Amb l'arribada de la primavera la ciutat de València es torna a omplir d'aquell ambient tant especial que generen els monuments de cartró, el esclats dels petards i l'escalf del foc: les Falles, una expressió de cultura popular, ben viva i arrelada, que fou apropiada pels sectors més reaccionaris del país després dels difícils anys de l'anomenada 'Batalla de València'. La lluita, però, mai no ha cessat i, malgrat que sempre hem tingut les de perdre, molts de nosaltres ens hem enfrontat des de fa molts anys a aquesta situació intentant bastir alternatives als models conservadors per tal de recuperar els espais de la ciutat que ens pertoquen.
Totes aquestes sinergies confluïren ara fa 6 anys ens les anomenades Falles Populars i Combatives, una coordinadora de col·lectius i entitats, de casals i ateneus, que des de feia anys promovien actes alternatius entorn a la festa. Un treball que ha fet possible que durant sis edicions aquest intent de construir un model alternatiu a les Falles s'haja assentat com un referent a la ciutat amb l'organització d'activitats de tot tipus durant els dies de la festa.
Doncs bé, enguany les Falles Populars i Combatives tornaran a prendre els carrers de la ciutat. Amb molts problemes i entrebancs, com sempre, perquè vivim en una ciutat on el despotisme i l'autoritarisme de l'Ajuntament supera tots els límits que ens puguem imaginar. Però continuaran vives. Perquè aquest és l'esperit de la València resistent que representen. I durant tot una setmana ompliran de concerts, festes, activitats per als més menuts, xocolatades, concursos de paelles, tallers de jocs tradicionals, cercaviles per diferents barris o exposicions i xerrades els carrers del barri del Carme i Benimaclet així com els espais dels centres socials Terra, Ca Revolta o l'Ateneu Popular.
Una festa, doncs, que mereix la vostra visita si el que voleu es viure uns dies de foc i màgia i unes nits de germanor i combat que, de ben segur, us costaran d'oblidar.
[Publicat a l'Accent]
+Més info i calendari d'activitats de les Falles Populars i Combatives '09
(Sense oblidar el gran concert de la Gira'09 amb La Gossa Sorda+Orxata Sound System+Aspencat el dimarts 17 a l'Auditori de Burjassot!)
Ara fa uns mesos vam tenir la sort i el privilegi d'assistir a una activitat a l'escola pública del nostre barri, el col·legi públic Pare Català de Benimaclet. He de dir que sempre fa goig que et conviden a una escola però especialment si aquesta és la que està arrelada al barri on vius, en la què estudien els teus veïns, els fills dels teus amics o la teua pròpia família. I més, en una ciutat com València, tan aparentment perduda (i dic aparentment perquè a vegades et sorprenen dies com aquests i trenques amb el pessimisme crònic en què vivim instal·lats).
Vam quedar de bon matí, els Miquels, el Robert i jo al bar que hi ha just enfront de l’escola. Allà ja ens vam sorprendre els nous murals que decoren la façana, amb aquelles frases que esperonen als menuts a conquerir allò que somien. La sorpresa gran, però, estava dins les aules. Allí ens trobàrem amb una cinquantena de xiquetes i xiquets del nostre barri que ens reberen a base de riures, crits i aplaudiments. Aquests moments són emocionats de veritat. T’omplen d’energia. Més encara quan comproves com aquestes feres amb cos de nans són capaços de cosir-te a preguntes una darrere l'altra sobre temes diverses de les nostres vides, cançons i compromisos. Ens interrogaren sobre com funciona el grup, com ens ho fem per escriure les cançons o com hem aconseguit arribar allà on creuen que hem arribat. Lluny de fer una conferència, però, vam intentar establir una conversa entre amics, un diàleg a cinquanta bandes on els vam voler animar a ser crítics i valents, a preguntar-se contínuament el perquè de les coses, a tenir personalitat, a formar-se per decidir per ells mateixos (que és l’única forma que tenim de sentir-nos lliures).
