Mentre esperem les dades del Baròmetre
d'Opinió Política d'octubre, els d'El
Periódico ens han
avançat una enquesta
en què el 58,6% de la població expressa la seva
voluntat de ser il·legals. L'Estat espanyol no permet un
referèndum independentista, però la població el
vol de manera clarament majoritària. Aquest sol fet ja
deslegitima el govern espanyol en la seva oposició a la
consulta democràtica. Com és possible que sigui
il·legal allò que demanen tantes persones? I ara què?
Canvien la llei per la via de la urgència o continuen tibant
la corda de la legitimitat?
Xavier
Solano, autor del llibre El mirall escocès,
va ser ahir a Arenys de Mar per presentar-lo (a la foto, al costat de Maiol Sanaüja). Vaig arribar tard
perquè treballava, però hi vaig poder ser, me'l va
presentar la
Georgina Yglesias, que havia estudiat amb ell. Fins i
tot, com que duia una càmera, vaig poder-li enregistrar un
fragment
de la resposta que va donar en ser preguntat pel debat de dilluns
a 8TV. Efectivament, dilluns el vaig tenir assegut al davant durant
més de dues hores. Ell era a la taula i jo, a la primera fila
entre el públic del plató. Les seves aportacions i el
seu seguiment del cas escocès criden l'atenció cada cop
de més persones i no és estrany que formi part
d'aquella renovació de cares de què parlava l'altre
dia.
El PP, que com
tothom sap no és nacionalista espanyol sinó simplement
espanyol, s'ha adonat que l'Estat comença a desaparèixer
com a tal després que la legislatura de Zapatero, incapaç
de donar a catalans i bascos les respostes que necessitàvem,
no hagi deixat cap altra opció que la independència. És
normal que ells defensin allò en què creuen com
nosaltres defensem allò en què creiem nosaltres. Ho
volen defensar democràticament, exhibint a través de
manifestacions el suport social que té la defensa de la unitat
d'Espanya. Ells llancen un repte, doncs, però no tinc gaire
clar que en treguin res de bo.
Són molts anys de sentir-ne
parlar. Són molts anys de sentir a dir “jo no ho veuré”,
“Espanya no ens deixaria”, “tu no saps què dius”, etc.
Són moltes persones que hi han deixat la pell, moltes
persones que tossudament han recuperat la memòria i ens l'han
llegada. Són molt anys sentint-nos minoritaris, desesperats
davant d'una societat adormida en qüestió d'ambició
nacional, resignada a no plantejar-se mai tenir un estat propi. Sigui
per la dictadura del general Franco o sigui pel cop d'estat del 23 de
febrer, semblava que això de la independència era per
als altres. Són molts llibres i molta militància que
mai no podrem agrair prou. Molts esforços individuals. Moltes
hores de moltes vides que haurien pogut destinar-se a altres coses i
deixar altres fruits. Però els catalans i les catalanes som
tossuts i des que vam perdre la sobirania ens hem anat passant el
relleu de la memòria, de la reivindicació. Doncs bé:
s'acosta el final d'aquest llarguíssim camí.
El
darrer baròmetre d'opinió política es va donar a
conèixer el passat mes de juliol i recollia les dades d'un
treball de camp realitzat entre el 18 de juny i el 2 de juliol. L'any
passat, el baròmetre d'octubre va recollir les dades entre el
26 de setembre i el 9 d'octubre. Per tant, suposem que les dades que
es donaran a conèixer a l'octubre són a punt de
començar a recollir-se. En aquesta ocasió el baròmetre
té un interès especial perquè a la pregunta 28
(com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i
Espanya?) s'hi podrien veure reflectides diverses qüestions que
han saltat al debat social i polític aquests tres darrers
mesos. I perquè ja al juliol els qui volien un estat
independent (16,9%) i els que el volien dins d'una Espanya federal
(34%) sumaven el 50,9%. El total de partidaris d'un estat propi puja
a cada nou baròmetre, i cada cop són més els qui
entenen que un estat dins una Espanya federal ja no és
possible i opten per un estat independent dins la UE.
Joan Oliver, llançat a l'independentisme, sembla que passa de CiU i de tot i ja diu les coses pel seu nom. El dia 8 llegíem a les seves engrunes: "D'aquest caos només en sortirem el dia que tinguem Estat o el dia que
tirem pel dret, prescindim de l'Estat, i ens fem nosaltres mateixos les
coses, com abans." http://paper.avui.cat/article/opinio/92019/engrunes.html Cada cop més gent de l'entorn de CiU ho veu clar. Com és possible que el partit dit nacionalista sigui l'últim a reaccionar?
