Que La Vanguardiavalori positivament Carod era una cosa impensable fins ara. Qui vulgui desqualificar ERC per falta d'experiència en el Govern cada cop ho té més magre. Qui ho vulgui fer pel seu radicalisme i confrontació, cada cop ho té més magre. Esquerra està seguint impecablement el full de ruta d'esgotar totes les vies d'entesa i de posar en evidència l'Estat, i en aquest camí, tard o d'hora, el reconeixement arribarà. Ara mateix, és molt més radical Iceta afirmant que el dret d'autodeterminació és una collonada. Ara mateix, si el país comença a estar cansat d'algun nacionalisme és de l'espanyol. I aquesta feina de construir complicitats amb els mitjans sense renunciar a l'estat propi es fa molt millor des del govern, marcant l'agenda política.
El pols continua generant notícies com aquesta, al darrere de la qual hi ha Joan Puigcercós, que també ha signat l'acord amb els fabricants de mòbils perquè incorporin el català (El Debat). Com tothom sap, el president Montilla volia aparcar les reivindicacions identitàries. Molt bé: per no haver de reivindicar les coses el millor és solucionar-les. Ara es tracta de fer el mateix amb el dret de decidir. El continuarem reivindicant fins que sigui reconegut i exercit. A E-notícies diuen que "l'alcalde socialista de Sabadell, Manuel Bustos, va manifestar que molts
d'aquests alcaldes han perdut la confiança en l'Executiu de Montilla". Ves per on, el fet que el PSC hagi de governar condicionar pels independentistes també genera frustració, però en aquesta, la dels socialistes, segons qui no s'hi fixa tant.
El web del Reagrupament de Carretero ja està en marxa. En parla Vilaweb i les primeres reaccions no s'han fet esperar. En Jordi Colomer (Doi), molt àgil, lamenta que Carretero hagi optat pel corrent intern. Diu que s'equivoca. Caldrà veure qui més opina que s'equivoca. Si més no, ja tenim un dubte menys en el sobiranisme. No hi haurà un nou intent d'escissió que divideixi el front parlamentari com va intentar fer el PI.
ERC, malgrat allò que algunes veus interessades puguin negar, és un partit que té com a objectiu la plena sobirania. Es pot discutir que l'estratègia sigui adequada, però és innegable que aquest és l'objectiu. I aquesta estratègia ha passat, en els darrers temps, per una progressiva legitimació dirigida a tots els segments de la societat. En una primera etapa, desciminalitzant l'independentisme; en una segona etapa, dotant-lo de continguts polítics per a la vida quotidiana; i en una tercera etapa, esgotant les possibilitats d'entesa amb l'Estat. Ningú no podrà dir que la gent d'ERC són uns radicals. Defensen plantejaments democràtics. Proposen estatuts d'autonomia malgrat tenir com a objectiu la independència. Acaten les lleis de l'Estat malgrat que per conviccions practicarien la desobediència. Comparteixen amb altres forces polítiques les capçaleres de les manifestacions contra la violència terrorista fins i tot quan s'advoca una constitució que no volen. ERC s'ha anat carregant de raons en els darrers temps amb una paciència de sant. Però finalment podríem estar arribant al moment en què cal dir prou i admetre que s'ha fet tot allò que s'ha pogut. I Carod, per la seva capacitat d'influència mediàtica, però també per la seva condició de vicepresident (o fins de president en funcions), és la persona adequada per posar el debat damunt la taula. Parlem, doncs, d'independència. Parlem-ne ara que els qui la volem fa anys que ho esperem, però parlem-ne ara que l'Estat espanyol ja no dóna més de si i que la possibilitat de dotar-nos d'un estat propi té tot el sentit del món.
Si l'avi poeta tragués el cap de la tomba es tornaria a morir de l'ensurt en veure els néts que li han sortit. Del president Pasqual ja no cal parlar-ne perquè l'amiguet Zapatero l'ha prejubilat. Tenia contracte per quatre anys prorrogable a quatre més, però una OPA hostil venuda als accionistes com una gran operació ha acabat posant un tal Montilla al capdavant del partit. I ara, ves per on, és president de la Generalitat. Però com deia no és de Pasqual de qui demano la dimissió sinó d'Ernest. Segons una informació llegida a E-notícies, el nostre conseller d'Educació diu que el català no corre perill perquè és la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. En demano la dimissió perquè aquesta afirmació demostra una gran ignorància en sociolingüística. L'aprenentatge no garanteix l'ús, benvolgut conseller, i on la llengua flaqueja és en l'ús. Heu sentit mai a parlar de "llatinització"?
