Dijous s'estrena a València del documental
'Més enllà del mur' que vam gravar en la primera brigada de músics que
realitzàrem a Palestina. El documental, que ha realitzat Josep Pitarch
de
La
Taca Produccions per a la Xarxa d'Enllaç amb
Palestina i que es va publicar encartat amb la revista Enderrock del mes de maig, explica tot allò que vam
viure i sentir en la brigada musical que vam viure amb Cesk Freixas,
Víctor Nin, Nabil i Pau Alabajos.
Després de la presentació, hi haurà un col·loqui
amb Josep Pitarch (director del documental), Xavi Sarrià,
(Obrint
Pas), Pau Alabajos (cantautor) i David Segarra
(periodista) i un representant de la Xarxa d'Enllaç amb
Palestina.
Dijous 10 de juny a les 19h Auditori Joan Plaça.
Jardí Botànic (carrer Quart, 80). València.
Acabes d’arribar a casa. En teníem ganes. Moltes. Han estat hores i hores de patiment, d'espera, de no saber res de tu. Viatjaves en aquella flota carregada amb tones d'ajuda humanitària. Aquella flota que un dels exèrcits més poderosos del món va assaltar a sang i foc. No van donar massa explicacions. Éreu terroristes, van dir. I això els ha deixat en evidència. Saps? Quan els el conflictes traspassen els titulars de premsa i et toquen de prop, ratifiques la brutal injustícia que els sustenta.
Aquest cop no parlaven de les xifres fredes d'un conflicte enquistat en les nostres misèries. Aquest cop parlaven de tu. I t’hem vist a tots els noticiaris. Amb el teu rostre ferm. Amb la samarreta de 'País Valencià' que tu mateix vas dissenyar. A tu, el nostre amic i company de batalles compartides als carrers del Carme o Russafa o Benimaclet o qualsevol altre barri de la nostra València resistent. O a la redacció d'aquell diari humil però heroic anomenat L’Avanç. Tu has estat testimoni. Ulls, orelles i boca. I ens has explicat que els soldats d’elit arribaren de matinada. Que dispararen abans d’assaltar el vaixell. Que et xiulaven les bales a prop. Que malgrat estar visiblement acreditat com a periodista, t'insultaren, et colpejaren i t'amenaçaren. Que vas veure molts ferits. I morts.
Saps? Quan t’he escoltat a la ràdio se m’han posat els pèls de punta. Era com si tot aquell infern l’haguera viscut jo mateix. Però el drama no va acabar ací. Als supervivents vos tancaren en un camp de presoners. Gris. Fred. Ni ta mare ni ton pare ni els teus amics saberem res de tu fins un dia i mig després. Patírem molt, creu-me. Però al final, Cristina pogué parlar amb tu. 'Estic viu', digueres. 'Viu i content de saber de vosaltres'. I eren paraules d’emoció que es feien d’amagat, en veu baixa, amb un mòbil prestat.
Dos dies després t'alliberaren. Les pressions internacionals foren eficaces. Però no aturaren els maltractaments. Ni els interrogatoris. I la ràbia em trenca el pit quan ho pense. Com han estat capaços de perpetrar impunement aquesta matança en aigües internacionals? Com és possible, a sobre, que vos segresten acusant-vos d‘immigrants il·legals’? Com s’atreveixen a criminalitzar sense manies 600 persones com ara parlamentaris europeus, periodistes d’una quarantena de mitjans, un premi Nobel de la Pau i, fins i tot, una àvia de huitanta anys supervivent de l’Holocaust? Contestar a tots aquests interrogants m’aborrona. Però m’aborrona més encara la pregunta que tu mateix has llançat. Perquè, si són capaços de massacrar així a cooperants internacionals, què no faran amb els palestins que sobreviuen sota el bloqueig, l’ocupació i la humiliació diària de les seues botes?
Per tot això, hui et vull, et volem, donar les gràcies. Per la valentia però, sobretot, perquè el teu exemple ens anima a denunciar, amb més coratge encara, aquest nou món de murs i armes que brota en nom de la seguretat i la por.
