Sí, ja sé que érem
molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels
noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra
realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del
Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens
encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Independència!’ pels
carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la
plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho
semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa
innocents.
Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito
Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a
secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I
sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya
convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així.
Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un
projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig
conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que
nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua
edat d’ara.
Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us
movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no
tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques
al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu,
Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes
dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava
als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un
país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I
per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir.
Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.
Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues
millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara.
Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han
subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara
ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé
si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un
clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien
assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar.
Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó,
cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.
Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a
Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per
aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de
la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir
que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la
presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el
jutjaran de nou pel cas Pànzer.
Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia.
Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a
canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu.
Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots
nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.
Llig indignat els atacs que rep aquests dies el món del teatre valencià
arran del manifest
que féu públic la setmana passada el sindicat d'Actors i Actrius
Professionals Valencians. ‘Los
actores están mordiendo la mano que les da de comer’ ha dit la
prepotent senyora Isabel Bonig, coordinadora del PP valencià. Uns atacs
que han topat amb respostes com la de l’actor Xavo Giménez que, amb un
rotund ‘Qui
dóna de menjar a qui?’, s’ha atrevit a posar cadascú a lloc i en
públic, com ja tocava.
He de dir que aquesta mena d’atacs no ens sorprenen, als qui vivim
en ‘la tierra de la flores de la luz y de l'amor’, com alguns encara
canten. Més aviat estem acostumats als mètodes gàngsters d'uns polítics
que acumulen tan poca vergonya com bitllets a les butxaques (excepte el
bo del senyor Camps, és clar). El mal és que massa sovint caiem en la
resignació. Ja ho he escrit en algunes altres ocasions, però crec que és
convenient de recordar que el dret de protestar és l'últim dret que ens
queda, als valencians. Per això estic amb els actors i actrius que
enguany s'han decidit a plantar cara per la dignitat de la professió.
Una actitud, aquesta, que ja vam protagonitzar els músics
i cantants en valencià, però també el món del jazz o el de les societats musicals, un dels
patrimonis culturals més importants del país, que el dia 6 de març
vinent presentaran al Teatre Micalet de València un manifest
semblant per a denunciar la supressió d’ajudes de la Generalitat.
I és que ja ha arribat l’hora que els diferents àmbits de la cultura
valenciana unim esforços per cridar ben alt que n’estem farts, farts,
de les polítiques d’aparador, de l’amiguisme, del balafiament i del
descrèdit constant de la identitat pròpia. Però, sobretot, farts de les
amenaces dels gàngsters amb càrrec que ens imposen totes aquestes xacres
amb pressupostos públics i, damunt, tenen la barra de creure’s que els
devem la vida.
Hi ha un barri a València que és un antic municipi que fins el 1897 fou
independent sota el nom de Poble Nou de la Mar. Hi ha un barri a
València que és un entramat de carrers que s'arrengleren amables com
escortant les ones d’aquesta mar. Hi ha un barri a València que és un
conjunt de cases eclèctiques filles del modernisme popular. Hi ha un
barri a València que és un col·lectiu de persones humils i senzilles
d'arrel pescadora que conserven encara l’amor a la llengua dels
avantpassats. Hi ha un barri a València que és una barreja d'ètnies i
races, olors i sabors, crits i silencis que conviuen en pau. Hi ha un
barri a València que és un teixit de locals plens d'història on es
preparen arrossos amb aroma de sal. Hi ha un barri a València que és un
teatre amb nom d'estrella on dansen marionetes que fascinen menuts i
grans. Hi ha un barri a València que és una casa okupada on idees i
músiques han trobat refugi als marges del magma urbà. Hi ha un barri a
València que és cadascun dels mil set-cents habitatges amb històries
humanes que l'ajuntament pretén enderrocar. Hi ha un barri a València
que és la remor de les mobilitzacions multitudinàries que han omplert
carrers, avingudes, ports i mercats. Hi ha un barri a València que és
la generositat de les jornades de portes obertes en què veïns i veïnes
ensenyen on viuen com a mostra d'agraïment i d'hospitalitat. Hi ha un
barri a València que és la il·lusió de la gent que se l'estima i des de
fa dotze anys treballa dia a dia per aturar la barbàrie que vol partir
en dos la seua identitat. Hi ha un barri a València que és el cor
resistent de la meua ciutat. Hi ha un barri a València que diumenge tornarà a bategar. Hi ha un barri a València que encara és poble i es diu Cabanyal.
Podria dir moltes coses d’en Cesk Freixas.
Podria dir que és un cantant de vint-i-pocs anys, però que ja es
carrega una motxilla plena de concerts i d'experiències recollides
pertot arreu del nostre país allargat. Podria dir que aquesta tasca de
sembrador pacient li ha portat els fruits que avui exhibeix amb la
humilitat de qui se'ls ha treballat. Podria dir que no el sustenta cap
gran multinacional ni és producte de cap operació de màrqueting i que
s'ho fa tot solet amb vocació d’artesà. Podria dir que segueix la
màxima punk del ‘do it yourself’ que practiquen els guerrillers
mediàtics que no renuncien a guanyar. Podria dir que és un fenomen a
internet, que el seu bloc és un constant martelleig, que al Facebook ha arribat a la xifra màxima de seguidors, i que ha aconseguit de ser el MySpace més escoltat de tot l'estat. Podria dir que, en aquesta línia, ha decidit de publicar tot el nou disc
a la xarxa abans de ser editat. Podria dir que en tres dies fórem quinze
mil les persones que el vam escoltar. Podria dir que el nou treball, presentat a l'Auditori de Barcelona,
demostra que aquest jove és molt jove, però que aprèn a emocionar-nos a
passos de gegant. Podria dir que no fa cançons d'amor, però mentiria
perquè sí que en fa, i és un amor a les persones i als pobles i a les
petites coses que es canten amb el cor a la mà. Podria dir que es
desviu per reivindicar el seu ofici de treballador cultural mentre
milita en les causes que alguns creuen perdudes, però que, a uns
altres, ens carreguen les bateries de la dignitat. Podria dir que ha
estat perseguit
pels inquisidors de partits que es fan dir populars i ciutadans, però
que aquesta criminalització només ha aconseguit d'evidenciar que allò
que pensem és tan sincer que mai no ens ho podrem callar. Podria dir
que no està sol, sinó que forma part d’un nou estol de cantautors
de curta edat que demostren que la guitarra nua també és l’arma dels
joves d’avui que empaiten el demà. Podria dir moltes coses d’en Cesk
Freixas. Però avui només volia dir-vos que, per damunt de tot, aquesta
nova fera ferotge m’esgarrapa el cor quan esmola les cordes i comença a
cantar.
