|
viure  Se n'ha anat un dels grans. Capaç de aprofundir i reinventar la música popular i tradicional. El disc Omega n'és l'exemple més extraordinari. Però Morente també era un home compromès i ara fa un any cantava a València, desinteressadament, per defensar el barri Cabanyal. Ací teniu el cartell en record i homenatge. 05:30h. Desperte a València un poc nerviós. Una hora després estic a l'estació del Nord a bord d'un tren que em portarà a Barcelona. Vicent Partal em va trucar fa uns dies i em va demanar si m'atreviria acceptar el repte de dirigir Vilaweb. La meua finestra diària a la xarxa. El diari en català de refèrencia. No sé si estaré a l'altura, però ho vaig acceptar sense pensar-m'ho. Pels volts de les deu, arribe a Barcelona. El mateix Vicent em rep a l'esplèndida nova redacció del carrer Ferlandin, un xic excitat, com jo, pel repte. Jo seré el conillet d'índies, el primer director convidat d'una sèrie de 15 persones que ocuparan el despatx del director durant unes hores en motiu dels 15 aniversari del diari electrònic. Només arribar, Vicent em presenta l'equip de treball del diari. De seguida comença la reunió del consell de redacció. D'entrada, estic desorientat. No sé què dir ni què decidir quan em demanen què pense sobre el disseny de la portada que hi ha a aquestes hores de matí. La done per bona, és clar, i de seguida propose els temes que portava pensats de casa. El primer, Benimaclet. L'extrema dreta farà una manifestació al barri. Han estat amenaçant i provocant els veïns durant tota la setmana a bord d'una furgoneta amb altaveus i parafernàlia xenòfoba. Però li donarem la volta. La notícia és que aquest barri de València, ha aconseguit vertebrar un teixit associatiu admirable a través d'una plataforma veïnal que aplega escoles, instituts, associacions de veïns, centres socials i persones a títol indivudual. M'interessa trencar tòpics i mostrar que hi ha una altra València que s'amaga rere els grans titulars. També propose altres temes com una entrevista amb alcoians Arthur Caravan que estan presentant l'espectacle 'Si t'arriba el dematí' que repassa els anys de foscor de la música valenciana així com propostes sobre el Sàhara, la manifestació del SEPC, Coop57 i l'economia alternativa que es reuneix a Alcoi, les jornades sobre els Genocidis i els Crims contra la Humanitat que se celebraran a València. Els temes, però, topen amb el factor temps. Ens hem de posar a treballar ja. Em sorprén com el cap de redacció, Josep, distribueixen la feina ràpidament. Quan et descuides ja estan enllestint articles. El Martí truca als contactes de Benimaclet. En poques hores té el reportatge. Abans, però, el Roger m'ensenya el vídeos electorals que està realitzant i la Montse em parla sobre les notícies de literàries amb les què treballa, com l'entrevista a Silvestre Vilaplana. Tots m'informen com si manara de veritat. Vaig de bolit. El Vicent somriu complagut perquè el seu experiment comença a funcionar. Les notícies apareixen quan menys t'ho esperes. Al meu Twitter veig que al Llevant li ha tocat el Madrid a la Copa. Decidim destacar la notícia. D'alguna manera, Vicent m'ha demanat que deixe empremta a la portada, que es veja que hi ha un director diferent dirigint el diari. La notícia amb la foto dels granotes llueix. Em sent com un xiquet emocionat que pot fer el que vol per un dia. Al costat destaquem la manifestació del SEPC pel mateix motiu d'abans. Truque a alguns companys de València. l'Andrés m'envia fotos. L'Aina m'explica la manifestació. Dinem amb l'Assumpció, Vicent, Roger i la Txell al costat de la redacció. Aprofitem per relaxar-nos i parlar de les nostres coses. El viatge al Japó ha despertat interès. (jo ja estic nerviós...). De tornada a Vilaweb, el reportatge sobre Benimaclet Viu ja està llest. El llig, trie les fotos, propose un parell de retocs i el publiquem. És molt ineteressant la manera com la nova plantilla digital de Vilaweb pot organitzar el textos i els espais a la pantalla. Triem entre diferents models