Zaragoza ha passat aquest matí per TV3 i les declaracions que hi ha fet donen força joc. Cuní, que va ser molt incisiu i taxatiu en l'entrevista a Carod, ho és també en aquesta ocasió (no sé si tant, però deixem-ho córrer) i salta, per exemple, quan Zaragoza afirma que no han fet una campanya a la contra del PP; i li retreu també que la campanya del PSC hagi fet propaganda de la COPE, una emissora que al cap i a la fi és competidora de Catalunya Ràdio i les emissores de la Generalitat. Zaragoza afirma només començar, que el Parlament de Catalunya és sobirà. Aquesta és una primera manipulació que tothom pot entendre. Si el Parlament de Catalunya fos sobirà, l'Estatut que es va aprovar allà el 30 de setembre hauria estat aprovat sense tocar-ne una coma. El temps s'ha encarregat de recordar-nos que la nostra institució no té pas la darrera paraula. Si ho dieu així mateix a un socialista us respondrà que és normal, que la Constitució ho estableix així, i és cert perquè l'Estatut és una llei orgànica, però aleshores és fals que el Parlament sigui sobirà. El problema és que Zaragoza, Chacon i companyia tenen immunitat pepera, que vol dir que poden fer i desfer, dir el que els passi pel cap, que a l'hora de votar tot es redueix al mal menor. I així podria ser pels segles dels segles. Amén.

Quan hagin passat les eleccions, concretament dijous dia 13 a les set de la tarda, la llibreria Robafaves de Mataró a collirà la segona presentació pública del llibre Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC. Pel que m'han dit a la llibreria, l'acollida ha estat excel·lent fins ara. Sembla ser que moltes persones han decidit llegir-lo abans de la presentació per poder gaudir millor del debat que hi hagi aquell dia. La presentació comptarà amb un parell de mataronins molt actius en política i tots dos blocaires: en David Morgades i en Juli Cuéllar, tots dos membres, a més, de la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

Diuen que si no hi vas ells tornen. Molt bé, doncs. Vés-hi! Vés-hi i posa a l'urna allò que et sembli convenient. Qualsevol cosa tret d'una de les seves butlletes. Perquè si aquest és l'únic argument que tenen per demanar-te el vot és que no en són dignes. No es mereixen que els votis. Són tan prepotents que es pensen que tota l'abstenció ve d'ells. Et demanen que hi vagis i estan convençuts que si ho fas els votaràs, que recuperaran una ovella esgarriada. Ara es recorden de tu i no pensen ni per un instant que hagis decidit no votar perquè t'han decebut. No votaràs els altres, és clar que no, però et fa tanta ràbia veure com les gasten que tampoc no els votaràs a ells. Perquè a més tenen la barra de reconèixer implícitament que han desmobilitzat el seu propi electorat. I ara, l'únic argument que se'ls acut és “vigila!, que tornen els altres!” Doncs prou! Vés-hi, sí, però engega'ls a pastar fang. Que tornin els uns o que s'hi quedin els altres no canviarà res perquè aquí continuarem igual.

En una situació de conflicte polític com la que viu l'Estat espanyol, on no és únicament l'eix PP-PSOE el que mou el debat sinó també la tensió creixent entre els partidaris de mantenir la unió de l'Estat i els partidaris de la secessió als Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, les estratègies polítiques de desgast de l'adversari són habituals. Es tracta de trobar la manera de fastiguejar i esgotar les files de l'adversari. No guanya qui convenç més sinó qui es desgasta menys. Una anàlisi freda permetrà observar que, mentre els percentatges de vot poden anar amunt o avall, els vots absoluts segur que baixen. Això seguirà essent així mentre l'Estat continuï decidit a mantenir el pols amb els territoris amb voluntat d'autodeterminar-se. Són ganes d'allargar un procés que ja no té marxa enrere, però és el que ens toca viure ara en aquest tram final.

