Vivim temps convulsos al País Valencià. No és cap novetat. Fa
dècades, segles, que els patim. Però ara ens toca superar-los a
nosaltres, a les generacions que hem crescut sota la bota d’una dreta
espanyola que no ha deixat d’assetjar les poques victòries que es van
aconseguir en aquella estafa anomenada Transició. Una d’elles, amb
totes les seues llums i ombres, fou la que originà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Una llei que va permetre que, per primera
vegada en la història, una legió de joves tinguérem accés a ser educats
en la llengua pròpia. O el que és el mateix, que per primera vegada en
la història molts de nosaltres aprenguérem que es pot fer cultura,
periodisme, història, matemàtiques, filosofia o física en valencià. Un
fet, aquest, d'una importància cabdal en un País Valencià frustrat pels
seus propis prejudicis, diglòssies i febleses accentuades per una classe
dirigent que porta segles creuant les línies roges de la nostra
dignitat.
Jo ho he viscut en primera persona. Em vaig criar a les línies. En
una les línies imperfectes, però que al cap i a la fi eren la única
possibilitat que teníem d'estudiar en valencià. A València ciutat, només
quatre instituts públics de secundària l'ofertaven l'any 1990. Només
quatre! Molts companys havien de recórrer llargs quilòmetres cada dia
per arribar a una classe on s’estudiara en valencià. Tot i així,
nosaltres vam criticar durant anys aquest model de segregació. No
enteníem perquè només hi havia un grup en català mentre la resta de
grups, vuit, eren exclusivament en castellà. Ni ho enteníem no ho
compartíem. Allò ens abocava al gueto. Érem es rarets, els indígenes de
la reserva, fins i tot venia algun mestre amb els alumnes del seu grup
per mostrar-los a ‘los que hablan en valenciano’.
En aquells temps, com ara, ens vam esforçar a demostrar que érem
‘normals’. Que fèiem coses ‘normals’. Que parlàvem una llengua ‘normal’.
Però aquest esforç el vam haver de fer solets, saltant totes les
fronteres psicològiques que s'estableixen després de segles de
marginació i estigmatització. Però ens vam sortir. Vam aconseguir, per exemple, que moltíssims companys de la línia en 'castellà' s'ajuntaren
amb nosaltres, que isquèrem de festa junts al Carme, al Kasal o als concerts d’aquell grup de
música que havíem creat a classe i que, davant la sorpresa de molts, utilitzava en la llengua amb què parlàvem.
Amb els anys, hem comprovat com molts d'aquells amics i amigues han
recuperat la llengua que, tot sia dit, no havíem tingut l’oportunitat
d’aprendre perquè els seus pares i mares havien abandonat el valencià
pels prejudicis, la marginació i la persecució social que tots coneixem.
Per això, quan avui escoltem aquells que parlen d'acabar amb la
segregació a base d'arraconar la llengua dèbil, la que estigué
prohibida, la que fou abandonada en massa a les grans ciutats a causa
d’aquella malèvola etiqueta de llengua ‘inferior’, ‘basta’ o ‘de poble’,
se’ns encén el motor de l’antiga ràbia. I és que aquells que han volgut
acabar amb el nostre patrimoni lingüístic i cultural ara diuen que el
volen ‘potenciar’ en nom de la ‘modernitat’, és a dir del
‘plurilingüisme’. I ho diuen així, tan tranquils, sense sentiment de
culpa, sense esperar patir les conseqüències.
No. No ho permetrem. Portem massa anys lluitant a la barricada
quotidiana. Portem massa anys explicant, convencent, il·lusionant.
Portem massa anys picant la pedra dels fonaments d’aquell vell règim que
ens van imposar. Però sobretot no ho permetrem perquè ara ja som milers
i milers els joves que creixem arreu del país amb una altra mentalitat,
amb una altra perspectiva, amb la disposició de defensar com siga la
llengua del nostre poble. Perquè la sembra de tants mestres ha donat
fruits. I es veu cada dia. A les aules. Als carrers. Sí. Allí ens
trobareu. Perquè hem perdut la por. I si cal serem insubmisos com ho són
avui dia els 4.500 professors gallecs que es neguen a complir les
ordres uniformitzadores de la dreta espanyolista. Una dreta rància que va
gaudir de quaranta anys de violenta dictadura militar per rematar-nos i
no ho van aconseguir. I ara, creuen de veritat que podran amb nosaltres?
[Article Publicat el 7 d'abril al suplement 'Quadern' del diari 'El País']
Dissabte passat vam viure una d’aquelles per recordar. Una d’aquelles nits en què esclata la València oculta que alguns veuen morta però que batega encara dins el cor de milers de persones anònimes. Més de vuit mil joves van omplir Benimaclet per demostrar que es poden trencar els prejudicis, els tòpics i les mentides oficials imposades des del Palau de la Generalitat. Una marea de goles que ens va inundar d’il·lusió. Des de l'escenari, emocionava. M’ho mirava i em quedava sense paraules. Com és possible que malgrat tots els entrebancs i retallades, malgrat tot els el boicots i censures, encara hi haja milers de joves decidits a desafiar la por i demostrar que encara som vius? I de sobte vaig fer un repàs mental a la història i inevitablement em van vindre al cap aquells herois quotidians que amb els seu propi esforç han aconseguit que joves com nosaltres continuem parlant la nostra llengua avui dia. I un d'aquells herois fou, sens dubte, Enric Valor.
Perquè Enric Valor és un exemples de l'extraordinària biografia d'aquest herois quotidians que també es deien Fuster, Sanchis, Estellés, Ferrer o Salvador i tants altres noms potser no tant coneguts però igualment imprescindibles. Unes generacions que es van comprometre, que van prendre partit, que es van enfrontar el llarg túnel del franquisme amb la tenacitat i la constància pròpia d'un corredor de fons. Aquesta és l’herència més valuosa que ens van deixar: La tenacitat i la constància. La capacitat de superar l’adversitat i l’habilitat de fer-ho amb les victòries minses, quotidianes, però motivadores de la vida diària.
Tots ells han estat víctimes de la desmemòria que regna les nostres institucions i els seus altaveus. El cas d’Enric Valor n’és, també, una clara mostra. Molts de nosaltres hem tingut la sort d’estudiar la seua obra literària i gramatical més popular, però la seua dimensió política i humana, la que supera l’àmbit filològic, només ha pogut ser recuperada gràcies a innumerables iniciatives cíviques, com la que ha fet possible l’Any Enric Valor, i privades, com el treball de Rosa Serrano, que han ajudat a recuperar i descobrir la rellevància del personatge així com un context polític i social on es va desenvolupar.
Si encara no l’heu llegit, correu a fer-vos amb un exemplar de les 'Converses amb un senyor escriptor' on Serrano va resumir llargues hores de converses amb Valor. Una mena de tresor en forma de reflexions i vivències que ens recorden temps que ara semblen no haver existit, com si el rastre de la història s’haguera perdut al mar on s’aboquen les veritats incòmodes. I per això ens costa d’imaginar-nos a un jove Enric Valor recorrent els carrers d’aquell Alacant on es vivia plenament amb ‘un català marítim’, com deia ell, ‘proper al d’Eivissa’ i on les inquietuds polítiques començaven a organitzar-se en partits regionalistes que ell ja volia anomenar nacionalistes. O de com es va sumar als esforços vertebradors que recorrien aquest país que no tardaren en que quallar en fets com les esperançadores Normes de Castelló. O com el seu compromís social el feu ingressar en el Partit Comunista i que aquesta militància el portà a lluitar en aquella guerra que esgarrà totes les aspiracions d’un país incipient que s’hagué de refugiar als carrerons en blanc-i-negre de la València de postguerra. I fou en aquella València on Valor i tants altres joves van continuar treballant d’amagat, de portes endins, en tertúlies per on passaven els valencianistes supervivents de totes les corrents.
