Ho diré sense embuts: el problema del cas Aminatou Haidar no és que el
Marroc es negue a fer marxa enrere en la decisió d'expulsar per la
força una ciutadana sense cap més motiu que l’adscripció política que
professa. No. O que Espanya siga incapaç de fugir de les brases que li
representa la tenacitat d'aquesta dona valenta i incorruptible. No. Com
tampoc no ho és que la Unió Europea es desentenga d'una situació que
considera un simple conflicte bilateral entre dos estats. No.
El problema real és que el Marroc, Espanya i la Unió Europea són
els grans beneficiaris de l’statu quo actual de la regió gràcies als
acords preferencials en matèries com immigració, pesca, agricultura o
indústria que hi ha previst d'enfortir durant la presidència espanyola
de la UE que s’estrenarà el mes vinent. I que els seus dirigents
comparteixen la funesta idea que l’interès general de la pàtria, com ha
afirmat Zapatero, passa per damunt de qualsevol respecte als drets més
elementals d’uns territoris que continuen ocupats, esquarterats i
espoliats. Una visió vergonyosa, aquesta, que deriva de la mentalitat
despòtica que encara conserven el Marroc i Espanya i que es basa en la
negació sistemàtica de cap altra identitat nacional que no siga la
seua, amb una monarquia de sentinella, un exèrcit de garant i unes
lleis especials que limiten i coarten la llibertat dels pobles que
sotmet.
Ara potser em direu que les realitats d’aquests dos estats no són
les mateixes i que la nostra situació és radicalment diferent de la
dels qui es veuen abocats a sobreviure al desert per l’escandalosa
passivitat internacional. I tindreu raó. Però no em negareu que els qui
hem nascut amb el pes de la derrota històrica a l'esquena entenem
perfectament allò que defensa, i representa, la figura resistent
d’Aminatou Haidar: que el Marroc té un problema i que el continuarà
tenint fins que no s’adone que mai no destruirà per la força la
voluntat d'existir de tot un poble. Perquè el problema del Sàhara
Occidental, com el nostre, té una solució: el referèndum. És a dir,
l’autodeterminació. Per molt que, a alguns polítics d’ací i d’allà,
aquesta paraula els faça tremolar de por.
Van dir que no podríem eixir de casa, que ens hauríem de proveir de
mascaretes i vigilar de reüll amics i familiars. Van tancar escoles,
van retenir persones en hotels i van dreçar controls de seguretat per
mesurar la temperatura corporal als aeroports mentre transmetien
imatges apocalíptiques de ciutats superpoblades, i llunyanes, preses de
pànic i desconcert. Van afirmar que aquell virus era tan nou i perillós
que havien de declarar el grau màxim d’alerta sanitària mundial: la
pandèmia. I sí, ho hem de reconèixer, ens ho vam creure. I vam passar
por. Però ara que hem comprovat a casa nostra i en carn pròpia que tot
allò era un bluf sensacional, et demanes: com és possible que ens
espantaren d'aquesta manera?
I tractes de desentrellar aquest interrogant i inevitablement
reflexiones sobre com hem esdevingut éssers addictes a les crisis, a
les alarmes, a les onades de terror que rebem cíclicament en forma de
grips de pollastres o porcs o vaques. I rasques un mica la xarxa i de
seguida topes veus crítiques com la de Teresa Forcades que denuncia les
mitges veritats sobre la grip A com també els interessos econòmics i
riscos per a la salut que s'amaguen rere la intenció d'una campanya de
vacunació que voldrien a gran escala. I tot perquè l'OMS ha canviat els
criteris per declarar el grau superior d’alerta global, és a dir, la
pandèmia. I aquest punt et condueix a textos encara més punyents com el
de Koldo Campos Sagaseta que cita Santiago Alba Rico i penses carai!
potser aquest parell d’escriptors proscrits tenen raó quan assenyalen
que aquesta batalla forma part d'una guerra cultural en què les
paraules són usades com armes defensives d’una determinada i
interessada manera d’entendre la realitat.