El blocaire Marc Belzunces ha publicat un article en què corregeix algunes de les apreciacions de Xavier Vendrell (article a l'Avui de dissabte i segona part diumenge) sobre els números de la independència. Segurament Belzunces té raó, però això no va en detriment de les idees bàsiques que expressa el primer article: la necessitat d'incorporar al projecte sobiranista gent de PSC i ICV. La casualitat ha volgut que l'article aparegui l'endemà que jo cridés l'atenció sobre el que va publicar a El Periódico. Vendrell diu unes quantes coses que m'agraden força. "Cada cop més ciutadans i ciutadanes s'adonen, com es palesava a la
manifestació del 18 de febrer, que Catalunya només té un camí: exercir
el dret a decidir lliurement."
A Tribuna catalana, al costat de la informació segons la qual Carretero té la intenció de crear un partit per recollir els 400.000 vots independentistes que ara són a l'abstenció, hi ha un extens article d'Uriel Bertran en què es demana si la crisi interna de CiU servirà perquè finalment el partit d'Artur Mas s'apunti a l'exercici de l'autodeterminació. De fet, la jugada de Carretero pot entendre's com un escac a la direcció d'ERC, però CiU no se'n pot desentendre del tot.
1. Que ell va apostar pel tripartit el 2003 però que l'expulsió dels consellers d'ERC va ser una humiliació i que això hauria d'haver pesat més en la decisió del 2006. Carretero tenia tota la raó del món quan va criticar Zapatero per no complir la paraula de respectar l'estatut que sortís del Parlament. Va ser Pasqual Maragall qui, donant un cop més mostres de feblesa va forçar una crisi de govern per poder-ne purgar elements hostils a Zapatero. La reacció d'ERC de posar Xavier Vendrell va ser una reacció de força, descarada. Potser Carretero hauria preferit que ERC sortís del govern per dignitat, però aquest és un debat estratègic de fons. El govern espanyol té una gran capacitat i totes les eines al seu abast si vol generar una dinàmica d'humiliació -resposta. Qui vulgui entrar en aquesta dinàmica ha de saber que el següent pas és que et diguin que et fas la víctima, que t'acusin de radicalitzar-te, etc. I que davant d'això et veus obligat a buscar la complicitat dels electors per guanyar el pols a què t'han portat, amb el consegüent risc que si en surts debilitat quedes molt tocat. D'altra banda, marxar del govern és fer com si aquell no fos el teu govern. Hi havia tres partits elegits democràticament i un pacte signat. I Pasqual Maragall passarà a la història per a molts com el president que va trencar un acord de govern i no va dimitir. Això ja no ho canviarà ningú perquè ja és història i pesarà molt dins del PSC. I voldria insistir, un cop més, que entre ERC i PSC hi ha un pols a mig termini que passa també per aquí.
Joan Ridao ha passat aquest matí pel programa de Josep Cuní i ha tingut ocasió d'explicar-se sobre algunes qüestions. En primer lloc, ha publicat la seva tesi, un llibre que desacredita tot el soroll que s'ha volgut fer en dir que el tripartit era inviable i problemàtic per se com a coalició. La política catalana d'aquests darrers anys ha estat feta per coalicions, entre elles CDC i Unió. I això també aporta llum sobre la naturalesa plural del nostre panorama polític. On altres han de triar entre PP i PSOE, aquí el ventall és molt més ampli, i ens n'hem de congratular. Ridao també ha estat preguntat sobre les seves declaracions, tretes de context i sobredimensionades un cop més per part d'aquells a qui interessa muntar l'enèsim escàndol i parlar de desqualificacions entre dirigents d'ERC. Joan Ridao és una persona calmada, amb una gran capacitat comunicativa, amb les idees molt clares i ben estructurades. El dia que hàgim de fer una constitució per a un Estat propi m'agradaria que se n'encarregués. També ha caigut bé el conseller de Cultura i Mitjans Joan Manel
Tresserras. L'altre dia veia l'opinió positiva que en tenia Isabel
Clara Simó al vídeo d'E-notícies i altres blocaires també es mostren esperançats sobre la seva actuació.