Com es sabut, aquelles il·lusions s'enfangaren en l'anomenada Batalla de València, que acabà amb un trist seguit de renuncies, però també de victòries com l’aprovació la Llei d'Ús i Ensenyament i del Valencià. Una llei que, malgrat les seues llums i ombres, va ser rebuda com una de les claus decisives per recuperar la llengua i redreçar el país. El somni d’una generació de joves educats en la nostra llengua. Un somni difús però real. Uns joves en els quals Valor va dipositar gran part de les seues esperances. I és ací on entrem nosaltres.
Nosaltres som el resultat d'aquell esforç. I comptem amb l’exemple d’aquesta tenacitat i constància que ens ha fet progressar durant tots aquest anys. Perquè sí, seguim ací. Existim. Formem part d’un País Valencià que viu més enllà dels grans titulars de premsa, les obres faraòniques, els gran esdeveniments i els escàndols de corrupció que els generen. I si existim és gràcies a les milers de persones que continuen treballant pel país sense esperar res a canvi. Uns nous herois quotidians, que han estat capaços de bastir un entramat de resistència basat en una societat civil amb una demostrada capacitat de mobilització i organització. Un entramat de persones supervivents del treball de la postguerra i la Transició, a la qual ens incorporem ara els més joves, els qui hem pogut créixer amb una actitud crítica respecte la situació del nostre país, els qui ens hem alliberat dels prejudicis cap a la nostra llengua i la nostra identitat. Però també, els qui ens enfrontem a la crisi del model social sorgit d’aquella Transició així com a una creixent globalització que sempre juga en contra de les cultures minoritzades. I és que el nostre, com bé deia Valor, és un país on l'esperança i la incertesa sempre caminen de la mà.
Afortunadament, aquestes generacions estan responent arreu del país. Actes com el de dissabte poden ser un aparador on visualitzar-les. I sí, ja sé que és un exemple poc rigorós, que és ridícul mesurar les nostres forces amb aquest baròmetre, que el que importa és la realitat que desperta cada matí. Però també és cert que ens cal recordar d’on venim per entendre que el nostre no ha estat un camí gens fàcil, que potser estem encara més prop del punt de partida que de cap altre. Que, com diu Diego Gómez, cal que arribe el moment històric en que tinguem un president de la Generalitat que haja estudiat en valencià. I potser té raó, diran els optimistes, o potser no arribarà mai aquest dia, o potser quan arribe, la llengua haurà perdut la batalla del prestigi que, comptat i debatut, és la decisiva en un realitat sociolingüística com la nostra. No ho sé. No és l’hora de fer política ficció. Però sí d’analitzar el passat per enfocar el futur.
Perquè allò que és evident, és que ja no hi a excuses que valguen. Que no val a dir que si som pocs o si som molts. Que cal posar fets sobre la taula. Assumir que el relleu està a les nostres mans. Que tard o d'hora tots aquests joves amb els qui tant van confiar les generacions d’Enric Valor hem de demostrar que d'alguna cosa van servir tots els seus anys de lluites i penúries. I ho hem de demostrar fent un pas endavant, desempallegant-nos de la por i de la resignació crònica. Aprenent dels errors del passat, adaptant-nos i evolucionant, reinventant-nos i aportant propostes constructives. I, evidentment, generant l’interès necessari entre els més joves perquè la nostra llengua i cultura siguen el vehicle de les seues inquietuds. Només així farem que el nostre treball valga la pena. Amb la tenacitat i la constància dels corredors de fons. Aquest és, malauradament, el ritme de la cursa que ha marcat la nostra història. La que van enfrontar Enric Valor i tants altres. La que ens cal seguir enfrontant entre totes i tots.
Tot aquest assumpte de la furgoneta espia que ens va enviar el delegat del govern al País València, Ricardo Peralta, em posa de mala llet. Perquè potser sembla un acudit que la totpoderosa Rita Barberà es creguera víctima d'escoltes il·legals quan en realitat ens espiaven als qui presentàvem el documental 'Més enllà del mur' sobre l'experiència de Pau Alabajos, Cesk Freixas, Nabil i nosaltres mateixos en la brigada musical que vam viure a Palestina. Un acte que, per cert, es va realitzar en una sala universitària oberta al públic i que va comptar amb la presència de David Segarra, integrant de la Flota per la Llibertat.