La 15a Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions
Unides ha resultat tan farragosa com el nom que porta. Ací teniu cinc
conclusions personals que intenten d'explicar-la:
1. L'acord amb què es va cloure la cimera significa un nou fracàs.
Entre més raons perquè va arribar després d'una reunió limitada a un
grup exclusiu de persones i en forma de tres folis plens de paraules
amb compromisos voluntaris i, per tant, poc creïbles, ben allunyats del
tractat vinculant que es necessitava. Tot i així, n'hi ha que encara
afirmen que l’acord és un primer pas. Però, no eren ja un primer pas
les cimeres de Rio del 1992 i de Kyoto del 1997? A la pràctica, doncs,
aquesta cimera certifica una nova estocada als milions d'ànimes que
viuen exposades a les inundacions, les sequeres, les gelades, l’erosió,
i l'augment de la temperatura planetària.
2. El món actual ja és multipolar. Els deliris imperials del Nou
Segle Americà ideat per Bush, Cheney i companyia s’han acabat
d’esquerdar. La nova diplomàcia nord-americana ha deixat en un segon
pla la Unió Europea i ha negociat directament amb les potències
emergents, i també contaminants, capitanejades per la Xina, mentre
esquivava les exigències dels països empobrits. Però alguns d’aquests
països no s’han mostrat disposats a passar per l’adreçador: ‘No
resoldrem els problemes del canvi climàtic, si abans no resolem els
problemes del sistema que els ha causat’, ha dit el president bolivià,
i bolivarià, Evo Morales.
3.Els moviments socials de resistència global s’han enfortit amb
els anys. A Copenhaguen s’ha comprovat que, a diferència d'allò que
pronosticaven alguns, la màxima 'We are everywhere' continua viva en
els rostres joves, anònims i militants que sempre apareixen quan el
discurs oficial ressona dins la cuirassa buida de la hipocresia. Al
costat d'ells, s’hi han alineat els milers de representants acreditats
de les ONG, plataformes ecologistes i delegacions de pobles indígenes
que han estat expulsats de la cimera sense cap més explicació que un
absurd 'aforament complet'.
4. ‘Els danesos tenen dues obsessions: el disseny i l'ordre.’ Com
ha assenyalat irònicament Naomi Klein, aquesta ha estat la política del
govern amfitrió. Quant al disseny, els publicistes contractats per a
l'ocasió van vestir amb lletres llampants les expectatives del seu
govern: Hopenhaguen,
un concepte que ara, vistos els resultats de la cimera, fa pujar els
colors a les galtes. Respecte a l'ordre, n'hi ha prou d'assenyalar que
l’operació desplegada per la policia danesa ha estat la més potent i
costosa de la història del país. S’hi ha registrat la xifra rècord de
1.200 manifestants detinguts, que foren immobilitzats a la intempèrie
durant hores, abans de ser traslladats a naus industrials reconvertides
en rigorosos magatzems humans.
5. El Premi Nobel de la Pau d’Obama cada cop fa més pudor. De
primer foren les excuses per a enviar més tropes a l’Afganistan i ara
tot allò que ha envoltat aquesta cimera. Als carrers de Copenhaguen,
entre els manifestants, hi havia l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu,
també Premi Nobel de la Pau, encarregat d'esbroncar el president
nord-americà i la resta de dirigents mundials amb aquestes paraules:
‘Només tenim un món! I si els poderosos es pensen que s'escaparan del
desastre protegint-se amb porres, s'equivoquen! O nadem ara o ens
enfonsarem junts!’ Més raó, costa de tenir-ne.
Ho diré sense embuts: el problema del cas Aminatou Haidar no és que el
Marroc es negue a fer marxa enrere en la decisió d'expulsar per la
força una ciutadana sense cap més motiu que l’adscripció política que
professa. No. O que Espanya siga incapaç de fugir de les brases que li
representa la tenacitat d'aquesta dona valenta i incorruptible. No. Com
tampoc no ho és que la Unió Europea es desentenga d'una situació que
considera un simple conflicte bilateral entre dos estats. No.
El problema real és que el Marroc, Espanya i la Unió Europea són
els grans beneficiaris de l’statu quo actual de la regió gràcies als
acords preferencials en matèries com immigració, pesca, agricultura o
indústria que hi ha previst d'enfortir durant la presidència espanyola
de la UE que s’estrenarà el mes vinent. I que els seus dirigents
comparteixen la funesta idea que l’interès general de la pàtria, com ha
afirmat Zapatero, passa per damunt de qualsevol respecte als drets més
elementals d’uns territoris que continuen ocupats, esquarterats i
espoliats. Una visió vergonyosa, aquesta, que deriva de la mentalitat
despòtica que encara conserven el Marroc i Espanya i que es basa en la
negació sistemàtica de cap altra identitat nacional que no siga la
seua, amb una monarquia de sentinella, un exèrcit de garant i unes
lleis especials que limiten i coarten la llibertat dels pobles que
sotmet.
Ara potser em direu que les realitats d’aquests dos estats no són
les mateixes i que la nostra situació és radicalment diferent de la
dels qui es veuen abocats a sobreviure al desert per l’escandalosa
passivitat internacional. I tindreu raó. Però no em negareu que els qui
hem nascut amb el pes de la derrota històrica a l'esquena entenem
perfectament allò que defensa, i representa, la figura resistent
d’Aminatou Haidar: que el Marroc té un problema i que el continuarà
tenint fins que no s’adone que mai no destruirà per la força la
voluntat d'existir de tot un poble. Perquè el problema del Sàhara
Occidental, com el nostre, té una solució: el referèndum. És a dir,
l’autodeterminació. Per molt que, a alguns polítics d’ací i d’allà,
aquesta paraula els faça tremolar de por.
