Dissabte, en el marc de les Jornades Catosfera (enllaço a l'apunt d'en Raül), vaig tenir ocasió de saludar personalment Raül Romeva, amb qui no fa gaire he entaulat debat de bloc a bloc. No vam xerrar gaire, però em vaig voler desvirtualitzar breument. Ell, tan atent com sempre, es va disculpar per no haver respost encara el darrer apunt. La disculpa era tan amable com innecessària, perquè entenc perfectament que un eurodiputat té més feina a part d'intentar mantenir el diàleg amb els seus lectors. No hi ha pressa. El tema de fons és prou important perquè s'ho prengui amb calma, i en tot cas, com que va ser ell mateix qui va dir que aniria penjant textos sobre la qüestió, no s'ha de sentir pas en deute amb mi. Només faltaria. D'altra banda, és evident que el debat amb ICV es pot establir i s'estableix en altres espais. I avui en tenim una mostra.

Diumenge vaig penjar un apunt sobre Raül Romeva intitulat “Les metàfores ferroviàries de Raül Romeva” a propòsit d'un altre apunt seu, “Següent estació...”. Tement que el meu apunt quedés com una crítica despenjada, vaig deixar-li un comentari al bloc demanant-li que el diàleg tingués continuïtat. Ell em va respondre amablement allà mateix dient que “el tema de la qüestió nacional i de la definició d'Estat és, i seguirà essent, un dels temes que en el futur aniré desenvolupant, amb arguments propis, o valorant propostes que m'arribin d'una o altra manera i que consideri interessants.” Només aquesta bona predisposició ja és digna d'elogis. És bo saber que el bloc d'en Raül tractarà, a més de les qüestions europees que tant ens interessen, també la qüestió nacional, com diu ell “entre altres coses perquè tinc molt clar que la situació actual no és satisfactòria i que, per tant, cal que sumem força per seguir avançant”. Que la situació actual no és satisfactòria seria ja un primer punt d'acord. Ho diuen les dades del CEO al BOP de desembre: un 62,6% de la població pensa que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia i només un 37,8% pensa que Catalunya hauria de ser una comunitat autònoma, que és el que és de moment. Ara bé, seguir avançant és, per a alguns, desenvolupar l'Estatut i prou. Per tant, aquí tenim un primer punt que cal aclarir.

Primera pregunta: seguir avançant és canviar l'estatus jurídic de Catalunya?

Raül Romeva ha publicat un apunt en què parla de la “Següent estació”. La idea és que “tant federalistes convencionals, com federalistes plurinacionals, confedereralistes, partidaris d'un estat lliure associat, o independentistes, tenim un llarg trajecte encara per recórrer plegats”. Sona molt bé si no fos que som al 2008. Aquest discurs, abans de l'Estatut, era creïble. Ara ja no ho és. M'agradaria que Raül Romeva parlés del que diu López Tena al seu llibre o del que va dir Ferran Requejo a l'acte d'Òmnium del novembre passat sobre el federalisme. No hi ha un trajecte per córrer perquè no hi ha vies. La Constitució imposa unes condicions tan fortes perquè es pugui modificar que no sé si val la pena; i per fer-ho en clau d'interessos catalans, els diputats catalans mai no tindran prou pes a l'Estat.

Portem vint-i-nou anys i un dia de constitució espanyola. I avui El Punt publica una entrevista amb Jordi Miralles, coordinador general d'EUiA, on afirma que la Constitució hauria de reconèixer el dret a l'autodeterminació. “Hauria”. Però si no ho fa, tampoc deu passar res, no? En una de les respostes Miralles reconeix que la política estatal tendeix a la polarització entre el PSOE i el PP. Efectivament, PSOE i PP es fomenten mútuament i s'alimenten l'un a l'altre, i com que el PP no permetrà mai que la Constitució reconegui el dret de l'autodeterminació (i el PSOE, francament, tampoc), ja em direu amb qui compten EuiA o ICV per reformar-la. No tenen companyia suficient per fer-ho i per tant no es farà. I si fossin honestos ho dirien amb claredat. I si fossin honestos tindrien una alternativa que justifiqués el nom del partit. Perquè si són partidaris del dret d'autodeterminació deu ser que el consideren un principi necessari i no un mer passatemps per entretenir la canalla. I si una cosa és necessària i no es pot obtenir perquè qui la té no la vol cedir, cal tenir un pla alternatiu per obtenir-la unilateralment, cal prendre la iniciativa.

Joan Herrera segueix les passes de Jesús i va camí del martiri. Ell predica la fe federalista i a cada plantofada para l'altra galta. S'ha de tenir moral. El 10 de novembre va tenir aquella patinada pública davant d'unes tres-centes persones a l'acte d'Òmnium quan va fer la pregunta retòrica “què és més fàcil?, la independència o reformar la constitució espanyola?” i l'auditori, que havia entès molt bé les explicacions d'Alfons López Tena, va fer-li pujar els colors. Ja en vaig parlar en un apunt l'endemà mateix. Però des d'aleshores hi ha hagut un parell més d'ocasions que demostren que l'Herrera és un federalista de pedra picada, que continuarà intentant fer camí vers l'impossible encara que es quedi sol.

El secretari general d'Iniciativa per Catalunya Verds ha publicat un parell d'apunts al seu bloc que m'agradaria comentar en una nova carta oberta. Aquesta modalitat d'apunt, la carta oberta, es basa en les possibilitats que ofereixen els blocs d'obtenir comunicació directa, d'obrir debats amb persones que també tenen bloc. En algunes ocasions ha estat possible perquè l'interlocutor ha tingut l'amabilitat d'avenir-s'hi. Però sempre hi ha qui no respon, sempre hi ha qui evita el debat amb un que, a part de blocaire, no és res més amb pes social o polític. Esperem que aquest nou intent sigui afortunat.

El pols entre ERC i PSC continua polaritzant la política catalana (nous episodis aquí i aquí) i ara sembla que ICV hi va prenent posicions. A ICV han apostat per anar al costat del PSC aquests darrers anys com a estratègia per acabar amb els 23 anys de govern de CiU. Si ho recordeu, la gestació del tripartit tenia com a referent, ja als anys 90, l'Olivo italià. Ara, amb una primera experiència de tres anys i amb la vigent reedició, arriba el moment de replantejar-se l'estratègia. Tot i que la notícia prové d'ICV, però, el protagonista, en el fons, és el PSC. La qüestió no és on o amb qui vol anar ICV sinó on no vol o amb qui no vol anar. La progressiva pèrdua de suports del PSC és evident, i a l'arrel del problema hi ha la decisió socialista de prioritzar l'estratègia espanyola per damunt de la catalana. Temps al temps, però si d'aquí a un any el PP guanya les eleccions tindrem ocasió de comprovar-ho.