Ara mateix, una flota de nou vaixells intenten arribar a les costes de Gaza amb tones d'ajuda humanitària com material escolar, sanitari i productes per a la reconstrucció d'habitatges. David Segarra, company d'innumerables aventures, valencià, periodista, dissenyador (entre d'altre ens ha dissenyat la portada del darrer disc 'Benvingut al Paradís' així com la del llibre 'Històries del Paradís') i responsable de la productora Guarataro Films, és a bord, amb dos catalans més, del Mavi Marmara. Amb la voluntat d'explicar tot el que està vivint, ha obert un compte al Twitter on el podem seguir minut a minut.
Aquests mesos m'han convidat a visitar diversos instituts de seundària del país. En concret he passat per l'IES Montserrat Roig d'Elx, al Baix Vinalopó; l'IES Assut d'Alfeitamí d'Almoradí, al Baix Segura; l'IES La Florida de Catarroja, a l'Horta Sud; l'IES Rascanya de València on em vaig trobar amb molts veïns del meu barri, Benimaclet; l'IES Càrcer, un dels indrets més desconeguts i bonics de la Ribera Alta; l'IES Sucro d'Albalat de la Ribera, on em vaig trobar amb companyes del doctorat; l'IES Catadau, al cor de la Vall dels Alcalans.
La veritat és en tots aquests centre he redescobert com els
nostres mestres de valencià i els seus estudiants s'esforcen en trencar
els prejudicis i els entrebancs imposats. Dimecres vaig poder refermar aquesta idea a Paterna, on em vaig trobar amb els estudiants de l'IES Henri Matisse. Vam fer dues sessions per parlar del llibre i del grup. Parlàrem de les històries, del procès creatiu, de com vam formar el grup a la seua edat. Al final de l'acte em regalaren un llibret amb les opinions de tots els alumnes de 1r de Batxillerat A i B sobre el llibre. Un regal que, quan te'l llegeixes, emociona. Ací vos deixe la coberta.
Demà dimarts participaré al Congrés Internacional País Basc-Països Catalans: camins de trobada, que organitza el lectorat de català, amb Agnès Toda al capdavant, de la Universitat del País Basc i Vitoria. El congrés s'aplega, d'avui a dimecres, a l'Aula Magna de la Facultat de Lletres
d'aquesta universitat, amb seu a Vitòria. Amb un comitè assessor,
format per Toni Strubell, Martxelo Otamendi, Itziar Idiazabal i Koldo
Zuazo, durant tres dies s'examinaran qüestions comunes o paral·leles
entre el País Basc i els Països Catalans des de punts de vista força
variats.
Demà dijous, participarem a l'acte Llengua, Música i país que organitza la Facultat de Filologia de la Uv (on vaig estudiar, i el Màster d'Assessorament Língüístic i cultura literària (que estudia ara). En concret, actuarem amb Botifarra i Pau Alabajos a l'auditori del Collegi Major Lluís Vives de l'avinguda Blasco Ibañez. Així vos deixe tota la informació d'aquest acte obert al públic:
"A
les 16'30 hores, s'iniciarà una taula redona
moderada pel professor Miquel Nicolàs que, sota el títol de Modernitat
i (re)generacions de la música d'autor, aplegarà els autors Carla
González, Hèctor Sanjuan, Antoni Rubio i Antoni Martínez. Tots quatre
tenen en comú que han traslladat les experiències de la música en català
al paper imprés, analitzant un fenomen que ha tornat a esclatar en els
darrers anys. Carla González és l'autora d'Una llengua musicada,
un volum que analitza el fet musical en la nostra llengua als Països
Catalans. Per la seua part, Rubio i Sanjuan són els autors de Del
Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, on s'analitza la
història recent del País Valencià a través de la trajectòria d'aquest
exitós grup. Per últim, Antoni Martínez està preparant un llibre sobre
el cantautor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra.
A
les 18'30 hores, una volta finalitzada la part més acadèmica de
la jornada, l'auditori Ramon Muntaner acollirà les actuacions
de Pau Alabajos, els components d'Obrint Pas Xavi Sarrià i Miquel
Gironès i el mateix Botifarra. Serà una excepcional
mostra d'eixa nova canço valenciana que ha dinamitzat la
llengua i la cultura al sud del nostre territori.
