Vàrem parlar de Menorca. D’allà on es diu s’acaba el món o potser comença. De Sant Joan i dels racons de Ciutadella. De poesia i de Ponç Pons. I de com un poema pot descriure fidelment els sentiments dels lectors, tal vegada com si l’autor, a qui coneixem poc o gens, s’hagués atrevit a fer públic les pròpies confidències. Hem tornat a “Nura” i al seu paisatge, on dins la mar hi ha una part de mi, que hi ha dies l’aigua acarona suaument i en altres la tramuntana sacseja fent-me reviure angoixosos dies d’agost. Vivències, llengua i paisatge. Del propi univers escrit en llenguatge poètic. Ens diu Pons, “escriure és un compromís de primer ordre:Si són falsos els mots ¿té sentit ser poeta?. ¿Té sentit existir? ¿Té sentit immolar-se en el foc cec dels mots i la literatura?”. I el poeta respon afirmant que “som alló que llegim i tenim el que dam.La llavor d’un oblit el fulgor d’una espelma”. S’ha fet el silenci. “Únicament aboliràs la distància quan oblidis la línia més curta entre dos punts”, sembla que em diguis, confirmant el que expliques “quan tot arriba nosaltres ja no hi som”. Ten’s raó, “no posseïm el temps tan sols en disposem”.