Després de veure fa uns dies què deia Diego Sola (JNC) a propòsit de la independència, avui és el torn d'Alba Serra, que també ha tingut l'amabilitat de respondre un comentari. Ho ha fet, però, en un altre bloc que he encetat, com una mena d'experiment, en anglès. Abans, però, també m'ha semblat interessant recollir l'opinió expressada al bloc El Mirall: “Quan els cada dia més i més independentistes d'aquest país ens queixem que estem absolutament fora del sistema de representació parlamentari, donada l'absència de cap partit que aposti per la sobirania, no podem oblidar que CDC no ho és. Hi ha partidaris de la independència, però no a la direcció del partit, no a la cúpula, i si n'hi ha algun, calla per no incomodar. Ningú parla de independència a la federació, és paraula tabú, és tema prohibit. I si es fa, ja veiem per a què. Per a posar-hi unes condicions impossibles.” També diu que “es va sabent de què va tota aquesta parafernàlia del dret a decidir. Bàsicament consisteix a parlar amb subterfugis i apropiar-se de la idea per a usar-la per altres finalitats. Millor dit, per a no decidir res perquè CDC torna a avisar que pot arribar a pactes amb el PSOE a canvi de que "es respecti la llista més votada". O per dir-ho clar i català, per tornar a tocar mamella.” Us recomano la lectura d'aquest apunt. I ara sí, anem per l'Alba Serra.

Ahir va ser el torn d'Artur Mas al programa aquell d'Espanya on et fan preguntes. Els diaris en parlen i no es posen d'acord a l'hora d'interpretar què va dir. A El Debat diuen que va descartar la independència: “Mas deixa clar a TVE que no aposta per la independència.” Al Singular Digital diuen que sí, que “la recolzaria si l'avalessin almenys dos terços dels catalans”. I a la crònica que en fa El Punt es concreta que “Mas posa un mínim del 66% de suport social per demanar la independència sense trencar el país”. Bé, si són dos terços seria el 66,6% periòdic, crec. Però, bromes a part, la qüestió és que el missatge és tan ambigu que dóna per a titulars aparentment contradictoris. Podem afirmar que Mas vol la independència? No! Ho podem descartar? Caram! Tampoc! I així, què? Doncs que ell deu pensar que aquesta ambigüitat li permet mantenir-se en una posició que fa content tothom, els que la volen i els que no la volen. Però si, com sembla, el país demana cada cop més la plena sobirania, potser comença a ser hora que Mas ens expliqui el seu projecte de país d'una manera clara i inequívoca.

Artur Mas continua equivocant-se en els seus plantejaments. I el bo del cas és que qui li ho diu ja no sóc jo sinó persones que tota la vida han estat afins a CiU. Per exemple, Joan Oliver. La proposta de refundació del catalanisme arriba tard, arriba quan el país es troba en una cruïlla que l'obliga a triar entre la independència o la fi del nacionalisme. I aquesta percepció equivocada de les coses el porta a formular en futur enunciats que ja corresponen al passat, com assenyala Oliver. La frase hauria de ser, com diu el columnista, aquesta: “Els espanyols han construït Espanya a base de fotre els catalans. S'han construït la seva Espanya, una Espanya on no cabem els catalans.”

En Diego, un noi de 19 anys amb una capacitat notable per expressar les idees polítiques i un futur que promet, ha tingut l'amabilitat de respondre un comentari meu a l'apunt del dia 12 de desembre.

Em diu: “Milito a Convergència Democràtica de Catalunya -i a la Joventut Nacionalista de Catalunya, obertament "independentista"- perquè crec que és el partit que ens pot portar a la plena sobirania nacional. Convergència es declara sobiranista des de l'any 2004. I sobiranisme, per mi, és igual a independentisme.” Bé, suposo que sap que ERC i les CUP també van en la mateixa direcció, que també volen portar el país a la plena sobirania. Ho dic per això que CDC és “el” partit. Les diferències, en tot cas, vénen de l'estratègia per arribar-hi.

