Centrem-nos i anem per feina
|
|
En una conjunció tan simbòlica com ha estat aquest diumenge 10 d'octubre de 2010 a les 10 i 10 del matí ha començat a circular el #votaindependencia, que vol aplegar les piulades a les xarxes socials, els apunts a blocs i els articles a premsa digital i impresa que n'assumeixin la idea bàsica i que vulguin contribuir a escampar-la.
Sense accent, perquè és un hashtag, una paraula que pretén recollir totes les piulades a les xarxes socials i tots els apunts en blocs amb un missatge en comú: a les properes eleccions del 28 de novembre l'independentisme ha d'anar a votar perquè ens hi juguem les condicions polítiques dels propers quatre anys. I té tres opcions compromeses amb la independència, sigui via referèndum o sigui via declaració unilateral: Esquerra, Reagrupament i Solidaritat. Les enquestes diuen que els independentistes som ben bé la meitat. I avui fa exactament tres mesos ens manifestàvem a Barcelona per deixar clar que NOSALTRES DECIDIM, però que volem decidir entre independència i autonomia, no pas altres marrades incertes que sonen a música per a camaleons.
Enmig del devessall de declaracions polítiques pròpies del moment, avui Vilaweb recull les d'Artur Mas en referència al concert econòmic: "Si les respostes són que no, després que ningú se
sorprengui ni que ningú s'estranyi si la deriva que agafa Catalunya és
una deriva cap a una llibertat pròpia". Digueu-me pesat, però continuo tenint la sensació que no som capaços de reaccionar. Continuo entestat en la idea que del proper 28-N n'ha de sortir un parlament amb més diputats independentistes que no els 21 que ara tenim. I no em refereixo a diputats que ho siguin a títol individual, sinó a diputats amb qui realment puguem comptar i que cap disciplina de partit no faci callar.
Falten 55 dies i mantenim el repte de reforçar com sigui el missatge que les properes eleccions són les de la independència. S'ha acabat l'etapa autonomista i no té cap mena de sentit que ens hipotequem quatre anys amb un govern que no vol fer el referèndum que demanàvem el 10 de juliol. Aquest ha de ser l'objectiu i aquest ha de ser el plantejament. Però el 28N, a banda de l'etapa autonomista, s'haurà acabat una altra cosa. I no voldrem sentir a parlar dels socialistes en molts i molts anys si no és que, de les seves pròpies cendres, en reneix un nou partit disposat a exercir el dret d'autodeterminació.
"... aquesta predominança de l'ambició d'emancipació nacional que detecten
les enquestes des fa força mesos, fins i tot abans de la sentència del
Constitucional –i, per tant, que no sembla pas reactiva– [Cardús recorda el Racòmetre de dilluns passat: "el 48,8% dels enquestats votarien sí en un referèndum sobre la
independència, mentre que un 9,7% estan indecisos i un 41,4% dirien no. "], quan es
tradueix en expectativa –encara lluny del dia de les eleccions, també
s'ha de dir–, resulta que el vot a propostes explícitament
independentistes cau a poc més del 10 per cent."
Abans que res, recordeu això, sisplau:
Els qui aneu seguint el bloc sabeu que m'agrada penjar un apunt de balanç a final de mes amb les estadístiques, els apunts més llegits, etc. Ahir, però, no em va ser possible. Val a dir, però, que aquest setembre no he estat gaire actiu. Veureu que vaig escriure els primers cinc dies però després hi ha hagut un buit considerable. Tot plegat ha fet que el comptador reflectís poc més de 30.000 visites i que els articles més llegits fossin, justament, els pocs que vaig penjar sobre CiU els primers dies de setembre. Malgrat els intents efectuats des de diversos àmbits i persistents encara –em permetreu que m'hi inclogui modestament amb el subtítol del bloc–, és probable que la majoria de l'electorat no percebi encara les eleccions del 28 de novembre com les eleccions de la independència. No expresso cap desig, sinó que miro de fer anàlisi. Dels partits que tenen més capacitat de crear opinió i de condicionar els continguts dels informatius, ni PSOE-C ni CiU no estan plantejant les eleccions en aquests termes.
Falten dos mesos justos perquè els nostres vots configurin la composició del Parlament que ha de condicionar l'evolució política dels propers quatre anys. Dos mesos justos per saber si al nou Parlament de Catalunya hi haurà més diputats independentistes que no pas avui. Dos mesos, en tot cas, en què hauríem de ser capaços d'adreçar un missatge clar a un electorat que ara mateix, segons totes les enquestes, se'n va més cap a CiU que no pas cap a l'independentisme.