Van dir que no podríem eixir de casa, que ens hauríem de proveir de
mascaretes i vigilar de reüll amics i familiars. Van tancar escoles,
van retenir persones en hotels i van dreçar controls de seguretat per
mesurar la temperatura corporal als aeroports mentre transmetien
imatges apocalíptiques de ciutats superpoblades, i llunyanes, preses de
pànic i desconcert. Van afirmar que aquell virus era tan nou i perillós
que havien de declarar el grau màxim d’alerta sanitària mundial: la
pandèmia. I sí, ho hem de reconèixer, ens ho vam creure. I vam passar
por. Però ara que hem comprovat a casa nostra i en carn pròpia que tot
allò era un bluf sensacional, et demanes: com és possible que ens
espantaren d'aquesta manera?
I tractes de desentrellar aquest interrogant i inevitablement
reflexiones sobre com hem esdevingut éssers addictes a les crisis, a
les alarmes, a les onades de terror que rebem cíclicament en forma de
grips de pollastres o porcs o vaques. I rasques un mica la xarxa i de
seguida topes veus crítiques com la de Teresa Forcades que denuncia les
mitges veritats sobre la grip A com també els interessos econòmics i
riscos per a la salut que s'amaguen rere la intenció d'una campanya de
vacunació que voldrien a gran escala. I tot perquè l'OMS ha canviat els
criteris per declarar el grau superior d’alerta global, és a dir, la
pandèmia. I aquest punt et condueix a textos encara més punyents com el
de Koldo Campos Sagaseta que cita Santiago Alba Rico i penses carai!
potser aquest parell d’escriptors proscrits tenen raó quan assenyalen
que aquesta batalla forma part d'una guerra cultural en què les
paraules són usades com armes defensives d’una determinada i
interessada manera d’entendre la realitat.
Perquè no deixa d’intrigar que, parafrasejant Campos Sagaseta, ja
no parlem de pandèmia referint-nos al fet que mil milions de persones
visquen en perenne crisi alimentària; o que cada sis segons muira un
xiquet de fam al món; o que perden la vida tretze milions de persones
l'any per causa del deteriorament del medi; o que la meitat de la
humanitat no tinga accés a l'aigua potable; o que cent milions de
xiquets no puguen estudiar, sofrisquen maltractaments, esclavització
forçosa o qualsevol dels mals endèmics que afecten els infants. No. En
aquesta formidable bombolla on vivim, una pandèmia es manifesta quan,
mentre dines, la televisió anuncia que un parell de jugadors del Barça
no podran calçar-se les botes per disputar el lideratge de la lliga al
Real Madrid a causa de la inoportuna grip A. I aleshores soltes la
forqueta mentre exclames ostres! això sí que és preocupant!
S'alçà el teló i el Gran Teatre emmudí quan el primer guitarró tocà una
melodia de notes tallades pel repic de les mans expertes i a poc a poc
s'hi incorporà algun llaüt de sonoritats llunyanes i properes que
parlen de la mar que ens agermana. I aleshores aparegué aquella veu
que s'amaga sota un escut d’humilitat. I el teatre fou un clam seguit
d’un silenci estricte quan entonà una melodia, dolça però aspra,
d'aquelles que parlen de la terra i dels qui la viuen i la treballen i
l’estimen.
I tots quedàrem amb el cor encongit quan entraren més guitarrons i
llaüts i arxillaüts que embolcallaven notes que han germinat entre
bancals i tarongers i que es deixaven fascinar pel tam-tam exòtic i
llunyà de darbukes i kanjires que seguien el compàs càlid dels panderos
de casa. I la veu brodava cançons l'una rere l’altra. I eren cançons
amb noms de persones i pobles i oficis. I ara us cantaré l’U d’Aielo i
la Jota Vella de Moixent i el Romanç de Senyera i ara vull parlar-vos
del tio Batiste Punxes de la Llosa de Ranes o de la tia Leonor del
Genovès o de la tia Maria de la Torre d'en Llorís.
I tots vérem com una llàgrima d'emoció li acaronava les galtes quan
a les pantalles aparegueren fotografies d'aquestes persones, majors,
sàvies, que tresoregen patrimoni en cuirasses de pell cansada, però
plena de tendresa. I humor. Com el de la tia Elvira Navarro de Nàquera
que de sobte pujà en aquell escenari senyorial sense manies ni
vergonyes, perquè aquell dia era seu, perquè de fet sempre hauria de
ser seu, del poble, de les persones humils i senzilles que omplien les
graderies i es desfeien les mans amb la il·lusió d'escoltar cançons
d’ahir vestides amb robes de demà.
I ara una havanera i ara una cançó de bressol i fins i tot una
vetla sentida. Però la tristesa era fugaç perquè allí imperava
l’alegria i era una alegria espontània que es disfressava amb l’humor
negre i fresc que naix en les entranyes de la irreverència popular.
Però també en la música de banda, els picapedrers de la festa, els qui
entonen melodies que ens bateguen a les venes en les festes dels
nostres carrers. Sense oblidar els dansaors de vestit tradicional que
ballaren danses que imitaven festeigs d'enamorats que seduïren una
legió d’amics convidats a desplegar les seues arts de qualitat sobrada
sota el mateix decorat.
I tots ens sentíem com xiquets i rèiem amb els acudits i les
explicacions improvisades que demanaven els qui cridaven des de la
platea ‘conta això i això altre!’ Perquè l'ambient era com si fórem a
peu de carrer, al ras, sota els estels de qualsevol dels pobles de la
Costera o la Vall d'Albaida o la Ribera de Xúquer. Però no. Érem a
Xàtiva, la ciutat socarrada, la ciutat símbol, i per això en el recital
palpitava un rerefons viu i emotiu que esclatà quan es desplegaren dues
enormes banderoles amb el rei maleït de cap per avall com ha de ser.