I sí, sembla un acudit. Però no fa gràcia. Perquè ara va i resulta que la polèmica que protagonitzen el PSOE i PP se centra, exclusivament, en si uns espiaven als altres en motiu d'aquest forat sense fons de corrupció anomenat Gürtel. De les escoltes il·legals al nostre acte, res de res. Del possible seguiment policial a David Segarra, res de res. De la criminalització que aquest fet suposa, res de res. Què passa, que els drets dels ciutadans estan lligats només al poder polític que ostenten? Perquè cap d'aquest dos partits s'escandalitzen per la violació del dret a la intimitat perpetrat per agents camuflats contra un acte públic, d'accès lliure i anunciat en roda de premsa? Per no parlar del fet, i això sí que fa una mica de gràcia, que aquests perspicaços agents de la IV Brigada d'Informació de la Policia Nacional, àlies Mortadelo i Filemón, foren descoberts i ridiculitzats pels esbirros de Rita i companyia.
En fi, una nou capítol de les picabaralles entre una alcaldessa paranoica i un delegat del govern que no dubtà en definir com a 'normalitat democràtica' la impunitat de la brutal violència feixista que campa pel nostre país. Recordem la desena d'atacs amb artefactes explosiu contra la seu del Comité d'Ajuda al Refugiat, el còctel molotov contra La Quimera, els trets de perdigons contra Ca Revolta, la crema del local d'Endavant, les pedrades contra la llibreria de la Universitat de València i Tres i Quatre, les bombes contra la seu d'Esquerra Republicana del País Valencià i Bloc Nacionalista Valencià, els atacs de tot tipus contra les seus d'Acció Cultural del País Valencià, Partit Comunista del País Valencià, Intersindical Valenciana, la Societat Coral El Micalet, els diferents Casals Jaume I o el Centre Social Terra, així com un llarg etcètera d'amenaces i pallisses que inclouen punyalades i marques d'esvàstiques a la cara. I davant de tot això, què fa el senyor Peralta? Enviar una furgoneta Berlingo armada amb tota classe d'aparells de vigilància per espiar el passe d'un documental d'uns músics que van actuar a Palestina. Així ens va als valencians.
Acabes d’arribar a casa. En teníem ganes. Moltes. Han estat hores i hores de patiment, d'espera, de no saber res de tu. Viatjaves en aquella flota carregada amb tones d'ajuda humanitària. Aquella flota que un dels exèrcits més poderosos del món va assaltar a sang i foc. No van donar massa explicacions. Éreu terroristes, van dir. I això els ha deixat en evidència. Saps? Quan els el conflictes traspassen els titulars de premsa i et toquen de prop, ratifiques la brutal injustícia que els sustenta.
Aquest cop no parlaven de les xifres fredes d'un conflicte enquistat en les nostres misèries. Aquest cop parlaven de tu. I t’hem vist a tots els noticiaris. Amb el teu rostre ferm. Amb la samarreta de 'País Valencià' que tu mateix vas dissenyar. A tu, el nostre amic i company de batalles compartides als carrers del Carme o Russafa o Benimaclet o qualsevol altre barri de la nostra València resistent. O a la redacció d'aquell diari humil però heroic anomenat L’Avanç. Tu has estat testimoni. Ulls, orelles i boca. I ens has explicat que els soldats d’elit arribaren de matinada. Que dispararen abans d’assaltar el vaixell. Que et xiulaven les bales a prop. Que malgrat estar visiblement acreditat com a periodista, t'insultaren, et colpejaren i t'amenaçaren. Que vas veure molts ferits. I morts.
Saps? Quan t’he escoltat a la ràdio se m’han posat els pèls de punta. Era com si tot aquell infern l’haguera viscut jo mateix. Però el drama no va acabar ací. Als supervivents vos tancaren en un camp de presoners. Gris. Fred. Ni ta mare ni ton pare ni els teus amics saberem res de tu fins un dia i mig després. Patírem molt, creu-me. Però al final, Cristina pogué parlar amb tu. 'Estic viu', digueres. 'Viu i content de saber de vosaltres'. I eren paraules d’emoció que es feien d’amagat, en veu baixa, amb un mòbil prestat.
