Tenacitat i constància

[Article Publicat el 7 d’abril al suplement ‘Quadern’ del diari ‘El País’]

Dissabte passat vam viure una d’aquelles per recordar. Una d’aquelles nits en què esclata la València oculta que alguns veuen morta però que batega encara dins el cor de milers de persones anònimes. Més de vuit mil joves van omplir Benimaclet per demostrar que es poden trencar els prejudicis, els tòpics i les mentides oficials imposades des del Palau de la Generalitat. Una marea de goles que ens va inundar d’il·lusió. Des de l’escenari, emocionava. M’ho mirava i em quedava sense paraules. Com és possible que malgrat tots els entrebancs i retallades, malgrat tot els el boicots i censures, encara hi haja milers de joves decidits a desafiar la por i demostrar que encara som vius? I de sobte vaig fer un repàs mental a la història i inevitablement em van vindre al cap aquells herois quotidians que amb els seu propi esforç han aconseguit que joves com nosaltres continuem parlant la nostra llengua avui dia. I un d’aquells herois fou, sens dubte, Enric Valor.

Perquè Enric Valor és un exemples de l’extraordinària biografia d’aquest herois quotidians que també es deien Fuster, Sanchis, Estellés, Ferrer o Salvador i tants altres noms potser no tant coneguts però igualment imprescindibles. Unes generacions que es van comprometre, que van prendre partit, que es van enfrontar el llarg túnel del franquisme amb la tenacitat i la constància pròpia d’un corredor de fons. Aquesta és l’herència més valuosa que ens van deixar: La tenacitat i la constància. La capacitat de superar l’adversitat i l’habilitat de fer-ho amb les victòries minses, quotidianes, però motivadores de la vida diària.

Tots ells han estat víctimes de la desmemòria que regna les nostres institucions i els seus altaveus. El cas d’Enric Valor n’és, també, una clara mostra. Molts de nosaltres hem tingut la sort d’estudiar la seua obra literària i gramatical més popular, però la seua dimensió política i humana, la que supera l’àmbit filològic, només ha pogut ser recuperada gràcies a innumerables iniciatives cíviques, com la que ha fet possible l’Any Enric Valor, i privades, com el treball de Rosa Serrano, que han ajudat a recuperar i descobrir la rellevància del personatge així com un context polític i social on es va desenvolupar.

Si encara no l’heu llegit, correu a fer-vos amb un exemplar de les ‘Converses amb un senyor escriptor‘ on Serrano va resumir llargues hores de converses amb Valor. Una mena de tresor en forma de reflexions i vivències que ens recorden temps que ara semblen no haver existit, com si el rastre de la història s’haguera perdut al mar on s’aboquen les veritats incòmodes. I per això ens costa d’imaginar-nos a un jove Enric Valor recorrent els carrers d’aquell Alacant on es vivia plenament amb ‘un català marítim’, com deia ell, ‘proper al d’Eivissa’ i on les inquietuds polítiques començaven a organitzar-se en partits regionalistes que ell ja volia anomenar nacionalistes. O de com es va sumar als esforços vertebradors que recorrien aquest país que no tardaren en que quallar en fets com les esperançadores Normes de Castelló. O com el seu compromís social el feu ingressar en el Partit Comunista i que aquesta militància el portà a lluitar en aquella guerra que esgarrà totes les aspiracions d’un país incipient que s’hagué de refugiar als carrerons en blanc-i-negre de la València de postguerra. I fou en aquella València on Valor i tants altres joves van continuar treballant d’amagat, de portes endins, en tertúlies per on passaven els valencianistes supervivents de totes les corrents.

Com es sabut, aquelles il·lusions s’enfangaren en l’anomenada Batalla de València, que acabà amb un trist seguit de renuncies, però també de victòries com l’aprovació la Llei d’Ús i Ensenyament i del Valencià. Una llei que, malgrat les seues llums i ombres, va ser rebuda com una de les claus decisives per recuperar la llengua i redreçar el país. El somni d’una generació de joves educats en la nostra llengua. Un somni difús però real. Uns joves en els quals Valor va dipositar gran part de les seues esperances. I és ací on entrem nosaltres.

Nosaltres som el resultat d’aquell esforç. I comptem amb l’exemple d’aquesta tenacitat i constància que ens ha fet progressar durant tots aquest anys. Perquè sí, seguim ací. Existim. Formem part d’un País Valencià que viu més enllà dels grans titulars de premsa, les obres faraòniques, els gran esdeveniments i els escàndols de corrupció que els generen. I si existim és gràcies a les milers de persones que continuen treballant pel país sense esperar res a canvi. Uns nous herois quotidians, que han estat capaços de bastir un entramat de resistència basat en una societat civil amb una demostrada capacitat de mobilització i organització. Un entramat de persones supervivents del treball de la postguerra i la Transició, a la qual ens incorporem ara els més joves, els qui hem pogut créixer amb una actitud crítica respecte la situació del nostre país, els qui ens hem alliberat dels prejudicis cap a la nostra llengua i la nostra identitat. Però també, els qui ens enfrontem a la crisi del model social sorgit d’aquella Transició així com a una creixent globalització que sempre juga en contra de les cultures minoritzades. I és que el nostre, com bé deia Valor, és un país on l’esperança i la incertesa sempre caminen de la mà.

Afortunadament, aquestes generacions estan responent arreu del país. Actes com el de dissabte poden ser un aparador on visualitzar-les. I sí, ja sé que és un exemple poc rigorós, que és ridícul mesurar les nostres forces amb aquest baròmetre, que el que importa és la realitat que desperta cada matí. Però també és cert que ens cal recordar d’on venim per entendre que el nostre no ha estat un camí gens fàcil, que potser estem encara més prop del punt de partida que de cap altre. Que, com diu Diego Gómez, cal que arribe el moment històric en que tinguem un president de la Generalitat que haja estudiat en valencià. I potser té raó, diran els optimistes, o potser no arribarà mai aquest dia, o potser quan arribe, la llengua haurà perdut la batalla del prestigi que, comptat i debatut, és la decisiva en un realitat sociolingüística com la nostra. No ho sé. No és l’hora de fer política ficció. Però sí d’analitzar el passat per enfocar el futur.

Perquè allò que és evident, és que ja no hi a excuses que valguen. Que no val a dir que si som pocs o si som molts. Que cal posar fets sobre la taula. Assumir que el relleu està a les nostres mans. Que tard o d’hora tots aquests joves amb els qui tant van confiar les generacions d’Enric Valor hem de demostrar que d’alguna cosa van servir tots els seus anys de lluites i penúries. I ho hem de demostrar fent un pas endavant, desempallegant-nos de la por i de la resignació crònica. Aprenent dels errors del passat, adaptant-nos i evolucionant, reinventant-nos i aportant propostes constructives. I, evidentment, generant l’interès necessari entre els més joves perquè la nostra llengua i cultura siguen el vehicle de les seues inquietuds. Només així farem que el nostre treball valga la pena. Amb la tenacitat i la constància dels corredors de fons. Aquest és, malauradament, el ritme de la cursa que ha marcat la nostra història. La que van enfrontar Enric Valor i tants altres. La que ens cal seguir enfrontant entre totes i tots.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *