Avui a les dotze del migdia s'ha presentat a Òmnium i ja té més de cent adhesions. Es tracta d'una genial idea d'Alexis Vizcaino que ja s'havia posat en funcionament però que ara es presenta en la seva versió definitiva, molt més còmoda, àgil i atractiva gràcies a la feina del mateix Alexis, de Toni Hermoso, de Marc Belzunces i de Josep M. Comajuncosas. És una pàgina destinada a recollir adhesions personals. Si creieu que hem de poder fer un referèndum d'autodeterminació, podeu signar per a la campanya de Decideixo decidir. Si voleu un estat propi i teniu bloc, el podeu sindicar a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. I ara, a més, si no teniu bloc, us podeu situar en el mapa per un estat propi.
A banda de l'espectacular i sensacional capgirada al web de Softcatalà, diversos indrets del país seguiran les accions proposades pel 25 d'abril: Sant Boi, Menorca, els blocaires del Col·lectiu 1707, En Juli Cuéllar, a Badalona, a Llíria, l'Isaac Peraire, al Vallès, l'Espurna del Sud, El meu dip, etc., etc. A Arenys de Mar també. I demà a les deu del vespre ens concentrarem a la plaça de l'Ajuntament. I al migdia, a les dotze, els qui volem un estat propi estem d'enhorabona perquè es presentarà un nou i originalíssim projecte perquè ens situem en el mapa. No hi falteu. Serà a la seu d'Òmnium Cultural a les dotze del migdia al carrer de la Diputació, núm. 276. Però enmig de tot això...
Internet i els blocs ens han ajudat molt a comunicar-nos, a reforçar els vincles entre tots els Països Catalans. I aquest 25 és un punt especial. A diversos llocs es recorda la pèrdua de les llibertats nacionals i es dóna testimoni de persistència cultural i lingüística. Josep Sort, per exemple, es fa ressò de les vint-i cinc accions que proposa Criteri. I aquest bloc, evidentment, s'hi afegeix també. A Arenys de Mar s'encendran llums avui al punt de la mitjanit. I demà, a les deu del vespre a la plaça de l'Ajuntament hi haurà una concentració. Tothom hi serà benvingut. La iniciativa d'Ací estem és una de les més memorables que hi ha hagut des que el país ha vist en Internet, no pas el Màtrix per esplaiar-se, sinó l'eina per incidir en l'agenda mediàtica i política. I no parem ni pararem.
He rebut un correu de l'Antoni Garcia amb un enllaç al web d'Els Verds on s'anuncia l'inici de recollida de signatures per Sant Jordi sota el lema "decideixo decidir". (Aquí, el PDF amb el llistat de municipis on hi haurà taules de recollida de signatures; i per cert, ja el 23 de novembre de l'any passat aquest bloc apostava perquè les dues plataformes unissin esforços. Celebro que al final hagi estat així.) També rebo els correus de Sobirania i Progrés, és clar, però com que alguns diuen que aquesta plataforma està dirigida per ERC, m'agrada subratllar que amb l'Antoni Garcia coincidim en molts aspectes. ICV, com ahir es va encarregar de recordar Héctor López Bofill, és, juntament amb ERC i CiU, el tercer partit que no renuncia a l'autodeterminació. L'Hèctor va ser ahir a Arenys de Mar per presentar el llibre Montenegro sí, Catalunya també, escrit per ell i per Uriel Bertran (a la foto, l'Hèctor i en Maiol Sanaüja, de les JERC d'Arenys de Mar). Per Sant Jordi, doncs, la societat civil comença a caminar organitzada i amb uns objectius clars. Decidim decidir. I qui s'hi oposi ens haurà de donar explicacions.
L'exjugador del F.C. Barcelona Gabri, segons llegeixo a Tribuna Catalana, s'afegeix a la llista de persones amb poder mediàtic que surten de l'armari i diuen allò que volen. Aquest és un fet simptomàtic en el procés i pot ser perfectament l'inici d'una reacció en cadena. Suposo que recordeu aquell diari que va fer un anunci en què un professor afirmava que les coses són així i prou i que si algú tenia alguna cosa a dir que ho digués; després d'uns segons de silenci, un primer alumne trencava el gel, però el segon alumne donava suport al primer i un tercer alumne s'hi afegia i ho convertia en un procés imparable de qüestionament d'aquella realitat inicialment acceptada. No sé si l'anunci va servir per vendre gaire diaris més, però reflecteix com funcionen aquests processos. Tenim l'Oleguer, que és tota una icona mediàtica en l'àmbit de l'esport. Ara Gabri va pel mateix camí, sense necessitat de ser també mediàtic, i si s'hi afegeixen un parell o tres de futbolistes més, això ja serà imparable, tothom sortirà de l'armari.