de disseny i ens decidim per un que és semblant al que utilitza l'espai La Nit a Vilaweb. És una placa sencera amb una fotografia on hi destaca la pancarta de Beimaclet Viu 'Som un poble, tenim una llengua'. Al costat hi cap un text i Partal em suggereix una visió personal. Li admet aquesta proposta al que ahir era director. Abans d'esciure'l, faig un xat amb els lectors. Acabe el xat, que coordina l'amic Tais. També ha arribat l'Oriol a qui conec d'antigues batalles. Com la Bel, que ja ha començat a treballar el tema dels Arthur Caravan amb l'eficiència que la caracteritza. Aquesta redacció dóna gust. De sobte, enveje a Vicent. Pense que és un privilegiat, que això de tenir un diari com aquest és impagable. L'envege, però sobretot l'admire. Ell i l'Assumpció han alçat un projecte del qual ens sentim orgullosos molts lectors. Sobretot al País Valencià on hem trobat a Vilaweb una finestra oberta a tot el país però que no ens oblida. No tinc temps per reflexions. Després del xat cal tancar més temes que van sorgint en l'espiral diària de notícies. L'activista Isabel Terraza arriba a Barcelona provinent del Sàhara. Fa hores que ho esperem. El Pere s'ocupa de l'article. Redissenyem la portada. Destriar, classificar, ressaltar, modelar. Reflectir la diversitat i vitalitat del país i el món per un dia. Fins que arribar l'hora de plegar. Gravem un vídeo resum de l'experiència, m'acomiade dels companys de la redacció i marxe de nou cap a l'estació de Sants. Són les 20:30h. Quan passen una hores, sol, a l'Euromed, de nit, sent com si el tren de l'actualitat m'haguera passat per damunt. Això sí, ho repetiria els dies que feren falta. Vídeo sobre l'experiència  Dimecres passat vaig estar a a les II Jornades
d'Actualitat Crítica que organitzà l'l'Associació d'Estudiants de
Comunicació. En concret, vaig parlar de la importància des mitjans alternatius al País Valencià, per raons òbvies, i de la meua experiència en porjectes com el programa de música en català 'El Celobert' que feia l'any 1992 a Ràdio Klara; la
col·laboració als programes 'El Nautilus' de Pau Caparrós i 'Lliure Directe' de Xavi Martínez de la mateixa ràdio; l'experiència com a coordinador de la secció
'Internacional' d'aquella aventura col·lectiva anomenada L'Avanç; el disseny del programa Watts de l'heroica InfoTv; i, per acabar,
de les col·laboracions puntuals d'ara a Vilaweb i L'Accent.Avui, però, m'agradaria rememorar el programa de música en català 'El Celobert' que feia l'any 1992 quan només tenia 15 anys (quina temeritat...) en aquesta ràdio lliure i llibertària que, dit sia de pas, és una de les poques que té llicència de tot l'estat. He de dir que sempre vaig ser ben rebut a la ràdio, tot i que era un adolescent independentista que volia fer un programa de rock en català quan això del rock en llengua pròpia era un anècdota a la València dels anys noranta on vivia. El problema problema principal, però, era que m'ho havia de fer tot jo mateix. Imagineu-vos un xaval de catorze anys fent de redactor, entrevistador, productor i, el pitjor, tècnic de so. Ja us podeu suposar l'embolic que em muntava! Tot i així pel programa van passar gran part dels grups més importants d'aquells època com Sangtraït, Els Pets, Kartutx o Quatre mil Som Prou (recordeu allò del tinc un cotxe roig, una moto blava i un camió?). Recorde, també, que en motiu d'un dels primers Tirant de Rock vaig poder entrevistar el desaparegut Carles Sabater de Sau, i que, un cop acabada l'entrevista, em vaig adonar que no s'havia gravat i que l'havíem de repetir. Em moria de vergonya. Però ho feia. I allí estava jo amb les meues melenes i el meu cos d'adolescent escanyat parlant als qui jo somiava acompanyar dalt dels escenaris. De fet, en aquella època no havíem ni creat encara Obrint Pas sinó que tocàvem en un grup anomenat Tant Se Val i que només comptava amb una gravació feta en directe en un concert memorable a la plaça dels Furs de València (sota les Torres de Serrans) quan el simple fet de poder realitzar-lo ja ens