Perquè no deixa d’intrigar que, parafrasejant Campos Sagaseta, ja
no parlem de pandèmia referint-nos al fet que mil milions de persones
visquen en perenne crisi alimentària; o que cada sis segons muira un
xiquet de fam al món; o que perden la vida tretze milions de persones
l'any per causa del deteriorament del medi; o que la meitat de la
humanitat no tinga accés a l'aigua potable; o que cent milions de
xiquets no puguen estudiar, sofrisquen maltractaments, esclavització
forçosa o qualsevol dels mals endèmics que afecten els infants. No. En
aquesta formidable bombolla on vivim, una pandèmia es manifesta quan,
mentre dines, la televisió anuncia que un parell de jugadors del Barça
no podran calçar-se les botes per disputar el lideratge de la lliga al
Real Madrid a causa de la inoportuna grip A. I aleshores soltes la
forqueta mentre exclames ostres! això sí que és preocupant!
S'alçà el teló i el Gran Teatre emmudí quan el primer guitarró tocà una
melodia de notes tallades pel repic de les mans expertes i a poc a poc
s'hi incorporà algun llaüt de sonoritats llunyanes i properes que
parlen de la mar que ens agermana. I aleshores aparegué aquella veu
que s'amaga sota un escut d’humilitat. I el teatre fou un clam seguit
d’un silenci estricte quan entonà una melodia, dolça però aspra,
d'aquelles que parlen de la terra i dels qui la viuen i la treballen i
l’estimen.
I tots quedàrem amb el cor encongit quan entraren més guitarrons i
llaüts i arxillaüts que embolcallaven notes que han germinat entre
bancals i tarongers i que es deixaven fascinar pel tam-tam exòtic i
llunyà de darbukes i kanjires que seguien el compàs càlid dels panderos
de casa. I la veu brodava cançons l'una rere l’altra. I eren cançons
amb noms de persones i pobles i oficis. I ara us cantaré l’U d’Aielo i
la Jota Vella de Moixent i el Romanç de Senyera i ara vull parlar-vos
del tio Batiste Punxes de la Llosa de Ranes o de la tia Leonor del
Genovès o de la tia Maria de la Torre d'en Llorís.
I tots vérem com una llàgrima d'emoció li acaronava les galtes quan
a les pantalles aparegueren fotografies d'aquestes persones, majors,
sàvies, que tresoregen patrimoni en cuirasses de pell cansada, però
plena de tendresa. I humor. Com el de la tia Elvira Navarro de Nàquera
que de sobte pujà en aquell escenari senyorial sense manies ni
vergonyes, perquè aquell dia era seu, perquè de fet sempre hauria de
ser seu, del poble, de les persones humils i senzilles que omplien les
graderies i es desfeien les mans amb la il·lusió d'escoltar cançons
d’ahir vestides amb robes de demà.
I ara una havanera i ara una cançó de bressol i fins i tot una
vetla sentida. Però la tristesa era fugaç perquè allí imperava
l’alegria i era una alegria espontània que es disfressava amb l’humor
negre i fresc que naix en les entranyes de la irreverència popular.
Però també en la música de banda, els picapedrers de la festa, els qui
entonen melodies que ens bateguen a les venes en les festes dels
nostres carrers. Sense oblidar els dansaors de vestit tradicional que
ballaren danses que imitaven festeigs d'enamorats que seduïren una
legió d’amics convidats a desplegar les seues arts de qualitat sobrada
sota el mateix decorat.
I tots ens sentíem com xiquets i rèiem amb els acudits i les
explicacions improvisades que demanaven els qui cridaven des de la
platea ‘conta això i això altre!’ Perquè l'ambient era com si fórem a
peu de carrer, al ras, sota els estels de qualsevol dels pobles de la
Costera o la Vall d'Albaida o la Ribera de Xúquer. Però no. Érem a
Xàtiva, la ciutat socarrada, la ciutat símbol, i per això en el recital
palpitava un rerefons viu i emotiu que esclatà quan es desplegaren dues
enormes banderoles amb el rei maleït de cap per avall com ha de ser.
Com sempre serà! I la Malaguenya de Barxeta ressonà amb la força pròpia
dels versos que renaixen de les cendres i la gola fou una bala
disparada a cop d’aplaudiments davant els versos d’Estellés i l’escut
de quatre barres que senyorejaven l'escena.
