Quaranta-tres

[Història llegida a la plaça de Mare de Déu de València el 3 de febrer del 2010. Malauradament, res ha canviat. Zero responsables.]

-Era dilluns i devia caminar cansada. Feia dies que no dormia bé. Potser eren coses de l’edat o dels estudis o d’aquella feina a mitja jornada al súper que tant odiava, però el cas és que sempre que arribava a casa llençava la motxilla, dinava i es tancava a l’habitació. Escoltava una música infernal, com el soroll d’una rentadora, amb unes veus que xisclaven i et colpejaven el cor. No cal dir que aquell dia també la devia escoltar. I us la podeu imaginar caminant amb els auriculars blancs incrustats a les orelles com si foren part d’ella. Deia que aquelles cançons la relaxaven. Que l’aïllaven. Que la transportaven no sé on. Sa mare no ho entenia. No l’entenia. Es passava el dia repetint-li allò que es tallara els cabells, que s’arreglara un poc, que es deixara estar de forats a la llengua i l’orella. No saps què fas ni què vols! Però qui et penses que ets? No se l’escoltava. Ella tampoc se l’escoltava massa. Però una mica sí. M’agradaria creure que havia acabat el batxillerat per la insistència d’aquella mare que feia de pare i de germana i d’àvia i de tot un poc. I tinc l’esperança de pensar que potser, amb els anys, hauria acabat de comprendre com de sola i cansada se sentia en aquell pis de parets grogues de la perifèria de les perifèries. Allà on aquell dia tornava.
   
Era gairebé migdia i la fam se li devia obrir com un polp remenant-se dins l’univers estrany que era el seu cos. Ni prima ni grossa. Ni alta ni baixa. Ni guapa ni lletja. Però fràgil. Ho devia pensar cada dia quan acabava de raspallar-se les dents davant l’espill. Bé, potser només ho devia pensar un moment. Perquè ella no feia gaire cas a aquestes coses del físic. Ni en el físic ni en res del que ella anomenava ‘cànons establerts’. Ella creia en el dia a dia. En l’avui. En l’ara. I en aquell ‘ara’ tenia fam. I per això probablement va accelerar el ritme entre l’aldarull de cotxes sorollosos i semàfors verds i rojos que la van conduir fins allà on tots sabem.
   
El metro li semblava com un món subterrani amb vida pròpia. Li agradava aquell aire decadent de rajoles engroguides i cartells greixosos. Pensava que era com enterrar-se al lloc on cadascú es mostra com és. Un zoo d’olors i colors, deia. I potser per això tenia la curiosa mania d’analitzar la gent amb què es creuava. Ulleres de pasta, camises, tatuatges, corbates, pèls de punta, arracades de perla. I de la rutina en feia un espectacle. Fins que arribava, és clar, el moment del cabreig. O sia, de pagar. Perquè em jugue el que vulgueu que la targeta no li va funcionar a la primera. Potser perquè se li havia arrugat o perquè la màquina estava espatllada o vés a saber per quin altre motiu, però supose que va acabar fent cua a la finestreta i que la va atendre un empleat d’aquells que ja han nascut amb cara fatigada però comprensiva. I tal volta hi havia cartells de vaga. I segurament eren cartells que demanaven millores. Que les exigien. Però ella no els degué veure perquè el cabreig la devia cegar mentre repetia la rutina. Un senzill. Ací tens. Gràcies. Gràcies. Adéu. Adéu.
    
Aquell dilluns era hora punta i l’andana devia estar plena de gent. I segur que ella va intentar fer-se un lloc allà on fóra menys visible. És estrany intentar trobar el teu territori entre la multitud sense perdre de vista el fossar fosc i brut. Però ella el buscava. I potser el va trobar en forma de banc lliure en una de les puntes de l’andana. Allí degué fer un altre recompte. Polos verds, bosses de plàstic, maletins, laca, samarretes negres, tacons. I més olors i colors. Al costat, qui sap, un xic també amb auriculars. Què deu escoltar aquest? Ja us he dit que li agradava fantasiejar, saber com era la gent segons les pintes, les expressions, la manera de caminar o de parlar. Fins i tot, de vegades també escoltava les converses. Baixava el volum de l’mp3, parava l’orella i remenava les vides alienes per matar l’avorriment.
   
Però aleshores una remor la degué enganyar. Perquè potser va creure que el seu tren s’acostava quan en realitat era el d’enfront. No us pensareu que va agafar el metro tan ràpidament! Per descomptat que es degué esperar. Primer dos minutets. Després altres dos. I encara uns altres dos. I el xic del costat devia continuar escoltant la mateixa música i ella devia continuar intentant endevinar què estudiava. O potser treballava? I deurien passar dos minutets més. I dos més. I dos més. Fins que degué arribar la remor definitiva. I segur que ho va fer acompanyada d’aquell soroll de maquinària antiga, com si el vagó fóra una d’aquelles carretes que s’accionaven a mà a les pel·lícules de l’Oest. I probablement el comboi es va aturar i va obrir les portes amb  el típic estufit i totes les cares de l’andana van dissimular mentre prenien posicions per pujar-hi de pressa i corrents. Com ho va fer ella.
   
Dins el metro tot devia tremolar. I la gent es devia agafar a les barres. Alguns potser llegien fent equilibris mentre d’altres es creuaven les mirades i giraven la vista incòmodes cap als diaris gratuïts que sempre hi ha escampats pels seients buits. Ella no els mirava mai. És possible que n’agafara algun i que se’l llegira per damunt. No ho sé. Però supose que es va cansar aviat i va pujar el volum de la música com esperant que aquella veu cridanera la mantinguera desperta amb l’ajuda de les guitarres infernals que sonaven com si marcaren el ritme d’una fàbrica o què sé jo. No entenc d’aquesta música, però sempre tancava els ulls i es deixava endur pel balanceig mentre arribaven més estacions i més cares que entraven i eixien i més olors i més colors. Però ella ja no els devia fer cas perquè ja sabeu que era migdia i que devia estar famolenca i devia tenir ganes d’arribar a casa i menjar-se els macarrons que tant li agradaven amb tonyina i tomaca i un pessic de formatge a la cuina on s’asseia al voltant d’una taula plegable, xicoteta, però còmoda.

I si m’ho pregunteu us diré que sí, que devia estar preciosa. I que encara me la imagine allí, en aquell vagó, com flotant entre la música que li apujava l’adrenalina amb aquells lletres que no entenia però que ja us he dit que li colpejaven el cor. I la transportaven just allà on voldria ser.
Allà on hauria d’haver estat.

I aleshores…
Aleshores va arribar el primer flaix. I després un altre. I un altre. I un altre. Acompanyats de sacsejos i bandades. I potser saltaren espurnes i hi hagueren més flaixos i més crits borrosos i els sorolls aguts de friccions rovellades se li encastaren als timpans. I les bandades devien ser tan violentes que ella degué caure perquè ja us he dit que no era ni prima ni grossa sinó fràgil, massa fràgil com per aguantar aquells sotracs i aquells cops brutals. I segur que de sobte tot es va fer blanc, per un instant, per un instant blanc, molt blanc, i ple de pau, però que de seguida es va fer negre, d’aquell negre tan negre que ofega crits.
I gemecs.

Fins que el silenci es va apoderar d’aquell lloc.

I del cor de la meua filla.
   
I la veu s’acaba de trencar i el megàfon s’apaga i la plaça és un aplaudiment emocionat entre pancartes que recorden històries per denunciar oblits.
   
Com cada dia tres de cada mes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*