Una de les reaccions més esperades a la manifestació de dissabte era la d'Artur Mas i CiU. Ja la tenim aquí. Artur Mas demana una “cimera” (alerta amb els cims, que hi sol fer fred, molt més fred que no pas entre l'escalf humà de les manifestacions) amb el president Montilla. No em sembla malament, però cal mirar amb lupa aquesta mena de moviments. D'entrada jo em pregunto: per què una cimera entre president i cap de l'oposició i no una taula rodona amb tots els partits implicats? L'estratègia de Mas d'intentar liderar el catalanisme refundat és tan legítima com sospitosa. I la sospita es basa en una cosa ben senzilla: a la conferència del 20 de novembre va dir que tornaria a actuar de la mateixa manera que ho va fer en el tema de l'Estatut. Per tant, això vol dir que pot intentar recollir l'esperit d'aquesta manifestació i després utilitzar-lo en una lliure (i restrictiva) interpretació de la voluntat del poble català. Alerta, doncs. Tant de bo m'equivoqui, però Mas podria intentar acostar-se a Montilla únicament per competir amb ERC com a interlocutor i tornar a fer una pinça, aquest cop per endarrerir o aigualir l'independentisme creixent.

Podem anar traient conclusions del text d'Artur Mas. La refundació del catalanisme aparca la independència. Mas podria haver dit que hi dóna suport però prefereix parlar del consens sobre el dret de decidir aspectes puntuals. Mas fica el catalanisme en un carreró sense sortida i d'aquesta manera el remata, li clava el toc de gràcia. El catalanisme és mort. Visca l'independentisme! El catalanisme és la lluita entre CiU i PSC per un mateix espai: el dels qui volen fer-se escoltar per Espanya i eternitzar les tensions de manera irresponsable, el dels qui es resisteixen a apostar decididament per un estat propi. L'independentisme és el fruit del cop de porta, de l'esgotament de la via autonòmica i de l'Adeú Espanya serè, respectuós, tranquil i irreversible. Mas podia sobiranitzar el catalanisme i liderar l'espai que hauria sorgit del consens amb ERC, al qual segurament s'hi hauria afegit ICV, cosa que hauria arraconat e PSC. Però en lloc d'això ha decidit apostar pel pols amb el PSC. Mas pretén assumir les regnes del catalanisme per fer-li fer una frenada històrica. En lloc de liderar l'impuls decidit de la sobiranització, s'atura i pregunta quants en som i on vol anar la majoria. Es consuma la pífia en la mesura que Mas renuncia al lideratge. Si el referent d'aquesta conferència era la que va pronunciar Pujol a ESADE, Mas n'ha sortit francament malparat.

Abans de veure què n'han dit altres articulistes i blocaires, una ullada a algunes enquestes que han fet els mitjans per saber cap a on es decanta l'opinió pública. L'Avui n'ha fet una que amb prop de 3.500 respostes a la pregunta “Us ha convençut el projecte de Casa Gran del Catalanisme?”, dóna un 51% per a “molt”, un 21% per a “poc” i un 28% per a “gens”. I a Directe també n'han fet una, menys representativa, amb més de 340 vots. L'opció “M’agrada: el discurs és bo i és un pas endavant cap a la plena sobirania” rep el 22% de suport; “No m'agrada: com sempre hi ha punts poc clars que segueixen amb l'ambigüitat de CiU” obté el 52%; i finalment, “M'agrada però no me'l crec: la teoria és bona però dubto que es converteixi en pràctica” té un 26% de suport. La Vanguardia també n'ha fet una però la pregunta és diferent. Demanen si el lector comparteix la proposta de Mas sobre el dret a decidir dels catalans. Han votat prop de 4.500 persones i un 55% diu que sí i un 45% diu que no. En aquest cas, el diari dóna més informació sobre el dret de decidir (i és preocupant que un 45% pensi que no el tenim, perquè el tenim) que no pas sobre Artur Mas. No he vist que El Periódico hagi preguntat als seus lectors quina opinió en tenen, però si que va preguntar si creixia la desafecció d'Espanya quan Montilla va fer les seves declaracions (i, per cert, el 77% de prop de 7.000 vots deia que sí). Ara, algunes opinions. En faig una tria a l'atzar i sé que hi ha hagut moltes més reaccions. Els lectors podeu afegir-hi enllaços a altres apunts o articles si voleu per completar-ho.