I de nou l’auditori fou un clam que es volia contenir, però que
s’acabà desbordant. Perquè aleshores ens adonàrem que allò que ens
regalava aquella veu, allò que ens oferia, no era solament el seu
tresor sinó el de tots nosaltres. O, com advertí l’amic presentador, el
de Nosaltres amb majúscula. I supose que per això, quan l’espectacle
s'acabà, ens abraçàrem uns i altres i ens acomiadàrem amb un somriure
penjat als llavis i ens n'anàrem a casa i ens adormírem amb aquella
sensació de felicitat pròpia de qui se sent protegit i estimat encara.
Almenys dins una veu. Almenys una nit.
Sí, ja ho sabíem. Tenim uns pallassos
col·locats per aprenents de Corleone que s'enllustren l'orgull com si
foren aristòcrates de segles feudals. El que ara hem descobert, però,
és que no són intocables. Ricardito ha caigut. I ho ha fet de manera
del tot atípica. De primer per sms, com si els qui l'enviaren tingueren
l'esperança que el text limitat limitaria també les responsabilitats.
Però no. Després van arribar les ordres creuades i les acusacions
públiques i els plors. I Francisquito ja balla sobre la mateixa corda.
Encara que la televisió pública s'obstine a ignorar-ho,
com si volguera perpetuar-se en el terrorisme mediàtic que instaurà el
totpoderós Pedro García, l'amiguet del president. Però això també ha
canviat. Perquè Pedro, Peter per als amics, fa mesos que va
fugir cames ajudeu-me en veient com la merda surava al seu voltant.
Aquests dies hem sabut que a banda regals hi havia més raons. El seu
nom va aparèixer
en una carpeta titulada 'Temas València' que fou confiscada en un dels
pisos de seguretat de Francisco Correa. Literalment hi deia: 'Pedro
quiere ser director de Canal Nou.' I ell ho fou. Vaja si ho fou.
I és que RTVV és un espill de la
tragicomèdia en què vivim. Tots tenim algun conegut, amic o familiar
que hi treballa o que hi ha treballat (o bé no l'hi tenim però hem
llegit les denúncies públiques que periòdicament remeten a la premsa). Tots, per tant, som conscients de com funciona. Perquè és molt estrany parlar amb algú de dins
i que no t'explique com el coarten, o com les informacions arriben
redactades des de dalt, o com et relleven i et marginen, si no passes
per la pedra, o com te la jugues si convides algú que no pensa com
ells, o com el tràfic d'influències i la mediocritat s'han instal·lat a
les entranyes d'aquesta ràdio i televisió que aspirava a ser tot allò
que no ha estat. I sí, ens ho expliquen i nosaltres ens queixem i
maleïm la nostra sort. Però ja està. Acabem la conversa i ens n'anem a
casa conscients que només ens queda renegar i maleir. Perquè la
resignació ens venç. I aquest és el nostre mal.
Balzac va dir que la resignació era un suïcidi quotidià. Doncs a
casa nostra és un suïcidi col·lectiu. Perquè ens hem resignat a
riure'ns de tot, i de fet voldríem desentendre'ns de tot, i ens
refugiem en la normalitat clandestina de la nostra llar mentre ells
continuen humiliant-nos i colpejant-nos en públic. Fins que les hòsties
es converteixen en pallissa. I no dic pallissa en sentit figurat, no.
Al País Valencià, quan parlem d'hòsties, parlem d'hòsties de veritat.
El darrer Nou d'Octubre, en plena crisi del Consell, va haver-hi
insults, amenaces i agressions, en la processó del matí i en la
manifestació de la vesprada, de concentracions ultres protegides per
les forces policíaques. Però no solament això. La vespra de la diada
deu encaputxats van esperar tranquil·lament un jove que tornava a casa
amb la seua parella. El jove, administrador del portal valencianisme.com, fou apallissat
mentre era escridassat amb frases com 'Eres una puta catalana' i
'Valencia es y será nuestra' acompanyat del clàssic 'Arriba España'. I
la història es repeteix. Perquè aquestes agressions que en uns altres
llocs serien motiu de condemna unànime, ací cauen en el pou fons i brut
de l'oblit.