semblava a tots plegats una victòria espaterrant. Un altre problema que tenia era l'econòmic. Jo era un crio i tenia que pagar unes quotes estrictes per fer una feinada que no me l'acabava. Però l'autogestió implicava compromís i m'havia d'estrènyer el cinturó per fer el que m'apassionava. Fins i tot vaig dissenyar unes octavetes que repartia al meu institut. Un altre maldecap eren les conseqüències polítiques. I és que en aquella època, com ara, formar part d'un mitjà alternatiu a València podia tenir conseqüències. I jo, encara inexpert en aquests temes, patia de veritat quan arribava el dotze d'octubre i els coordinadors de la ràdio m'advertien del perill de trobar-me els fatxes a la porta del pis. Això sí, tot es compensava amb l'encant d'aquell pis brut i destartalat d'un bloc d'oficines de la València més kitsch, amb una finestra on es veia el centre històric, sense peixera, amb material retro de tot tipus i cartells de Bakunin a les parets. I, sobretot, amb la sensació d’estar protagonitzant en un espai de llibertat on ens sentíem realment creant contracultura, trencant les mordasses que ens imposaven i obrint espais en el meu cas, a la música en català a la ciutat de l'amor i l'odi.  L'Andrés, amic i company de batalles, se n'ha anat a l'Argentina a realitzar un treball d'investigació amb les comunitats indígenes de l'interior d'aquest país enorme. Si voleu seguir les seues aventures només cal que entreu al seu bloc Abya Yala que ha creat especialment per a l'ocasió. Una bona manera de descobrir l'altra cara de la realitat del continent americà a través dels ulls d'un valencià compromès. De moment, però, està per Buenos Aires i la Patagònia. Quina enveja...! Aquesta ha estat una setmana intensa. Bé, de fet ja fa setmanes que ho
són, però ara ha començat. Tal i com hem anunicat al bloc
del grup, enguany tornem a casa. I ho farem en uns quants concerts
puntuals i especials que començaran el dia 17 de març a València, per
Falles. La veritat és que estic nerviós. Tot això de posar la maquinària
en marxa de nou m'està superant. Però també estic il·lusionat.
Sobretot, per les noves cançons que creixen a l'habitació des d'on us
escric. També, és clar per les alegries del dia a dia, com el premi que
ens lliurà Escola Valenciana el dissabte passat. Miquel i jo vam
improvisar unes paraules que ens costaven de dir després d'haver
escoltat la cançó 'La Flama' interpretada genialment pels xiquets i
xiquetes del Grup Trobada. I és que han passat dèsset anys ja d'aquell
matí de novembre en què ens ajuntaràrem a l'institut Benlliure. Però bé,
ara no és hora de mirar al passat, sinó cap endavant. Almenys una
temporadeta més. (El diumenge, passat, per cert, el Robert i jo férem unes quantes cançons amb el Botifarra, Pau Alabajos i Toni de l'Hostal a Albalat de la Ribera. Tot un espectacle!! Vos deixe també algunes fotos fetes per Jordi Aleixandre)  Avui et plorem. I ja t'enyorem.Aquells qui som com ella... Ahir, mentre acomiadàvem Mavi Dolç, emergia una imatge, també, de país. Una classe de valencians, una variant específica de catalunyesos, un col·lectiu sencer i compacte de catalans, tocats per la seua impertinència valenta, un model de gent que crea i crea i crea i no deixa mai de crear. Amb una alegria que s'escampa i que troba escletxes fins i tot en els moments més durs. Una colla amb un estil d'amistat que no s'avé a normes, ni a formalismes, ni a etiquetes. Un col·lectiu respectuós del silenci i de les veus. Ens vèiem i ens miràvem, atònits i perplexos, aquells qui som com ella, i ens adonàvem que aquest era un país ple de gent com ella. Qui la va conèixer en qualsevol de les seues múltiples facetes no necessita gaires explicacions. Per a qui no la va conèixer la biografia és una peça freda que diu tot allò que va fer a la universitat, des de València primer, a Barcelona després, empenyent des del Llull l'ensenyament del català, ensenyant generacions senceres de periodistes a analitzar, a pensar, a ser ells mateixos. I, també, tot allò que