Feu un experiment. Reduïu a una quarta part els vostres espais vitals de cada dia. Si viviu en un pis de 120 metres quadrats, passeu a un de 30. Si treballeu en un despatx de 80, passeu a un de 20. Si l'oficina en té 400, quedeu-vos en 100. Si feu classe (com a mestres o com a alumnes) en una aula de 100, passeu a una de 25. Si feu tot això, les tensions, la inquietud, l'angoixa, les discussions i altres problemes no trigaran a aparèixer. A la política catalana passa una cosa semblant. Tenim una quarta part de l'espai que necessiten els partits que ens volen representar, i en lloc de tirar envans a terra prefereixen continuar fent veure que no hi ha cap problema i clavant-se cops de colze mentre el veí viu còmodament en un espai format per la seva casa i tres quartes parts de la nostra. Fins i tot un home tan sinistre, fred i llunyà com Putin se n'adona, però aquí continuem sense treure la vàlvula d'aquesta olla a pressió. És possible que un individu com aquest pugui donar lliçons d'autodeterminació al govern espanyol? Doncs per desgràcia, sí. Putin té raó: no té cap sentit que la democràcia funcioni a Kosovë i no funcioni en llocs com l'Estat espanyol. Les paraules de Putin són un cop de puny als morros de l'ONU, que amb gran hipocresia es fixa en uns llocs i fa la vista grossa en uns altres. Algú més denunciarà els dèficits democràtics de l'Estat espanyol?

Benvolguda Carme,

dimarts et vaig veure a l'entrevista amb la Mònica Terribas, vaig veure com ella et demanava deixar de banda el recurs de carregar-ho tot a PP i CiU i tu hi tornaves una vegada i una altra i una altra i una altra... Vaig veure com intentaves imposar-te a la Mònica a base únicament de no callar i d'apujar el to de veu, i de repetir com un lloro les consignes més gastades del partit. Em va agradar que la Mònica et preguntés per la recollida de signatures que Decideixo decidir farà el 9 de març i per un eventual suport del PSC a aquesta iniciativa, i no em va agradar que traguessis la Constitució com qui treu el Sant Cristo gros i el vade retro il·legalitats. Hi ha res més democràtic que aplegar signatures per demanar que la legislació s'ajusti a la voluntat de la ciutadania? Es pot estar en contra d'això?

Mira, Carme, d'aquí a unes setmanes començaràs a trepitjar el país per demanar-nos el vot, que et votem a tu perquè Zapatero sigui president a Espanya. No pateixis, que Zapatero serà president per allò del mal menor, perquè ens convé que Rajoy es quedi quatre anys més a l'oposició. Però resulta que tu no ets l'única opció per obtenir aquest resultat. No podrem pas evitar tenir un govern nacionalista espanyol que perpetuï l'Espanya hegemònica i excloent que tots coneixem, però això no vol dir que no tinguem dignitat ni memòria. M'explicaré:

El dia 13 de març a les set de la tarda, la llibreria Robafaves de Mataró acollirà la segona presentació pública del llibre Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC després que el desembre passat es presentés a la biblioteca d'Arenys de Mar. Hauran passat les eleccions i previsiblement Zapatero haurà revalidat la presidència. Però això és un fet conjuntural i el problema del PSC a Catalunya persisteix. Veurem si el vot socialista puja, baixa o es manté al Principat. Veurem quines expectatives s'obren per a la legislatura 2008-2012. I en tot cas parlarem de política i del PSC. Si voleu anar fent boca podeu escoltar els àudios de la presentació a Arenys de Mar i podeu llegir el llibre, del qual hi ha exemplars a la Robafaves.

Com segurament ja sap, aquest és el dia que el seu homòleg al País Basc Juan José Ibarretxe ha triat per consultar la ciutadania sobre una qüestió d'interès per a la majoria de bascos i basques: la sobirania, és a dir, el control polític sobre la pròpia realitat. Encara no sabem si aquesta consulta rebrà el vistiplau del govern espanyol, tot i que intuïm que no, però Ibarretxe, que es creu la seva condició de lehendakari i se sent absolutament legitimat per preguntar a les persones del seu país quin futur polític volen tenir, tirarà pel dret i la farà igualment. No podríem fer el mateix a Catalunya?