Com sempre serà! I la Malaguenya de Barxeta ressonà amb la força pròpia
dels versos que renaixen de les cendres i la gola fou una bala
disparada a cop d’aplaudiments davant els versos d’Estellés i l’escut
de quatre barres que senyorejaven l'escena.
I de nou l’auditori fou un clam que es volia contenir, però que
s’acabà desbordant. Perquè aleshores ens adonàrem que allò que ens
regalava aquella veu, allò que ens oferia, no era solament el seu
tresor sinó el de tots nosaltres. O, com advertí l’amic presentador, el
de Nosaltres amb majúscula. I supose que per això, quan l’espectacle
s'acabà, ens abraçàrem uns i altres i ens acomiadàrem amb un somriure
penjat als llavis i ens n'anàrem a casa i ens adormírem amb aquella
sensació de felicitat pròpia de qui se sent protegit i estimat encara.
Almenys dins una veu. Almenys una nit.
Sí, ja ho sabíem. Tenim uns pallassos
col·locats per aprenents de Corleone que s'enllustren l'orgull com si
foren aristòcrates de segles feudals. El que ara hem descobert, però,
és que no són intocables. Ricardito ha caigut. I ho ha fet de manera
del tot atípica. De primer per sms, com si els qui l'enviaren tingueren
l'esperança que el text limitat limitaria també les responsabilitats.
Però no. Després van arribar les ordres creuades i les acusacions
públiques i els plors. I Francisquito ja balla sobre la mateixa corda.
Encara que la televisió pública s'obstine a ignorar-ho,
com si volguera perpetuar-se en el terrorisme mediàtic que instaurà el
totpoderós Pedro García, l'amiguet del president. Però això també ha
canviat. Perquè Pedro, Peter per als amics, fa mesos que va
fugir cames ajudeu-me en veient com la merda surava al seu voltant.
Aquests dies hem sabut que a banda regals hi havia més raons. El seu
nom va aparèixer
en una carpeta titulada 'Temas València' que fou confiscada en un dels
pisos de seguretat de Francisco Correa. Literalment hi deia: 'Pedro
quiere ser director de Canal Nou.' I ell ho fou. Vaja si ho fou.
I és que RTVV és un espill de la
tragicomèdia en què vivim. Tots tenim algun conegut, amic o familiar
que hi treballa o que hi ha treballat (o bé no l'hi tenim però hem
llegit les denúncies públiques que periòdicament remeten a la premsa). Tots, per tant, som conscients de com funciona. Perquè és molt estrany parlar amb algú de dins
i que no t'explique com el coarten, o com les informacions arriben
redactades des de dalt, o com et relleven i et marginen, si no passes
per la pedra, o com te la jugues si convides algú que no pensa com
ells, o com el tràfic d'influències i la mediocritat s'han instal·lat a
les entranyes d'aquesta ràdio i televisió que aspirava a ser tot allò
que no ha estat. I sí, ens ho expliquen i nosaltres ens queixem i
maleïm la nostra sort. Però ja està. Acabem la conversa i ens n'anem a
casa conscients que només ens queda renegar i maleir. Perquè la
resignació ens venç. I aquest és el nostre mal.
Balzac va dir que la resignació era un suïcidi quotidià. Doncs a
casa nostra és un suïcidi col·lectiu. Perquè ens hem resignat a
riure'ns de tot, i de fet voldríem desentendre'ns de tot, i ens
refugiem en la normalitat clandestina de la nostra llar mentre ells
continuen humiliant-nos i colpejant-nos en públic. Fins que les hòsties
es converteixen en pallissa. I no dic pallissa en sentit figurat, no.
Al País Valencià, quan parlem d'hòsties, parlem d'hòsties de veritat.
El darrer Nou d'Octubre, en plena crisi del Consell, va haver-hi
insults, amenaces i agressions, en la processó del matí i en la
manifestació de la vesprada, de concentracions ultres protegides per
les forces policíaques. Però no solament això. La vespra de la diada
deu encaputxats van esperar tranquil·lament un jove que tornava a casa
amb la seua parella. El jove, administrador del portal valencianisme.com, fou apallissat
mentre era escridassat amb frases com 'Eres una puta catalana' i
'Valencia es y será nuestra' acompanyat del clàssic 'Arriba España'. I
la història es repeteix. Perquè aquestes agressions que en uns altres
llocs serien motiu de condemna unànime, ací cauen en el pou fons i brut
de l'oblit.
Però, de sobte, una esperança. I descobrim que algú reacciona i
decideix de rescatar aquesta notícia i algunes més a la xarxa i d'allí
passen al boca a boca que circula per casals, concerts i mitjans
alternatius i que s'amplifica en assemblees, plataformes i manifestacions
que reviscolen pertot arreu. I de sobte ens adonem que no estem sols i
que aquesta teranyina de resistència s'enforteix gràcies als qui
s'esforcen dia a dia per trencar el silenci des de la voluntat sincera
del propi esforç. Però aleshores el pessimisme ens torna a matar les
il·lusions quan, després del rebombori generat, el delegat del govern
socialista afirma
que aquesta violència forma part de la 'normalitat democràtica' en què
ens han immergit. I potser hi haurà alguna detenció, però després
arribarà un jutge que resoldrà el cas amb alguna esbroncada del tipus
'esta vez os habéis pasado chavales' i els fets passaran a engrossir
l'estadística dels centenars d'atacs anuals amb ganivets o punys americans o bombes casolanes que sofrim els valencians.
I és que aquesta és la cara i la creu del país que ens queda.
Corrupció, despotisme, manipulacions i agressions. Però també voluntat,
treball, esforç, tenacitat. Perquè, sí, jo encara crec en allò que
Gramsci va dir del pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la
voluntat. Perquè encara que de vegades pensem que el nostre treball és
massa dèbil, massa pobre o massa ineficaç, ens cal seguir batallant per
mantenir i multiplicar l'oxigen que hem pres durant tots aquests anys.
Perquè ens ho creiem i en tenim ganes, però, sobretot, perquè no ens
toca més remei. O ens resignem o continuem. Aquesta és la cruïlla on
ens trobem. I aquest el futur en què ens debatem.