va fer des de fora de la universitat, missatgera incansable, dona de totes les iniciatives, sempre disposada a fer més pel país, incitadora d'aventures en qualsevol camp i format. No podeu ni arribar a imaginar quantes voltes sonava el mòbil i era ella avisant que calia fer açò o allò, que calia estar atents a aquesta gent o a aquella, que els seus xiquets d'Obrint Pas tocaven a prop i havíem d'anar a escoltar-los, demanant si tenies el telèfon de no sé qui perquè havia d'embolicar-lo en algun projecte o simplement preocupant-se per com anava tot. I la cosa extraordinària de Mavi era que podia fer tot això sense reclamar per a ella gens de protagonisme. Si en va tenir, i era ben merescut, va ser perquè els altres l'obligàvem a acceptar, també en públic, aquell lideratge que tenia en privat. I tot i així, ella ho feia perquè tocava, pel país que estimava com no es pot estimar més, de cap a cap i mirant sempre enfora, al món que se li feia xicotet de tantes lluites i injustícies com calia resoldre, tan de pressa. Avui serà el primer dia que la Mavi no hi serà. Des del Gènesi sabem que som pols i que retornats a la pols tornem a la terra. Al Garbí, la muntanya dreçada al peu de Bétera que ens recorda amb el seu nom occità que el camí del nostre poble és al nord, avui les seus cendres tornaran a barrejar-se amb la terra. I algun dia, aviat, arribarà el temps de la collita i aquesta classe de valencians, aquesta variant específica de catalunyesos, aquest col·lectiu sencer i compacte de catalans, els qui la vam conèixer i els qui no, sabrem aleshores que s'haurà esdevingut perquè hi ha hagut, sobretot, dones lliures com ella, i homes, que ens l'han feta imaginar dia a dia durant anys.  Torne de Berlin amb sentiments contradictoris. Cansat pel desgast de dos dies intensos amb els amics d'aquesta ciutat increïble. Feliç per un concert memorable a la històrica sala S036 de Kreuzberg amb els Boikot i els Talco. Però també mig tocat perquè la gira s'acaba i de sobte aquest buit en forma de mesos i mesos sense tocar es fa real. Mai hem estat tant de temps separats. I se'm farà estrany, ho sé. Però també estic convençut que agrairem desconnectar, descansar, respirar altres aires, preocupar-nos d'altres coses. Després de quinze anys d'Obrint Pas, aquesta aturada és, més que recomanable, necessària. Com ho és per a tots il·lusionar-nos amb altres idees, viatges i projectes. Comencen, doncs, uns mesos diferents i apassionants. Diuen que tot principi té un final i que tot final és un principi. Doncs jo sóc dels que pense que allò important és el trajecte. Espere aprofitar-lo tant com puga i continuar compartint-lo amb vosaltres. De sobte comprovem que ens fem grans i al voltant nostre les llavors
germinen i ens inunden de criatures fortes i fràgils que riuen i ens
demostren com n'és de sorprenent la vida i reps una trucada o un sms i de
seguida l'alegria traspassa l'auricular "com està?" " com esteu?" i tot
sembla encerclat d'una màgia estranya, diferent, sobretot quan és per
primer cop i els teus amics ja són pares i mares i tens ganes de
veure'ls i recordar els moments en què tot allò semblava tant llunyà com
improbable. Però arriben i amb ells el futur inexorable, el relleu de tot allò en què hem cregut, el sentiment de cuidar, d'ajudar a créixer, d'aprendre i ensenyar, i porten noms com Júlia o Judit o Pau o Marta o Neus o Laia i les fotos semblen fetes amb un prisma surrealista malgrat que saps que no, que és ben real, que el Josep i l'Anna, el Natxo i la Sílvia o el Litus i la Núria han tingut una filla i te l'ensenyen orgullosos com si fos el fruit preuat d'una vida que tot just comencem a assaborir. Felicitats a totes i tots.  