrint espais en el meu cas, a la música en català a la ciutat de l'amor i l'odi.
L'endemà del viatge llampec a Elx i Almoradí, vaig tornar a la carretera en direcció sud. En concret vaig anar fins a Muro a parlar del llibre. L'acte fou a la biblioteca d'aquest actiu poble del Comtat i vaig tindre la sort d'estar acompanyat, a banda del regidor de cultura Àlex Llopis, per Marc Pérez, cantant de la formació El Corredor Polonès, una de les formacions més innovadores i originals del panorama valencià (que, per cert, preparen nou disc!). Amb ells dos vam parlar del llibre en una sala on també hi havia els companys d'Odi, un altre dels nostres grups germans. Acabàrem sopant tots junts abans d'enfilar de nou el llarg camí camí cap a casa, sol, de nit, travessant el país.
L'altre dia vaig estar visitant dos centres de secundària de les terres del sud. El primer fou a Elx (Baix Vinalopó), a l'IES Montserrat Roig, on a primera hora del matí em vaig trobar amb professors amics, com Minerva, i una aula plena d'adolescents que havien llegit Històries del Paradís i que em sotemeren a un interrogatori intens sobre les històries, els personatges i el rerefons que amaguen.
Un cop acabada la xarrada vaig fer mitja hora més en cotxe en direcció sud cap a Almoradí, un poble molt proper a Torrevella situat al cor del Baix Segura o Vega Baja del Segura, una comarca de parla castellana que limita amb el Baix Vinalopó i la Regió de Múrcia. Allí m'esperava Joan un professor de Tavernes de la Valldigna que m'havia convidat a xerrar sobre el llibre a l'IES Azud de Alfeitamí d'aquest poble. He de dir que era la primera visita a un centre d'aquestes comarca (encara que amb el grup havíem tocat a Torrevella amb molt bona acollida) i tenia les meues reserves sobre com aniria l'acte. Unes reserves, però, que de seguida es van esvaïr quan em vaig trobar amb un saló d'actes ple d'adolescents que es van mostrar ben interessats pel llibre i les experiències del grup que els vaig explicar. De fet, fins i tot hi havia un grup de xavals que tenien un grup de música i que es declaraven seguidors nostres i de La Gossa Sorda.
L'experiència fou ben enriquidora i em serví per trencar, un poc més, els prejudicis que tots tenim cap allò que desconeixem. Al final de l'acte, vaig entregar uns diplomes al estudiants que havien presentat narracions pel Premi Sambori. Dos hores més tard, i quatre-cents quilòmtres més a les esquenes, tornava a casa per a dinar.
Llig indignat els atacs que rep aquests dies el món del teatre valencià
arran del manifest
que féu públic la setmana passada el sindicat d'Actors i Actrius
Professionals Valencians. ‘Los
actores están mordiendo la mano que les da de comer’ ha dit la
prepotent senyora Isabel Bonig, coordinadora del PP valencià. Uns atacs
que han topat amb respostes com la de l’actor Xavo Giménez que, amb un
rotund ‘Qui
dóna de menjar a qui?’, s’ha atrevit a posar cadascú a lloc i en
públic, com ja tocava.
He de dir que aquesta mena d’atacs no ens sorprenen, als qui vivim
en ‘la tierra de la flores de la luz y de l'amor’, com alguns encara
canten. Més aviat estem acostumats als mètodes gàngsters d'uns polítics
que acumulen tan poca vergonya com bitllets a les butxaques (excepte el
bo del senyor Camps, és clar). El mal és que massa sovint caiem en la
resignació. Ja ho he escrit en algunes altres ocasions, però crec que és
convenient de recordar que el dret de protestar és l'últim dret que ens
queda, als valencians. Per això estic amb els actors i actrius que
enguany s'han decidit a plantar cara per la dignitat de la professió.
Una actitud, aquesta, que ja vam protagonitzar els músics
i cantants en valencià, però també el món del jazz o el de les societats musicals, un dels
patrimonis culturals més importants del país, que el dia 6 de març
vinent presentaran al Teatre Micalet de València un manifest
semblant per a denunciar la supressió d’ajudes de la Generalitat.
I és que ja ha arribat l’hora que els diferents àmbits de la cultura
valenciana unim esforços per cridar ben alt que n’estem farts, farts,
de les polítiques d’aparador, de l’amiguisme, del balafiament i del
descrèdit constant de la identitat pròpia. Però, sobretot, farts de les
amenaces dels gàngsters amb càrrec que ens imposen totes aquestes xacres
amb pressupostos públics i, damunt, tenen la barra de creure’s que els
devem la vida.
Sense paraules. Així ens quedem davant un auditori de Burjassot a
rebentar. 4000 persones i una pressió al ventre. Abans del concert
repassem els detalls. Feia tant de temps que no sentia aquella sensació
de nervis a l'estomac! M'estan matant des de fa setmanes. Però ha
arribat l'hora de tornar. Diego Gómez ix a l'escenari.
Burjassot brama. Nosaltres tremolem. Entre el públic molts amics. Molts
dels qui han compartit hores i aventures amb nosaltres. Als laterals de
l'escenari també. Túbal, de Bakanal i Rapsodes,
ha preparat el vídeo del nou logo dissenyat per Tòfol Cruz.
Marc Gonzalo ens ha ajudat amb les ampliacions de les
portades que decoren l'escenari. L'equip de Simes, encapçalat de David Ferri,
funciona com un rellotge. Jaume Figueres intenta rectificar l'acústica difícil
d'aquest auditori renovat. Lucía de Andrés comença a disparar la càmera de fotos sense pietat. Carles confirma que els convidats són als
seus llocs. Està tot a punt. Només falta que sone el vell sampler de
Fuster. Com aquell 30 d'abril a València. 
Dimecres passat vaig estar a a les 
Llig indignat els atacs que rep aquests dies el món del teatre valencià
arran del 