La nit del proper dia 24 al 25, Ací estem. El projecte no para de rebre adhesions a mesura que s'acosta la data en qüestió. És una xifra rodona. I falta ben poc per arribar-hi. La meva adhesió personal i la de la Xarxa de Blocs Sobiranistes ja hi són. I tal com vaig escriure fa poc, així serà arreu dels Països Catalans. També en parlava Vicent Partal al Mail Obert d'avui, dels 300 anys d'Almansa. I a partir del 26 comença el compte enrere, perquè entre els 300 anys justos de la batalla d'Almansa i els 300 que farà l'11 de setembre de 2014 de la caiguda de Barcelona hi ha set anys i escaig que poden ser un compte enrere cap a la recuperació de la sobirania a bona part del territori. Per tant, primer encendrem tots els nostres llums en senyal de resistència. I després, avançarem junts cap a la sobirania.
Darrerament sembla que va guanyant pes l'argument del pla B, la idea que si el Tribunal Constitucional ens tomba l'estatut cal tenir algun pla preparat. Fins i tot Montilla (per poc creïble que resulti) ha insinuat que hi haurà conseqüències. Carme Laura Gil ens recordava avui al seu bloc allò que CiU va aprovar per unanimitat el juliol de 2004 durant el XIII Congrés. A Esquerra, per molt que sembli un pla B, tenen un pla A i l'únic que fan és legitimar-lo, esgotar fins la darrera oportunitat que hi pugui haver perquè només calgui esperar el moment en què la fruita madura caigui de l'arbre i la necessitat d'un estat propi sigui tan evident que no s'hi puguin resistir ni tan sols els qui sempre s'han considerat tan espanyols com catalans.
Un Joan Oliver cansat decideix "escriure de no res". Sembla realment cansat i fastiguejat. Jo, en canvi, ni estic cansat ni estic fastiguejat. M'agrada llegir articles com el que va publicar ahir Antoni Vives sobre la "Fatiga d'Espanya" al Dossier Econòmic que es distribueix amb El Punt. M'agrada llegir el bloc de Josep Pinyol. M'agrada llegir la resposta de Pere Mayans al reportatge de Telemadrid. M'agrada llegir l'article de Xavier Cortadellas a El Punt: "Despertant-se de l'estatut". M'agrada llegir la carta de Joan B. Pardell a l'Avui. M'agrada fins i tot Jordi Cabré quan critica el pla B de Montilla i proposa un referèndum (encara que digui que això només ho fa CiU). I m'agrada que Carod-Rovira publiqui articles com el d'avui.
Dilluns 23 d'abril és Sant Jordi i com a festa cultural, l'intercanvi d'idees a través dels llibres hi tindrà el seu pes. La setmana anterior a Sant Jordi (la que ve, doncs) coincideixen un parell d'esdeveniments importants per al procés sobiranista que tenim en marxa. Dimarts 17 es presenta el llibre de López Tena a dos quarts de vuit de la tarda a la sala d'actes d'Òmnium Cultural a Barcelona. N'informa, per exemple, Tribuna Catalana. El perfil de López Tena i el d'Èric Bertran no s'assemblen gens, si se'm permet la comparació, però hi ha un punt de confluència i és molt bo que coincideixin en una setmana com la immediatament anterior a Sant Jordi. Coincideixen perquè s'estrena Èric i l'exèrcit del Fènix al Teatre Borràs de Barcelona. Després de Sant Jordi vindran els balanços i estic segur que les vendes dels llibres de tema polític faran evident la incidència del debat sobiranista a la nostra societat. Podrem comparar els títols més venuts aquest any i els més venuts l'any passat i veurem com ha evolucionat aquest procés en un any únicament en aquest aspecte.