Joan Oliver publica avui unes Engrunes excel·lents. Dijous passat vaig tenir ocasió de parlar amb Jordi Cabré i li vaig poder expressar la meva satisfacció pel fet que darrerament coincidim molt més en els nostres plantejaments. Amb l'Oliver em passa el mateix. Queden força lluny aquells articles en què era crític amb ells. Les Engrunes de l'Avui, doncs, contenen un tercer paràgraf que em sembla magistral i que vull transcriure sencer. A partir del que hi diu faré una breu reflexió: “Com que la independència no serà fàcil, com que hi ha gent que s'espanta només de sentir-ne parlar, apareixen els eufemismes i les estratègies incomprensibles. El discurs d'en Mas de dimarts l'encerta en gairebé tot, però falla en un punt que és la base de l'invent. En Mas diu que abans de plantejar-se hipotètiques autodeterminacions cal reforçar la nació i la identitat perquè hi ha massa catalans que no se'n senten prou. Si quan parlava de la Catalunya global venia al cap en Feliu de la Penya, quan parla de la nació plena ve al cap en Carod-Rovira i la seva pluja fina. Tots dos diuen que volen que el país sigui lliure, però ens asseguren que això de moment no pot ser. I diuen que perquè algun dia la independència arribi a ser possible val més que en parlem poc i deixem que ells manin molt durant molts d'anys. Ni els uns ni els altres no estan disposats a anar de cara a barraca, que és l'única manera de guanyar un partit.”

Tal com podeu llegir ja als apunts de Vicent Partal o Toni Ibáñez, i tal com algú (juraria que l'Andreu, a risc d'equivocar-me) s'encarrega de reportar en comentaris al darrer apunt, ahir Artur Mas es va reunir amb una desena de blocaires amb la intenció de parlar de blocs i de la refundació del catalanisme. Literalment, i segons el correu on Mas ens convidava, “Conversar sobre el futur dels blocs, l’interès que genera el debat polític català a la xarxa, la necessitat de situar Catalunya al món a través de les noves tecnologies i tot el conjunt de propostes que es desprenguin de la proposta de la Casa Gran del Catalanisme són motius suficients per trobar-nos tots plegats.” D'entrada, cal celebrar que CiU s'hagi interessat pel fenomen bloc i els agraeixo que hagin volgut comptar amb mi per a una trobada força més interessant que la conferència de dimarts. Parlo, és clar, a títol personal. El text de Mas l'he acabat llegint igualment a casa. La trobada amb blocaires té una transcendència simbòlica superior en la mesura que és el primer cop que un partit em convida a la seva seu per saber què penso de l'activitat blocaire i com veig la posició del partit en aquest espai. I una última constatació abans d'entrar en matèria. En aquestes trobades, malgrat els enfrontaments dialèctics que hi pugui haver, el clima és d'una cordialitat extrema. Em va encantar saludar, no només Mas en persona, sinó també Marc Arza, Roc Fernàndez o, finalment, Jordi Cabré.

“Mas perverteix el concepte originari del dret de decidir”, assegura Tribuna Catalana. “Carod desconfia de l'aposta de Mas pel dret de decidir”, titula Vilaweb després que el líder d'ERC hagi passat per Catalunya Ràdio. I no n'hi ha per a menys. El paràgraf en qüestió començaria bé (“El dret a decidir de la societat catalana s’ha d’aplicar...”) però tampoc seria res de nou, perquè fa temps que CiU afirma que no renuncia a aquest dret, tant de temps com el que portem esperant que l'apliqui, que el faci efectiu. Però Mas no només no va més enllà, sinó que recula. Perquè la frase que havíem deixat en punts suspensius continua “...progressivament sense més límits que la pròpia evolució democràtica de la societat i sobre aquells temes que despertin consensos més amplis en cada moment, encara que no siguin unànimes”. Consens. Ara ve quan el maten. Ens acostem a la clau de volta de l'arquitectura de la casa gran. Parlem de consens. Posem un 90% del Parlament. Posem un Estatut? Un 30 de setembre, potser? Tradicionalment, el dret de decidir ha estat una manera de referir-se a l'autodeterminació, a aquella consulta democràtica que ha de permetre que una nació formi un nou estat independent. Mas ens proposa que decidim sobre els aspectes més consensuables. I de consens, aquell 30 de setembre, n'hi havia. Qui se'l va carregar? Qui va fer la pinça amb el PSC i ICV per aprovar un Estatut que deixava la sobirania del Parlament en paper mullat? I Mas va dir a la conferència que ho tornaria a fer. Ho voleu més clar? Doncs continuem parlant de consens.

Després d'intentar explicar que darrere d'allò que es presentava com una conferència oberta a tothom en realitat hi havia molts elements de míting partidista que traïen la intenció de capitalitzar la jugada, i després també de fer una primera anàlisi del discurs de Mas en què trobem que s'obren unes expectatives que després s'estronquen en sec, ara arriba el moment de veure quina proposta fa Artur Mas per al catalanisme davant l'eventualitat que el Tribunal Constitucional retalli l'Estatut. Cal recordar que aquesta és una estratègia arriscada i gens autocentrada. Tothom confia que el TC retallarà l'Estatut i prepara la seva artilleria per a l'ocasió, però ens podríem trobar que la sentència sigui favorable o, pitjor encara, més ambigua que el discurs mateix de Mas. Fer una proposta de futur per a un país vinculada a una sentència d'un tribunal la legitimitat del qual Mas en persona també es qüestiona és un error. Els termes en què Mas s'expressa a la pagina 38 són desprestigi i paradoxa, i arriba a plantejar-se la qualitat democràtica de l'Estat. Amb tot, sintetitza en cinc punts la seva proposta.

Davant l'allau de reaccions al míting d'Artur Mas, opto per cenyir-me al text. I vaig directament a la part on treu el cap el dret de decidir (pàgina 35 del document, últim dels pilars de la refundació; ergo, només un pilar més). Els qui érem al Palau de Congressos i els qui ho vau sentir o veure d'una manera o altra, tots plegats vam notar que els aplaudiments no apareixien fins aleshores. Abans de parlar del dret de decidir, tot plegat semblava el programa electoral desglossat per àrees. Al llarg del text hi ha nombroses frases que apunten a una conclusió per, tot seguit, frustrar les expectatives. I això és tan recurrent que un arriba a sentir-se una rateta dins el forat on la casa gran del catalanisme ha situat un formatget. Un s'hi acosta i quan ja té el formatget a tocat, cloc!, salta el ferro i ve la garrotada. A què em refereixo? A coses com aquesta:

Per molt que la frontera entre aquests dos termes pugui ser difusa, obeeixen a dues intencions diferents, comporten dos públics diferents, dos espais diferents i dos tractes diferents. En un míting, s'espera que els assistents facin pinya sense miraments. En una conferència, se suposa que la moderació ha de ser un gest de deferència als convidats que no són del partit. En un míting, si els militants han d'estar drets aguanten per la causa. En una conferència, sap greu tenir la gent dreta i queda fatal. Em faig aquesta reflexió perquè l'acte d'ahir s'havia plantejat com una conferència. Si m'haguessin convidat a un míting d'Artur Mas hauria declinat la invitació i, senzillament, ho hauria escoltat per la ràdio o m'hauria llegit el text. Però havia de ser una conferència on se'm convidava a escoltar unes propostes suposadament dirigides no pas a la militància estricta, sinó a la societat en general. El text, doncs, era una conferència; la posta en escena era una conferència; però el tractament de l'espai i dels convidats va ser, clarament, propi d'un míting. Per què hi havia gent dreta? Potser perquè es va llogar un auditori no massa gran perquè si fallava no es veiés mig buit? Tal com diu Martí Estruch, “la imatge d'una casa gran del catalanisme massa petita per la quantitat d'inquilins que volen habitar-la supera les incomoditats dels qui seguiran l'acte de peu dret o des de fora de la sala”. I és això. Es busca el titular “Un palau de congressos ple de gom a gom”. Cert. Però si volien gent dreta, i al carrer i tot, a casa meva també ho haurien aconseguit. Quan es busca més aquest titular que la comoditat de les persones que has convidat, és que no som davant d'una conferència oberta sinó d'un míting tendenciós.