En el mateix article, per cert, Oliver tracta la qüestió de les "polèmiques" vacances de Josep Huguet: "La cosa de les vacances del nostre govern està enrarida des que el
conseller Huguet se'n va anar de vacances abans d'hora, coincidint amb
l'apagada barcelonina. Aquí sí que hi podríem veure una certa
irresponsabilitat, si no fos... Si no fos perquè el president Maragall
va aprofitar l'expulsió d'Esquerra del govern per arrambar totes les
competències que el departament d'Indústria o com es digui tenia en el
tema energètic i les va deixar en mans d'Economia. O sigui que les
vacances del conseller Huguet van ser d'allò més oportunes per deixar
clar qui tenia la responsabilitat del tema: el conseller Castells." Retratats, doncs, els uns i els altres, perquè el retrat de les Engrunes és força significatiu.
En altres ocasions ja s'ha parlat del setge mediàtic a Esquerra, de la desproporció en el tractament d'algunes informacions per part d'alguns mitjans. Una notícia publicada a Directe.cat i que ha passat del tot desapercebuda em serveix d'exemple: resulta que Duran no va voler que cap diputat de CDC s'entrevistés amb Zapatero si no ho podia fer ell. Els corrents crítics d'ERC tenen un gran interès informatiu perquè són debat polític, però que se n'accentuï el vessant polemista i després no es faci cas d'actuacions com la de Duran demostra això que deia.
El Singular Digital entrevistava aquesta setmana Miquel Iceta i al final li pregunta "Li agradaria que Catalunya fos independent?" A part que felicito el periodista per la naturalitat i interès de la pregunta, voldria subratllar i denunciar la falsedat de la resposta de Miquel Iceta, que diu "A mi no. Respecto la gent que pensa que Catalunya sigui independent però no és el meu ideal. Jo soc federalista". No és cert. Iceta no té cap respecte per la gent a qui ens agradaria que Catalunya fos independent perquè no ens permet expressar-ho democràticament a través d'una consulta. A més, no oblidem una altra falta de respecte, la que va cometre quan va qualificar de "collonada" el dret d'autodeterminació. Iceta és un hipòcrita i un mentider. I no l'insulto sinó que el descric a partir de les seves pròpies declaracions i contradiccions.
Ja ho assenyalava el company Marc Roca al seu bloc aquesta setmana. Les engrunes de Joan Oliver han canviat. Després d'haver-lo criticat per nombrosos articles, el felicito pel de divendres. Un article que té la virtut, en un moment en què tothom està pendent de la reflexió que fan a ERC, de demanar també una reflexió a CiU. I no és l'únic. A diversos mitjans es percep certa equanimitat a l'hora de demanar reflexió. Es comença a entendre que no només l'ha de fer Esquerra. Un altre company, Octavi Fornés, també demanava la visualització d'un corrent sobiranista a CiU a propòsit de Reagrupament el passat 4 de juny.
Ara, quan anem pel carrer, tornarem a conviure amb el risc que hi hagi un atemptat. Durant més d'un any el govern espanyol ha tingut ocasió d'obrir alguna pista d'aterratge a un avió que s'estava quedant sense combustible. Només calia preparar alguna pista. Amb una n'hi havia prou. Però no. Ni dret d'autodeterminació ni legalització com a partit ni res de res. Al nacionalisme espanyol, mani PP o mani PSOE, tant li fa on caigui ara l'avió i què pugui passar. Estic fart, molt i molt fart de nacionalisme espanyol. Vull anar-me'n d'Espanya.
Roger Buch publica un llibre i obre un bloc que pot servir com a espai de debat i qui sap si a partit d'aquí es pot trobar la unitat d'acció de tots els grups que hi ha a l'esquerra d'Esquerra.
El diari El Singular Digital m'està sorprenent últimament. Haig de reconèixer que si abans havia estat molt crític amb Jordi Cabré, ara m'agrada més la seva línia. Els seus editorials de dimecres i dijous (sobre les sobiranitzacions CiU i ERC respectivament) són força encertats. L'entrevista a Titot potser insisteix de manera un pèl forçada en les crítiques a Esquerra, però és positiva en qualsevol cas. A més, Cabré ha fet una enquesta per saber si la gent s'adheriria a una campanya com estatpropi.cat. I val a dir que el resultat augura una llarga i exitosa campanya. La independència arribarà per Internet?
En Carles Vilà publica al seu bloc un article sobre el sobiranisme català latent.
1. Les JERC preparen la internacionalització. 2. Article de Daniel Solano a Poliblocs. 3. Evolució imparable d'estatpropi.cat. 4. Mail Obert de Vicent Partal. 5. L'incansable Agustí Soler. 6. Escòcia a Directe.cat. 7. El potencial informatiu i divulgatiu de la XBS.
En un article del 17 de novembre de l'any passat explicava que el 2003 el Principat va viure una primera sacsejada important després de 23 anys de pujolisme. El títol de l'article era "La segona sacsejada" perquè l'acord amb el PSC de Montilla no era una simple reedició del tripartit. Parlava d'una sacsejada gastronòmica com he parlat també en diverses ocasions del pols ERC-PSC. Ja portem uns quants mesos de cocció i ja podem anar imaginant com serà la tercera sacsejada, que arribarà; tard o d'hora arribarà. Els partits catalans s'han quedat estancats en el 30 de setembre de 2005 i ha estat la societat civil qui ha continuat impulsant l'ànima del país i assenyalant l'horitzó. La cocció del plat està alterant tots els ingredients que intervenen en la recepta. Les tensions dins d'ERC són conegudes i reconegudes, però els malintencionats que pretenen que la sacsejada només afectarà Esquerra haurien de començar a parlar també de CiU i PSC.