Quan s'obre el teló els focus giren i anuncien el començament de
l'espectacle davant la cleca de les primeres files a qui han regalat
ulleres de 3D perquè flipen amb el xou que acaba de començar amb la
música de la banda que sempre precedeix el pallasso de les ratlles
blaves que ara salta a l'arena amb el somriure de jòquer que porta
pintat al rostre pàl·lid i malaltís que estira i arronsa quan xiscla i
riu i fa tombarelles com només ell sap fer i OOOOH! I la cleca de les
ulleres de 3D aplaudeix les cabrioles del pallasso VISCA! VISCA! i
després trau un barret de copa i TAXIN! apareix un conill rosa OOOOH!
i aprofita l'enlluernament de l'audiència per anunciar que crearà més
conills com aquest perquè ell combat la incertesa amb la màgia dels
somriures i de sobte TAXIN! el conill rosa es multiplica en una banda
de conills rosa desconcertats que salten i corren i es confonen entre
el públic que queda novament bocabadat OOOOH! i el pallasso de ratlles
blaves somriu com perdonant vides i desapareix rere els altres
pallassos de ratlles blaves que xalen cofois amb l'espectacle fins que
apareix no sé sap ben d'on un altre pallasso vestit de ratlles roges
que mig tremolant s'atreveix a alçar la mà perquè sembla que ell també
guarda un bon truc sota la màniga però el silenci aterridor que imposa
la seua entrada a l'arena l'incomoda extraordinàriament com si de sobte
entenguera que aquell circ és patrimoni dels pallassos de ratlles
blaves i que ja s'hi assembla massa per a destacar-se'n i mentre li
augmenten els complexos i els nervis i els temors se li comença a
unflar la vena del coll com si amagara un exèrcit de mamuts que creixen
i creixen fins que PATAPAM! es rebenta i tot és congela amb un altre
OOOOH! però el silenci només dura un instant perquè de sobte ixen a
l'arena els amos del circ vestits amb fracs i togues i uniformes i
ràpidament agranen allò que resta del desgraciat difunt i torna la
música festiva de la banda i els pallassos salten i xisclen i fan més
tombarelles entre l'eufòria col·lectiva de la cleca de les ulleres de
3D que s'alça de les cadires embogida mentre esclaten bombes de confeti
i cauen serpentines de colors entorn del pallasso de ratlles blaves que
ara obre els braços sota el focus que il·lumina un somriure de
felicitat immensa perquè ha aconseguit d'espantar fantasmes i donar el
cop d'autoritat que el referma com el major pallasso del món dels
pallassos VISCA! i la vetllada arriba al clímax i tots bramem i es
rebolquen extasiats menys nosaltres és clar que continuem impàvids
amuntegats i lligats com ens tenen de peus i mans a les graderies
enreixades que reserven per als qui han condemnat a contemplar el
decadent i torturador espectacle que mai sembla acabar.
A vegades és diumenge a la vesprada i
encenem la pantalla i al menjador de casa fa tanta calor que confonem
els termes i comencem a veure com a populistes governants que volen
celebrar consultes populars i com a sensats els militars que, per
impedir-ho, els segresten. És el que té jutjar el món des del nostre
sofà. Una anàlisi de sobretaula en què la basca i la desídia permeten
d'interpretar realitats de països llunyans com si foren comparables a
la nostra, esquivant petits detalls com que en aquell lloc la pobresa
extrema afecta el seixanta-set per cent de la població i l'augment
desorbitat de l'enriquiment dels poderosos continua creixent en relació
amb el de les bandes que inunden de violència els carrers i els cors
del jovent. Però això no ens importa gaire o no hi volem pensar perquè
fa massa calor i és diumenge a la vesprada i, a més, a la tevé diuen
que aquell mandatari tenia contra seu els partits polítics
tradicionals, els grans grups empresarials, l'exèrcit i l'església. I
sembla que el president era un dels seus, però ara l'odien a mort
perquè resulta que ha agarrat un atac de bogeria, o de realisme, i s'ha
aliat amb els dimonis de banyes i cues roges i per això els de dalt han
decidit de boicotar la consulta popular no vinculant que pretenia
sondar l'opinió dels ciutadans sobre un possible referèndum per a
canviar una constitució escrita en plena època Reagan, quan el país era
base d'operacions de la guerra bruta nord-americana a l'Amèrica
Central. I ja que, malgrat les amenaces, el president s'ha encabotat a
tirar la consulta endavant, els del tribunal suprem i el parlament han
rescatat un bulldog en forma de general graduat a l'Escuela de las
Américas perquè encapçale un cop d'estat i nomenar així un president en
menys de vint-i-quatre hores amb una carta de renúncia falsificada. I
tot això, el locutor ho diu mentre la pantalla continua emetent les
imatges dels soldats i els tancs i els helicòpters i els fusells i els
del color de sempre celebrant l'arrogant victòria sobre els de l'altre
color de sempre. Alguna cosa deu haver fet, pensem, i ens deixem endur
per aquesta moral que protegeix les vergonyes. I la història es
repeteix, però nosaltres ens alcem del sofà perquè ja hem dit que era
diumenge i tocava descansar i busquem alguna cosa fresca per a beure
mentre a l'altra punta del món, en una d'aquelles repúbliques dites
bananeres, un altre president que creia poder fer reformes profundes a
unes injustícies més profundes i que per aconseguir-ho havia gosat
preguntar al poble la idoneïtat de realitzar-les, és encanonat,
emmanillat i deportat. Però només era un populista, ens repetim mentre
ens calcem unes xancletes i eixim al carrer a gaudir de la fresca en la
nostra tranquil·la i segura llar occidental.
Més enllà dels tòpics, dels aparadors
i dels deliris de grandesa de l'alcaldessa que ens governa, descobrireu
una altra ciutat. I és una València oculta, però viva, i que es
desperta cada dia entre les Torres de Serrans i les de Quart, allà on
s'alça un entramat medieval ple de racons màgics i de tresors
històrics, hereus i testimonis d'una identitat que ens fa germans. Una
València que no renega d'aquesta identitat i que per això ix al carrer
dues voltes l'any per celebrar que continuem vius, malgrat els
tres-cents anys de derrotes, prohibicions i enganys.