L'acte també
serà molt especial perquè quatre dels participants -Xavi Sarrià, Pau
Alabajos, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan- són o han sigut alumnes de les
aules de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la UV, on
van cursar Filologia Catalana i Periodisme, respectivament. En
definitiva, una gran ocasió per debatre al voltant del fenomen cultural
més important de la llengua catalana als darrers anys, on el País
Valencià té un paper protagonista."
xavisarria |
dimecres, 28 d'abril de 2010 | 17:22h
Dimarts dia 4 de maig farem la presentació a Barcelona del documental 'Més enllà del mur' que vam gravar en la primera brigada de músics que realitzàrem a Palestina. El documental que ha realitzat Josep Pitarch de La Taca Produccions per a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i que anirà encartat amb la revista Enderrock del mes de maig, explica tot allò que vam viure i sentir en un dels viatges que més m'ha marcat en la meua vida. Després de la presentació, els músics de la brigada farem un concert com el que vam fer a terres palestines. Ací teniu el programa:
Espai Jove La Fontana. Barcelona. 19:00 h. Presentació oficial del documental i de l'Enderrock del
mes de maig. Gratuït. 19:45 h. Passi del documental. Gratuït. 21:30
h. PAU ALABAJOS, CESK FREIXAS, NABIL i OBRINT PAS en
acústic. 3 euros.
Per si teniu curiositat, ací vos deixe un primer tast:
No m'ho haguera imaginat mai, però Històries del Paradís ha arribat a la 3a
edició. En total són uns 6.000 llibres repartits arreu del país. Històries que s'han fet grans i que m'han acompanyat al voltant d'un centenar de xerrades arreu del país. Per celebrar-ho, hem obert una pàgina al Facebook del llibre on podreu seguir
l'actualitat així com curiositats de les històries. Ja puc
dir que estem treballant en les primeres traduccions a altres llengües.
Creuem els dits!
Sí, ja sé que érem
molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels
noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra
realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del
Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens
encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Independència!’ pels
carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la
plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho
semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa
innocents.
Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito
Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a
secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I
sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya
convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així.
Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un
projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig
conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que
nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua
edat d’ara.
Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us
movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no
tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques
al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu,
Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes
dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava
als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un
país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I
per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir.
Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.
Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues
millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara.
Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han
subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara
ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé
si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un
clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien
assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar.
Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó,
cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.
Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a
Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per
aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de
la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir
que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la
presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el
jutjaran de nou pel cas Pànzer.
Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia.
Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a
canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu.
Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots
nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.
[L'Isma,
dels mítics Gramaxone i Malajunça Ska Band, em va demanar una
col·laboració de per a la revista de la Falla El Raconet de Cullera
(Ribera Baixa). Volia que els parlara sobre com decidirem incorporar la
dolçaina al
grup. Aquest n'és el resultat]
Sempre hem dit que nosaltres no som un grup de folc, sinó un grup de rock que utilitza un instrument tradicional que ens connecta amb la cultura popular del nostre entorn: la dolçaina. Vam començar a tocar-la atrets per les influències de grups que, a principi dels anys noranta, començaven a barrejar músiques populars i tradicionals d’arreu del món amb ritmes i melodies pròpies de la cultura actual. Eren grups com Mano Negra, que inventaren allò de la Patxanka, o d’altres com Negu Gorriak, que, per exemple, barrejaven els tradicionals versos dels bertsolaris bascos amb bases hip hop. A casa nostra, formacions com Al Tall havien apropat la renovació de la nostra tradició a tota classe d’orelles mentre a la resta del país el rock en la nostra llengua esclatava en forma de desenes i desenes de grups, alguns dels quals, com els Pixamandúrries, mesclaven als seus concerts el punk rock subversiu amb les gralles estridents.
Tot allò ens fascinava, ens atreia, però nosaltres érem uns adolescents que no sabíem ben bé com plasmar allò que volíem fer. Havíem començat a tocar amb la típica formació de guitarra, baix i bateria. Fèiem algun concert però, sobretot, buscàvem una identitat pròpia. Aleshores aparegué Miquel Gironès a l'institut de secundària on tots els del grup estudiàvem. Deia saber tocar la dolçaina i que potser quedaria bé en la nostra música guitarrera. Dit i fet. Vam fer un primer assaig, vam provar alguna melodia i de seguida la combinació ens va apassionar. Allò sonava, tenia força i aviat ens adonarem que aquell instrument aconseguia apropar la música d'arrel negra que ens agradava a una perspectiva més valenciana, més mediterrània, és a dir, més nostra. Vaja, que que aconseguira remoure’ns les emocions.