L'article que vaig publicar dissabte, "Decideixo decidir i espero el suport dels socialistes", ha generat un cert debat. Hi trobareu un comentari d'en Joan, que afirma que és socialista i signarà a favor d'aquest referèndum. Espero que n'hi hagi més. També hi ha un comentari de l'Albert sobre ICV que diu que són federalistes i no estan per la independència. Però anem a pams, perquè hi ha un tram d'aquest camí que és perfectament assumible per a tots dos partits.
A finals de març el Parlament de Catalunya va viure un debat en què s'havia de parlar del desplegament de l'estatut i es va acabar parlant d'una suposada subhasta sobiranista entre CiU i ERC. Tot plegat va provocar certs focs artificials que van impedir la digestió tranquil·la dels fets. Molts mitjans van apressar-se a donar-nos certs titulars que pretenien resumir-ho tot i deixar-ho a punt per a l'oblit, per crear la sensació que més valia deixar-ho córrer, que els polítics no havien estat a l'alçada. Van començar a córrer expressions com aquelles que deia de "subhasta sobiranista", de frivolitat, de ridícul, etc. A poc a poc, però, la gent que es resisteix a empassar-se els àpats mastegats per un altre va fent la seva pròpia digestió. No hi ha pressa per fer valoracions. A finals de març, l'autodeterminació va tornar a entrar al Parlament de Catalunya d'una manera inèdita. S'apuntava la possibilitat real que es convoqués un referèndum d'autodeterminació. Si em permeteu l'expressió, ni calçotades ni hòsties. Es pot intentar desacreditar la proposta de Vendrell atribuint-la a la indigestió de la calçotada, però quan allò expressat és compartit per una part important de la població, la calçotada es paeix o es perboca, però la proposta queda. I si al Parlament no hi ha hagut l'entesa necessària i algú pensa que hem fet el ridícul, com deia Sebastià Alzamora, "tornarem a fer el ridícul i tornarem a vèncer". A finals de març es va visualitzar un front comú dels partits autodeterministes per superar el marc autonòmic, i no únicament per governar sense sobirania. Això ja forma part de l'imaginari polític col·lectiu dels catalans, i només és qüestió de temps que es torni a plantejar. Els qui pensin que va ser ridícul plantejar-ho la primera vegada tenen una oportunitat d'or per plantejar-ho millor. Però que ningú es pensi que tornarem a asseure'ns tranquil·lament damunt la nostra autonomia. Tenim el cap en el referèndum d'autodeterminació, i tothom sap que el cos acaba anant allà on té el cap.
Els apunts de blocaires que comenten l'Àgora de dilluns són nombrosos (el fòrum encara està actiu i podeu continuar opinant-hi), però quan encara estàvem assaborint aquesta fita (malgrat els aspectes denunciats, és una fita), ja en tenim una altra. L'endemà mateix, El Periódico ha dedicat la seva enquesta diària al referèndum d'autodeterminació. Concretament demanaven: Veu bé que es faci un referèndum d'autodeterminació? I al moment d'escriure aquest apunt la participació no és gens menyspreable: 2845 vots. Aquesta dada, comparada amb la d'altres preguntes fetes per aquest diari que suposadament reflecteixen aquell mític "interès real dels ciutadans" revela que a la gent li interessa la qüestió (llegiu l'apunt d'en Pere Aragonès). Però això no és tot: un 65 % dels qui s'han pronunciat diuen que ho veuen bé!!! A partir d'aquí, el sobiranisme comença a sentir-se legitimat per demanar a Miquel Iceta que es disculpi públicament per haver qualificat de "collonada" una qüestió d'interès públic evident; i també, per demanar a Montilla que com a president de la Generalitat no exclogui el referèndum com una opció vàlida, que no negui aquesta possibilitat als qui ens volem expressar democràticament.
A l'Àgora d'ahir, algú no precisament favorable a la independència va dir que en el debat de l'autodeterminació feia falta molta pedagogia. Completament d'acord. Per començar, en moltes ocasions he tingut converses amb persones que em deien "jo no sóc partidari de l'autodeterminació perquè si ho fos no seria del PSC/CiU/ICV sinó d'ERC". Malament. Aquestes persones confonen autodeterminació i independència. Autodeterminació és dret de decidir, i per a axò només cal ser demòcrata i permetre que tant els qui ja els va bé seguir dins l'Estat espanyol com els qui volen un estat propi ho puguin expressar en una urna. Per tant, si reconeixem que fa falta aquesta pedagogia, posem-nos-hi. Que l'Àgora no sigui l'únic espai televisiu on es parli del dret de decidir. Parlem-ne també a Millenium, fem-ne un 30 minuts. I a la televisió del País Valencià i a la de les Illes, també.