Una València popular, mestissa, plena en barris on la vida bull i
que conserven aquell antic encant que ha sobreviscut al pas dels anys.
Una València veïnal, que s'organitza en associacions, entitats i
plataformes que es reuneixen en edificis, ateneus i casals que
aixopluguen moviments socials i culturals. Una València que vol tornar
a ser verda, mediterrània, que lluita per conviure amb l'horta, amb
aquesta horta tan amenaçada però viva encara, un oceà d'alqueries i
palmeres, hereva de la tradició àrab i romana que ha marcat la seua
personalitat. La mateixa que arriba amb tramvia fins a una mar
escortada per barris que batallen per defensar cases construïdes amb
aquell toc modernista que es mescla amb les olors de sal. O que
sobreviu entre pinars i dunes de platges verges salvades per les
mobilitzacions populars, o en les aigües salines d'un llac habitat per
aus i peixos i pescadors que la solquen amb barques que es remen amb
canyes i fang.
Una València que té memòria, que està orgullosa d'haver estat el
darrer reducte republicà i que per això ha recordat, defensat i
homenatjat els noms dels milers i milers de víctimes de la repressió
franquista que jauen en una immensa fossa comuna que l'ajuntament ha
volgut cimentar. Una València que ha sobreviscut a l'estafa de la
'Transició Política' que ací és digué 'Batalla de València' i que fou
protagonitzada per la violència extrema d'una extrema dreta que encara
avui continua actuant amb una total i sospitosa impunitat. I és la
València de Guillem Agulló, assassinat pels feixistes fa quinze anys, i
la de totes les fornades de joves independentistes que encara criden
amb ràbia 'Ni oblit ni perdó!', o la de tants espais autogestionats per
una tradició llibertària que sempre ha reviscolat.
Una València culta, moderna, que se suma a les campanyes per
l'ensenyament en la llengua pròpia i per unes escoles públiques
defensades per mestres i alumnes que desborden carrers per combatre les
agressions de la Generalitat. Una València irreverent, transgressora,
que viu en els versos de Vicent Andrés Estellés, en els personatges de
Ferran Torrent o en els cartells de Josep Renau, i que manté teatres
crítics mentre continua engendrant grans músics de jazz, de cançó i de
rock que són boicotats a la televisió pública i ignorats en les
programacions de les festes locals. Una València que, tot i així, no es
resigna a perdre aquestes festes i encara les viu com abans, alçant
falles populars, jugant a pilota en els trinquets o cantant albades, a
mitjanit, pels carrers silenciosos, entre dolçaines i tabals.
Una València que, en definitiva, avui us dóna la benvinguda perquè
encara batega, orgullosa i digna, dins el cor de la gent que se
l'estima de veritat.
[Publicat a l'edició especial de Vilaweb i Berria en motiu de la final de Copa entre FCBarcelona i Athletic Club celebrada a València]
Aquests dies de sotracs i notícies
bomba al Palau de la Generalitat de la plaça de Manises m'ha vingut al
cap aquell programa anomenat 'Silenci?' Recordeu aquella pregunta que
sempre feien al final als convidats? Doncs bé, jo ja he trobat la meua
resposta. I potser pensareu que estic sonat, però el cas és que no he
pogut evitar d'imaginar-me dins la pantalla amb aquella veu en off que
em demana 'Quina és la teua imatge de Silenci?' i jo, content com un
xiquet amb sabates noves, que responc a viva veu: 'Canal 9!'
I és que Canal 9 sempre sorprèn. És pura màgia. Quan creus que ja
ho has vist tot, que ja no es podran superar, es trauen del barret un
malvat colom català o una avariciosa granota de l'Ebre o una
estilitzada gavina popular, que és la millor cosa que saben fer. Ahir
mateix, mentre provava de desentrellar aquest carai d'acusació contra
la plana major del senyor Camps, vaig entrar al portal informatiu de la
televisió valenciana. I quina fou la meua sorpresa? Doncs que no vaig
trobar cap, cap, cap notícia sobre la trama de corrupció
que afecta de ple el PP valencià. Ni una! Ni rastre! I jo em vaig
demanar: potser m'ho he imaginat? No ha estat un atac d'èxtasi provocat
per tants anys d'ostracisme mental? De seguida vaig teclejar uns altres
diaris i, buf!, vaig respirar tranquil, perquè resulta que la resta de
mitjans anaven plens de les últimes mesures que Rajoy mateix havia
promogut contra els dirigents de las 'provincias de levante' del seu
partit. Però l'alleujament em durà poc. Perquè, innocent de mi, vaig
tornar a la pàgina de la RTVV i sabeu quina notícia substituïa l'ofensa
contra Camps? Doncs aquesta:
'Manifestació a Brussel·les en favor de la independència de Catalunya.
Els organitzadors volien ajuntar deu mil persones, però segons la
policia belga no han arribat a tres mil. ERC i CDC han donat suport a
una marxa en què s'han oït crits en favor de Terra Lliure', i tot
acompanyat d'un vídeo que reforçava la brillant entradeta amb imatges
en què es mostraven els perillosos valencians díscols enfilats sobre
les banyes del dimoni pancatalà. Això sí que és espectacle! Un fabulós
joc de mans que deixaria KO tot un mag Lari i que em va recordar el
seguit de calamitats que saturen el YouTube, com aquesta delirant notícia
sobre la presentació pública del Compromís pel País Valencià i que
deia: 'Cinc formacions, una marca de paraigua i la bandera republicana
al costat de la senyera catalana (sic) com a declaració d'intencions
d'una coalició en què té cabuda l'esquerra radical.' O aquesta altra esperpèntica informació
sobre la multitudinària i històrica manifestació a València contra
aquell disbarat de l'educació sobre ciutadania en anglès que ens va
deixar perles com: 'En la marxa s'han demanat respostes a Zapatero
[...] La policia local ha xifrat en dotze mil els manifestants, per
baix de les expectatives dels convocants [...] Els comerços s'han
queixat a la Delegació del Govern per autoritzar aquesta manifestació
el primer dissabte de la campanya de Nadal.' Sense oblidar aquest increïble 'speach'
de la presentadora del programa 'Parlem Clar' (m'estalviaré la broma)
que em va esborrar de cop el somriure de la boca i em va deixar més
glaçat que un coala al pol nord. Tota una declaració de principis d'una
ràdio i televisió que, recordem-ho, paguem entre tots i que és dirigida
a dit pel polèmic i, sorpresa!, també imputat
Pedro García, ex-cap de premsa de Francisco Camps. Una televisió feta a
mida dels qui, en definitiva, malgrat totes les barbaritats que han
comès, malgrat totes les vergonyes que continuen amagant, sembla que
només podrien ser jutjats per uns quants ridículs i miserables vestits
de regal.