Dos dies després t'alliberaren. Les pressions internacionals foren eficaces. Però no aturaren els maltractaments. Ni els interrogatoris. I la ràbia em trenca el pit quan ho pense. Com han estat capaços de perpetrar impunement aquesta matança en aigües internacionals? Com és possible, a sobre, que vos segresten acusant-vos d‘immigrants il·legals’? Com s’atreveixen a criminalitzar sense manies 600 persones com ara parlamentaris europeus, periodistes d’una quarantena de mitjans, un premi Nobel de la Pau i, fins i tot, una àvia de huitanta anys supervivent de l’Holocaust? Contestar a tots aquests interrogants m’aborrona. Però m’aborrona més encara la pregunta que tu mateix has llançat. Perquè, si són capaços de massacrar així a cooperants internacionals, què no faran amb els palestins que sobreviuen sota el bloqueig, l’ocupació i la humiliació diària de les seues botes?
Per tot això, hui et vull, et volem, donar les gràcies. Per la valentia però, sobretot, perquè el teu exemple ens anima a denunciar, amb més coratge encara, aquest nou món de murs i armes que brota en nom de la seguretat i la por.
Ara mateix, una flota de nou vaixells intenten arribar a les costes de Gaza amb tones d'ajuda humanitària com material escolar, sanitari i productes per a la reconstrucció d'habitatges. David Segarra, company d'innumerables aventures, valencià, periodista, dissenyador (entre d'altre ens ha dissenyat la portada del darrer disc 'Benvingut al Paradís' així com la del llibre 'Històries del Paradís') i responsable de la productora Guarataro Films, és a bord, amb dos catalans més, del Mavi Marmara. Amb la voluntat d'explicar tot el que està vivint, ha obert un compte al Twitter on el podem seguir minut a minut.
El nostre és un país que, malgrat tot, encara viu. Ja sé que aquesta
afirmació sona fàcil, per no per això deixa de ser certa. Jo que em
dedique a recórrer-lo us puc assegurar que allò on vaig hi trobe gent
que batega, que participa, que s'organitza per denunciar, però,
sobretot, per construir. Un dels exemples més evidents d'aquesta
vitalitat són els casals. Algú s'imaginava a principis dels noranta que
s'alçarien tants casals, ateneus i centres socials repartits arreu del
territori? No. Ningú de nosaltres ens haguérem cregut que, avui dia,
aquesta organització constructiva fóra una realitat tan evident com
engrescadora.
Efectivament, els casals representen això: organització i
construcció. Són punts de trobada on els joves i no tan joves podem
conèixer-nos, parlar i compartir, però també espais on et pots sentir
viu, real, alliberat de l'aparador de plàstic en què s'estan convertint
els nostres pobles i ciutats. Perquè els casals són, sobretot, focus i
motor de les lluites del nostre entorn més immediat. Com a exemple, vos
podria dir que no m'imagine la meua ciutat, València, sense el Terra,
un espai històric que avui ja és una realitat arrelada al barri de
Benimaclet i que enguany ha decidit fer el pas endavant d'obrir a
migdia; com tampoc me la imaginaria sense projectes ja existents com Ca
Revolta o L'Ateneu Popular o altres que s'esperen obrir ben aviat, com
el nou local que s'inaugurarà al centre històric i que rellevarà
l'antic Racó de la Corbella en un nou local il·lusionador i
completament renovat.
I sí, també vos podria parlar d'altres exemples engrescadors i
espectaculars que he tingut la sort de conèixer, com les noves llars
del Can Capablanca de Sabadell o del Casal Despertaferro de Reus; tot i
així, i per desgràcia, ara em toca parlar-vos dels espais que veuen el
seu futur amenaçat. Un d'aquests és el Casal Popular de Gràcia, que
després de set anys oxigenant aquest barri de Barcelona, batalla contra
la pretensió de l'ajuntament de desallotjar-lo. Els seus joves
habitants, però, ja han alçat es destrals de guerra. No estan disposats
a abandonar tan fàcilment el local que ja és casa seua. Esperem que
tinguen forces. I que entre tots contribuïm a defensar-lo.