La festa va acabar amb unes quantes cançons cantades a pulmó entre totes i tots i amb l'ajuda inestimable del guitarrista Àlvar Carpi i d'uns mestres admirables. No faltaren les abraçades, les fotos i els regals, per part d'alumnes i professorat, en una jornada oberta de bat a bat als sentiments tenyits d'esperança.
La veritat és que porte uns quants dies al límit. En dues setmanes he recorregut una quinzena de pobles i ciutats (Vic, Girona, Algemesí, Palma, Manacor, Alcoi, Madrid Barcelona, Manresa, La Selva del Camp, Mont-Roig, Reus, Saragossa) en un viatge llarg i solitari (i cansat, si us he de ser sincers) Aviat us escriuré les cròniques però abans no vull oblidar-me de la nit, la gran nit, que vam viure dimarts passat a Burjassot. Una nit en què per uns instants vam intentar unir i sumar generacions. Trobar-nos. Veure'ns. Escoltar-nos. Una nit per recordar.
Per aquell escenari de Burjassot hi van desfilar des dels més joves fins als més grans. Valencians i valencianes que hem decidit no oblidar, sinó tot al contrari, recuperar la història que ens pertany i projectar-la cap al futur. L'endemà (encara extenuats per l'esfoç) a la presentació del llibre que vam fer a Can Vies de Barcelona, comentàvem amb el David Fernàndez i l'Ivan de la Ciutat Invisible la necessitat que sentim els de la nostra generació de recrear la pròpia història. De crear imatges mentals per mantenir vius capítols tant funestos d'aquesta com la repressió franquista o la Batalla de València (què ens sabríem si no fora per l'esforç en forma de llibres i converses dels nostre avis i àvies, mares i pares?).
Tot això és el que vam intentar escenificar dimarts. Que els joves tenim memòria, que ens sentim hereus, que volem prendre el relleu. I amb els vídeos, els concerts i els parlaments dels tres blocs, ens vam adonar que, curiosament, era una de les primeres vegades que grans i menuts ens emocionàvem junts recordant vivències com ara les fosses comunes, les bombes a les llibreries o l'assassinat del nostre jove company.
Potser aquest fou el més emotiu. I crec que ho fou no només pel fet de recordar a Guillem (i tot el que vam construir i compartir aquells joves que ens vam criar a la València dels anys noranta, al barri del Carme o al Kasal Popular) sinó perquè vam poder comprovar com ha crescut tot (nosaltres també) des d'aquell fatídic any 1993. Perquè en 15 anys hem multiplicat forces i si a principis d'aquella dècada no juntàvem ni a mil persones en manifestacions com la del 9 d'octubre, ara ens podem mesclar entre desenes de milers.
El país ha canviat. Nosaltres hem canviat. Comencem a fer-nos grans i malgrat que de vegades ens costa reconèixer els mèrits col·lectius, els de totes i tots, crec que hem d'estar orgullosos del treball que s'ha fet en aquests anys. Des de l'ensenyament, des del món de la cultura, dels dels moviments cívics, dels mitjans de comunicació independents, des de les organitzacions polítiques i socials. Perquè és una realitat i perquè només reconeixent-la podrem recarregar les energies per tal de cedir el testimoni als qui vindran. Només així, recordant els qui ens han precedit, aprenent del passat, assumint els propis errors i propagant la il·lusió pel demà, serem capaços d'avançar.
Heus ací el que férem dimarts. Recuperar per guanyar.
Això de publicar un llibre és més intens del que m'esperava. Sobretot
si ho combines amb altres xerrades, col·laboracions i concerts en una sola setmana. Però
anem a pams.
