Ahir, mentre acomiadàvem Mavi Dolç,
emergia una imatge, també, de país. Una classe de valencians, una
variant específica de catalunyesos, un col·lectiu sencer i compacte de
catalans, tocats per la seua impertinència valenta, un model de gent
que crea i crea i crea i no deixa mai de crear. Amb una alegria que
s'escampa i que troba escletxes fins i tot en els moments més durs. Una
colla amb un estil d'amistat que no s'avé a normes, ni a formalismes,
ni a etiquetes. Un col·lectiu respectuós del silenci i de les veus. Ens
vèiem i ens miràvem, atònits i perplexos, aquells qui som com ella, i
ens adonàvem que aquest era un país ple de gent com ella.
Qui la va conèixer en qualsevol de les seues múltiples facetes no
necessita gaires explicacions. Per a qui no la va conèixer la biografia
és una peça freda que diu tot allò que va fer a la universitat, des de
València primer, a Barcelona després, empenyent des del Llull
l'ensenyament del català, ensenyant generacions senceres de periodistes
a analitzar, a pensar, a ser ells mateixos. I, també, tot allò que va
fer des de fora de la universitat, missatgera incansable, dona de totes
les iniciatives, sempre disposada a fer més pel país, incitadora
d'aventures en qualsevol camp i format. No podeu ni arribar a imaginar
quantes voltes sonava el mòbil i era ella avisant que calia fer açò o
allò, que calia estar atents a aquesta gent o a aquella, que els seus
xiquets d'Obrint Pas tocaven a prop i havíem d'anar a escoltar-los,
demanant si tenies el telèfon de no sé qui perquè havia d'embolicar-lo
en algun projecte o simplement preocupant-se per com anava tot.
I la cosa extraordinària de Mavi era que podia fer tot això sense
reclamar per a ella gens de protagonisme. Si en va tenir, i era ben
merescut, va ser perquè els altres l'obligàvem a acceptar, també en
públic, aquell lideratge que tenia en privat. I tot i així, ella ho
feia perquè tocava, pel país que estimava com no es pot estimar més, de
cap a cap i mirant sempre enfora, al món que se li feia xicotet de
tantes lluites i injustícies com calia resoldre, tan de pressa.
Avui serà el primer dia que la Mavi no hi serà. Des del Gènesi
sabem que som pols i que retornats a la pols tornem a la terra. Al
Garbí, la muntanya dreçada al peu de Bétera que ens recorda amb el seu
nom occità que el camí del nostre poble és al nord, avui les seus
cendres tornaran a barrejar-se amb la terra. I algun dia, aviat,
arribarà el temps de la collita i aquesta classe de valencians, aquesta
variant específica de catalunyesos, aquest col·lectiu sencer i compacte
de catalans, els qui la vam conèixer i els qui no, sabrem aleshores que
s'haurà esdevingut perquè hi ha hagut, sobretot, dones lliures com
ella, i homes, que ens l'han feta imaginar dia a dia durant anys.
Torne de Berlin amb sentiments contradictoris. Cansat pel desgast de dos dies intensos amb els amics d'aquesta ciutat increïble. Feliç per un concert memorable a la històrica sala S036 de Kreuzberg amb els Boikot i els Talco. Però també mig tocat perquè la gira s'acaba i de sobte aquest buit en forma de mesos i mesos sense tocar es fa real. Mai hem estat tant de temps separats. I se'm farà estrany, ho sé. Però també estic convençut que agrairem desconnectar, descansar, respirar altres aires, preocupar-nos d'altres coses. Després de quinze anys d'Obrint Pas, aquesta aturada és, més que recomanable, necessària. Com ho és per a tots il·lusionar-nos amb altres idees, viatges i projectes. Comencen, doncs, uns mesos diferents i apassionants. Diuen que tot principi té un final i que tot final és un principi. Doncs jo sóc dels que pense que allò important és el trajecte. Espere aprofitar-lo tant com puga i continuar compartint-lo amb vosaltres.
De sobte comprovem que ens fem grans i al voltant nostre les llavors
germinen i ens inunden de criatures fortes i fràgils que riuen i ens
demostren com n'és de sorprenent la vida i reps una trucada o un sms i de
seguida l'alegria traspassa l'auricular "com està?" " com esteu?" i tot
sembla encerclat d'una màgia estranya, diferent, sobretot quan és per
primer cop i els teus amics ja són pares i mares i tens ganes de
veure'ls i recordar els moments en què tot allò semblava tant llunyà com
improbable.
Però arriben i amb ells el futur inexorable, el
relleu de tot allò en què hem cregut, el sentiment de cuidar, d'ajudar
a créixer, d'aprendre i ensenyar, i porten noms com Júlia o Judit o Pau
o Marta o Neus o Laia i les fotos semblen fetes amb un prisma
surrealista malgrat que saps que no, que és ben real, que el Josep i l'Anna, el Natxo i la Sílvia o el Litus i la
Núria han tingut una filla i te l'ensenyen orgullosos com si fos el
fruit preuat d'una vida que tot just comencem a assaborir.
Durant un grapat d'anys vaig pujar cada matí pel carrer Numància fins trencar per Marquès de Sentmenat amb la motxilla enganxada a l'esquena. Em vaig pelar les cames al parc de les Infantes. Vaig jugar a futbol a la plaça de la Concòrdia. Em vaig criar al col·legi i Duran i Bas de la Travessera. Vaig comprar els 'flash' de dos duros i les 'manolocas' al quiosc del carrer Vallespir i els meus primers discos a l'estació de Renfe (ja a Sants) de la plaça Països Catalans.
Aquest és el record que tinc del meu barri d'infantesa, Les Corts. Un record borrós que em va aclarir un antic company de l'escola que, increïblement, em va localitzar aquest estiu. Em va escriure un mail i vam quedar a Sentmenat. No m'ho podia creure. Havia trobat als meus amics després de... vint anys! I allí els tenia al Sergi i al Jorge, a qui gairebé no reconeixia.
La veritat és que recorde la meua estada a Barcelona com si fora una altra vida. Jo, de fet, m'he criat a València, sóc de València, d'on és el meu
pare, i recordar tot
allò és com fer un salt temporal, doncs després de la meua marxa havia perdut tot contacte amb el passat. Però hi ha dies que et passen coses que mai t'esperaries i el de Sentmenat fou un d'aquells.
I de sobte vaig tornar com per art d'encanteri a córrer per aquell pati polsegós del Duran i Bas a jugar a la pista de futbol, a barallar-me a les professores juràssiques que hi havia, a reviure els primers amors. Vaja, a recuperar una part de mi que ja gairebé havia oblidat. Gràcies Sergi, de nou, per fer-ho possible. Gràcies i fins aviat!
Foto: La meua classe l'any 1990, just després que abandonara l'escola.