De tot això, però, no n’érem gaire conscients. No cal dir que no teníem massa idea de tocar i que aquells assajos caòtics fets amb quatre amplis desgavellats no ajudaven massa a perfilar el nostre estil. De fet, fou quan vam començar a tocar en directe quan ens adonàrem que aquella mescla de sonoritats tradicionals i actuals ens omplia realment d’energia. I sí, teníem poc menys de quinze anys i tocàvem fatal i de vegades la barreja podia arribar a ser molesta per a les orelles. Però vam continuar tocant, investigant, provant, equivocant-nos i corregint-nos fins avui.
El resultat han estat tots aquests anys de concerts i cançons on la dolçaina ha pres un protagonisme especial fins al punt de convertir-se en l'eix central amb el qual provem d’unificar tota la diversitat d'estils que ens agrada tocar. I no només nosaltres, sinó que també és l’eix de tot un estol de bandes germanes que ens han acompanyat en aquesta batalla per normalitzar la nostra música a partir de les pròpies arrels. Una batalla on hi lluiten, recordem-ho, tants i tants altres grups, associacions, entitats, col·lectius i colles que dia a dia s’esforcen per mantenir viva la nostra cultura allà on més cal: els nostres carrers.
Saragossa em sorprèn. Sempre em sorprèn. Hi he anat dues vegades però avui ho he fet per presentar Històries del Paradís. No, no hi ha traducció. M'han demanat que presente l'única versió que hi ha, de moment. El motiu, el sisè aniversari del programa de ràdio en aragonès Fendo Orella.
L'acte és fa a local que té A Enrestida, organització independentista aragonesa, al barri de La Madalena de la ciutat. Una quinzena de persones s'esperen. El Rubén, de Fendo Orella, em fa la presentació en aragonès, la llengua que fins fa quatre segles es parlava a tot Aragó i que avui es conserva gràcies a la protecció dels Pirineus i de la gent que, a la resta del país, l'ha recuperada per voluntat pròpia. Allí tots la parlen. Fa goig escoltar gent jove parlant una llengua tan propera a la nostra. Se'm fa estrany. Però encara més quan em demane que jo els parle del llibre en català. Diuen que la nostra llengua també és un patrimoni de la seua terra i que els agrada practicar-la.
Parle del llibre i ells em pregunten sobre les històries i la realitat polñitca de València. L'aragonès em sembla proper, una llengua germana d'un país germà. Acabem la xerrada i s'enduen un grapat de llibres en català (van comprar 10 llibres!). 'Charrem' sobre els problemes comuns, sobre la història comuna i sobre els reptes comuns sota l'estrelada' d'aquest país que penja d'una de les parets del local.
Sopem tots junts i acabem la nit a la festa de les quatre escoles que a Saragossa ensenyen aragonès. Mocadors i banderes quatribarrades. Als altavaues sonen Ixo Rai!, Mallacan i Prau. Música d'arrel i combat. Saragossa em torna a sorprendre. Aragó ja m'és una terra familiar.
Sense paraules. Així ens quedem davant un auditori de Burjassot a
rebentar. 4000 persones i una pressió al ventre. Abans del concert
repassem els detalls. Feia tant de temps que no sentia aquella sensació
de nervis a l'estomac! M'estan matant des de fa setmanes. Però ha
arribat l'hora de tornar. Diego Gómez ix a l'escenari.
Burjassot brama. Nosaltres tremolem. Entre el públic molts amics. Molts
dels qui han compartit hores i aventures amb nosaltres. Als laterals de
l'escenari també. Túbal, de Bakanal i Rapsodes,
ha preparat el vídeo del nou logo dissenyat per Tòfol Cruz.
Marc Gonzalo ens ha ajudat amb les ampliacions de les
portades que decoren l'escenari. L'equip de Simes, encapçalat de David Ferri,
funciona com un rellotge. Jaume Figueres intenta rectificar l'acústica difícil
d'aquest auditori renovat. Lucía de Andrés comença a disparar la càmera de fotos sense pietat. Carles confirma que els convidats són als
seus llocs. Està tot a punt. Només falta que sone el vell sampler de
Fuster. Com aquell 30 d'abril a València.