Després que s'hagi fet públic l'informe del CEO, segons quins mitjans llegim la interpretació pot arribar a variar, i força. Segons E-notícies, "només el 14,5 % dels catalans està per la independència". Segons El Singular Digital, "el 50 % dels catalans vol que Catalunya sigui un Estat". En tot cas, fins i tot el 14,5 % és un percentatge superior al suport que obté ERC en les diferents eleccions, cosa que demostra que l'independentisme transversal existeix i que s'equivoquen els qui interpreten la voluntat política de la ciutadania en funció única i exclusivament del partit que voten. I la segona observació seria que si la meitat de la ciutadania vol que siguem un Estat lliurement associat a una Espanya federal, potser que l'Iceta rectifiqui sobre allò de la collonada. És un percentatge que reclama un referèndum.
A Telemadrid s'han begut l'enteniment amb el reportatge Ciudadanos de segunda. A les onze del matí d'avui, 28.615 persones ja havien vist el reportatge a través de YouTube, i això sense comptar les persones que l'han vist per televisió. I dic que s'han begut l'enteniment no perquè pensi que no saben què es pesquen. Ho saben perfectament, i a nosaltres no ens vénen de nou aquestes manipulacions periodístiques. Però s'han equivocat perquè ara ja no ens conformem a enviar cartes als diaris o a aplegar signatures en correus electrònics. La democratització dels mitjans de comunicació és una realitat des de fa uns mesos. I aquesta serà la diferència en aquesta ocasió. Quan l'any 1992 l'ABC va treure aquella portada de Como con Franco pero al revés, la nostra capacitat de resposta era una. I ara n'és una altra. Girem la truita.
El cas de l'Èric Bertran, aquell noi de Lloret, aleshores de 14 anys, a qui van voler aplicar la llei antiterrorista per haver enviat tres correus a tres empreses que no utilitzen el català ni que els matin podria haver quedat com una anècdota (no entengueu la paraula en el sentit més frívol, si us plau). Però el temps ha anat passant i diversos factors han fet possible que aquella anècdota no hagi quedat en això, sinó que cada dia sigui més categoria. Hi ha contribuït la valentia del mateix protagonista, que cada cop és un referent més clar per a les noves generacions d'independentistes desacomplexats. L'Èric no s'ha acoquinat. Ho ha passat malament, però ha apostat fort perquè la història es conegui. I no perquè es coneguin els detalls concrets de la seva anècdota, sinó perquè s'entengui que forma part d'una realitat vigent. També hi ha contribuït el suport de l'escriptor Víctor Alexandre, que li va prologar el llibre, li ha fet costat tot aquest temps i ara ha escrit el text de l'obra Èric i l'exèrcit del Fènix. Diumenge es va representar al Centre Moral d'Arenys de Munt i no m'ho vaig pas perdre, és clar.
Un diari gens sospitós d'independentisme com és El Periódico s'ha hagut de rendir a l'evidència que el tema de l'autodeterminació i el procés sobiranista és d'interès per a la ciutadania. Si més no, té un interès comparable al que puguin despertar altres aspectes de la vida quotidiana, però no menys i en alguns casos molt més. En definitiva, que no és una collonada, com ho qualificava Miquel Iceta. A l'edició electrònica d'ahir l'enquesta diària recollia la pregunta: "Veu bé que es faci un referèndum d'autodeterminació?"
Tot i que TV3 hauria de ser la televisió nacional del Principat (a falta d'una televisió dels Països Catalans), millor que no ens n'hàgim de refiar. Per això he tingut una alegria immensa quan he pogut veure l'excel·lent feina feta per Xevi Mató amb el documental sobre el cas de l'Èric Bertran. Molta gent coneix el cas i molts han llegit el llibre, però el reportatge és ple de detalls que, més que de l'Èric, ens parlen de l'Estat espanyol. De veritat que no té pèrdua. No conec en Xevi Mató, però l'animo a fer més reportatges com aquest. El proper podria ser un documental sobre el moviment sobiranista al Principat. Ja m'hi he referit en altres ocasions. Hauria de ser més breu i en anglès, perquè un cop enllestit i penjat faríem una campanya per un visionat massiu que el dugués a ser un dels vídeos més vistos. Aquesta seria una excel·lent manera d'aprofitar els canals més populars de les TIC per fer una campanya de projecció exterior. Potser amb un tràiler d'aquest mateix documental amb subtítols en anglès ja podríem fer un primer intent. Ho deixo a les seves mans.
L'endemà mateix que el Parlament de Catalunya aprovés l'estatut del 30 de setembre de 2005 les coses van començar a bellugar-se. Al febrer de 2006 vam tenir la històrica manifestació. A l'octubre es va presentar Sobirania i Progrés. Aquesta setmana hi ha hagut l'acte a l'IESE. Però cada dia hi ha articles, declaracions o fets que són indicis creixents que hi ha un procés sobiranista obert. Estic convençut que si algú obrís un bloc amb el títol Observatori de la via sobiranista i hi anés abocant tots aquests articles i declaracions i actes tindria un gran èxit de lectors. Algú s'hi anima?