Quan el president de la Generalitat diu que Catalunya està “fent estat” amb l'Agència Tributària, com l'hem d'entendre? M'avanço a aquells que diuen que es refereix a l'Estat espanyol, que ens està prenent el pèl, que ens està espanyolitzant. Crec que en aquest cas és clar que no és així. Una Agència Tributària Catalana ens allunya d'Espanya més que no pas ens hi acosta. Per tant, Montilla valora positivament la idea de fer estat. Si ho valora positivament, si creu que és bo que Catalunya tingui estructures d'estat, podríem dir que se li ha escapat una idea independentista, que li hem acabat encomanant la il·lusió d'un país que vol ser lliure. No diu pas, com va fer Pasqual Maragall en aprovar-se l'Estatut, que ara ja som estat i que ja no cal demanar la independència. Diu que estem fent estat i ho veu bé. Acabem-lo de fer, doncs?

De què devia parlar ahir el president quan feia servir aquestes paraules? A quin victimisme es referia? Hi ha una tendència al victimisme en el país que presideix? És tan notòria que mereixi ser adjectivada com a “coneguda”? No és victimisme anar a Madrid i alertar d'una certa desafecció? No serà que confon victimisme amb reivindicació? S'ha adonat el president de la Generalitat que a les enquestes del CEO més de la meitat de la població li demana un estat, li demana un referèndum d'autodeterminació? Això no és queixar-se sinó posar de manifest la voluntat política. Victimisme és passar-se el dia parlant del PP i fent pena perquè la gent s'adoni que tu ets dels bons i que els altres són els dolents. Victimisme és escudar-se en una constitució més vella i inútil que l'anar a peu per justificar la negativa a una consulta popular sobre l'autodeterminació. Victimisme és no saber-se quadrar davant l'amic Zapatero i fer el ploramiques per Cap d'Any demanant optimisme quan, ves quina casualitat, aquest és el terme que fa servir el PSC en el seu vídeo de precampanya.

El poble és una cosa etèria, intangible, indeterminada. Si d'una societat en treus els partits polítics, ben concrets, les entitats, també ben concretes, i els mitjans de masses, no menys concrets, allò que queda en termes de política deu ser el poble. Indicis de la seva existència? Doncs que quan una d'aquestes entitats, posem la PDD, convoca una manifestació, de sobte set-centes mil persones surten al carrer. Per tant, alguna cosa fa el poble, alguna cosa mou. I si es mou políticament, no hi ha dubte que ho fa en un sentit independentista. Que la blogosfera dels Països Catalans reforça i accelera aquesta tendència també em sembla clar. Fa uns dies em referia al socialista Joan Ramon en un apunt en què en comentava un altre de seu: “La revifalla de l'independentisme”. Avui n'ha publicat un altre sobre el qual val la pena cridar l'atenció: “Autodeterminació de Catalunya: referèndum ja!” Sí, ja sé que és 28 de desembre, però com que en Ramon diu explícitament que no és una innocentada, me'l prenc seriosament.

Manel Cuyàs publica avui un article a El Punt en què afirma que el fet més important d'aquest 2007 ha estat la manifestació de l'1 de desembre i que un dels fets més importants del 2008 seran les eleccions del proper març. I a propòsit d'aquestes eleccions i de l'1-D es pregunta si perdonarem o no perdonarem. Més enllà d'una oposició indignació-perdó o català emprenyat – català optimista, a les eleccions del 9 de març hauríem de pensar quina és la millor manera de no perdonar. Hi ha un problema conjuntural, és cert, on les infraestructures tenen un pes important. Però més enllà d'això els problemes persisteixen. Iceta presenta un llibre que es diu Catalanisme federalista però alhora admet públicament que Zapatero no és federalista. Ja no existeix cap mena de pudor ni de reserva. La presa de pèl ja és pública i descarada. El perdó té sentit quan hi ha penediment, però quan s'evita la reprovació de la ministra, quan no ve d'una barra a l'hora de pintar senyeres, quan es defensa el federalisme i s'admet alhora que no hi ha ningú amb qui federar-se, què s'ha de perdonar?