[Publicat el dimarts, 12 de gener de 2010 a L'Accent]
Plaça de la Verge. València. Set de la vesprada. Fred. Un megàfon. Pancartes. Una història inventada. Unes vides reals. Dignitat cuirassada. Solemnitat humil. Silenci. La gola se'm va trencar quan vaig llegir la darrera línia.
L'Associació de Víctimes del Metro m'ha convidat a llegir el conte 'Quaranta-tres' en la concentració que cada mes realitzen a València. L'acte serà el dimecres dia 3 a les 19.00h a la plaça de la Verge. Una nova ocasió per recordar als 43 que ja no hi són i exigir responsabilitats a aquells que encara governen.
En suport a la Gaza Freedom March, que ara mateix està bloquejada a Egipte, vos deixe un article que vaig escriure per a L'Accent ara fa uns mesos en arribar del viatge que vam realitzar una brigada de músics a Palestina:
Imagina que t'han expulsat del poble on vius. Imagina que aquell
poble ja ha desaparegut del mapa. Imagina que el país on vivies ja no
existeix. Imagina que has pogut quedar-te al nou estat que han
construït però acceptant que has perdut els teus drets
civils i la teua identitat. Imagina que el nou estat no respecta cap
resolució internacional. Imagina que has hagut de fugir a un camp de
refugiats. Imagina que vius allí durant quaranta anys sense futur i amb
l'esperança cada cop més dèbil de tornar. Imagina que t'han construït
un mur immens sense respectar cap legalitat ni cap límit de cap
tractat. Imagina que mai el podràs creuar. Imagina que vius en una immensa presó. Imagina que per anar d'una
ciutat a una altra dels territoris que t'han deixat hi ha centenars de
controls militars. Imagina que t'humilien i que arbitràriament et
neguen el pas. Imagina que inclús en aquest territoris han construït
urbanitzacions on hi viuen mig milió de colons armats. Imagina que
també han fet passar autovies exclusives per als seus habitants. Imagina que inclús s'han instal·lat dins de la teua ciutat massificada
i empobrida. Imagina que et marquen la botiga amb esprai. Imagina que
t'expulsen de casa després de ser vençut i humiliat. Imagina que la
capital símbol on vius se l'han annexionat. Imagina que a sobre no et
concedeixen ni passaport, ni document de ciutadà. Imagina soldats als
teus carrers cada dia de l'any. Imagina incursions periòdiques amb
tancs i materials pesats. Imagina atacs massius amb armes prohibides i
tecnologia de super potència militar. Imagina que no tens aigua perquè
te la roben i que a sobre tens prohibit perforar. Imagina que tot ho
has de comprar a aquells que t'han colonitzat. Imagina que l'exèrcit et
vigile nit i dia. Imagina vuit mil conciutadans empresonats
incloent menors d'edat. Imagina dècades d'expulsions, humiliacions,
crims de guerra, bombardejos, destruccions i tot el que pugues
imaginar. Imagina que obres els ulls i aquest malson és tan viu com la
vergonya que sents per no fer res perquè els qui el pateixen puguen,
per fi, despertar.
Aquest matí s'ha fet entrega a Institucions Penitenciàries del comunicat de suport a Amadeu Casellas, tal i com es va fer el seu dia a Conselleria de Justícia. Com que el silenci mediàtic és evident, malgrat la darrera de vaga de fam que acaba de realitzar, aprofite per deixar constància de la meua adhesió a la campanya de suport a aquest pres anarquista que, recordem-ho, porta vint-i-tres anys empresonats per raons polítiques sense haver vessat sang. En aquest interessant article trobareu la història i la lluita de l'Amadeu durant tots aquests anys.
"Les
persones sotasignades relacionades amb la vida social i cultural del nostre país
volem posar en coneixement dels màxims responsables del Departament de Justícia
i de la Secretaria General de Serveis Penitenciaris que sent conscients de la
greu situació en la que es troba Amadeu Casellas Ramon, empresonat al Centre
Penitenciari de Quatre Camins i actualment ingressat en la Unitat Hospitalària
Penitenciària de l’Hospital de Terrassa per portar més de 95 dies en vaga de
fam, sol·licitem la seva atenció per a que es produeixi una ràpida solució
favorable a la dignitat del pres.