Avui és un d'aquells dies en què fa goig veure la portada de Vilaweb. 130 entitats en un acte conjunt demanant que l'aeroport del prat sigui intercontinental. El teixit emprenedor del país ja ha pres consciència del problema i es posa a caminar. Les coses estan canviant. Benach, que no és altra cosa que el president del Parlament de Catalunya (poca broma!) avisa d'una crisi d'estat que té tots els números de la rifa. Un Estat espanyol que no ha estat capaç de reaccionar a temps està fent les darreres rebequeries. Ja va avisar Carod, en una intervenció memorable a propòsit de l'estatut, que allò que no accepten un dia com a reforma estatutària ho hauran d'acceptar més tard com a constitució d'un estat sobirà. I aquest moment s'acosta a cada dia que passa. El procés ja és irreversible. La sobirania ja és damunt la taula. Ara només falta que es formi una majoria política que la formuli explícitament. Caldrà esperar que ERC tingui majoria o podem comptar amb CiU?
Tal com ja ha remarcat en Marc Belzunces, a l'entrevista que Vilaweb TV fa a Antoni Bassas arriba un moment en què li pregunten què votaria en un referèndum sobre la independència. A banda que cal felicitar Vilaweb TV per aquesta pregunta i animar-los a fer-la de manera sistemàtica a la resta d'entrevistats com una reivindicació d'un dret, allò que sorprèn és el silenci, llarg silenci, i la resposta final. En Marc Belzunces diu que respon amb evasives. Jo diria que no s'evadeix sinó que s'equivoca: "Per desgràcia és massa bonic per ser veritat que algun dia li preguntaran a la gent què vol pel futur del seu país, no? Quan arribi el moment ja t'ho contestaré" Si no és que Antoni Bassas té alguna informació com a periodista que jo desconec, dubto que estigui en condicions d'afirmar que no hi haurà mai un referèndum sobre la independència, que és el que fa. Hi ha tantes probabilitats que passi com que no passi, i per tant no és una possibilitat que es pugui excloure.
Des que aquest bloc va començar a publicar-se ha tingut un únic interès: la mirada a l'actualitat política des del punt de vista sobiranista. Rarament hi escric sobre res que no sigui política i algú podria pensar que sóc avorrit i monotemàtic. I, si més no en aquest bloc, és així: sóc monotemàtic i ho continuaré essent fins que el procés sobiranista hagi culminat. Tant si són dos anys com si en són vuit o deu. Hi ha moltes més coses que m'interessen a la vida, i tinc moltes ganes de convertir el meu bloc en un espai personal de difusió de cultura, d'inquietuds humanistes i de tot el que calgui. Però fa massa temps que arrosseguem un problema que no acabem de resoldre com a comunitat. El nostre projecte cultural i polític com a país topa amb un aparell d'estat que no només no ens ajuda sinó que en molts aspectes ens és obertament hostil. Per tant, mentre no tinguem resolt aquest problema, un servidor ha decidit dedicar uns quants anys de la seva vida a parlar-ne i l'ha convertit en prioritari. Ja sé que és una opció personal i que ningú no m'ho ha demanat, però també sé que no sóc l'únic, i per això escric aquesta carta oberta als nacionalistes catalans.
Llegir que Vilaweb és el sisè diari més llegit en tot l'Estat i el segon dels digitals és una gran notícia. Després de tants anys en què el sobiranisme i també el nacionalisme han tingut dificultats serioses per construir l'espai comunicatiu dels Països Catalans, la irrupció d'Internet ha significat un tomb en la història. Aquesta ha de ser la nostra aposta estratègica. Si els Països Catalans hem sobreviscut a les barrabassades més diverses que la història ens ha fet caure al damunt és perquè devem tenir un instint col·lectiu de supervivència brutal. I ara hem detectat una nova oportunitat. Felicitats, Vilaweb, pel compromís amb els Països Catalans, per l'èxit de l'empresa, per la feina feta i per la que encara hem de fer. A més, si l'ús d'Internet treu hores al consum televisiu, el guany és doble. Si aquest canvi de preferències continua, el país pot fer un canvi brutal en poc temps.