Durant un grapat d'anys vaig pujar cada matí pel carrer Numància fins trencar per Marquès de Sentmenat amb la motxilla enganxada a l'esquena. Em vaig pelar les cames al parc de les Infantes. Vaig jugar a futbol a la plaça de la Concòrdia. Em vaig criar al col·legi i Duran i Bas de la Travessera. Vaig comprar els 'flash' de dos duros i les 'manolocas' al quiosc del carrer Vallespir i els meus primers discos a l'estació de Renfe (ja a Sants) de la plaça Països Catalans. Aquest és el record que tinc del meu barri d'infantesa, Les Corts. Un record borrós que em va aclarir un antic company de l'escola que, increïblement, em va localitzar aquest estiu. Em va escriure un mail i vam quedar a Sentmenat. No m'ho podia creure. Havia trobat als meus amics després de... vint anys! I allí els tenia al Sergi i al Jorge, a qui gairebé no reconeixia. La veritat és que recorde la meua estada a Barcelona com si fora una altra vida. Jo, de fet, m'he criat a València, sóc de València, d'on és el meu pare, i recordar tot allò és com fer un salt temporal, doncs després de la meua marxa havia perdut tot contacte amb el passat. Però hi ha dies que et passen coses que mai t'esperaries i el de Sentmenat fou un d'aquells. I de sobte vaig tornar com per art d'encanteri a córrer per aquell pati polsegós del Duran i Bas a jugar a la pista de futbol, a barallar-me a les professores juràssiques que hi havia, a reviure els primers amors. Vaja, a recuperar una part de mi que ja gairebé havia oblidat. Gràcies Sergi, de nou, per fer-ho possible. Gràcies i fins aviat! Foto: La meua classe l'any 1990, just després que abandonara l'escola.  Divendres a la nit dormim a Manresa a casa del Litus i dilluns aprofitem per fer una xicoteta reunió. Parlem del present i futur del grup, del que ens queda per fer enguany i del que volem fer l'any vinent. Com alguns sabeu, això encara és incert. Però aquest és un altre tema.De vesprada baixem fins a Barcelona, on, en teoria, hi ha prevista la presentació que organitza l'editorial. Diversos malentesos la fan impossible i nosaltres aprofitem per a conèixer can Vilaweb de la mà de l'amic-mestre Partal (i reconec que sempre m'havia encuriosit veure què s'amaga darrere de la meua llar virtual!) Ja de nit, passades les nou, puge al darrer tren que parteix des de Sants fins a València. Un trajecte nocturn que mai havia fet i que em dóna una altra perspectiva de la meua ruta vital. Finalment, a la una de la matinada arribe a l'Estació del Nord. Agafe la moto (sense multa!) i arribe al sofà de casa. Per fi...  Caracas és ha estat per a mi una experiència entre titànica i surrealista. Una ciutat caòtica i plena de vida on hi viuen oficialment quatre milions de persones i extraoficialment més de sis. De fet no se sap. Els cens oficial no existeix. Les masses de població flueixen entre les centenars de milers d'infravivendes que pengen a les barriades que encerclen la ciutat. Enmig, un districte central depauperat i atrapat pel transit constant i el seu soroll i la seua continació i on s'alcen vells gratacels alguns a mig construir com a símbol permanent de l'eterna promesa dels qui ho prometien tot mentre saquejaven l'esperança en forma de petroli.Una ciutat partida, dividida en altres grans subciutats que ací es diuen Municipis i que viuen tant d'esquenes les unes de les altres que fins i tot formen part d'Estats diferents. A l'oest, a l'estat anomenat Distrito Capital, un únic i immens municipi anomenat Libertador que integra el casc antic i una llarga llista de parròquies històricament combatives i abandonades: La Pastora, La Vega, 23 de Enero, San Juan, El Valle... A l'est, quatre municipis que formen part de l'Estat de Miranda i que escenifiquen l'abisme social on sobreviu el país: Chacao, Baruta o el Hatillo amb els seus edificis, xalets i clubs privats plens de càmeres i tanques electrificades; i l'històric i pobre municipi colonial de Sucre, amb parroquies tan extenses com ara Petare on s'hi encabeixen un milió d'ànimes. Ja veieu. Una ciutat de ciutats. Un món de mons separats per la trista ferida de l'apartheid social heretada de les èpoques colonials que han marcat la història d'aquesta terra. Llegisc en el llibre del company alemany Raül Zelik que viatjar per Caracas és com viatjar pel món. En un moment pots passar d'Àfrica a Suïssa. Dels carrers de fang i cases de cartró a les mansions de 'culebrón' i les operacions de pit. Una distància massa llarga per a recórrer-la en unes poques parades de metro. Tot això és el que ha estat Caracas per a mi. El que he pogut veure. El que m'ha permès veure. En els seus ènergics i sorollosos dies. En les seues solitàries i perilloses nits.  