Però, de sobte, una esperança. I descobrim que algú reacciona i
decideix de rescatar aquesta notícia i algunes més a la xarxa i d'allí
passen al boca a boca que circula per casals, concerts i mitjans
alternatius i que s'amplifica en assemblees, plataformes i manifestacions
que reviscolen pertot arreu. I de sobte ens adonem que no estem sols i
que aquesta teranyina de resistència s'enforteix gràcies als qui
s'esforcen dia a dia per trencar el silenci des de la voluntat sincera
del propi esforç. Però aleshores el pessimisme ens torna a matar les
il·lusions quan, després del rebombori generat, el delegat del govern
socialista afirma
que aquesta violència forma part de la 'normalitat democràtica' en què
ens han immergit. I potser hi haurà alguna detenció, però després
arribarà un jutge que resoldrà el cas amb alguna esbroncada del tipus
'esta vez os habéis pasado chavales' i els fets passaran a engrossir
l'estadística dels centenars d'atacs anuals amb ganivets o punys americans o bombes casolanes que sofrim els valencians.
I és que aquesta és la cara i la creu del país que ens queda.
Corrupció, despotisme, manipulacions i agressions. Però també voluntat,
treball, esforç, tenacitat. Perquè, sí, jo encara crec en allò que
Gramsci va dir del pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la
voluntat. Perquè encara que de vegades pensem que el nostre treball és
massa dèbil, massa pobre o massa ineficaç, ens cal seguir batallant per
mantenir i multiplicar l'oxigen que hem pres durant tots aquests anys.
Perquè ens ho creiem i en tenim ganes, però, sobretot, perquè no ens
toca més remei. O ens resignem o continuem. Aquesta és la cruïlla on
ens trobem. I aquest el futur en què ens debatem.
Quan s'obre el teló els focus giren i anuncien el començament de
l'espectacle davant la cleca de les primeres files a qui han regalat
ulleres de 3D perquè flipen amb el xou que acaba de començar amb la
música de la banda que sempre precedeix el pallasso de les ratlles
blaves que ara salta a l'arena amb el somriure de jòquer que porta
pintat al rostre pàl·lid i malaltís que estira i arronsa quan xiscla i
riu i fa tombarelles com només ell sap fer i OOOOH! I la cleca de les
ulleres de 3D aplaudeix les cabrioles del pallasso VISCA! VISCA! i
després trau un barret de copa i TAXIN! apareix un conill rosa OOOOH!
i aprofita l'enlluernament de l'audiència per anunciar que crearà més
conills com aquest perquè ell combat la incertesa amb la màgia dels
somriures i de sobte TAXIN! el conill rosa es multiplica en una banda
de conills rosa desconcertats que salten i corren i es confonen entre
el públic que queda novament bocabadat OOOOH! i el pallasso de ratlles
blaves somriu com perdonant vides i desapareix rere els altres
pallassos de ratlles blaves que xalen cofois amb l'espectacle fins que
apareix no sé sap ben d'on un altre pallasso vestit de ratlles roges
que mig tremolant s'atreveix a alçar la mà perquè sembla que ell també
guarda un bon truc sota la màniga però el silenci aterridor que imposa
la seua entrada a l'arena l'incomoda extraordinàriament com si de sobte
entenguera que aquell circ és patrimoni dels pallassos de ratlles
blaves i que ja s'hi assembla massa per a destacar-se'n i mentre li
augmenten els complexos i els nervis i els temors se li comença a
unflar la vena del coll com si amagara un exèrcit de mamuts que creixen
i creixen fins que PATAPAM! es rebenta i tot és congela amb un altre
OOOOH! però el silenci només dura un instant perquè de sobte ixen a
l'arena els amos del circ vestits amb fracs i togues i uniformes i
ràpidament agranen allò que resta del desgraciat difunt i torna la
música festiva de la banda i els pallassos salten i xisclen i fan més
tombarelles entre l'eufòria col·lectiva de la cleca de les ulleres de
3D que s'alça de les cadires embogida mentre esclaten bombes de confeti
i cauen serpentines de colors entorn del pallasso de ratlles blaves que
ara obre els braços sota el focus que il·lumina un somriure de
felicitat immensa perquè ha aconseguit d'espantar fantasmes i donar el
cop d'autoritat que el referma com el major pallasso del món dels
pallassos VISCA! i la vetllada arriba al clímax i tots bramem i es
rebolquen extasiats menys nosaltres és clar que continuem impàvids
amuntegats i lligats com ens tenen de peus i mans a les graderies
enreixades que reserven per als qui han condemnat a contemplar el
decadent i torturador espectacle que mai sembla acabar.