La proposta de Carod en el sentit que el futur de la llengua passa per dissociar-la d'un perfil polític concret pot tornar a ser motiu d'una nova polèmica per a qui en vulgui, per a qui vulgui entretenir-se a buscar tres peus al gat. No és pas el primer cop que ho diu. Ho podeu llegir al llibre que va publicar Empúries l'any 2005 (El futur del català) i que de fet era la transcripció d'unes xerrades on també van participar Joan Solà i Albert Rossich. Un llibre curtet, curtet, però ple d'idees sobre l'ús de la llengua. I allà Carod ja expressava aquesta necessitat. I ni tan sols ell és el primer. La conveniència de despolititzar la llengua ja l'han expressada diversos sociolingüistes. I, com sempre, hi ha qui vol interpretar-ho interessadament com una eutanàsia, quan en realitat, venint d'un filòleg com en Carod, caldria, si més no, rumiar-hi.
Si fem una mica de memòria (i en política això no és fàcil perquè es viu molt al dia) i tornem a les eleccions de 2003, els principals arguments informatius eren la bipolarització Mas-Maragall, la clau d'Esquerra vista la improbabilitat de majories absolutes (i la pressió contra l'argument de l'equidistància) o la possibilitat que s'acabés la llarga etapa de govern de CiU (si me'n deixo algun m'ho podeu retreure als comentaris). Amb els resultats a la mà, les estratègies van prendre el protagonisme. Esquerra va explicar els motius pels quals apostava per l'acord del Tinell. Deixar el PSC-PSOE a l'oposició hauria pogut comportar la formació d'un front "antinacionalista" com el que va tenir lloc al País Basc; també calia sanejar la política catalana amb l'alternança i implicar en el govern del país alguns sectors que n'havien quedat al marge. Amb una mirada una mica més incisiva el que es plantejava era quin joc podia donar el fet que Maragall hagués de pactar amb els independentistes per accedir a la Generalitat, quines tensions podia crear aquest fet dins del PSOE, i si es podia acabar en un divorci entre PSC i PSOE.
Ahir em referia a l'efecte Vendrell i avui ja n'hem tingut mostres. Xavier Vendrell pensa, com Carretero, que l'estatut és una presa de pèl. Si Maragall ha substituït l'anterior conseller de Governació per això, ja pot cessar aquest altre. Qui vulgui veure-hi una penalització és lliure de fer-ho, però hi ha molts més elements en joc que una simple esbroncada. El que continua essent evident és que hi ha ganes d'empastifar ERC com sigui, però això no ve de nou i dubto que deixi de passar.
Més enllà dels nomenaments, el pols entre PSC i ERC ha començat. I promet. Promet perquè hi ha un punt que encara no s'ha fet visible i que tothom tenia mig oblidat. Ens hem acostumat a sentir parlar de l'estatut, que ha estructurat la política catalana des del 2003. N'hem sentit a parlar perquè ERC va fer aquesta aposta per arrossegar el PSC en les reivindicacions catalanistes de més autogovern. Ara això s'acaba i és hora de fer balanços, i en la situació resultant d'aquest procés ERC torna a ser un partit independentista. Mentre Esquerra ha anat desenvolupant la seva obra de govern en les diferents conselleries que ocupa, el seu discurs mediàtic ha girat al voltant de l'estatut, i com que els altres partits també hi giraven, podia fer l'efecte que ERC seguia el PSC. La remodelació del govern consolida la idea que la legislatura s'esgotarà, però ara la imatge d'ERC com a partit independentista tindrà un pes molt més gran. Si s'ha demostrat que és compatible rebutjar l'estatut i ser al govern, a partir d'ara anirem veient que també ho és liderar les aspiracions sobiranistes del país i ser al govern.