El primer compromís de la setmana foren una sèries de
xerrades pels instituts de Mataró (el matí del passat dijous 20 i divendres 21) dins les activitats del
Correllengua. De xerrades a instituts ja n'havia fet alguna, però mai quatre de seguides jo tot sol. Aquesta classe de xerrades, però, sempre tenen un toc especial. No cal que us recorde que
nosaltres vam créixer com a grup i com a persones en un institut i que
tant els ambients com els adolescents que els omplen encara em semblen
molt familiars.
El primer que em va sorprendre, però, és que en tots els centres em vaig trobar amb amics i coneguts de la comarca. També amb aules completament plenes on un centenar de joves (de vegades dos-cents!) atenien i preguntaven.
Jo vaig intentar explicar les coses tal com les veig, intentant rememorar les nostra experiència com músics-adolescents (i gamberros, perquè no dir-ho). Vam
parlar dels problemes dels inicis, del perquè de cantar en valencià, de com vam créixer amb l'ajuda d'entitats i col·lectius fins descobrir la immensitat del nostre país així com de l'experiència de trencar fronteres i tocar per a un públic no catalanoparlant. A poc a poc, però, i davant la curiositat dels estudiants, la conversa va prendre nous rumbs, fins a tocar temes com l'antifeixisme o la importància d'aprendre i conviure amb altres cultures des del respecte cap a la nostra.
Perquè a la nostra llengua, com he
pogut comprovar, li costa adquirir el prestigi necessari per a normalitzar-se
dins i fora de les aules. Sobretot a les grans ciutats, on allò modern,
allò que mola, ve imposat per maquinàries culturals difícils de
contrarestar. I és per això que m'agraden aquestes xerrades, perquè
t'ajuden a seguir la pista de les inquietuds i les experiències dels
qui protagonitzaran el nostre demà. Unes generacions que creixen amb força i que ens plantegen nous i vells reptes que haurem d'afrontar plegats. No ho oblidem.
Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el llibre, i de fet he de reconèixer que vaig enviar el darrer esborrany a bord del tren de rodalies entre Sant Celoni i Sants.
A l'estació m'esperava Pablo, un gran amic i company d'aventures que sempre em porta alguna de cap. Ell, com a membre del Casal, em va fer d'anfitrió. I dels bons! Em va fer voltar per tots els racons de la infantesa i fins i tot vaig estar a les portes del Duran i Bas (ai, la llàgrimeta!) En fi, després de la visita pel barri vam fer cap fins a la Colònia Castells, una antiga colònia industrial dels anys vint que viu amenaçada per l'embat constructor de l'Ajuntament. (podeu trobar tota la informació de la lluita per defensar aquest racó històric i singular a Salvem la Colònia Castells).
Tots quatre vam compartir taula i debat al voltant del present i futur de la nostra llengua als diferents territoris, i coincidirem en la cruesa de la situació però també en l'esperança de revertir-la. Tot plegat, una vesprada al barri, encerclat d'amics i gent entesa amb la que poder parlar i descansar, unes hores, dels projectes que m'obsessionen malaltissament.
Amb l'arribada de la primavera la ciutat de València es torna a omplir d'aquell ambient tant especial que generen els monuments de cartró, el esclats dels petards i l'escalf del foc: les Falles, una expressió de cultura popular, ben viva i arrelada, que fou apropiada pels sectors més reaccionaris del país després dels difícils anys de l'anomenada 'Batalla de València'. La lluita, però, mai no ha cessat i, malgrat que sempre hem tingut les de perdre, molts de nosaltres ens hem enfrontat des de fa molts anys a aquesta situació intentant bastir alternatives als models conservadors per tal de recuperar els espais de la ciutat que ens pertoquen. 
La veritat és que porte uns quants dies al límit. En dues setmanes he recorregut una quinzena de pobles i ciutats (Vic, Girona, Algemesí, Palma, Manacor, Alcoi, Madrid Barcelona, Manresa, La Selva del Camp, Mont-Roig, Reus, Saragossa) en un viatge llarg i solitari (i cansat, si us he de ser sincers) Aviat us escriuré les cròniques però abans no vull oblidar-me de la nit, 
Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el 