Tenim
constància de les extremes circumstàncies personals en les que actualment es
troba Amadeu Casellas, qui sense delictes de sang porta més de 23 anys
empresonat.
Creiem
que és impensable que això pugui estar succeint a Catalunya al segle XXI i no
podem permetre una mort indigna sense, al menys, alçar la veu i escriure
aquestes paraules.
Parlem
de vida o mort.
Per
tot l’exposat ens adherim a la sol·licitud de llibertat immediata per a Amadeu
Casellas Ramon, si més no, per raons humanitàries."
Avui dissabte s'havia de celebrar a Alberic, el poble de la meua familia paterna, el FestAlberic, un festival pioner al poble i que comptava amb un cartell de luxe amb grups com La Gossa Sorda, Auxili, Odi, Pau Alabajos i Cesk Freixas.
Aquesta festa, però, ha boicotada sistemàticament per l'ajuntament del PP que ha obligat supspendre'l després de posar totes les traves possibles. Una mostre més del despotisme que impera en aquesta país tant acostumat a la resistència. És per això que des d'ací vull mostrar la meua solidaritat amb la gent d'IxA i amb tots els qui fan possible que pobles com Alberic conserven la dignitat i l'esperança que a tots ens cal en aquests anys de foscor.
Josep Nadal, el meu amic, company de classe i cantant de La Gossa Sorda ho ha fet per escrit en una carta oberta dirigida a l'alcalde i, com sempre, ha posat a cadascú al seu lloc. Ací la podeu llegir.
Acabe de tornar d'uns quants dies de desconnexió i m'he esgarrifat amb la lectura de les darreres notícies. Com en Feliu o en Nadal, jo també vaig formar part de l'AEN i després del CEPC i vaig viure situacions ben desagradables amb les 'forces d'ordre públic' com les que s'han viscut aquest dies pels carrers de Barcelona. Mai, però, tant desmesurades i premeditades. Avui, a més, aquesta violència institucional i organitzada contrasta bruscament amb el compromís d'en Tomàs, estudiant de la UAB i militant del SEPC, que porta 30 dies en vaga de fam per tal d'impulsar un diàleg autèntic sobre al Pla Bolonya i el futur de la universitat. Tota una demostració de resistència pacífica davant la política d'imposicions, terror i porres.
Vicent Martí és un conegut i prestigiós llaurador de l'Horta de València. Entre els seus mèrits hi ha el d'haver dut endavant una iniciativa d'agricultura ecològica de qualitat a l'horta que encercla la ciutat, plantant cara a l'allau urbanitzadora i la devastadora crisi del camp. Una opció que li valgué el reconeixement al millor agricultor ecològic de l'estat (amb entrega de premis per part de la ministra Narbona inclosa) i que ha volgut materialitzar amb un entramat de venda directa de verdures conreades a la manera dels seus avantpassats.
A més, Vicent Martí ha estat protagonista de moltes de les lluites que s'han dut a terme en defensa d'aquest paratge únic. Una d'aquestes batalles, la que es realitzà contra el pla urbanístic del nou ajuntament popular d'Alboraia, el portarà davant els tribunals acusat d'haver desplegat una pancarta juntament amb quatre companys de la Plataforma Salvem l'Horta d'Alboraia en el ple municipal on es tractava el tema. Per aquest 'ofensa' la fiscalia li demana 6.000e. en un judici que tindrà lloc demà divendres a les 10.30h a la Ciutat de la Justícia de València.
Com a resultat, un altre llaurador davant la llei. Acusat de procurar pel seu treball. Acusat de sobreviure a l'habitat on s'ha criat la seua família. Acusat de defensar la terra que ens dona vida. Com si això fora el far west i nosaltres els indígenes que ens sabem acorralats.
Però no vençuts. Concentració de suport: Divendres 23 de gener | 10.30h | Ciutat de la Justícia de València.