Malgrat els intents de control des del PSC, que es deu creure que això dels blocs només és una eina per difondre les consignes que vénen de dalt, cada cop és més difícil evitar que la gent propera al partit (militants inclosos) reflexioni sobre el creixement de l'independentisme i que publiquin allò que pensen. És el cas del granollerí Joan Ramon Bernabé, autor del bloc QMenta. Bernabé fa un ràpid repàs de la història política del país des de la fi de la dictadura, i fins a les referències a l'Estatut estic prou d'acord amb allò que diu. Segons ell, l'augment de l'independentisme es deu, en primer lloc, a la desorientació de CiU. Si CiU no hagués pactat amb el PP, ERC no hauria crescut tant. En això hi estic d'acord, però no se m'escapa la intenció de les seves paraules: si CiU vol recuperar la centralitat no ha de fer cap front nacionalista sinó que ha de donar suport a Zapatero i a Montilla. Bernabé continua: la desorientació de CiU, que queda com un partit de dretes en un país que no ho és, es podria resoldre tornant a potenciar l'eix Catalunya-Espanya, però com que el govern és en mans d'ERC, han de radicalitzar el discurs.

En deu dies es pot muntar una batalla. Ben planificat, i amb bona part dels ressorts del poder i els recursos mediàtics a la seva disposició, el PSC ha plantat cara tot just després d'una manifestació que l'ha deixat en evidència. Les declaracions de Joan Ferran podien haver quedat aïllades, però deu dies després és un fet que ens trobem davant d'una ofensiva de primera. Amb quin objectiu? Encara no n'estic segur. Amb quin resultat? La desestabilització del Govern de Catalunya. El PSC-PSOE provoca, i provoca i no para de provocar. L'estratègia sembla ser fer i dir coses que saben perfectament que ERC no pot assumir. I les crítiques que està rebent ERC per part de l'independentisme en termes d'apoltronament, de connivència amb el nacionalisme espanyol del PSC, etc., tenen una altra lectura. És cert que ERC no reacciona amb la ruptura immediata de l'acord de govern que alguns voldrien, però cada cop és més escandalosa la manera com el PSC ho torna a provar. En el moment que surti un membre del Govern aixecant la veu se li llançaran al damunt amb l'excusa que ERC necessita “marcar paquet” independentista. En aquest sentit, la serenitat i la paciència que està demostrant ERC davant dels embats del PSC és digna d'elogi. Però el problema és que el PSC ja ha fet l'aposta i anirà fins al final. No pararà fins que faci entrar ERC en l'espiral de tensions.

El cercle del setge és a punt de tancar-se sobre el president Montilla i el conjunt del PSC. Si la política catalana és un joc d'estratègies, tot apunta que el desgast dels propers mesos recaurà en el PSC. Hem vist el socialisme fer una aposta forta per l'aliança amb el PSOE en detriment dels interessos de país. L'hem vist defensar una ministra més impopular que mai, que ha convertit la fatxenderia en motiu d'orgull per als seus companys del PSOE. Hem vist Montilla a La nit al dia acorralat pel tema de les balances fiscals. Nerviós i bloquejat, no sabia anar més enllà de dir que hi ha diverses metodologies per calcular-les; la Terribas li preguntava si el govern en triaria alguna i ell hi tornava. És un tema que amoïna, que deixa en evidència l'opacitat socialista. Dissabte, el PSC quedarà aïllat del país. Està acorralat. I la clau de l'acorralament és l'abraçada de l'ós del govern amb ERC i ICV. L'estabilitat del govern defensada per ERC, combinada amb aquesta progressiva deslegitimació, per aquest debilitament progressiu de l'argumentari federalista i unionista, farà que Montilla arribi desgastadíssim a les properes eleccions. I no té gaire marge de maniobra, francament. Ells haurien de ser els primers interessats a donar suport a la manifestació de demà. Per ells faran. Els qui hi mantenim el pols ens en freguem les mans.