11 de desembre de 2009
2 comentaris

Aminatou Haidar

Ho diré sense embuts: el problema del cas Aminatou Haidar no és que el
Marroc es negue a fer marxa enrere en la decisió d’expulsar per la
força una ciutadana sense cap més motiu que l’adscripció política que
professa. No. O que Espanya siga incapaç de fugir de les brases que li
representa la tenacitat d’aquesta dona valenta i incorruptible. No. Com
tampoc no ho és que la Unió Europea es desentenga d’una situació que
considera un simple conflicte bilateral entre dos estats. No.

El problema real és que el Marroc, Espanya i la Unió Europea són
els grans beneficiaris de l’statu quo actual de la regió gràcies als
acords preferencials en matèries com immigració, pesca, agricultura o
indústria que hi ha previst d’enfortir durant la presidència espanyola
de la UE que s’estrenarà el mes vinent. I que els seus dirigents
comparteixen la funesta idea que l’interès general de la pàtria, com ha
afirmat Zapatero, passa per damunt de qualsevol respecte als drets més
elementals d’uns territoris que continuen ocupats, esquarterats i
espoliats. Una visió vergonyosa, aquesta, que deriva de la mentalitat
despòtica que encara conserven el Marroc i Espanya i que es basa en la
negació sistemàtica de cap altra identitat nacional que no siga la
seua, amb una monarquia de sentinella, un exèrcit de garant i unes
lleis especials que limiten i coarten la llibertat dels pobles que
sotmet.

Ara potser em direu que les realitats d’aquests dos estats no són
les mateixes i que la nostra situació és radicalment diferent de la
dels qui es veuen abocats a sobreviure al desert per l’escandalosa
passivitat internacional. I tindreu raó. Però no em negareu que els qui
hem nascut amb el pes de la derrota històrica a l’esquena entenem
perfectament allò que defensa, i representa, la figura resistent
d’Aminatou Haidar: que el Marroc té un problema i que el continuarà
tenint fins que no s’adone que mai no destruirà per la força la
voluntat d’existir de tot un poble. Perquè el problema del Sàhara
Occidental, com el nostre, té una solució: el referèndum. És a dir,
l’autodeterminació. Per molt que, a alguns polítics d’ací i d’allà,
aquesta paraula els faça tremolar de por.

[Publicat el 9 de desembre del 2009 a Vilaweb]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!