Les persones som complexes i contradictòries per naturalesa i, per tant, els col·lectius formats per persones també ho deuen ser. En el nostre cas, en tenim mostres evidents i recents perquè també la nostra societat presenta elements contradictoris en el seu comportament polític i electoral. Amb l'enquesta que publica avui El País, i de la qual es fa ressò Vilaweb, es fa més evident encara la mera dificultat aritmètica que tindria un tercer tripartit. Si el PSOE-C ha de treure 28 diputats, si Esquerra n'ha de treure 12 i si ICV-EUiA n'ha de treure 9, tot plegat suma 49 escons. I diuen que CiU en pot treure 61. Estem parlant, doncs, de 12 escons de diferència entre la suma dels tres partits i la coalició de Mas. Però estem dient també que faltarien 19 escons per a la majoria absoluta que els permetria poder repetir l'acord prescindint de Mas i companyia. Dinou!
xaviermir |
divendres, 10 de setembre de 2010 | 17:19h
Un any més, i ja en portem nou, la Mostra d'Entitats dels Països Catalans estendrà carpes i tendals als entorns de l'Arc de Triomf de Barcelona. Tenim, doncs, un cap de setmana intens, ple de marxes de torxes, d'ofrenes florals i cerimònies protocol·làries, de manifestacions, de concerts i, per anar badant i per saber què fa la societat civil del nostre país, la Mostra. Per si tot plegat us sembla poc, afegiu-hi la proposta de commemorar el gol que vam marcar a l'Estat espanyol ara fa un any a Arenys de Munt: el Primer Aplec per la Independència. Si teniu intenció de treure el cap per la Mostra demà, us n'adjunto el programa en aquest apunt. I també hi poso el programa de les dues passejades d'aquest vespr, de dues hores cadascuna (a triar, és clar!) i que començaran a les vuit. Apa, gent, que per oferta no serà! El 21 de juny vaig escriure que Artur Mas havia fet el cim: "El baròmetre del GESOP li atribuïa
entre 65 i 67 escons. La majoria absoluta, doncs, a tocar. La meva
projecció de futur, però, és una altra. Jo penso que ja ha fet el cim,
que cap altra enquesta li donarà ja uns resultats millors. Per tant,
comença la davallada. Crec que tots sabem per què." Dos mesos i escaig després, amb les vacances d'agost pel mig, apareix un primer sondeig a La Vanguardia que dóna a CiU entre 60 i 61 escons. No sembla, doncs, que la meva intuïció anés gaire desencaminada.
Dilluns passat llegia en un article de Josep Maria Pasqual: "L'argument únic que fins ara s'ha sentit a Montilla i el PSC (i,
curiosament, també al PP i altres exponents de l'espanyolisme i de la
dreta) és que el “referèndum per la independència” produiria “fractura
nacional”." Pasqual en parla, de la fractura, per desmuntar l'ús que en fan sobretot els socialistes: "Si hi ha dues nacions no hi ha fractura. Et pots fracturar un braç, però dos braços separats no són dos braços fracturats." I ho fa també per advertir que cal no desatendre la batalla del llenguatge: "Cal que els partidaris del referèndum guanyin abans la batalla del llenguatge."
En un article de dimecres, el títol del qual jugava irònicament amb el lema de la manifestació del 10 de juliol i amb la prerrogativa del Molt Honorable de convocar eleccions, Miquel Pairolí escrivia: "Hi ha una densitat política que bull amb més intensitat que mai a les
últimes dècades, i tindrem tres cartes ben definides per triar:
espanyolisme, autonomisme o sobiranisme." Segur?
Convergència és el partit que té més independentistes en termes absoluts. S'ha afirmat sovint. No em prenc la molèstia de verificar-ho, però tenint en compte que és el partit més votat, m'ho crec. L'entorn de CDC sempre ho ha dit per reivindicar-se com a partit que representa aquest sector de votants. En Felip Puig hi ha afegit recentment, un cop més, que sense Convergència no hi ha independència, cosa que ve a refermar aquesta idea que en tenen tants que resulten imprescindibles.
L'anunci que Reagrupament i Solidaritat han decidit –de moment, perquè comptaven amb una data límit que al final Montilla ha endarrerit per fer-nos la vida més agradable– concórrer per separat a les properes eleccions dibuixa un panorama preelectoral de posicionaments i configuracions d'espai a un ritme vertiginós. Dimarts, en un mateix dia, coincidien les notícies que la Suma d'Enric Canela sumava per Reagrupament mentre que els Verds-Alternativa Verda i el Partit Republicà de Catalunya ho feien per Solidaritat. Hi ha, doncs, corredisses i mogudes per guanyar el màxim de suports possibles en cadascun dels blocs independentistes extraparlamentaris, cosa que pot resultar estimulant.
|
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