Expliquen
moltes històries de la meua ciutat. Expliquen que pots viatjar en el
temps en cada cantó. O recórrer els cinc oceans en un sol matí. Que
allí els cotxes circulen a tres-cents quilòmetres l'hora i els lleons
campen lliures. Expliquen que hi ha edificis que semblen d'un altre
planeta, que les estrelles del rock hi passen l'hivern i que tots els
carrers desemboquen a mar.
Expliquen moltes històries de la meua
ciutat.
I totes són increïbles.
Però encara hi ha els qui n'expliquen
d'altres. I encara són més inversemblants. Expliquen que hi ha un
anunci com aquest en la televisió pública. I en els cinemes. I en els
carrers. I que els qui l'han produït es gasten milions d'euros a
riure's de nosaltres, a passar-nos la mà per la cara, a deixar-nos com
imbècils. Expliquen que no en tenen prou d'haver arrasat barris
sencers, de condemnar-ne d'altres, de destruir l'essència màgica i
popular del seu encant. Expliquen que treuen pit apropiant-se de la
història mentre anihilen el nostre patrimoni cultural i emocional. O
que defensen una llengua però que per explicar-ho n'utilitzen una
altra. Expliquen que presumeixen d'una modernitat bastida en edificis
per a uns pocs mentre arraconen el pulmó d'horta que ens encercla de
vida a tots. Expliquen que s'enorgulleixen dels monstruosos aparadors
que han construït mentre desmantellen el teixit associatiu i productiu
que els hauria de sustentar. O que fan broma amb circuits de bòlids
urbans mentre abandonen les víctimes d'uns transports públics sinistres
i oblidats. Expliquen que es jacten d'haver gastat autèntiques fortunes
en artistes i espectacles forans mentre sotmeten a l'apartheid cultural
músics, actors, escriptors i creadors nadius en general. Expliquen que
han construït un enorme parc zoològic mentre amunteguen els estudiants
en barraques. Que han omplert de luxe el port mentre condemnen a
l'ostracisme els qui feinegen en mar. Que han cobert els ponts de flors
mentre col·loquen en un museu els qui treballaven els camps. Expliquen
que lloen les bondats d'alcaldesses, regidors i els altres bufons de la
cort mentre els diaris van plens de la ferum que no poden ocultar. Però
també expliquen que aquesta ciutat és increïble. I ho és. Perquè,
malgrat tot, sobreviu gràcies a l'esforç anònim dels qui se la creuen
de veritat.
A vegades li costa de traspassar les imatges de la pantalla.
Endinsar-se entre els milers de punts lumínics i descobrir-se sota la
pell dels protagonistes dels noticiaris. Li passa sovint. Reconeix que
se li fa difícil de sentir-se una persona en comptes d'una figura dins
una caixa. Ahir mateix, mentre es mirava les imatges de la darrera
ofensiva militar sobre aquell petit i allargat territori segellat on
s'amunteguen un milió d'ànimes, es gratava la cella esquerra i ho
provava.
Quatre-cents morts en sis dies de bombardeigs, deia la veu dels informatius.
I ell intentava de ser el moribund que gemegava dins una ambulància
tronada davant la ràbia dels qui malden per cosir traus a cops de
crits.
Però no podia.
O aquell altre xaval que llançava pedres als helicòpters com si fóra una formiga que agonitza sota el dit índex d'un infant.
Però tampoc no podia.
Fins i tot alguna de les ombres que fugien com rates entre els
edificis mig derruïts coronats per bolets gegants amb cos de fum.
Però se li feia impossible.
Tot seguit el televisor va mostrar un grup de periodistes que es
miraven l'escena parapetats rere les càmeres d'objectius gegants i
protegits sota cascs metàl·lics, vells, abonyegats, com si el fet de
protegir-se no necessitara la mateixa tecnologia que el d'informar.
I aleshores li va pujar una arcada.
Perquè, no sap com, va poder colar-se entre aquells sentiments i va
palpar la tensió i olorar la por i sentir cadascun dels batecs que
acompanyaven el ritme frenètic del disparador de la càmera. I no estava
segur si fou per la pell blanca o perquè en definitiva se sabia com
ells, espectadors neutrals (o si més no, s'ho creia) d'un dels
conflictes més brutals, rutinaris, mediàtics i familiars (i que
miserable li resultava de deduir-ho) de les barriades del nostre món.
I l'arcada es convertí en una sensació de vergonya que li va amarar els budells.
En aquell moment ja eren quatre-cents els morts sota les bombes a la presó humana coneguda per franja de Gaza.