Ara me'n vaig cap al Palau de Congressos a veure què diu en Mas. N'he estat fent la crònica d'una pífia anunciada en apunts dels dies 31 d'octubre, 14 de novembre i altres. Tot allò que no sigui una aproximació decidida a l'independentisme serà ficar-se en un carreró sense sortida. Poden passar dues coses. La primera, que tingui el privilegi de ser a la sala en el moment en què Artur Mas digui de manera clara i inequívoca que CiU assumeix com a objectiu prioritari i a curt termini la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i el suport a un estat independent, que la direcció del partit assumeix allò que la majoria de la militància li demana vist l'esgotament de la via estatutària i la inviabilitat de la reforma federal. Si passa això, marxaré de l'acte amb una alegria continguda i m'asseuré a la graderia a contemplar l'espectacle de reaccions internes. Perquè m'imagino que Duran presentarà la dimissió instantàniament i anunciarà la creació d'un nou partit. O potser no. Potser intenta minimitzar les declaracions de Mas i continua a la seva, pensant en Espanya i els seus ministeris. Aleshores Mas quedarà desautoritzat i caldrà obrir la batalla final i que sectors com Desfederem-nos i Plataforma per la Sobirania surtin a la llum i esdevinguin realment actives, que forcin el congrés i els canvis en la direcció. En definitiva, les paraules de Mas poden tenir més repercussió partit endins que no pas partit enfora.

Al darrer apunt en què feia referència a la conferència que Artur Mas té previst fer el proper 20 de novembre acabava dient que a mi, a la conferència, no m'hi havien convidat. Avui haig de rectificar públicament. No sé qui ha estat. No sé qui ha pres en consideració que aquest blocaire mereix ser convidat a la conferència, però el cert és que, com el company Marc Roca, jo també he estat convidat no solament a la conferència en qüestió, sinó també a una xerrada sobre blocs a la qual, de moment, i a part d'en Marc Roca, ja se sap que s'hi ha convidat en Marc Vidal (que en coneix vuit casos més) i en Toni Ibàñez. El fet és una prova més de la importància creixent que tenen els blocs.

Sembla que a CiU tothom treu pit i tothom estira cap on vol. En Madí treu el seu llibre-ventilador, en Duran aposta per la sociovergència i menysprea novament el sector sobiranista, en Colomines ensenya les cartes només arribar a la Fundació Trias Fargas, Oriol Pujol diu que CiU no s'ha declarat mai independentista i que treballaran "perquè es torni a produir una dinàmica en la qual puguem parlar amb la gent, com hem demostrat tantes i tantes vegades". No sembla que en Madí tingui ganes de conversa amb ningú que no estigui disposat a arribar al seu temple de genollons. En tot cas, Oriol Pujol i Duran i Lleida coincideixen a calmar els ànims i deixar les coses clares: “CiU no és independentista; som la centralitat”, diu Duran. Ell mateix també assegura que la solució als problemes de Catalunya passen per la sociovergència. I si Pujol i Duran estan d'acord en aquest punt, Duran i Puig ho estan en el model confederal.

El dia 20 de novembre, coincidint amb l'aniversari de la mort del dictador, ves quin mal gust, Artur Mas pronunciarà una conferència sobre la necessitat de refundar el catalanisme. Serà un error. Un error previsible, escrit. I des d'aquest bloc farem la crònica d'una pífia anunciada. En una recent aparició en un programa televisiu, en preguntar-li què votaria en un referèndum d'autodeterminació, la resposta d'Artur Mas m'ha recordat el florilegi barroc amb què l'Estatut vigent resol allò que no cal ni que esmenti: que som una nació.

El proper 20 d'octubre (dissabte vinent) Esquerra serà la protagonista mediàtica. I després, el proper 20 de novembre, ho serà CiU. En el primer cas potser sabrem quin impacte tenen les pressions internes de Carretero i Bertran. Si algun moviment hi ha d'haver a ERC és per escurçar en la mesura que es pugui el camí cap a l'estat propi. Dins d'ERC hi ha qui pensa en el 2014 i en la continuïtat de l'estratègia actual i hi ha qui pensa que calen canvis que permetin arribar abans a la independència. En el segon cas, el de CiU, sembla que la refundació del catalanisme és una manera de defensar el lideratge de Mas. Em sorprendria molt que aquesta refundació fos finalment una declaració de sobiranisme amb full de ruta. Però tant en un cas com en l'altre sóc un mer observador. Com que no milito en cas dels dos partits, no puc fer altra cosa que esperar i veure què decideixen. Amb tot, la meva opinió és que el propòsit de refundació del catalanisme és una cortina de fum absolutament inútil. Com ho és l'eslògan de la casa gran del catalanisme.