Ho diré sense embuts: el problema del cas Aminatou Haidar no és que el
Marroc es negue a fer marxa enrere en la decisió d'expulsar per la
força una ciutadana sense cap més motiu que l’adscripció política que
professa. No. O que Espanya siga incapaç de fugir de les brases que li
representa la tenacitat d'aquesta dona valenta i incorruptible. No. Com
tampoc no ho és que la Unió Europea es desentenga d'una situació que
considera un simple conflicte bilateral entre dos estats. No.
Van dir que no podríem eixir de casa, que ens hauríem de proveir de
mascaretes i vigilar de reüll amics i familiars. Van tancar escoles,
van retenir persones en hotels i van dreçar controls de seguretat per
mesurar la temperatura corporal als aeroports mentre transmetien
imatges apocalíptiques de ciutats superpoblades, i llunyanes, preses de
pànic i desconcert. Van afirmar que aquell virus era tan nou i perillós
que havien de declarar el grau màxim d’alerta sanitària mundial: la
pandèmia. I sí, ho hem de reconèixer, ens ho vam creure. I vam passar
por. Però ara que hem comprovat a casa nostra i en carn pròpia que tot
allò era un bluf sensacional, et demanes: com és possible que ens
espantaren d'aquesta manera?
S'alçà el teló i el Gran Teatre emmudí quan el primer guitarró tocà una
melodia de notes tallades pel repic de les mans expertes i a poc a poc
s'hi incorporà algun llaüt de sonoritats llunyanes i properes que
parlen de la mar que ens agermana. I aleshores aparegué aquella 
Quan s'obre el teló els focus giren i anuncien el començament de
l'espectacle davant la cleca de les primeres files a qui han regalat
ulleres de 3D perquè flipen amb el xou que acaba de començar amb la
música de la banda que sempre precedeix el pallasso de les ratlles
blaves que ara salta a l'arena amb el somriure de jòquer que porta
pintat al rostre pàl·lid i malaltís que estira i arronsa quan xiscla i
riu i fa tombarelles com només ell sap fer i OOOOH! I la cleca de les
ulleres de 3D aplaudeix les cabrioles del pallasso VISCA! VISCA! i
després trau un barret de copa i TAXIN! apareix un conill rosa OOOOH!
i aprofita l'enlluernament de l'audiència per anunciar que crearà més
conills com aquest perquè ell combat la incertesa amb la màgia dels
somriures i de sobte TAXIN! el conill rosa es multiplica en una banda
de conills rosa desconcertats que salten i corren i es confonen entre
el públic que queda novament bocabadat OOOOH! i el pallasso de ratlles
blaves somriu com perdonant vides i desapareix rere els altres
pallassos de ratlles blaves que xalen cofois amb l'espectacle fins que
apareix no sé sap ben d'on un altre pallasso vestit de ratlles roges
que mig tremolant s'atreveix a alçar la mà perquè sembla que ell també
guarda un bon truc sota la màniga però el silenci aterridor que imposa
la seua entrada a l'arena l'incomoda extraordinàriament com si de sobte
entenguera que aquell circ és patrimoni dels pallassos de ratlles
blaves i que ja s'hi assembla massa per a destacar-se'n i mentre li
augmenten els complexos i els nervis i els temors se li comença a
unflar la vena del coll com si amagara un exèrcit de mamuts que creixen
i creixen fins que PATAPAM! es rebenta i tot és congela amb un altre
OOOOH! però el silenci només dura un instant perquè de sobte ixen a
l'arena els amos del circ vestits amb fracs i togues i uniformes i
ràpidament agranen allò que resta del desgraciat difunt i torna la
música festiva de la banda i els pallassos salten i xisclen i fan més
tombarelles entre l'eufòria col·lectiva de la cleca de les ulleres de
3D que s'alça de les cadires embogida mentre esclaten bombes de confeti
i cauen serpentines de colors entorn del pallasso de ratlles blaves que
ara obre els braços sota el focus que il·lumina un somriure de
felicitat immensa perquè ha aconseguit d'espantar fantasmes i donar el
cop d'autoritat que el referma com el major pallasso del món dels
pallassos VISCA! i la vetllada arriba al clímax i tots bramem i es
rebolquen extasiats menys nosaltres és clar que continuem impàvids
amuntegats i lligats com ens tenen de peus i mans a les graderies
enreixades que reserven per als qui han condemnat a contemplar el
decadent i torturador espectacle que mai sembla acabar.