Llig indignat els atacs que rep aquests dies el món del teatre valencià
arran del 
Hi ha un barri a València que és un antic municipi que fins el 1897 fou
independent sota el nom de Poble Nou de la Mar. Hi ha un barri a
València que és un entramat de carrers que s'arrengleren amables com
escortant les ones d’aquesta mar. Hi ha un barri a València que és un
conjunt de cases eclèctiques filles del modernisme popular. Hi ha un
barri a València que és un col·lectiu de persones humils i senzilles
d'arrel pescadora que conserven encara l’amor a la llengua dels
avantpassats. Hi ha un barri a València que és una barreja d'ètnies i
races, olors i sabors, crits i silencis que conviuen en pau. Hi ha un
barri a València que és un teixit de locals plens d'història on es
preparen arrossos amb aroma de sal. Hi ha un barri a València que és un
teatre amb nom d'estrella on dansen marionetes que fascinen menuts i
grans. Hi ha un barri a València que és una casa okupada on idees i
músiques han trobat refugi als marges del magma urbà. Hi ha un barri a
València que és cadascun dels mil set-cents habitatges amb històries
humanes que l'ajuntament pretén enderrocar. Hi ha un barri a València
que és la remor de les mobilitzacions multitudinàries que han omplert
carrers, avingudes, ports i mercats. Hi ha un barri a València que és
la generositat de les jornades de portes obertes en què veïns i veïnes
ensenyen on viuen com a mostra d'agraïment i d'hospitalitat. Hi ha un
barri a València que és la il·lusió de la gent que se l'estima i des de
fa dotze anys treballa dia a dia per aturar la barbàrie que vol partir
en dos la seua identitat. Hi ha un barri a València que és el cor
resistent de la meua ciutat. Hi ha un barri a València que diumenge 
Podria dir moltes coses d’en 
La 15a Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions
Unides ha resultat tan farragosa com el nom que porta. Ací teniu cinc
conclusions personals que intenten d'explicar-la:
Ho diré sense embuts: el problema del cas Aminatou Haidar no és que el
Marroc es negue a fer marxa enrere en la decisió d'expulsar per la
força una ciutadana sense cap més motiu que l’adscripció política que
professa. No. O que Espanya siga incapaç de fugir de les brases que li
representa la tenacitat d'aquesta dona valenta i incorruptible. No. Com
tampoc no ho és que la Unió Europea es desentenga d'una situació que
considera un simple conflicte bilateral entre dos estats. No.
Van dir que no podríem eixir de casa, que ens hauríem de proveir de
mascaretes i vigilar de reüll amics i familiars. Van tancar escoles,
van retenir persones en hotels i van dreçar controls de seguretat per
mesurar la temperatura corporal als aeroports mentre transmetien
imatges apocalíptiques de ciutats superpoblades, i llunyanes, preses de
pànic i desconcert. Van afirmar que aquell virus era tan nou i perillós
que havien de declarar el grau màxim d’alerta sanitària mundial: la
pandèmia. I sí, ho hem de reconèixer, ens ho vam creure. I vam passar
por. Però ara que hem comprovat a casa nostra i en carn pròpia que tot
allò era un bluf sensacional, et demanes: com és possible que ens
espantaren d'aquesta manera?
S'alçà el teló i el Gran Teatre emmudí quan el primer guitarró tocà una
melodia de notes tallades pel repic de les mans expertes i a poc a poc
s'hi incorporà algun llaüt de sonoritats llunyanes i properes que
parlen de la mar que ens agermana. I aleshores aparegué aquella 
Quan s'obre el teló els focus giren i anuncien el començament de
l'espectacle davant la cleca de les primeres files a qui han regalat
ulleres de 3D perquè flipen amb el xou que acaba de començar amb la
música de la banda que sempre precedeix el pallasso de les ratlles
blaves que ara salta a l'arena amb el somriure de jòquer que porta
pintat al rostre pàl·lid i malaltís que estira i arronsa quan xiscla i
riu i fa tombarelles com només ell sap fer i OOOOH! I la cleca de les
ulleres de 3D aplaudeix les cabrioles del pallasso VISCA! VISCA! i
després trau un barret de copa i TAXIN! apareix un conill rosa OOOOH!
i aprofita l'enlluernament de l'audiència per anunciar que crearà més
conills com aquest perquè ell combat la incertesa amb la màgia dels
somriures i de sobte TAXIN! el conill rosa es multiplica en una banda
de conills rosa desconcertats que salten i corren i es confonen entre
el públic que queda novament bocabadat OOOOH! i el pallasso de ratlles
blaves somriu com perdonant vides i desapareix rere els altres
pallassos de ratlles blaves que xalen cofois amb l'espectacle fins que
apareix no sé sap ben d'on un altre pallasso vestit de ratlles roges
que mig tremolant s'atreveix a alçar la mà perquè sembla que ell també
guarda un bon truc sota la màniga però el silenci aterridor que imposa
la seua entrada a l'arena l'incomoda extraordinàriament com si de sobte
entenguera que aquell circ és patrimoni dels pallassos de ratlles
blaves i que ja s'hi assembla massa per a destacar-se'n i mentre li
augmenten els complexos i els nervis i els temors se li comença a
unflar la vena del coll com si amagara un exèrcit de mamuts que creixen
i creixen fins que PATAPAM! es rebenta i tot és congela amb un altre
OOOOH! però el silenci només dura un instant perquè de sobte ixen a
l'arena els amos del circ vestits amb fracs i togues i uniformes i
ràpidament agranen allò que resta del desgraciat difunt i torna la
música festiva de la banda i els pallassos salten i xisclen i fan més
tombarelles entre l'eufòria col·lectiva de la cleca de les ulleres de
3D que s'alça de les cadires embogida mentre esclaten bombes de confeti
i cauen serpentines de colors entorn del pallasso de ratlles blaves que
ara obre els braços sota el focus que il·lumina un somriure de
felicitat immensa perquè ha aconseguit d'espantar fantasmes i donar el
cop d'autoritat que el referma com el major pallasso del món dels
pallassos VISCA! i la vetllada arriba al clímax i tots bramem i es
rebolquen extasiats menys nosaltres és clar que continuem impàvids
amuntegats i lligats com ens tenen de peus i mans a les graderies
enreixades que reserven per als qui han condemnat a contemplar el
decadent i torturador espectacle que mai sembla acabar.
A vegades li costa de traspassar les imatges de la pantalla.
Endinsar-se entre els milers de punts lumínics i descobrir-se sota la
pell dels protagonistes dels noticiaris. Li passa sovint. Reconeix que
se li fa difícil de sentir-se una persona en comptes d'una figura dins
una caixa. Ahir mateix, mentre es mirava les imatges de la darrera
ofensiva militar sobre aquell petit i allargat territori segellat on
s'amunteguen un milió d'ànimes, es gratava la cella esquerra i ho
provava. 