Aeroport Simón Bolivar. Grans pancartes de la República Bolivariana de Veneçuela. Nervis. Passem el control de passatgers. Només eixir de l'aeroport la calor ens xucla. L'ambient és diferent al de casa. Molt diferent. Mai havia estat a l'altra punta del món i, la veritat, em sent eufòric, molt eufòric, i nerviós, molt nerviós. Només de pensar en un mapamundi em marege...Un cop passat el control ens trobem amb el David. El nostre David... serà cabró! Hem viscut tantes coses junts... M'abrace a ell. Tots ho fem. Ens mirem, somriem, cridem, riem, cantem i ens donem cop els uns als altres com si fórem xiquets de tres anys. Pugem a l'autobús, arranquem i enganxem les cares a les finestretes. Les imatges que hi veiem ens colpegen com a flaixos. La intensa llum, els colors verds i marrons, la temperatura sufocant, els edificis desballestats que hi ha al costat de l'aeroport i les primeres estribacions d'unes faveles que a partir d'ara hi seran per tot. No ens volem perdre res. Obrim els ulls com a plats i fem cara de babaus. Fotografiem i intentem retenir aquest moment de vida el màxim possible. Tot ací és sorprenent i diferent. Tot. Fins i tot els nostres ulls que brillen conscient d'estar més lluny de casa que mai. Encara tremole quan ho pense. Qui ens ho havia de dir...!  Després d'uns dies de desconnexió encete una sèrie d'apunts sobre el viatge que hem fet a Veneçuela. I faig utilitzant el mètode de postals que utilitzen els meus amics i companys Vicent Partal o Jordi Muñoz en els seus brillants blocs. Un viatge intens i apassionat que ens ha portat a descobrir una part de tot el que s'amaga en aquest país darrere dels grans titolars de la premsa als què estem tant acostumats. Que no és poc! (Ve de l'apunt anterior) Després del concert de Beneixama vam dormir a Ontinyent i des d'allí vam fer cap fins a Xàtiva. Allí havíem quedat amb la resta del grup i amb una famíla ben especial: els Botifarra. Al Pep Gimeno 'Botifarra' ja fa dies que el coneixem. I vosaltres segur que també heu sentit a parlar de la seua veu privilegiada, del seu bast coneixement sobre la nostra cultura popular i de la seua gran personalitat. Doncs tot això és ben cert. Des del primer moment que vam contactar amb ell, el Botifarra sempre es va mostrar disposat a col·laborar en el que fera falta. I el resultat fou aquella genial col·laboració a la cançó Camins que ens ha deixat petjada. Fruit d'aquesta relació que vam teixir a la gravació al mas de Cinctorres, va nàixer una amistat que s'ha traduït en aparicions en els concerts del Falaguera Rock, l'11 de setembre a Barcelona o al Festivern de la Valldigna que ens van posar a tots la pell de gallina. Tot això ho vam voler celebrar diumenge amb una paella, autèntica de La Costera, a la caseta que el Pep i família tenen prop del riu Albaida. I quin pau! Allí ens vam reunir sota el porxo de la seua llar acompanyats per la increïble vitalitat dels sues fills Miriam i Pep i de la seua dona Fina, xerrant, menjant, passejant i recuperant les ànimes de la llarga travessia que hem afrontat aquest any tots plegats. Perquè aquell dissabte fou això: una retrobada amb nosaltres mateixos, sense concerts, sense tensió, gaudint d'un bon arròs i d'una jornada al camp. I des d'ací vull agrair a la família Botifarra aquest empeny per a renuir-nos i fer-nos seure al voltant d'una taula amb l'únic propòsit de descansar. I al Botifarra en concret, li vull agrair aquesta saviesa que desprenen els seus consells, les seues cançons i la seua tremenda bondat. Gràcies per tot amic! |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosALTRES
CANçONS
DIBUIXOS
IDEES
LLIBRES
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