Saltem a l'escenari.
No sabem com reaccionar. Hi ha una gentada que coreja la dolçaina
d'Ara'. No sabem que dir. Ens deixem endur. M'oblide un paràgraf de la
lletra. Sempre em passa el mateix. L'he repassa una mil voltes! És
l'emoció. O que se jo. Les cançons corren una darrer de l'altra. 'Des de
la nit', 'Viure', 'Benvingut al paradís'. Fins que apareix Carles
Belda. Ahir va tocar amb els Orxata de Jaume. Toquem 'Caça de
Bruixes' i després, 'Esperant'. Feia tant de temps que no la tocàvem!
M'agrada. M'agrada molt aquesta cançó. Marga i Anna de Soul Atac
la borden. Manoli Alandes no ha pogut vindre com tants dels nostres
amics que avui treballen. Ens hem fet grans. Fa cosa pensar que han
passat dèsset anys des d'aquella assemblea de
xavals al pati de l'IES Benlliure. Molts dels nostres amics ja tenen
fills. Els dediquem una cançó. A ells i Escola Valenciana que treballa
pel seu, i el nostre, futur.
Continuem
i ara una cançó i ara un altra fins que apareixen els Batukem
Tukada de la Vall d'Albaida. L'escenari es mou. Setze
percussionistes repiquen els timbals enrabiats. Buf! Tot seguit pugen
els dolçainers a tocar 'No Tingues Por'. Entre ells Dani, Josep, Albero
d'Odi els joves Atzembla que, per poc,
han perdut el concurs de facebook per poder tocar aquesta nit. Han
guanyat Skalissai. Grans. Molts grans. Amb pancarta de
suport i tot! Els 121db també han estat fantàstics.
Tres xavals descarats que s'ho menjaran tot. Música d'avui per als temps
d'avui. Tots ells són als costat de l'escenari amb altres amics quan
paren per descansar. Només és uns segons. Bevem aigua. Riem. Estem
flipant. Però encara queda un repte. Farem unes cançons en acústic.
'Tornem
a casa'! No podia faltar. 'Torne a casa i per la finestra veig la terra
on em vaig criar'. Les guitarres nues ens semblen estranyes. Però amb
elles s'escolten encara més les 4000 goles. Després, el moment de la
nit. Pep Gimeno 'Botifarra' entra a l'escenari com el
fenòmen que ja és. Algú s'imaginava un cantaor tradicional valencià
aclamat com una ídol juvenil? L'acompanyen part de la seua rondalla, el
llaüt i l'arxillaüt. Ho hem estat assajant però en viu encara posa
encara més la pell de gallina. 'Camins' i aquell 'sempre em venies
darrere' que la veu de la costera ens va regalar. Tot seguit la
'Malaguenya de Barxeta' amb aquella lletra que vam escriure tots plegats
entre riures al mas de Cinctorres on vam gravar el disc: 'd'allà on
renaix de les cendres el meu País Valencià'.
Ara sí, un nus dels
grossos a la gola. Serà perquè els valencians ens sentim orfes
d'emocions com aquestes? Serà que no tenim ocasions per comprovar que
sí, que estem vius, que tenim capacitat encara, que el futur podria ser
nostre algun dia? Potser serà això. No ho sé. Ara no ho vull pensar. Ara
vull viure. I ho faig amb La Flama i Som i les cançons a les que tant
devem. I s'acaben. Una rere l'altra. I jo encara no m'ho crec que mire
entre públic i veig tanta gent desconeguda però coneguda alhora. Aquells
que sents com germans i que marxaran a sa casa de qualsevol part de
l'Horta, o La Ribera o el Camp del Túria o La Safor i jo, com ells,
també ho faig i arribe a casa i intente recordar i enxampar les emocions
abans de tancar els ulls, encara nerviós, conscient d'haver viscut una
altra nit d'aquelles que tant em calen.