Tot aquest assumpte de la furgoneta espia que ens va enviar el delegat del govern al País València, Ricardo Peralta, em posa de mala llet. Perquè potser sembla un acudit que la totpoderosa Rita Barberà es creguera víctima d'escoltes il·legals quan en realitat ens espiaven als qui presentàvem el documental '
Acabes d’arribar a casa. En teníem ganes. Moltes. Han estat hores i hores de patiment, d'espera, de no saber res de tu. Viatjaves en aquella flota carregada amb tones d'ajuda humanitària. Aquella flota que un dels exèrcits més poderosos del món va assaltar a sang i foc. No van donar massa explicacions. Éreu terroristes, van dir. I això els ha deixat en evidència. Saps? Quan els el conflictes traspassen els titulars de premsa i et toquen de prop, ratifiques la brutal injustícia que els sustenta. 
Ara mateix, una flota de nou vaixells intenten arribar a les costes de Gaza amb tones d'ajuda humanitària com material escolar, sanitari i productes per a la reconstrucció d'habitatges. David Segarra, company d'innumerables aventures, valencià, periodista, dissenyador (entre d'altre ens ha dissenyat la portada del darrer disc 'Benvingut al Paradís' així com la del llibre 'Històries del Paradís') i responsable de la productora Guarataro Films, és a bord, amb dos catalans més, del Mavi Marmara. Amb la voluntat d'explicar tot el que està vivint, ha obert un compte al Twitter on el podem seguir minut a minut. 
El nostre és un país que, malgrat tot, encara viu. Ja sé que aquesta
afirmació sona fàcil, per no per això deixa de ser certa. Jo que em
dedique a recórrer-lo us puc assegurar que allò on vaig hi trobe gent
que batega, que participa, que s'organitza per denunciar, però,
sobretot, per construir. Un dels exemples més evidents d'aquesta
vitalitat són els casals. Algú s'imaginava a principis dels noranta que
s'alçarien tants casals, ateneus i centres socials repartits arreu del
territori? No. Ningú de nosaltres ens haguérem cregut que, avui dia,
aquesta organització constructiva fóra una realitat tan evident com
engrescadora.
Plaça de la Verge. València. Set de la vesprada. Fred. Un megàfon. Pancartes. Una història inventada. Unes vides reals. Dignitat cuirassada. Solemnitat humil. Silenci. La gola se'm va trencar quan vaig llegir la darrera línia.
L'Associació de Víctimes del Metro m'ha convidat a llegir el conte '
Avió via Riga, il·lusió, nervis, coartada, aeroport, interrogatoris, dos hores d'espera, taxi, porta de Damasc, falafel, humus, shawarma, fatush, nevera espatllada, batuts, cervesa, sucs de taronja i carlota, arak, guitarres, bastoners, murs, soldats, check points, torres de control, càmeres, colons, autovies amb tanques, armes, més murs, ciutats grises, paisatges aspres, oliveres, xerrades, xerrades, xerrades, emocions, emocions, emocions, aprenentatges, camps de refugiats, tomba de Mahmud Darwish, tombes anònimes, mercats buits, fotografies de joves armats, teatres reconstruïts, concerts sense micros, concerts sense altaveus, concerts carregats d'energia, calor, suor, matalassos, dutxes de mànegues, autobusos, més check points, aeroport, coartada, nervis, interrogatoris, cansament, un tres al passaport, avió via Riga... creixement.
Avui dissabte s'havia de celebrar a Alberic, el poble de la meua familia paterna, el FestAlberic, un festival pioner al poble i que comptava amb un cartell de luxe amb grups com La Gossa Sorda, Auxili, Odi, Pau Alabajos i Cesk Freixas. 
Acabe de tornar d'uns quants dies de desconnexió i m'he esgarrifat amb la lectura de les darreres notícies. Com en 
Vicent Martí és un conegut i prestigiós llaurador de l'Horta de València. Entre els seus mèrits hi ha el d'haver dut endavant una iniciativa d'agricultura ecològica de qualitat a l'horta que encercla la ciutat, plantant cara a l'allau urbanitzadora i la devastadora crisi del camp. Una opció que li valgué el reconeixement al 