[Podeu mirar totes les fotos del concert al bloc de la gira d'Obrint Pas]
Dimecres passat vaig estar a a les II Jornades
d'Actualitat Crítica que organitzà l'l'Associació d'Estudiants de
Comunicació. En concret, vaig parlar de la importància des mitjans alternatius al País Valencià, per raons òbvies, i de la meua experiència en porjectes com el programa de música en català 'El Celobert' que feia l'any 1992 a Ràdio Klara; la
col·laboració als programes 'El Nautilus' de Pau Caparrós i 'Lliure Directe' de Xavi Martínez de la mateixa ràdio; l'experiència com a coordinador de la secció
'Internacional' d'aquella aventura col·lectiva anomenada L'Avanç; el disseny del programa Watts de l'heroica InfoTv; i, per acabar,
de les col·laboracions puntuals d'ara a Vilaweb i L'Accent.
Avui, però, m'agradaria rememorar el programa de música en català 'El Celobert'
que feia l'any 1992 quan només tenia 15 anys (quina temeritat...) en aquesta ràdio lliure i llibertària que, dit sia de pas, és una de les poques que té llicència de tot l'estat. He de dir que sempre vaig ser ben rebut a la ràdio, tot i que era un adolescent independentista que volia fer un programa de rock en català quan això del rock en llengua pròpia era un anècdota a la València dels anys noranta on vivia.
El problema problema principal, però, era que m'ho havia de fer tot jo mateix. Imagineu-vos un xaval de catorze anys fent de redactor, entrevistador, productor i, el pitjor, tècnic de so. Ja us podeu suposar l'embolic que em muntava! Tot i així pel programa van passar gran part dels grups més importants d'aquells època com Sangtraït, Els Pets, Kartutx o Quatre mil Som Prou (recordeu allò del tinc un cotxe roig, una moto blava i un camió?). Recorde, també, que en motiu d'un dels primers Tirant de Rock vaig poder entrevistar el desaparegut Carles Sabater de Sau, i que, un cop acabada l'entrevista, em vaig adonar que no s'havia gravat i que l'havíem de repetir.
Em moria de vergonya. Però ho feia. I allí estava jo amb les meues melenes i el meu cos d'adolescent escanyat parlant als qui jo somiava acompanyar dalt dels escenaris. De fet, en aquella època no havíem ni creat encara Obrint Pas sinó que tocàvem en un grup anomenat Tant Se Val i que només comptava amb una gravació feta en directe en un concert memorable a la plaça dels Furs de València (sota les Torres de Serrans) quan el simple fet de poder realitzar-lo ja ens semblava a tots plegats una victòria espaterrant.
Un altre problema que tenia era l'econòmic. Jo era un crio i tenia que pagar unes quotes estrictes per fer una feinada que no me l'acabava. Però l'autogestió implicava compromís i m'havia d'estrènyer el cinturó per fer el que m'apassionava. Fins i tot vaig dissenyar unes octavetes que repartia al meu institut. Un altre maldecap eren les conseqüències polítiques. I és que en aquella època, com ara, formar part d'un mitjà alternatiu a València podia tenir conseqüències. I jo, encara inexpert en aquests temes, patia de veritat quan arribava el dotze d'octubre i els coordinadors de la ràdio m'advertien del perill de trobar-me els fatxes a la porta del pis.
Això sí, tot es compensava amb l'encant d'aquell pis brut i destartalat d'un bloc d'oficines de la València més kitsch, amb una finestra on es veia el centre històric, sense peixera, amb material retro de tot tipus i cartells de Bakunin a les parets. I, sobretot, amb la sensació d’estar protagonitzant en un espai de llibertat on ens sentíem realment creant contracultura, trencant les mordasses que ens imposaven i obrint espais en el meu cas, a la música en català a la ciutat de l'amor i l'odi.
L'endemà del viatge llampec a Elx i Almoradí, vaig tornar a la carretera en direcció sud. En concret vaig anar fins a Muro a parlar del llibre. L'acte fou a la biblioteca d'aquest actiu poble del Comtat i vaig tindre la sort d'estar acompanyat, a banda del regidor de cultura Àlex Llopis, per Marc Pérez, cantant de la formació El Corredor Polonès, una de les formacions més innovadores i originals del panorama valencià (que, per cert, preparen nou disc!). Amb ells dos vam parlar del llibre en una sala on també hi havia els companys d'Odi, un altre dels nostres grups germans. Acabàrem sopant tots junts abans d'enfilar de nou el llarg camí camí cap a casa, sol, de nit, travessant el país.
Acabes d’arribar a casa. En teníem ganes. Moltes. Han estat hores i hores de patiment, d'espera, de no saber res de tu. Viatjaves en aquella flota carregada amb tones d'ajuda humanitària. Aquella flota que un dels exèrcits més poderosos del món va assaltar a sang i foc. No van donar massa explicacions. Éreu terroristes, van dir. I això els ha deixat en evidència. Saps? Quan els el conflictes traspassen els titulars de premsa i et toquen de prop, ratifiques la brutal injustícia que els sustenta. 
Una multitud vam rebre a David a l'aeroport de Manises. Estelades, banderes palestines, càntics, tabalets i dolçaines. Benvingut a casa!
Ara mateix, una flota de nou vaixells intenten arribar a les costes de Gaza amb tones d'ajuda humanitària com material escolar, sanitari i productes per a la reconstrucció d'habitatges. David Segarra, company d'innumerables aventures, valencià, periodista, dissenyador (entre d'altre ens ha dissenyat la portada del darrer disc 'Benvingut al Paradís' així com la del llibre 'Històries del Paradís') i responsable de la productora Guarataro Films, és a bord, amb dos catalans més, del Mavi Marmara. Amb la voluntat d'explicar tot el que està vivint, ha obert un compte al Twitter on el podem seguir minut a minut. 
Aquests mesos m'han convidat a visitar diversos instituts de seundària del país. En concret he passat per l'IES Montserrat Roig d'Elx, al Baix Vinalopó; l'IES Assut d'Alfeitamí d'Almoradí, al Baix Segura; l'IES La Florida de Catarroja, a l'Horta Sud; l'IES Rascanya de València on em vaig trobar amb molts veïns del meu barri, Benimaclet; l'IES Càrcer, un dels indrets més desconeguts i bonics de la Ribera Alta; l'IES Sucro d'Albalat de la Ribera, on em vaig trobar amb companyes del doctorat; l'IES Catadau, al cor de la Vall dels Alcalans. 
Demà dimarts participaré al Congrés Internacional País Basc-Països Catalans: camins de trobada, que organitza el lectorat de català, amb Agnès Toda al capdavant, de la Universitat del País Basc i Vitoria. El congrés s'aplega, d'avui a dimecres, a l'Aula Magna de la 
Demà dijous, participarem a l'acte Llengua, Música i país que organitza la Facultat de Filologia de la Uv (on vaig estudiar, i el Màster d'Assessorament Língüístic i cultura literària (que estudia ara). En concret, actuarem amb Botifarra i Pau Alabajos a l'auditori del Collegi Major Lluís Vives de l'avinguda Blasco Ibañez. Així vos deixe tota la informació d'aquest acte obert al públic:
Dimarts dia 4 de maig farem la presentació a Barcelona del documental 'Més enllà del mur' que vam gravar en la primera brigada de músics que realitzàrem a Palestina. El documental que ha realitzat Josep Pitarch de 
[
Saragossa em sorprèn. Sempre em sorprèn. Hi he anat dues vegades però avui ho he fet per presentar 
Sense paraules. Així ens quedem davant un auditori de Burjassot a
rebentar. 4000 persones i una pressió al ventre. Abans del concert
repassem els detalls. Feia tant de temps que no sentia aquella sensació
de nervis a l'estomac! M'estan matant des de fa setmanes. Però ha
arribat l'hora de tornar. Diego Gómez ix a l'escenari.
Burjassot brama. Nosaltres tremolem. Entre el públic molts amics. Molts
dels qui han compartit hores i aventures amb nosaltres. Als laterals de
l'escenari també. Túbal, de Bakanal i Rapsodes,
ha preparat el vídeo del nou logo dissenyat per Tòfol Cruz.
Marc Gonzalo ens ha ajudat amb les ampliacions de les
portades que decoren l'escenari. L'equip de Simes, encapçalat de David Ferri,
funciona com un rellotge. Jaume Figueres intenta rectificar l'acústica difícil
d'aquest auditori renovat. Lucía de Andrés comença a disparar la càmera de fotos sense pietat. Carles confirma que els convidats són als
seus llocs. Està tot a punt. Només falta que sone el vell sampler de
Fuster. Com aquell 30 d'abril a València. 
Dimecres passat vaig estar a a les 
